Bellaterra, 28 d’agost de 2026
“Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu”.
María José Moreno Sirvent (antropòloga)✍️“Cremen les xarxes”, dèiem fa anys, com si aquell foc fos un fenomen extern que observàvem amb la distància de l’espectador. Però l’incendi ja no és allà; cremen avui els platós, que han imitat aquella dinàmica del “zasca”, l’insult i l’activisme impúdic. No es tracta d’assenyalar una cadena concreta, perquè seria reduir un problema sistèmic a una anècdota. El que passa és que una tendència ha permeat en moltes televisions: la imitació de les pitjors dinàmiques de les xarxes socials. Aquesta imitació no és casual; és un mecanisme de supervivència en un ecosistema on l’audiència es mesura en clips virals i la credibilitat se substitueix per la capacitat de generar indignació. Hem construït així un engranatge que s’alimenta en un bucle tancat: els programes es nodreixen de contingut viral, i les xarxes repliquen les intervencions dels platós. Allà, vídeos curts i descontextualitzats ens indignen i ens envileixen, mentre els polítics editen les seves intervencions i els posen una música èpica, com si en lloc de ser un diputat en un plató fossin en Jon Snow arengant les tropes abans de la Batalla dels Bastards.
I, més que emocionar, fa una mica de vergonya aliena, perquè sabem que no hi ha èpica en una compareixença llegint un paper; hi ha un intent desesperat de disfressar la manca d’idees amb estètica de superproducció. El problema no és la música, sinó el que revela: hem acceptat que la política és un espectacle i que els polítics són personatges, gladiadors que entren a la sorra no per debatre, sinó per ser devorats o aclamats.
Fa més de deu anys, un programa pioner va començar a barrejar entreteniment i informació, intentant moure un espectador avorrit. Ho va fer amb connexions en directe, música d’Els Venjadors i pactòmetres, eines que avui ens semblen innocents i superades. Van ser els inicis d’una tendència que no ha fet més que degenerar, que ha passat d’imitar el model del cor a emular unes xarxes de les quals molts s’allunyen per tòxiques. El que aleshores era un recurs estètic per fer digerible la política es va convertir en l’estàndard, i l’estàndard, amb el temps, s’ha tornat intoxicant: el crit, l’insult i el “zasca” han passat de ser efectes secundaris a ser l’essència mateixa del producte. Al final, resulta que aquell diagnòstic tenia raó, però amb un matís crucial: no és que l’actualitat s’assembli a un circ, és que hem refet el circ romà. No el de la carpa i els malabars, sinó l’amfiteatre on el públic decideix amb el polze cap avall. Hem passat de la política com a gestió del bé comú a la política com a condemna pública en directe, i la televisió no és el reflex de la societat sinó la seva sorra, un espai dissenyat per esprémer les nostres emocions més baixes: el rancor, la supèrbia i l’ansietat.
Quan ens indignem amb un vídeo de 15 segons, no estem exercint ciutadania; estem alçant el polze al Coliseu, exigint que el condemnat sigui devorat per les feres.
Si observem aquest fenomen amb una mirada antropològica, aquella que estudia els ritus que les societats repeteixen fins a convertir-los en segona naturalesa, el que trobem és inquietant. Tota cultura ha tingut els seus rituals de catarsi col·lectiva, els seus espais on la comunitat es reunia per processar la tensió social. Però aquella litúrgia tenien un component sagrat, un límit, una frontera entre el joc i la realitat. El circ romà, però, no era catarsi: era espectacle de la mort, una exhibició de poder que recordava al poble el seu lloc en l’ordre social. Avui els platós i les xarxes funcionen com aquell amfiteatre: un ritu permanent de linxament simbòlic on la condemna pública substitueix el debat i la humiliació de l’adversari es converteix en fi en l’autèntica finalitat.
Des de l’antropologia, sabem que les societats es defineixen per allò que ritualitzen. Si idealitzem la indignació constant, la desqualificació i el clip descontextualitzat, què estem dient de nosaltres mateixos? Estem dient que preferim l’emoció fàcil al pensament complex, que preferim el bàndol al matís, que preferim l’execució pública a l’acord. I en fer-ho, estem construint una subjectivitat nova: la de l’espectador que no busca entendre, sinó condemnar; que no aspira a la justícia, sinó a la victòria del seu bàndol sobre el cadàver simbòlic de l’altre.
Com deia Nietzsche, “qui lluita contra monstres ha de vigilar de no convertir-se’n en un. I si mires l’abisme durant massa temps, l’abisme també et mira a tu.” Tot aquest simbolisme no pretén sentenciar, perquè això seria caure en la mateixa dinàmica que critiquem. Pretén, més aviat, obrir una finestra que ens interpel·li directament. Si la televisió ha emulat les xarxes, i les xarxes han emulat el pitjor dels nostres instints, la pregunta no és ja qui va començar, sinó quina mena de societat estem cimentant amb cada clip que compartim, amb cada insult que victoregem i amb cada minut d’atenció que entreguem a aquest amfiteatre? Estem repetint la història sense saber-ho?
És aquest el pa i circ del nostre temps, l’entreteniment que ens distreu mentre es desmantella el bé comú? I aquesta pregunta, per ser resposta, no admet titulars ni vídeos de 15 segons. Admet silenci, admet pausa, admet la incomoditat de mirar-nos al mirall i reconèixer que, potser, l’arena no és només a la pantalla. És també dins nostre, en aquella pulsació fosca que ens fa gaudir amb la caiguda de l’altre.
La investigació queda oberta, i la resposta, com les bones preguntes, potser ens portarà més temps del que estem disposats a dedicar.
Potser, si apaguéssim el soroll, si deixéssim de ser multitud per tornar a ser persones, el circ es desmuntaria sol.
Font: Viure als Pirineus
BELLATERRA.CAT 