BELLATERRA.CAT

Segons la companyia, serà el primer reciclador de metalls rars d’Europa i el major productor occidental de metalls rars.

Bellaterra, 19 de març de 2025

LLUIS TORRES| Segons publica RFI,  l’empresa francesa Carester va inaugurar dilluns les obres de construcció d’una planta de reciclatge de terres rares a Lió, un projecte que es beneficiarà del cofinançament del Japó. Segons la companyia, serà el primer reciclador de metalls rars d’Europa i el major productor occidental de metalls rars.

L’empresa francesa Carester va inaugurar dilluns les obres de construcció d’una planta de reciclatge de terres rares a Lió, un projecte que es beneficiarà del cofinançament del Japó. Segons la companyia, serà el primer reciclador de metalls rars d’Europa i el major productor occidental de metalls rars.

La construcció, autoritzada des del 2023, “representa un gran pas cap a la independència d’Europa en metalls rars per a imants permanents”, va dir el president de Carester, Frédéric Carencotte, en una breu entrevista telefònica a l’AFP.

La fàbrica de Caremag “ens permetrà adquirir una tecnologia de la qual la Xina té el monopoli, ja que ja abasteix el 98% del mercat europeu“, va dir la ministra francesa de Transició Ecològica Agnès Pannier-Runacher, que va donar suport al projecte des del principi durant el seu mandat com a ministra d’Indústria.

Les terres rares i els imants permanents, que resisteixen la desmagnetització, tenen un paper clau en la transició energètica, però també en la indústria electrònica, per a motors de vehicles elèctrics, generadors d’aerogeneradors, robòtica i bombes.

La fàbrica començarà la producció a finals de 2026, o principis de 2027. A llarg termini, hauria de donar feina a 92 persones. La capacitat de reciclatge serà de 2.000 tones anuals, amb l’objectiu de produir aproximadament 800 tones de metalls rars lleugers (neodimi i praseodimi). També podrà refinar 5.000 tones de concentrats miners per produir 600 tones de metalls rars pesants separats (òxids de disprosi i terbi), és a dir, aproximadament el 15% de la producció mundial actual.

El projecte compta amb un finançament de 216 milions d’euros, dels quals uns 110 milions d’euros provenen dels socis japonesos Jogmec (organització pública per a la seguretat del metall i l’energia) i l’empresa Iwatani. 106 milions d’euros provenen de l’Estat francès en forma de subvencions i avançaments reemborsables, dins de les convocatòries de projectes France Relance i France 2030 i una bonificació fiscal per a la indústria verda.

Socis a llarg termini

“Per contrarestar el risc de dúmping de preus (venda de productes per sota del preu de producció)”, procedents principalment d’industrials xinesos desitjosos de mantenir el seu monopoli global, l’empresa ha “trobat socis a llarg termini” amb una “visió comuna”, que inclouen especialment els estats japonès i francès, va afegir el president de Carester, Frédéric Carencotte.

El grup d’automoció Stellantis ja ha signat un contracte pel qual es compromet a comprar part de la producció.

D’altra banda, “el 50% de la producció” es vendrà a la companyia comercial japonesa, que s’encarregarà de vendre els òxids pesants de metalls rars produïts per Caremag a “diversos socis industrials japonesos”.

Per la seva banda, la Sra. Pannier-Runacher es va referir a “una associació estratègica a llarg termini, com la que vam poder construir amb Toyota a Valenciennes”.

Des del punt de vista mediambiental, la futura fàbrica promet uns estàndards alts: “La meva fàbrica no abocarà efluents líquids“, va assegurar a l’AFP el Sr. Carencotte.

Així, el nitrat d’amoni, coproducte de les operacions, es reconcentrarà i es vendrà com a fertilitzant, i es reciclarà el 80% de les emissions directes de CO2, va dir.

“L’objectiu no és només extreure metalls rars, sinó també transformar-los i reciclar-los“, va dir diumenge el ministre d’Indústria Marc Ferracci en una entrevista a La Tribune, dedicada al desenvolupament de la mineria subterrània francesa.

Així, a França, tres projectes industrials més tenen com a objectiu reciclar imants permanents.

La start-up MagREEsource va inaugurar, al juny, a Isère, la primera fàbrica de proves d’Europa que produeix imants permanents a partir d’imants reciclats, amb una capacitat de 50 tones anuals.

El grup belga Solvay, d’altra banda, opera una fàbrica de productes de rendiment metàl·lic rar a La Rochelle. Aviat començarà la producció d’òxids metàl·lics rars per a imants permanents.

El grup miner d’Orano també va llançar el 2022 el projecte Magnolia, que pretén fabricar imants permanents d’alt rendiment.

Font: RFI

Read Full Post »

Bellaterra, 23 de novembre de 2024

“Alianza Verde ha recalcat que les dades de l’informe són “demoladors” i ha indicat que confirmen que “el monopoli d’Ecoembes és un fracàs i que cal posar en marxa un sistema de recollida “per resoldre aquest greu problema”.

El percentatge de recollida a casa nostra està molt lluny del 70% que va marcar la Llei de Residus per a aquest any.  Per això, caldrà implantar un sistema de dipòsit, devolució i tornada a tot el territori nacional en el termini de dos anys.

La recollida separada d’ampolles de plàstic d’un sol ús s’ha quedat el 2023 en un 41,3% en pes respecte a l’introduït al mercat, lluny de l’objectiu del 70% que va marcar la Llei de Residus per a aquest any.  Per això, caldrà implantar un sistema de dipòsit, devolució i retorn(SDDR) a tot el territori nacional i en el termini de dos anys.

Aquesta és la conclusió a què arriba l’informe publicat pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), al qual ha tingut accés Europa Press.  En concret, el text ha detallat que el total d’ampolles de plàstic d’un sol ús que s’han posat a la venda aquest any a Espanya ha pujat a 214.039 tones.

D’aquestes, l’organisme ha estimat que les entitats locals han recollit de manera separada un total de 74.482 tones.  A això ha afegit a les 14.017 tones d’ampolles d’aquest tipus que ha estimat que han estat recollides de manera privada/complementària.

Per la seva banda, Ecoembes ha indicat en una declaració remesa a Europa Press que va recuperar de manera selectiva el 2022 el 67,2% de les ampolles de plàstic de begudes i el 2023, el 73,4%, dada que ha obtingut a través de  les dades oficials auditades provinents de les diferents comunitats autònomes i dels gestors de residus i gràcies a una metodologia  contemplada en la decisió dexecució 2021/1752 de la Comissió Europea pel que fa al pes, mostreig, registre i anàlisi de composició daquesta categoria de residus.

Els residus que es recullen de manera selectiva procedeixen de dos orígens: els contenidors grocs dels carrers, que són gestionats pels municipis i reportats per les mateixes administracions públiques;  i els ubicats en instal·lacions d’alta afluència, que són gestionats per entitats privades com a centres esportius, universitats, hospitals, estacions, aeroports, etc.

Ecoembes sosté que les taxes no coincideixen perquè l’organisme públic amb prou feines incorpora en el seu càlcul les quantitats recollides en zones d’alta afluència i que representen més del 40% del total de les ampolles recollides de manera selectiva el 2022 i el 2023.

Xifres que “no eren certes”

Greenpeace ha destacat que la xifra de l’informe s’ajusta “moltíssim” a la d’una investigació que van fer al costat d’Eunomia Research & Consulting, una consultora internacional que treballa amb Brussel·les (Bèlgica).

En declaracions a Europa Press, el portaveu de Greenpeace, Julio Barea, ha admès que es troben “satisfets” ja que han acabat “tenint la raó” que les dades “eren les que eren” i que Ecoembes estava oferint unes xifres que  “no eren certes”.  Per tant, s’ha remès a la legislació i ha destacat que cal implementar mesures com ara el SDDR.

Ecologistes en Acció ha fet referència al mateix informe, que al seu parer “va fer una molt bona foto” de la situació.  En declaracions a Europa Press, el responsable de l’àrea de residus a nivell confederal de l’organització, Carlos Arribas, s’ha remès a veure com reaccionen els sectors de la distribució i producció d’envasos, així com de la producció de begudes, ja que a  la seva opinió “s’han de posar les piles” perquè el SDDR pugui estar implantat en dos anys tal com està a la normativa.

Per la seva banda, Alianza Verde ha recalcat que les dades de l’informe són “demoladors” i ha indicat que confirmen que “el monopoli d’Ecoembes és un fracàs i que cal posar en marxa un sistema de recollida “per resoldre aquest greu problema”.

El coordinador de la formació, Juantxo López Uralde, ha celebrat que “finalment, i després de molta feina” s’hagi aconseguit fer “aquest pas endavant per posar en marxa el SDDR. “Encara que no serà fàcil, perquè ha costat molt arribar fins aquí, continuarem donant la batalla per superar els obstacles en la implantació d’aquest sistema, davant del monopoli del lobby d’Ecoembes”, ha avançat.

Font: Público

Read Full Post »

Bellaterra, 11 de novembre de 2024

LLUÍS TORRES|Segons publica L’Institut Català del Suro, des de la seva creació l’any 1991, ha estat un instrument dinamitzador de la indústria surera amb l’objectiu de desenvolupar i promocionar un sector molt arrelat a les comarques gironines, basant-se en el foment de la qualitat i el control, la formació i la innovació, i que l’han consolidat al llarg dels mercats vitivinícoles nacionals i internacionals més importants.El sector surer mundial es troba en un moment àlgid, afavorit per les noves tendències globals com la bioeconomia, l’economia circular, la substitució de plàstics, el desenvolupament econòmic basat en la natura, entre d’altres.

A Catalunya, la indústria surera té un paper destacat a nivell internacional. Els boscos d’alzina surera ocupen unes 124.000 hectàrees a Catalunya, entre masses pures i mixtes. Es troben principalment al nord de Catalunya, al massís de l’Albera, les Gavarres, les Guilleries, el Montseny i el Montnegre-Corredor mentre que la indústria es concentra principalment al Gironès i al Baix Empordà. Pel que fa a la producció, a casa nostra es fabriquen anualment uns 2.000 milions de taps de suro que van a parar a tots els racons del món. Al voltant del 50% de la producció de taps de suro (per a vins tranquils i per a vins escumosos) es destina a l’exportació, principalment a França, Itàlia, Estats Units i Alemanya.

L’Institut Català del Suro engega una prova pilot a Palafrugell i a Cassà de la Selva per valorar quina seria la via més efectiva per recollir aquest residu, que es podria fer servir com a paviment en parcs infantils i substituir els de cautxú

Tot i que la majoria de gent els llença com si fossin rebuig, el cert és que els taps de suro s’haurien de reciclar. Un cop aclarit això, sorgeix la pregunta habitual: on van els taps de suro? Doncs al contenidor marró, el dels residus orgànics.

Des de l’Institut Català del Suro

–ICSuro– expliquen que no es poden tenir dades dels quilos que es recullen cada any a Catalunya perquè el suro –ara per ara– no es recicla per separat. Tot i això, els consta que el seu reciclatge és mínim i volen revertir la situació.

Pla pilot a Palafrugell i a Cassà de la Selva

El fet de no disposar de dades sobre el reciclatge del suro és una de les raons que ha impulsat l’ICSuro a engegar un pla pilot de recollida de taps en aquests dos municipis gironins.

S’han posat una cinquantena de punts de recollida en supermercats, comerços i hotels per poder determinar quins són els millors llocs per concentrar la recollida de taps de suro. Maria Verdum és la coordinadora del projecte:

“Actualment el suro no es gestiona i estem posant un residu al nostre sistema que podria tenir una sortida. Aquest pla pilot ens donarà xifres de què podem recollir realment i on ho podem recollir.”

Els punts de recollida es mantindran fixos durant tot un any per comprovar a quins hi va més gent. Un cop tinguin aquesta informació, miraran quina pot ser la manera més efectiva perquè els ciutadans reciclem aquests taps.

Un precedent en la recollida de suro

Que el reciclatge dels taps de suro és residual ho confirmen des d’una empresa dedicada a la recollida selectiva de residus urbans. Es diuen Blipvert, són de Granollers, i des del 2007 tenen repartides al voltant de 500 minideixalleries per tot Catalunya.

Segons dades d’aquesta empresa, les dues minideixalleries que tenen a Cassà de la Selva –territori surer–, han recollit fins a aquest mes d’octubre més de mil quilos de residus, dels quals només 2 quilos i mig van ser taps de suro.

Les minideixalleries són contenidors que els ajuntaments lloguen per col·locar-los en carrers cèntrics. Tenen diverses bústies per poder llençar objectes petits, com ara piles, bombetes, mòbils, cables i en alguns casos també taps de suro, com explica un responsable d’aquesta empresa:

“La recollida de taps de suro és mínima. De fet, hem eliminat les bústies dedicades a aquest residu perquè no es feien servir.”

Expliquen que ara mateix, només les minideixalleries de Figueres, Cassà de la Selva, Sant Celoni i Mollet mantenen la bústia dedicada a recollir aquest tipus de taps.

Què es pot fer reciclant suro?

Des de l’Institut Català del Suro defensen que aquest material natural pot tenir diverses aplicacions urbanístiques. A Alemanya, per exemple, ja fa anys que el reutilitzen com a aïllant a la construcció. I aquí, l’Institut fa aquesta proposta: als parcs infantils es podrien substituir els paviments de cautxú per d’altres fets de suro.

Expliquen que alguns paviments de cautxú es deterioren quan els toca el sol i per l’abrasió a què estan exposats: “S’ha vist i han sortit directives europees que diuen que aquests tipus de paviments poden ser perjudicials.” En canvi, asseguren que el suro és un material hipoal·lergogen, sense cap contraindicació.

De fet, els responsables de l’ICSuro afegeixen que “encara s’ha d’estudiar més, però s’està veient que el suro és un bon bioabsorbent, això vol dir que pot absorbir materials nocius, com ara hidrocarburs, pesticides i metalls pesants”.

El pla pilot que ha engegat l’Institut Català del Suro a Palafrugell i a Cassà de la Selva és pioner a Catalunya i a l’Estat i es finança amb fons europeus.

Font: 3Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de juny de 2024

A partir de l’1 de juliol de 2024, Bellaterra es convertirà en una Zona de Baixes Emissions (ZBE). Els vehicles que no disposin etiquetes ambientals Zero, Eco, C o B no podran circular per la zona els dies laborables, de dilluns a divendres, entre les 7 h i les 20 h.

La mesura s’aplicarà a partir del dia 1 de juliol de 2024 a efectes informatius, i amb efectes sancionadors, a partir de l’1 de gener de 2025.

Exempcions i moratòries

Tot i la implantació de la ZBE, hi haurà una sèrie d’exempcions i moratòries per a vehicles sense etiqueta ambiental.

– Podran circular per la ZBE els següents vehicles:

– Els vehicles dedicats al transport de persones amb mobilitat reduïda (VPMR).

– Els vehicles que presten serveis d’emergència i essencials.

– Els vehicles dedicats al transport de persones amb malalties i discapacitats.

– Els vehicles dedicats a l’exercici professional i que els seus titulars estiguin propers a la jubilació.

– Els vehicles dels titulars acreditin uns ingressos econòmics inferiors a 2 vegades l’IMPREM, ponderat segons el nombre de membres de la unitat familiar.

També es podran expedir autoritzacions puntuals:

– Per tractament mèdic, o prestació de servei singular.

(Fins a 24 autoritzacions de pagament vàlides durant un dia).

El president de l’EMD de Bellaterra, Josep Mª Riba, destaca que “un dels eixos estratègics d’aquest mandat del nou Govern de l’EMD que tinc l’honor de presidir, és l’activació de mesures i accions que contribueixin a la reducció de les emissions de gasos contaminants i d’efecte hivernacle, que afecten la salut de les persones i acceleren el canvi climàtic.Cada any, moren més de 3.000 persones a la regió metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació i la calor. És per això, que  l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual formem part, va decidir impulsar la creació de Zones de Baixes Emissions.”.

Font: EMD Bellaterra

Read Full Post »

Ho revela el primer estudi del món sobre aquest tema, fet per investigadors de la Universitat de Barcelona

“La gespa artificial no és una alternativa sostenible a la gespa natural.” Ho diu Anna Sánchez-Vidal, professora agregada del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona, que des de fa moltíssims anys es dedica a estudiar els efectes dels microplàstics en el medi aquàtic.

El seu equip ha descobert que la gespa artificial és un dels principals contaminants de rius i mars que, a més, és més nociu que altres microplàstics que hi troben.

“La gespa artificial és molt contaminant”, diu Liam de Haan, investigador principal de l’estudi:

“A diferència d’altres plàstics, com que es posa a la intempèrie i ha d’aguantar temperatures elevades, la quantitat d’additius que s’hi posen, com retardants de flama, per exemple, són més elevats. I tenen contaminants químics associats, entre els quals alguns carcinogènics i disruptors endocrins.”

De què està feta la gespa artificial?

La gespa que han trobat està composta de polietilè i polipropilè, els polímers més utilitzats en la fabricació de plàstic, amb contaminants associats anomenats PFAS, descrits per l’Agència Europea del Medi Ambient com a “agents químics sintètics, extraordinàriament persistents al medi i a l’organisme humà i que poden provocar problemes de salut greus.”

“La gran preocupació que tenim és que la instal·lació de gespa artificial ha augmentat moltíssim els últims anys, amb un repunt a causa de l’actual sequera” diu Liam de Haan.

“La gent pensa que és més sostenible. És un gran error.”

Un estudi pioner

L’equip d’oceanògrafs de la UB és el primer del món que quantifica i classifica la gespa artificial al medi ambient, amb resultats que haurien de fer canviar les tendències.

Durant anys han recollit centenars de mostres en rius i al mar, a la costa catalana. Moltes les han recollit ells directament, però han aconseguit recopilar-ne una quantitat ingent gràcies a la ciència ciutadana i la col·laboració, entre d’altres, d’entitats com SurfRider, molt sensibilitzada amb el problema de la contaminació per plàstics al mar.

“Gràcies al gran nombre de mostres recollides i analitzades, les nostres dades són molt acurades.” Aquestes dades que els han sorprès a ells mateixos.

“No esperàvem trobar una concentració tan gran de gespa artificial al riu i al mar. El 15% dels microplàstics de més de 5 mil·límetres analitzats són gespa artificial”.

Molts microplàstics provinents de la gespa al mar

Les concentracions, a més, són força elevades: fins a 200.000 fibres de gespa artificial per km². En un sol dia, 20.000 fibres.

I, per exemple, han trobat una concentració 50 cops més gran a la costa catalana que al riu Guadalquivir, i ho associen al fet que es tracta d’una zona altament poblada on aquest tipus d’instal·lacions ha crescut moltíssim.

Un ús cada cop més generalitzat
“El que va començar als anys seixanta per als camps de futbol ara s’ha generalitzat”, diu Liam de Haan.

De fet, actualment es calcula que a tot Europa s’instal·la en uns 1.300 camps de futbol l’any. Però a això s’hi han d’afegir altres usos: jardins particulars i públics, terrats d’edificis, patis d’escola, parcs infantils… De Haan exposa: “Si mirem tot el que s’està instal·lant ara, ens enfrontem a un augment brutal de plàstics al mar per aquesta causa”.

“La gent pensa que és més sostenible perquè estalvia aigua, però no és així. De fet, fins i tot s’ha de regar perquè a l’estiu s’escalfa 50 graus més que una superfície natural”.

Fins i tot s’han mesurat temperatures superiors als 70 graus centígrads en instal·lacions de gespa artificial a l’estiu.

“En molts casos no són necessàries aquestes instal·lacions de plàstic”, diu Anna Sánchez-Vidal.

“De veritat ens calen patis d’escola de gespa artificial? O festivals de música amb grans extensions davant del mar, justament, coberts de verd artificial? Clarament, no.”

Augmenta l’efecte illa de calor i no ajuda a les reserves d’aigua
Segons l’equip d’investigadors, els desavantatges de la gespa artificial van més enllà de la contaminació de rius i mars.

“La gespa artificial crema a l’estiu; per tant, augmenta l’efecte illa de calor de les ciutats. La gespa artificial no ajuda a les reserves d’aigua, perquè la pluja no va al subsòl i acaba tota a la claveguera. La gespa artificial redueix la biodiversitat: ni hi haurà abelles ni els insectes pol·linitzadors que tant necessitem, per exemple”.

La troballa de l’equip de la UB és un afegit més a la llista d’inconvenients ecològics.

Com arriben els fragments de gespa fins a mars i rius?

Segons De Haan, “quan es rega o quan plou els fragments que es desprenen van a la claveguera o directament al riu i al mar.” Però, a més, “si és una gespa a sobre de la qual es fan activitats, encara se’n desprendran més fragments”.

De fet, és habitual que els jugadors de futbol arribin a casa amb trossets de gespa artificial a les botes o a la roba.

Les mostres que arriben fins al laboratori de la UB tenen l’aspecte d’herba natural: filaments llargs i estrets de diferents tonalitats de verd. “Potser és un dels motius pels quals hi hagi tan pocs estudis”.

“Es confonen fàcilment amb elements vegetals naturals i n’has de fer una anàlisi molt exhaustiva” diu De Haan amb una mostra al davant amb diversos fragments de microplàstics de colors diferents, entre els quals fragments de gespa de plàstic.

Perjudicial per a la salut dels animals i les persones

Per si no n’hi hagués prou, diversos estudis assenyalen un altre dels components de la gespa artificial com a greument perjudicial per a la salut de les espècies marines i, també, de les persones.

De fet, la llei europea de residus que entra en vigor la setmana vinent la prohibeix, però només una part: el granulat que es posa sobretot en camps de futbol de gespa artificial per fer d’esmorteïdor, que si bé té alternatives com fragments de suro natural o de coco, encara se segueix utilitzant.

La pega és que la llei encara té una moratòria de vuit anys perquè els fabricants adaptin el mercat a les alternatives.

Feta amb triturat de pneumàtics fora d’ús
“S’hauria de prohibir immediatament, com han fet amb la purpurina, per exemple”, diu María Llompart, catedràtica de química analítica de la Universitat de Santiago de Compostel·la i investigadora del Centre d’Investigació en Tecnologies Ambientals CRETUS.

Fa més de deu anys que investiga els seus efectes i que lluita perquè es prohibeixi del tot.

“Està fet amb triturat de pneumàtics fora d’ús. I com que és un granulat que es posa a sobre de la catifa de gespa artificial, és un microplàstic des de l’inici que no cal esperar que es degradi perquè es fragmenti. És un atemptat ambiental”.

El microplàstic més tòxic

Però, a més, l’assenyala com el microplàstic més tòxic que es coneix. “Conté centenars de substàncies químiques tòxiques i perilloses que són cancerígenes i disruptors endocrins. Per això, l’Agència Europea del Medi Ambient les caracteritza com una preocupació molt alta.

La catedràtica de la Universitat de Santiago de Compostel·la veu amb alleujament el fet que la Unió Europea per fi doni el pas de prohibir la substància de farciment de la gespa artificial, però recorda que en tots els components del producte hi ha substàncies plàstiques i que hi ha alternatives més sostenibles i més segures per a la salut.

“En el cas del granulat, el que jo he estudiat, si fem servir suro, a més que és totalment natural, beneficiarem la gestió de boscos i reactivarem l’economia de la silvicultura, tan abandonada avui dia”.

Els investigadors de la Universitat de Barcelona van més enllà i recorden que hi ha varietats de plantes autòctones adaptades a condicions de calor i sequera.

I, fins i tot, en el cas de la gespa com a element decoratiu i recreatiu, “hem de repensar les instal·lacions. No ens cal l’estètica de la gespa com la teníem entesa fins ara. S’hi poden posar altres plantes naturals i no contaminar el medi”, asseguren.

Font: 3Cat

Read Full Post »