📍Ferrocarrils instal·larà nous tancaments entre les estacions de Bellaterra i Universitat Autònoma per evitar intrusions d’animals a la zona de vies
📍Aquesta actuació permetrà reforçar la seguretat i impedir possibles atropellaments d’animals i afectacions al serve
Ferrocarrils realitza estudis periòdicament amb l’objectiu de detectar els trams amb més concentració d’intrusions d’animals a la via.
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) ha licitat avui les obres per instal·lar nous tancaments de via en un tram d’un quilòmetre entre les estacions de Bellaterra i Universitat Autònoma, a la línia Barcelona-Vallès. L’objectiu de l’actuació és impedir el creuament d’animals per les vies i evitar així possibles atropellaments de senglars i afectacions al servei i al material mòbil.
Aquest tram de via, situat en un entorn natural boscós on hi habiten diferents espècies animals, actualment ja compta amb un tancament però no és suficient per impedir que animals, com porcs senglars, excavin la part inferior del terreny sota la tanca i accedeixin a la via. Per aquest motiu, Ferrocarrils substituirà els tancaments de via existents per uns de més resistents amb base de formigó. Així, s’instal·laran diferents tipologies de tanques en funció de la seva idoneïtat tenint en compte la singularitat dels diversos punts d’aquest tram entre les estacions d’FGC de Bellaterra i Universitat Autònoma.
Els treballs, amb un pressupost de 586.000 euros (abans d’IVA), tindran una durada de 12 mesos i es preveu que comencin l’últim trimestre d’aquest any.
Ferrocarrils realitza estudis periòdicament amb l’objectiu de detectar els trams de les seves línies amb més concentració d’intrusions d’animals a la via i valorar així les actuacions que es poden dur a terme per evitar aquesta problemàtica i reforçar la seguretat a la xarxa. En aquest sentit, l’any passat es van instal·lar nous tancaments amb base de formigó en un tram d’un quilòmetre i mig de via entre les estacions de Piera i Vallbona d’Anoia, a la línia Llobregat-Anoia
Bellaterra.Cat comparteix les fotos i vídeos fets en la manifestació de diumenge 5 de maig de 2024, contra el rètol gegant “Cerdanyola del Vallès” instal·lat per l’Ajuntament de Cerdanyola en plena campanya electoral de les eleccions al Parlament del 12 de maig.
El cost del gegant rètol “Cerdanyola del Vallès” hauria costat uns 32.000 euros
Manifestació veïnat de l’EMD de Bellaterra a la rotonda d’entrada des de Sabadell amb pancartes “Bellaterra té identitat pròpia”
Bellaterra, 5 de maig de 2024
LLUÍS TORRES| Un grup d’unes 60 persones del veïnat de l’Entitat Descentralitzada de Bellaterra s’ha manifestat a les 19h d’avui diumenge dins de la rotonda d’entrada des de Sabadell, al costat del gegant i costòs rètol -d’uns 32.000€ segons han dit-, instal·lat per l’Ajuntament de Cerdanyola, en plena campanya electoral de les eleccions al Parlament del 12 de maig. S’ha fet sense cap mena de parlaments, ni oficial ni veïnal. Ha dominat la massiva presència de pancartes i banderes oficials demanan el respecte al veïnat i els sentiments locals de Bellaterra. La manifestació s’ha desconvocat sobre les 20:15 hores.
Josep Maria Riba, president de l’EMD Bellaterra, present a la manifestació veïnal contra el rètol de Cerdanyola del Vallès instal·lat per l’Ajuntament
Entre altres persones del veïnat han assistit Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, Jordi Macarulla, president de Bellaterra Endavant i portaveu d’aquest partit al Ple de la Junta Veïnal de l’EMD, la vocal Chus Cornellana (BE), també Carles Triginer vocal de Gent per Bellaterra, etc., etc.,
Detall d’un grup del veïnat de Bellaterra amb la pancarta reivindicativa “Bellaterra té identitat pròpia”
A l’enllaç de sota podeu veure vídeo de la manifestació veïnal 👇
“Bo volem imposicions, si volem inversions” era una de les parcartes reivindicatives del veïnat de Bellaterra
LLUÍS TORRES|Quan la pluja és torrencial com és el cas d’avui dilluns dia 29 d’abril de 2024 a Bellaterra (Vallès Occidental), la gestió dels vessaments superficials, la captació de l’aigua acumulada i el transport cap a la xarxa de clavegueram són fonamentals per evitar inundacions.
Pas de vianants cap a l’estació dels FGC Bellaterra inundat
Espresas especialitzades ofereixen diferents solucions que poden permetre fins i tot la reutilització de les aigües pluvials, una decisió que hauria de pensar la Diputació, -titular de la carretera BV-1414-, més quan aviat començaran les obres peatonals parcials de la Plaça del Pi (sense pi) de Bellaterra. És la Generalitat qui aportarà els diners per aquesta important reforma que l’EMD ja va sol·licitar l’any 2019, i que haurà d’acabar-se l’estiu del 2025. L’Ajuntament de Cerdanyola, que recauda gairebé 5 M€ anuals del veïnat de Bellaterra, aportarà un molt minsa quantitat econòmica, però més val això que res, després de tants anys sense inversions públiques a Bellaterra.
Pluja torrencial a la Plaça del Pi de Bellaterra
Els problemes històrics ocasionats per la pluja a Bellaterra solen produir-se a la zona més baixa on és el centre urbà i es troba el comerç, a més l’estació dels FGC. Les pendent dels carrers del poble afavoreix l‟estancament i la capacitat d’evacuació dels col·lectors de la Plaça del Pi es redueix i es converteix en una bassa.
Per garantir que no es produeixen riuades o inundacions, es podrien prendre diferents mesures que passen per construir col·lectors d’aigua pluvial de gran capacitat, disposar de dipòsits pluvials i posar en marxa sistemes de drenatge sostenible.
Bellaterra podria disposar d’infraestructures com a tancs de tempesta que a més de la seva funció hidràulica poden donar un valor afegit en emmagatzemar aigua de pluja.
Aquesta aigua es podria utilitzada per a reg, baldeig de carrers o altres tasques de neteja de la pròpia xarxa de clavegueram de Bellaterra, i com no, perquè els Bombers poguessin utilitzar en cas d’urgència.
Poder reutilitzar les aigües pluvials és una mesura extraordinària per pal·liar l’escassetat natural de recursos hídrics i incrementar la resiliència d’aquest territori nostre davant dels possibles efectes que tindria el canvi climàtic a casa nostra.
L’assumpció del projecte de la Institució Lliure d’Ensenyament va ser un dels principals actius de la II República, que commemorem cada any aquest 14 d’abril: la revolució de l’ensenyament, des del respecte (Javier de Lucas)
Francisco Javier de Lucas Martín, més conegut pel nom de ploma Javier de Lucas, (Múrcia, 4 de desembre de 1952) és un filòsof i professor universitari espanyol, catedràtic de filosofia del dret i filosofia política a l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València. Entre 2005 i 2012 va ser director del Col·legi d’Espanya a París a la Ciutat internacional universitària de París Des de 2019 és senador per València al Senat espanyol, escollit com a independent a les llistes del PSPV-PSOE durant la XIII i XIV legislatura i presideix la Comissió de Ciència, Innovació i Universitats del Senat.
Arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola.
El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra
Bellaterra.Cat, entitat sense ànim de lucre, creada el 2009, registrada a l’EMD de Bellaterra
“Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila de Cerdanyola, que és de 13.953 euros”.
Escultures de Cerdanyola i Bellaterra
Cerdanyola és una ciutat de contrastos entre barris. Al contrari del que passa en molts municipis, el centre de la ciutat no és on hi ha els habitants que acumulen més riquesa. Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila, que és de 13.953 euros. Així ho indica l’Atles de Distribució de Renda de les Llars, publicat recentment per l’Institut Nacional d’Estadística.
A l’extrem més baix d’aquesta dada hi ha el barri de Banús-Bonasort, on els seus habitants compten amb una renda de 10.130 euros. Des d’una altra perspectiva, això significa que qui viu a Bellaterra compta amb gairebé 2.150 euros al mes, mentre que a Banús-Bonasort els veïns tenen una mitjana que no arriba als 850 euros mensuals per viure.
L’alt índex de Bellaterra no només destaca respecte de la zona amb menys poder adquisitiu de la ciutat, sinó també en comparació amb la segona més rica. Es tracta del barri residencial de Montflorit, on hi ha una renda per càpita de 19.177 euros anuals, o dit d’una altra forma, poc menys de 1.600 euros al mes.
Aquesta és una diferència històrica, tal com explica el director del Museu d’Història de Cerdanyola, Joan Francès Farré, a Línia Vallès. “Bellaterra era originàriament una urbanització” en la qual es va aconseguir “una parada dels ferrocarrils catalans, fet fonamental en el desenvolupament posterior”, recorda. D’altra banda, la creació de la Universitat Autònoma va contribuir a fer del barri una zona de segones residències per a persones de “posicions econòmiques i socials acomodades”.
En canvi, afirma que al nucli urbà de Cerdanyola l’evolució va ser molt diferent i marcada per “un creixement sostingut i d’alta densitat vinculat a la immigració de població procedent tant de Barcelona com de la resta de l’estat” lligada a l’activitat industrial.
Les dades confirmen que existeix una separació socioeconòmica molt destacada entre Bellaterra i la resta de la ciutat de Cerdanyola
En motiu de la celebració del 10è aniversari de Càritas Diocesana de Terrassa, el divendres 19 d’abril a les 20.30h al Monestir de Sant Cugat realitzarem un concert solidari amb la participació de l’Escolania de Montserrat.
Monestir de Sant Cugat en primavera
Serà un moment d’agermanament entre monestirs a benefici de Càritas, en el qual els assistents podran gaudir de l’Escolania de Montserrat en un entorn únic com és el Monestir de Sant Cugat.
En cas de no poder assistir, tant les persones com les empreses poden fer-se presents en l’acte a través d’una col·laboració a la “fila 0” per tal d’ajudar a les persones més vulnerables.
El concert, obert a totes les persones de la Diòcesi de Terrassa, estarà presidit per Mons. Salvador Cristau, Bisbe de Terrassa i president de Càritas Diocesana de Terrassa, i el Prefecte de l’Escolania.
Més informació sobre com es poden adquirir les entrades i fer una aportació de la “fila 0” a través del web de Càritas Diocesana de Terrassa.
L’acte no es retransmetrà. La responsable de comunicació de Càritas Diocesana de Terrassa, Eulàlia Muntané, atendrà als mitjans de comunicació que estiguin interessats en venir a cobrir l’acte a través del mail emuntane@caritasdiocesanaterrassa.cat. Es pot confirmar assistència fins el 15 d’abril.
Fèlix Estrada Saladich (Monistrol de Calders (Moianès) 20 de gener de 1901-Barcelona 4 d’abril de1997) va ser un empresari extraordinàriament actiu, amb una enorme capacitat d’iniciativa que va materialitzar en diversos projectes i empreses, en un món i en un temps en el qual tot estava pràcticament per fer. La seva vida es va moure entre l’empresariat, l’escriptura, el col·leccionisme, el mecenatge i la promoció de concursos i exposicions d’art, entre altres activitats culturals.
Fèlix Estrada Saladich. Fotografia feta el 1952 a Nova York, reproduïda al llibre de l’autor Memorias de un comerciante catalán, Quiris, 1959.
Arribà a Barcelona el 1916, i abans de la guerra ja tenia el seu propi negoci, Establecimientos Estrada —que es convertí després en Can Ravell—, al número 313 del carrer d’Aragó, comerç de comestibles que es va fer famós en pocs anys per les noves estratègies de venda i comercialització de productes que introduí. L’any 1942, canviant de sector, creà el grup empresarial FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima), societat que desenvolupà la coneguda i reeixida empresa Muebles La Fábrica, la seu de la qual va estar primer al carrer de Radas de Barcelona i, a partir de l’any 1948, al carrer de Rocafort, número 142. Després, els edificis del grup s’ampliarien fins a ocupar els números 132-142 del mateix carrer.
L’any 1952 creà dins del seu grup empresarial l’Editorial Quiris, que s’encarregaria de publicar les revistes del grup, El Mueble i Belleza y Moda, i al voltant dels vint llibres de l’autor, la major part dels quals dins d’una col·lecció anomenada «Bilioteca de Iniciativas Comerciales». Perquè l’escriptura va ser també una activitat rellevant en la vida de Fèlix Estrada Saladich. Publicà volums sobre temes comercials i empresarials, entre els quals, El comercio y sus agentes de ventas (1954), La prosperidad norteamericana (1958), Cómo se forma un vendedor (1958), Norteamérica vista por un hombre de negocios: Visión del viajero (1958), Los grandes capitanes de empresa (1959) o El despacho y su organización (1960). Així mateix, escrigué sobre publicitat (La publicidad en España, 1950) o sobre viatges, com La vuelta al mundo de un vendedor (1959), Negocios, deporte y turismo: Ruta de Andalucía (1957-1960), Ibiza: La isla tricolor (1961) o Omari: Diario de un safarista ingenuo (1966). I també ens deixà obres autobiogràfiques com Memorias de un comerciante catalán (1962), Confidencias de un empresario (1968) o 50 años de empresario a pecho descubierto: Mis memorias (1973).
El 1964 inaugurà la nova seu de la cèlebre revista El Mueble, al mateix lloc, ara renovat, que hi havia ocupat fins aleshores (carrer de Rocafort, número 104) on s’instal·laren també les oficines de l’editorial Quiris.
Al febrer de 1969 es col·locaria la primera pedra de La Ciudad del Mueble, un complex industrial a Montornès del Vallès dirigit per EXFER, empresa de Muebles La Fábrica, dedicada a l’exportació de moble rústic espanyol. I també als anys seixanta va haver-hi una fàbrica a la Zona Franca de Barcelona anomenada FADOM. No obstant això, a mitjans de la dècada de 1970 començaren les dificultats per a l’empresa, expandida ja per tot Espanya, que va fer suspensió de pagaments l’any 1976. Després d’uns anys convulsos —fins i tot s’estigué a punt de subhastar l’immoble del carrer de Rocafort— i d’una forta reestructuració, l’empresa va poder continuar l’activitat fins als nostres dies.
Disposició d’algunes escultures al Parc-Museu El Pedregar a Bellaterra.
Als anys seixanta l’empresari s’inicià també en el sector immobiliari amb el Plan Social de Construcciones de Muebles La Fábrica i, juntament amb el seu fill, Fèlix Estrada Mengod, seria també propietari i promotor, entre altres empreses, de Construcciones Albani, que a finals dels anys seixanta es dedicaria a edificar torres a Bellaterra.
Estrada Saladich fou, a més, membre del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, de la Société Internationale pour l’Enseignement Commercial de Zurich, del Club de la Publicidad, del Club de Jefes de Ventas; membre fundador del Club del Hombre de Negocios, així com del Centro de Orientación e Información Comercial, i assessor de diverses organitzacions comercials.
Mecenes i promotor cultural
L’empresari va ampliar el seu radi d’acció i d’iniciatives al món cultural seguint fidelment la seva filosofia, que deixà descrita en aquestes paraules: «Un negocio no debe limitarse exclusivamente a ganar dinero, sino que debe esforzarse también en ser vehículo de cultura, de progreso, de arte y renovación». (Memorias…, 1962, p. 355).
Dins del complex d’edificis de Muebles La Fábrica va muntar, l’any 1966, la Galeria d’ArtMecenas, que s’inaugurà al gener amb una exposició de Ramon Calsina. Aquesta galeria canvià de nom l’any següent i es convertí en la galeria Mundi-Art (Rocafort, número 142), inaugurada al juny de 1967 amb una exposició en què es mostrava part de la col·lecció personal de l’empresari. A més de ser la seu dels certàmens i exposicions organitzats per la fundació de l’empresari, tenia la finalitat d’oferir als clients un servei de decoració de les llars complementari a la venda de mobles.
El 1958 creà la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, que el 1972 es constituiria de nou segons la nova reglamentació de fundacions culturals privades, que va gestionar les activitats culturals endegades per l’empresari. Entre d’altres, els diversos certàmens que organitzà o el Parc-Museu El Pedregar, del qual parlarem després, i a partir de 1971, de l’anomenat Museu Estrada, a la masia Can Ramoneda d’Esplugues, que recollia un segle de pintura i escultura catalanes, del qual ens ocuparem també més endavant.
Gran admirador dels Estats Units, al juny de 1967, segons ens informa la premsa, feu un dels seus viatges a aquest país acompanyat de Josep Maria Subirachs, com a assessor artístic, per visitar museus i col·leccions nord-americans, i informar-se dels criteris expositius més actuals de cara a posar en marxa el seu propi museu que es materialitzaria, com hem vist, pocs anys després.
Com a mecenes i promotor va endegar una sèrie de convocatòries artístiques, que celebrava a la seva galeria, Mundi-Art, algunes amb la intenció de convocar-les periòdicament —malgrat que aquesta idea finalment no prosperà—, i reuní noms ben destacats del panorama artístic espanyol dels anys seixanta i setanta, moltes de les obres dels quals passarien a formar part de la seva col·lecció.
Entre aquests certàmens destaquen la «I Bienal Internacional de Pintura», que es va celebrar del 24 d’octubre al 24 de novembre de 1967, amb 290 obres presentades; el «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea», del 20 de setembre al 20 d’octubre de 1968, amb més de 90 obres; el «I Concurso Nacional de Pintura Pueblos y Paisajes de Cataluña», celebrat del 7 al 25 d’abril de 1970, també a la galeria Mundi-Art, amb 145 obres presentades; el «I Salón del desnudo en pintura», en 1972, o el «Gran Salón de Primavera», al juny de 1974, que presentà 267 obres de pintors espanyols representatius dels últims cent anys. També sabem que, anualment, la galeria Mundi-Art, en col·laboració amb la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, organitzava la Semana del Paisaje, en què els participants, al voltant de 20 pintors, es reunien en algun lloc de Catalunya per pintar els paisatges locals. Finalment, l’any 1976 la fundació convocà el concurs Pueblos y Paisajes de España, en el qual van participar 168 artistes que presentaren 205 obres, exposades en una mostra a la galeria Mundi-Art a l’abril i al maig.
I, al marge de les exposicions monogràfiques que s’organitzaren a la seva galeria, sabem d’altres iniciatives puntuals que l’empresari patrocinà dins del món artístic, com el Concurs Fotogràfic El Pedregal, que s’anunciava en premsa al maig de 1967; la «I Muestra Volante del Coleccionismo», organitzada per l’Asociación de Coleccionistas al maig de 1968, que celebrava el primer any de vida de l’Associació, i recollia part de les obres de vint-i-vuit dels seus membres; el «I Congreso y Exposición Nacional de Coleccionismo», que se celebrà al novembre i desembre de 1969 a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona; la mostra «Pintores de Hoy en Madrid», que s’inaugurà el 27 de maig de 1970 a Mundi-Art, amb 54 obres, o el Concurso de pintura al óleo. Temas florales y de nuestras Ramblas, de l’11 al 29 de febrer de 1972, també a Mundi-Art, que exposà 138 obres.
I tenim també notícia d’un Museu Junior, que la Fundació establí o almenys pretenia establir al Museu Estrada l’any 1974, que celebrava mensualment un concurs de pintura per a artistes menors de vint-i-cinc anys, projecte que no sabem si finalment es va materialitzar, encara que la convocatòria d’aquell any va sortir publicada en premsa (La Vanguardia, 13 març 1974, p. 32, i ABC, ed. Andalusia, 9 març 1974, p. 58).
Estrada Saladich va tenir també la idea de crear una revista, Tahull, en la qual informaria de les tendències artístiques del moment a escala nacional i internacional (1972), que pensem que no va arribar a fer-se realitat.
En el món cultural, l’empresari exercí, entre altres càrrecs, de president fundador de l’Asociación Nacional de Coleccionistas —entitat que va desaparèixer—, soci de mèrit de l’Institut d’Estudis Nord-americans i vicepresident i soci d’honor de l’Asociación de Amigos de la Ciudad.
La col·lecció de pintura
Segons ens explica l’autor a les seves memòries (Memorias… 1962, p. 376-378), el seu afany col·leccionista va començar de jove, i col·leccionà targetes comercials, en especial d’establiments de venda al detall, segells o peces de porcellana de gossos. I ja als anys trenta es va manifestar la seva afició a la pintura, després de casar-se i començar a comprar pintures per decorar casa seva, i adquirí els primers olis. Així, comença a visitar galeries, i més tard, els estudis dels artistes. Explica que va arribar a conèixer el 80% dels estudis de pintura de Barcelona.
Suposem que les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta van ser les de més activitat col·leccionista, aprofitant les exposicions i concurs que organitzava i que li permetien adquirir moltes de les obres presentades. Les pintures les va tenir exposades a casa seva, a El Pedregar i a la galeria Mundi-Art. De fet, al juliol de 1967, un anunci en premsa avisa de la presentació d’aquesta col·lecció de pintura catalana a la galeria.
Encara que en l’article publicat a l’ABC sobre la «Muestra Volante del Coleccionismo» (4 maig 1968, p. 79), el mateix Estrada Saladich expressa el seu orgull d’haver reunit més de 400 quadres d’artistes contemporanis, la majoria catalans, no hem pogut, ni de lluny, arribar a comptabilitzar aquesta xifra. Hem de tenir en compte que el coneixement que tenim de la col·lecció de pintures es basa en l’únic catàleg publicat de la col·lecció, el del Museu Estrada d’Esplugues, obert l’any 1971 després de la restauració de la seva seu, la masia Can Ramoneda, que estigué en actiu només uns anys. Pretenia ser una recopilació de les tendències artístiques registrades sobretot a Catalunya als últims cinquanta anys, i suposem que acollia, si no tota la col·lecció, sí bona part d’aquesta. S’exposaven en total cent seixanta-cinc pintures i quinze escultures, distribuïdes en onze sales d’exposició: la sala d’Autoretrats, de gran interès pel seu contingut i nombre de peces, cinquanta-vuit; la de Marines, amb sis; la de Bodegons, amb tretze; la sala de Vanguàrdia, amb dotze; la Figurativa, amb vint; la de Noves tendències, amb onze; la d’Honor, amb una sola obra de gran mida (130 × 200 cm) de Joaquim Mir, Estany; la Premodernista, que no comptava amb cap obra; la de Paisatges, amb nou; la de Clàssics contemporanis, amb onze; la de Nus, amb catorze; el Jardí d’Escultures, on n’hi havia set, part de les cinquanta-dues escultures de la col·lecció del Museo de las Provincias; dues escales en les quals s’exposaven cinc obres a cadascuna i una biblioteca. Repartides a les sales interiors s’exposaven vuit escultures més.
Entre els autors de les pintures trobem Josep Amat, Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Rafael Benet, Alexandre de Cabanyes, Ramon Calsina, Ramon de Capmany, Ramon Casas, Antoni Clavé, Jordi Curós, Will Faber, Lluís Graner, Emili Grau-Sala, José Gutiérrez Solana, Josep Hurtuna, Francesc Labarta, Maruja Mallo, Ramon Martí i Alsina, Casimir Martínez Tarrasó, Segundo Matilla, Eliseu Meifrèn, Jordi Mercadé, Vicente Navarro, Isidre Nonell, Iu Pascual, Picasso, Ramon Pitxot, Pere Pruna, Darío de Regoyos, Joan Miquel Roca Fuster, Ramon Rogent, Pau Roig, Josep M. de Sucre, Josep de Togores, Jordi Vila Rufas o Eduard Vial Hugas, entre d’altres. Quant a les escultures, algunes de les obres exposades eren d’Alfaro, F. Barón, Venancio Blanco, Collet, García Donaire, Marcel Martí, Oteiza o Subirachs.
Josep Maria Brull i Pagès, Dona asseguda (1962-1963), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat.
Posteriorment al tancament del Museu i d’El Pedregar algunes obres es van vendre i la resta de pintures es va repartir entre el fill i els nets del fundador, tal com es troben avui dia segons les notícies amablement aportades per a aquest treball per Fèlix Estrada Mengod.
De les obres venudes tenim notícia de dues peces destacades. D’una banda, sabem d’una gran pintura de Sorolla de l’any 1908, Vuelta de la pesca. Playa de Valencia (90 × 110 cm), que va formar part de la col·lecció —de fet la fotografia apareix al catàleg del Museu Estrada, encara que no consta al llistat d’obres—, que fou venuda per l’empresari a començament dels anys setanta. D’altra banda, sabem d’una pintura de Salvador Dalí, Les gales de Portlligat (160 × 190,5 cm), que arribà a la col·lecció l’any de la seva realització, el 1973, fruit del compromís del pintor amb Estrada Saladich de vendre-li una obra expressament realitzada per al seu museu, acord que es va signar un any abans, i que es va subhastar a Sotheby’s de Nova York l’any 2011
Charles Henry Collet Colomb, Tronc africà (1966), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat
La col·lecció d’escultura
Per parlar de les escultures hem de referir-nos necessàriament al Parc-Museu El Pedregar, situat a la finca que adquirí l’empresari a Bellaterra l’any 1952. Durant anys va estar treballant-hi amb entusiasme, tant en la residència que contenia com en els terrenys de la finca fins que el convertí en una mena de parc temàtic que inaugurà com a institució cultural l’any 1964, seu de la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, visitable els primers diumenges de mes. Entre els espais enjardinats amb llacs artificials i una vegetació exòtica i exuberant, en els quals hi havia fins i tot un jardí japonès amb una pagoda, es disposaven al voltant de cent escultures de grans dimensions, d’escultors dels anys cinquanta-vuitanta del segle xx, que l’empresari anomenà Museo de las Provincias, ja que la idea era que cadascuna de les grans obres representés una província espanyola; fins i tot va intentar que l’escultor de cada obra fos nascut o resident a la província representada. Una bona part de les escultures les adquirí al «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea» que l’empresari organitzà l’any 1968, i la resta les adquirí en altres exposicions o a través de visites directes als escultors. També hi havia peces de mida més petita que s’exposaven a la casa i al Museu Estrada
A la mort de l’empresari, la Fundació Cultural va subsistir uns anys però aviat el parc-museu va tancar al públic i la família decidí finalment donar les escultures al poble d’origen d’Estrada Saladich, Monistrol de Calders, amb l’única condició que el tractament de les peces, el desmuntatge, el transport i el muntatge final anés a càrrec de l’Ajuntament de Monistrol.
La donació es formalitzà al maig de 2005 i a partir d’aquell moment es produí el trasllat de 38 de les escultures que es van distribuir per tot el traçat del poble, que es convertí en un museu a l’aire lliure. Les obres donades, segons l’Acta de la Sessió Ordinària del Ple de l’Ajuntament de Monistrol de Calders de data 5 de maig de 2005, són les següents: La família (1952?), grup escultòric en relleu mural de Sebastià Badia i Cerdà; Flames (1970?), de Francisco Barón Molina; Dansa esportiva (1964), d’Antoni Boleda Ribalta; Dona asseguda (1962-1963) (figura 5) i Xiquets de Valls (1968), de Josep Maria Brull i Pagès; Maternitat peruana (1965?), de Jacinto Bustos Vasallo; Venus del mar (1968), de Josep Canals Gual; Dama (1965?), de José Carrilero Gil; Vent (1973), de Cocomir (José Vicente Corominas); Mèntor i Telèmac (1965?), Monòlit (1965?), Tronc africà (1966) (figura 6), Dona de Conca (1966?), Símbols (1968?), Música i vent (1968?) i La trampa (1970?), de Charles Henry Collet Colomb; Mirant els estels (1963), d’Emili Colom Comerma; La unió (1974), de Francesc Colomer Garrigó; Santa Teresa (1965) i Arias Gonzalo (1965?), de Tomás Crespo; La verema (1968?) i Diàleg (1970?), de Joaquín García Donaire; Superfície esfèrica (1969), de Vicente Larrea Gayarre; Descans (1963?), de Lluís Montané Mollfulleda; Miner (1968?), de César Montaña García; La puntaire (1965?), de Benjamín Mustieles Navarro; Saragossa creix (1970), d’Ángel Orensanz Zabal; Aiguadera (1968?), de Jesús de Perceval; Dona del camp (1965?), de Josep Piqué Iserte; Bailaora (1968), d’Amadeo Ruiz Olmos; Cinta esfèrica (1970), d’Enrique Salamanca; Joventut (1963), de Margarita Sans Jordi; Tocho, de Javier Sauras; Ballant damunt les ones (1975), de Joan Serafini Masdeu; Vaca, d’Eudald Serra i Güell; Toscadeiro (1973), de José Sobrado Balboa; Centre (1974), de Salvador Soria Zapater, i La pastora (1963), de Ferran Ventura Rodríguez.
Algunes de les obres que sabem que estaven a El Pedregar però que no van anar a Monistrol són: Segador (1970), de Venancio Blanco Martín; Gat (1970?), de Tomàs Bel i Sabatés; Cangur (1962-1963), de Josep Maria Brull i Pagès; Gos dogo (1970?), d’Emili Colom Comerma; Composició geomètrica (1970?), de Francesc Colomer Garrigó; Os polar (1975), de Josep Garriga Sauló; Solar (1965) i Beby (Monolit Estela) (1975), de Marcel Martí i Badenes; La recolecció (1965?), de José Planes Peñalver; Mans (1968), de Pablo Serrano Aguilar; Senglar (1970?), Pingüí (1970?), Girafa (1970?) i Abstracció (1992), de José Sobrado Balboa; Pedestal-Noé (1960), Quatre barres (1962), Cap Venus de Peníscola (1968) (després, com Catalunya 1968 passà a la col·lecció del Banc Sabadell) i Homenatge a Leonardo (1968-1972), de Josep Maria Subirachs, o La Mamaroca (La ben plantada) (1967), de Francesc Torres i Monsó, entre d’altres. De la major part no en tenim notícia de la localització; suposem que es van vendre i potser algunes peces estiguin encara en possessió dels descendents de Fèlix Estrada Saladich.
