LLUÍS TORRES|Compartim el curiós El JOC DE BELLATERRA (Bella Gent), i les seves normes, que es va publicà al número 38 del mes de setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol de Bellaterra.
El joc de Bellaterra, Bella Gent 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El JOC comença quan ens reunim els AMICS DE BELLATERRA, casella 1, i acaba quan arribem al jardí de L’ESQUIROL, casella 83. La passejada és molt agradable i a cada casa ens rebem molt bé, però si anem a parar a certes caselles tindrem sort o entrebancs:
5, 9,14… “D’esquirol a esquirol i tiro perquè ell ho vol». Avançar.
6 i 12: Avançar o retrocedir “de pont a pont”.
13: Anem al Gimnàs per estar en forma. Esperem dues vegades sense tirar.
19: Sempre que anem al Colmado ens hi quedem a parlar. Estem una vegada sense tirar.
26 i 53: Avançar o retrocedir “de daus a daus”.
31: Si baixem a la font no en podem sortir fins que un amic o amiga ens rellevi. Mala sort! Ens col.loquem al seu lloc d’abans.
42: No es pot aparcar perquè la plaça és un laberint i decidim anar amb el tren. Es retrocedeix a la casella 6.
52: Qui entra a la Farmàcia està dues vegades sense tirar per a poder refer-se.
58: El pitjor que ens pot passar és perdre les claus de casa. Cal TORNAR A COMENÇAR des de la casella 1.
74: Si encara no sou socis d’AMICS DE BELLATERRA teniu l’obligació de fer- vos-en.
83: Els veïns i veínes de Bellaterra llegim L’ESQUIROL!!!
LLUÍS TORRES|Compartim l’Editorial sobre el procés d’Autodeterminació de Bellaterra, publicada a la revista mensual L’Esquirol de Bellaterra, en el seu número 41, del maig de 1992.
Postal vista aèrea de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
L’Esquirol de Bellaterra maig de 1992
EDITORIAL 🐿️ Sobre la «Autodeterminació» de Bellaterra
El moviment d’afirmació de Bellaterra ara intensificat pel grup promotor de la segregació d’aquesta zona residencial de l’històric i administratiu municipi de Cerdanyola, té d’innegable valor positiu de continuar una presa de consciència. El «fer poble» es troba en la pròpia arrel de la constitució de les múltiples temptatives socialitzadores: Club, Parròquia, Unió de Veïns, Festa Major, Cau, Teatre Inestable, Amics de Bellaterra…
És evident que la proposta de municipalitzar aquesta Ciutat-Jardí (o com voleu dir-ne) és absolutament opinable, i que després de molts i variables factors, com estudis econòmics, programàtics, de relació de mancances, de tradició, d’ordenació general del territori…, tot plegat és susceptible d’un ampli debat, el resultat del qual pot tenir diferents conclusions.
Ara en tenim una que no depèn només d’una sola voluntat sinó de diferents interlocutors, i no únicament d’una majoria de veïns o residents a Bellaterra. El resultat final d’un contenciós, que es preveu llarg i difícil, no hauria de constituir mai ni un «èxit» ni un «fracàs», sigui quin sigui el resultat final, sinó una mostra de vitalitat que ha de posar en joc la nostra capacitat de consens, d’entesa, de pacte.
Només d’aquesta manera pot ser útil «fer poble», que res té a veure amb una declaració administrativa. El món és ple de pobles morts i de barris vius.
Amb independència de que el procés segueixi el seu curs, no hem de caure en l’error de sotmetre tota una rica i imaginativa feina de convivència a la possible alteració d’un «estatus>> administratiu.
Una correcta interpel.lació d’Amics de Bellaterra i per tant de L’ESQUIROL, serà la de mantenir- se com a plataforma de diàleg. És molt important que les relacions d’amistat no esdevinguin, de cap manera, relacions contencioses o relacions de distribució de poder.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 8 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de març-abril de 1986, i la continuïtat de l’article. El Túnel del Temps per Artur Vidal.
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal (8) L’Esquirol del Vallès Bellaterra 1986
Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Agueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Maritim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.
L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra. També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra. Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencas, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencas, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.
Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu.
L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.
Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu Sovint es feien sopars que podríem dir-ne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional. S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un títol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capita General amb el lliurament de les corresponents insígnies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’alguna d’aquestes distincions.
I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.
Lluís Abalo, Lluis Abalo, junior, Carme Abalo, Ramón Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suque, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà i Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Díaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomàs Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal i Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre i Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frederic Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà i Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluís Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas Llorens i , Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Josep Antoni Llorens.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, Arxiu Bellaterra.Cat
LLUÍS TORRES|Aquest any, transcendental pel futur del Club Bellaterra, just quan es compleixen 39 anys de la publicació del número 1 de la històrica revista-bulletí L’Esquirol del Vallès (posteriorment amb el nom de L’Esquirol de Bellaterra), iniciem a compartir els números de l’arxiu complert dels anys (1985-2004), una col·lecció propietat de Bellaterra.Cat. Aquí teniu la primera publicació d’aquell gener-febrer de l’any 1985, amb la direcció de Jordi Guiu Santanach
Portada del número 1 de L’Esquirol del Vallès 📷 BELLATERRA CAT
SALUTACIÓ
Presentem avui el primer número d’una revista-butlletí, amb el desig, que pugui servir en el futur, com a un mitjà d’entenimenti comunicació per a tots els que conviuen a Bellaterra.
Necessitarem col·laboracions perquè pugui tenir continuïtat. Col·laboracions de veritat. Si les Entitats vives, com la Unió de Veïns i el Club ens donen el seu suport econòmic, continuant l’edició de les seves pàgines especials, i tenim l’encert de poder aconseguir la col·laboració de tres o quatre anunciants, haurem aconseguit tenir justament coberts els costos, i així continuar publicant les vuit pàgines, com amb aquest primer número. Després, i amb un xic de sort, la podrem engruixir, i fins i tot, alguna vegada donar-li color.
Comencem “L’ESQUIROL DEL VALLÈS”, amb una estructura bàsica estudiada. Això no vol dir que no farem tots els canvis que siguin necessaris perquè en tot moment estigui complint amb les necessitats i desigs dels seus lectors. Volem ésser criticats, i volem rebre les vostres opinions sinceres i constructives. Aquesta serà la millor col·laboració que podem rebre de vosaltres.
La revista-butlletí, no pertany a cap entitat, ni associació, ni partit, ni grup, és totalment independent i està oberta a la gent, a la “bona gent” de Bellaterra. Moltes de les preguntes que ens fem, seran, probablement, contestades des de les nostres pàgines. Preguntes com: Qui era Josep Sentis?, Per què van posar el seu nom a un carrer?, Per on tindran accés els túnels del Tibidabo?, Què fa el Club Bellaterra?, Quines tasques són les de la Unió de Veïns?, És bo o dolent el clima de Bellaterra per plantar-hi violetes?, etc., etc.
Publicarem l’Esquirol del Vallès, cada dos mesos i volem incloure aviat, una relació d’adreces d’utilitat, creant una secció d’anuncis econòmics.
Els articles seran editats amb l’idioma que hagin estat escrits pels seus autors. Contarem la història dels nostres primers cinquanta anys, segons la versió de diver- ses persones. També volem fer-vos arribar l’opinió de molts amics, que van ésser veïns, i que per una raó o altra ja no viuen a Bellaterra.
Durant els darrers deu anys, Bellaterra ha sofert un fort augment de població. Desgraciadament, no tots estan empadronats al Municipi que pertany Bellaterra, que com tots sabeu és Cerdanyola. Aquest augment, ha fet, que encara desconeixem més a les persones que conviuen amb nosaltres, i això no és bo per a ningú.
Desitgem que “L’ESQUIROL DEL VALLÈS” serveixi per apropar-nos més a tots i tant de bo ho aconsegueixi.
📷 (1) ARXIU DE LA COLECCIÓ COMPLERTA DE BELLATERRA.CAT
TÚNEL DEL TEMPS
Primers passos del Club
A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
L’Esquirol de Bellaterra, obra de l’escultor bellaterrenc Emili Colom (Barcelona,1924-Bellaterra, 2007) es va inaugurar el diumenge, 2 de juliol de 1978, amb la presència de l’autor i assistin la Unió de Veïns Bellaterra, el Club Bellaterra, l’Escola Tagore, la Parròquia de la Santa Creu, els Amics de Bellaterra i Foment Barcelonès d’Inversions.
L’Esquirol de Bellaterra, obra d’Emili Colom i Comerma, inaugurada el 2 juliol 1978, és l’única escultura a l’espai públic del poble|FOTO: BELLATERRA.CAT
La inauguració de L’Esquirol de Bellaterra es va celebrar amb ball de sardanes i la Colla La Principal del Vallès. És l’única escultura a l’espai públic de Bellaterra, i està situada al centre de la Plaça Joan Maragall, seu del Centre Cívic i l’EMD des de l’any 2010.
Després de repetides denúncies públiques, l’única actuació de Ramon Andreu, president de l’EMD, ha estat lligar-la amb brides, però en cap cas recuperar-la del seu profund estat d’abandonament, trencada i plena d’òxid.
Amb el pas del temps s’ha convertit en símbol de Bellaterra, i es va aprovar en consulta popular incorporar-la a la bandera oficial del poble, encara que mai s’ha vist penjada a l’espai públic ni a la seu de l’EMD.
Famílies històriques del poble opinen que el pi és l’autèntic símbol de Bellaterra, tal com es pot veure al monòlit de pedra a l’inici de l’Avinguda Joan Fàbregas.
Detall del símbol del pi al monòlit de l’Avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra| FOTO: BELLATERRA.CAT
Molt veïnat comenten que mai han vist per Bellaterra i en viu, aquest simpàtic animalet convertit en mascota oficial.
🚨 Mitjans i veïnat de Bellaterra denúncia sovint que el govern de Ramon Andreu a EMD no respon ni recupera l’escultura oxidada i trencada, símbol del poble. L’Esquirol és una obra creada l”any 1978 perl’escultor bellaterrenc Emili Colom.
L’Esquirol de l’escultor Emili Colom, inaugurada l’any 1978 a la Plaça Joan Maragall, seu de l’EMD de Bellaterra |FOTO: BELLATERRA.CAT
Isabel Bernier, fundadora de l’Esquirol de Bellaterra, el dia de la hissada de la Senyera (Foto:bellaterra.cat)
Dia gran per Bellaterra, torna L’Esquirol de Bellaterra!
Des de bellaterra.cat volem compartir aquesta bona noticia amb tota Bellaterra. L’estimada revista L’Esquirol de Bellaterra ara be vestida de digital i conserva la seva base informativa tradicional, una història importantísima per tots el veïns del nostre poble.
Isabel Bernier sempre ens ha acompanyat en tots els moments del poble, de joia i dificultats, ara més que mai, L’Esquirol de Bellaterra és important per Bellaterra, dona credibilitat i tranparència informativa, sempre des de l’òptica humana independent al servei de tothom i ningú en particular.
Gràcies companys per tornar en digital, i estem al vostre servei pel que calgui.
bellaterra.cat
El més important de l’Esquirol de Bellaterra és que vol recordar a tothom, és independent i Bellaterra es casa seva
BELLATERRA.CAT 