Entre les seves obres, destaquen el barri d’Antigone a Montpeller, l’Hotel Vela i el Teatre Nacional de Catalunya, de Barcelona, i el Parc Manzanares de Madrid
Lectura llarga sobre el pensament arquitectònic i urbanístic de Ricard Bofill, entrevista que Montse Frisach li va fer el 1994 a l’Avui. Interessant perquè albira temes que estàn de plena actualitat avui en dia. Tot un personatge.
Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 5 de desembre de 1939-14 de gener de 2022) fou un arquitecte i urbanista català, de reconeguda fama mundial. Va ser un dels principals impulsors de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle xx i és considerat com un dels màxims representants de l’estil postmodern de l’arquitectura contemporània.
Fill de Maria Levi i Emili Bofill i Benessat, va nèixer a Barcelona i va estudiar a l’Escola Virtèlia.
Abans de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, fou un membre destacat del moviment de renovació cinematogràfica de l’Escola de Barcelona. Va participar en el primer film de Vicente Aranda, Brillante porvenir, i, com a director, en el curt Circles (1966). Posteriorment va dirigir Esquizo (1970), que presentà com a “assaig fílmic” entorn de la frontera entre creativitat i follia i que signà el Taller d’Arquitectura fundat per ell.
Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, d’on va ser expulsat el 1957 per les seves activitats polítiques (era membre del PSUC). A continuació, va marxar a Suïssa i va prosseguir els seus estudis a la Universitat de Ginebra. El 1961 va crear el Taller d’Arquitectura, amb un equip d’arquitectes, dissenyadors i intel·lectuals, com l’escriptor J.A. Goytisolo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que va influir en la renovació de l’arquitectura i l’urbanisme els anys seixanta. Amb aquest equip de professionals Bofill va abordar projectes de diferent naturalesa en diverses parts del món, adaptant-los a les realitats culturals locals.
Els seus primers projectes uneixen una originalitat no exempta d’efectisme amb la valoració expressionista dels elements constructius i serials, aspectes que posterioment incorporà a una concepció basada en el classicisme. Entre les seves primeres obres arquitectòniques destaquen El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74). El Barri Gaudí (Reus, 1969-70) i el projecte de La ciutat en l’espai (Madrid, 1969) constitueixen un primer intent de revisió del concepte racionalista del bloc d’habitatges, intent que va anar actualitzant posteriorment.
Bofill és un dels màxims representants de l’estil postmodern de l’arquitectura contemporània. En els seus dissenys manté les línies clares de l’estil modern, però abandona les formes fredes que caracteritzen altres tendències modernes. Això ho aconsegueix incorporant als seus edificis elements clàssics, com arcs o columnes, que a l’observador li resulten familiars i comprensibles. Bofill és autor d’una extensa obra teòrica, i entre els seus llibres destaquen Espai i vida, La ciutat de l’arquitecte i El dibuix de la ciutat.
Font: Wikipèdia, Ara, Montse Frisach
BELLATERRA.CAT 