Vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973), signat per Jaume Pla
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc, que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
L’any 1973, es va editar el disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Andrea Pascual va realitzar a l’actor Jaume Pla, publicada el 1994 a L’Esquirol Amics deBellaterra. El dia 28 d’octubre de 1959. En Pla interpretà per primera vegada a Catalunya, La cantant calva d’Eugène Ionesco, al Teatre Romea de Barcelona.
Jaume Pla, caracteritzat com el bomber de La cantant calba, d’Eugène Ionesco (ADB, Teatre Romea, 1959), davant de la mirada de Carlota Soldevila.
EL CAPITÀ DE BOMBERS OFICIAL
No és una exageració dir que en Jaume Pla sigui el «capità de bombers oficial». S’ho ha guanyat al llarg de trenta-cinc anys. Des del 28 d’octubre del 1959, dia de l’ estrena a Catalunya de La cantant calba d’Eugeni Ionesco a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, fins al gener del 1994, amb la companyia del Teatre del Sol, a Sabadell, Jaume Pla ha recitat gairebé 250 vegades el famosíssim
<<<enconstipat>> del capità de bombers.
– Sí, es poden dir 250, per arrodonir, encara que en realitat són nomes dues-centes- quaranta i escaig. I no són tantes; és que en trenta-cinc anys dóna temps per a molt… – I quantes vegades l’ has vist interpretada per d’altres actors?
– Això no ho he comptat. Com tot afeccionat al teatre que va a París, he vist unes quantes vegades la representació que es fa al Théatre de la Huchette. És una representació gairebé mítica. Porten fent-la trenta-set anys seguits. La cantant calba és l’obra de teatre del món que dura més anys. Ja ha sobrepassat, de molt, a La Ratonera d’Agatha Cristie i ara, desgraciadament, amb la mort d’ en Ionesco torna a ser un tema d’actualitat i continuarà representant-se durant molt de temps més.
– I pensar que l’estrena va ser un fracàs total!
– Els espectadors van llançar les cadires contra l’escenari, quan es va estrenar l’any 50, el dia 11 de maig, al Théatre des Noctambules de París. Després va passar al Théatre de l’Huchette, i fins ara. Aquest és un teatre molt petit. Hi caben unes centcinquanta persones, està al carrer del mateix nom, a un lloc molt típic del <<<quartier latin». La companyia que porta tant de temps fent l’obra va venir, fa tres anys, al Festival de Tardor de Barcelona. Dels sis actors que la van estrenar, en van venir quatre. Tinc dedicat per ells, i per més gent de teatre, un llibre preciós, una edició de Gallimard de La cantatrice chauve, fet amb les imatges de l’actor en cada una de les frases que diu, i amb un tipus de lletra diferent, segons el text, molt original. Recordo que una senyora va preguntar als actors francesos si no era pesat fer el mateix paper cada dia. Un dels actors li va dir. <<Ui, senyora, no pensa vostè que és més pesat treballar cada dia a una oficina de la Caixa d’Estalvis?».
– És cert que cada representació és diferent?
– Sí, perquè en cada representació el públic ho és de diferent, i els actors no estan igual d’humor, o d’inspiració, o de cansats, o d’il.lusionats. Cada representació és una creació. En l’argot del món del teatre, al públic el diem <«els morenos», i els actors que fan la primera escena, quan surten, avisen els altres: <<<avui tens «els morenos>> molt a punt, ho agafen tot!», o <<compte, que avui semblen de plàstic»; llavors l’actor necessita anar matisant, canviant, adaptant-se, i mai és pesat ni avorrit. Jo ara, amb el Teatre del Sol, a Sabadell, he fet trenta-tres representacions, els caps de setmana, d’octubre a gener, com estava programat. Mai n’havia fet tantes. Amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona en feiem quatre o cinc. Hi hauria arribat a cent! Hem tingut molt bones crítiques. En Frederic Roda, a la seva crítica a La Vanguardia, va dir que era un Ionesco definitiu. El teatre d’en Ionesco, com que és de l’absurd, permet fer moltes versions, i aquesta ha estat molt ajustada a l’esperit de l’autor. En Ramon Ribalta, el director, ens va marcar d’una forma molt estricta. A d’altres versions, per exemple, la meva entrada era molt aparatosa, fins i tot amb la mànega dels bombers. En aquesta feia una entrada molt circumspecta, molt anglesa, saludant i tot.
– Fa molt que treballes amb el Teatre del Sol?
– Fa més de 20 anys que sóc a Bellaterra i quan els vaig conèixer encara vivia a Barcelona. Precisament vaig entrar en contacte amb ells per aquesta obra. El grup que portava en Ribalta a Sabadell es deia Palestra, i estaven muntant La cantant calba. Per raons que no vénen al cas, l’actor que feia el bomber va haver de deixar l’obra quinze dies abans de l’estrena. En Ribalta, desesperat, va anar a l’Institut del Teatre de Barcelona buscant algú que pugues fer el bomber. En quinze dies! El van adreçar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i allí hi havia la Maria Aurèlia Capmany, que era molt trempada, i li va dir: «Home, si a Barcelona tenim el «bomber oficial», que és qui va estrenar «La cantant calba». Això només t’ho farà en Jaume Pla». Em va telefonar, i jo encantat! Va tenir molt èxit. Ribalta volia que m’incorporés a la companyia, però en aquella època jo no podia, i va sorgir l’amistat. Jo sempre dic que les bones amistats que tinc han sortit del món del teatre.
– A Bellaterra també vas representar La cantant calba, com s’explica en aquestes mateixes planes.
– Sí, i va passar una anècdota molt divertida. Una ocurrència d’en Frederic Roda boníssima, i dins del joc del teatre de l’absurd, que ens va deixar ben descol.locats als actors. Durant molt temps, amb el mateix grup de Sabadell, vàrem muntar el que es deia el TTP, el Teatre Truca a la Porta, i anàvem a les cases a fer representacions teatrals per alguna festa. Sempre dic que, excepte batejos i comunions, hem fet de tot.
Principalment fèiem teatre d’en Ionesco o d’en Txèhov. Bé, doncs vàrem venir amb el TTP a Bellaterra a casa dels Rodon, i quan sortíem a saludar, vet aquí que per l’altra banda de l’escenari surt un altre senyor vestit de bomber, com jo, que també saluda. Els actors el miràven a ell i em miràven a mi.
Ja no sabien qui era qui, i jo absolutament descol.locat. Alguns s’anaven separant d’ell, pensant que era un boig infiltrat. Va ser un absurd, dins de l’absurd d’en Ionesco. Fins que va saludar i va dir que ell era bomber de veritat, de la companyia de bombers, que tenia el cotxe de bombers a la porta, però que no havia fet sonar la sirena per no espantar ningú. Els espectadors es pensaven que encara era un altre absurd de l’obra, fins que ens va explicar que era un amic d’en Frederic, de professió bomber, i que havia vingut perquè en Frederic li ho havia demanat. Vàrem riure tant… Va ser molt bo!
– Vas arribar a conèixer personalment a Eugeni Ionesco?
– I tant, quan va venir a Barcelona. Es va representar l’obra en català per a ell, als locals d’ Amics de la Unesco. No recordo la data, però era abans de la mort d’en Franco. Va venir amb el cònsol francès, i va ser molt amable, molt correcte. La versió catalana diuen que és de les millors que s’han fet. Vallespinosa era un metge de Reus que va traduir moltes obres de teatre al català. Me’n recordo que, abans de l’estrena de l’ ADB, vam anar a Reus perquè allà feien una lectura de l’obra.
– Tu mai has llegit el text del capità de bombers en escena?
– No. He vist versions de l’obra on d’altres actors ho fèien. El monòleg del bomber, són deu minuts seguits parlant sense parar. «A propòsit i la Cantant calba?>>>
<<Ella es pentina sempre de la mateixa manera».
– <<< Ah! Doncs adéu Senyors-Senyores».
Andrea Pascual
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim el relat de teatre “IONESCO A BELLATERRA”, de Frederic Roda i Pérez, publicat el 1994 al número 51 de la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra. En aquest article Roda confon l’origen d’Ionesco, perquè no era hongarès sinó romanès. (EUGÈNE IONESCO (Slatina, Romania, 26 de novembre de 1909 – París, 28 de març de 1994) fou un escriptor i dramaturg romanès, sobretot en llengua francesa, creador i capdavanter del teatre de l’absurd.
EUGÈNE IONESCO al centre de la foto
IONESCO A BELLATERRA
Ha estat noticia recent la mort de l’escriptor francès d’origen hongarès Eugène Ionesco, creador del que s’anomena <<teatre de l’absurd», nom amb el qual el crític anglès Martin Eslin va designar un art escènic que venia a demostrar la impossibilitat de la comunicació entre les persones, o bé que aquesta comunicació produïa unes situacions -tràgiques o còmiques que es manifestaven en forma absurda, o sigui, sense cap sentit. L’obra d’en Ionesco que va modificar el concepte del teatre del seu temps fou La cantant calba que, encara avui, quaranta cinc anys esprés de l’estrena es representa, al Teatre de L’Huchette, a París, A Bellaterra, en la versió catalana de Bonaventura Vallespinosa, pels anys seixanta, fou donada a conèixer en una sessió íntima.
I ja pels volts dels anys vuitanta, al jardí dels amics Jordi Rodon -que en féu la presentació i de Rocío Anher, i a càrrec dels actors del Teatre del Sol sabadellenc.
Des de la seva estrena a Barcelona al Teatre Romea l’any 1959, el personatge de «El bomber ha estat representat més de dues centes vegades pel nostre amic Jaume Pla. I encara no se li ha apagat el foc escènic!
* Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 – 1 de març de 2006) fou un director teatral, crític teatral i promotor cultural català.
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), a la tertúlia JAP del Zum Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|L’amic actor Jaume Pla, (Creu de Sant Jordi 2011 i Gall d’Honor de Pedra i Sang 2024 de Sant Cugat del Vallès), el dia 21 de maig va fer 96 anys, i està considerat l’actor català de més edat que continua en actiu després de 70 anys d’ofici. Tots recordem les seves 2 últimes representacions d’Un Prometatge de Txèkhov, aquest any 2024, a Valldoreix i l’Ateneu de Sant Cugat, acompanyat de Anna Pou i Ignasi Roda.
Jaume Pla, durant els seus 70 anys de professió ha interpretat unes 500 vegades a Ivan Vassílievitx, un home gran i encara solter a la Rússia de principis del segle XX, que es vol casar i va a casa d’un veí seu Stepan Spánovich, a demanar la mà de la seva filla Natalia.
Maria Rosa Buïgas saludant els actors R. Genis. Olga Diez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch a casa seva de Bellaterra 📷 BARCELÓ
JaumePla fa una vida normal, assistint a totes les representacions d’Arts Escèniques que es presenten a Sant Cugat del Vallès. Diu que el cap encara li funciona, però que des de fa uns anys camina recolzat en un bastó anglès.
Fins que va arribar la pandèmia, Pla encara pujava a un escenari. “Ens van quedar tres bitlles pendents i la darrera actuació va ser a casa de la meva dermatòloga amb motiu d´una festa d’aniversari”, explica. Des de fa diverses dècades forma part del projecte Teatre Truca a la Porta (TTP), en què representa obres a domicili i en residències de la tercera edat. “Portem més de 500 representacions del prometatge, d’Anton Txékhov, una obra d’un sol acte, que dura just una hora, força desconeguda per al públic, però molt entretinguda”.
Jaume Pla, R Genis i Rafael Vidal Folch interpreten ‘Un prometatge’, de Txékhov a Can Buïgas de Bellaterra 📷 BARCELÓ
Fins al 2017 anava de gira pels teatres de Catalunya amb el monòleg Abansque pugi el teló, escrit especialment per a ell per l’escriptor Sancugatenc Victor Alexandre.
Abans que pugi el teló
“El protagonista d’Abans que pugi el teló és un actor que es troba en el darrer tram de la seva vida, una mena d’heroi romàntic que veu com el món canvia a una velocitat que ell ja no pot seguir. El teatre, el seu món particular i estimat, també ha canviat i ja només les sales públiques poden assumir els costos de representar obres de Shakespeare, de Molière o de Txèkhov, farcides de personatges, amb actors i actrius professionals. El minimalisme s’imposa i la magnanimitat de l’espectador hi fa la resta. Fill d’un altre temps, per bé que ben aferrat al present, el nostre heroi enyora aquelles grans escenografies que reproduïen una llar familiar o una estació de tren fins al més mínim detall i aquell gran teló que, en alçar-se, ens introduïa en un petit univers de conflictes humans i que una o dues hores després baixava majestuós per rescatar-nos de l’encanteri.
Ara l’heroi està sol al seu camerino esperant que arribi el moment de sortir a escena i viu la nit més difícil de la seva vida, la nit en què s’ha d’acomiadar dels escenaris i dir adéu per sempre als personatges que ha interpretat al llarg de més de seixanta anys. No és, doncs, una nit d’estrena com les altres, és la nit de l’última estrena, és la nit de l’última obra d’un gran actor, una nit de pànic escènic, de nervis a flor de pell, d’emocions intenses, de moments, de records i de sensacions inoblidables… És la nit d’estrena d’una obra que homenatja l’ofici d’actor contra l’estigma social que l’acompanya i és també un cant d’amor apassionat al teatre i a tots els qui el fan possible.” (Extret de la introducció de Víctor Alexandre)
El llibre conté els pròlegs del president Artur Mas i de l’escriptor Jordi Coca.
El dia del seu 89è aniversari, els seus companys de professió li van preparar un homenatge al teatre Romea, presentat per Josep Maria Pou, i amb l’assistència de Mercè Conesa, que aleshores era alcaldessa de Sant Cugat, localitat on viu Pla i és un actiu important de la vida cultural. Va ser llavors quan va decidir deixar definitivament el teatre professional i continuar desenvolupant-lo tan sols de manera amateur.
Es va fer molt popular amb la sèrie ‘El cor de la ciutat‘ de TV3 i ara representa obres a cases particulars i residències de la tercera edat.
Des de ben petit Pla, nascut a Vilassar de Mar, va descobrir la seva vocació, la de ser actor, en una època en què els còmics estaven mal vists, especialment per la família de la seva nòvia, la Laura Per ella va deixar de banda el seu somni de ser actor i va buscar un treball seriós com a representant de perfums. Però l’olfacte del teatre no el va perdre i actuava de manera amateur. “Per mi el teatre fa olor de perfum de lavanda fresca”, diu Pla. Finalment, amb els anys va poder fer de la seva vocació la professió.
La televisió li va donar popularitat gràcies a sèries com Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Plats bruts,Temps de silenci o La Riera. I especialment gràcies al seu personatge de Ferran a El cor de la ciutat. El 2019 es va posar davant de les càmeres per última vegada per rodar el curtmetratge Tant com sempre, en què interpreta un malalt d’Alzheimer. Cosa que li toca molt de prop, ja que se li va declarat a la LauraJansà, la seva dona, amb qui ha tingut cinc fills (i 10 néts).
Jaume Pla compleix la rutina de cada divendres, a les 10h. es posa la seva americana i barret Panamà i assisteix al Zum Zum proper a la Plaça Augusta, a tocar el Monestir de Sant Cugat de Sant Cugat, on en modera la taula de tertúlia JAP, “M’enriqueix molt –diu Pla– i sempre s’aprèn alguna cosa nova. Parlem de tot, depenent de qui vingui com a convidat”.
“La medalla entregada per Àlvar Roda, president de l’Ateneu Sancugatenc, coincideix amb el 96 aniversari de Jaume Pla (alumne de Frederic Roda Pérez, director de teatre). Pla compleix 70 anys dedicats a l’apassionant món del teatre”
Àlvar Roda, entrega la medalla 2024 de l’Ateneu Santcugatenc, que presideix, a l’actor Jaume Pla (centre), pels seus 70 anys en el món del teatre. (a l’esquerra es pot veure l’actor i director de teatre Ignasi Roda i a la dreta Anna Pou
Sant Cugat, 15 de juny de 2024
LLUÍS TORRES|Ahir dissabte, 15 de juny de 2024, a la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, i una vegada finalitzat en petit format, l’obra Un Prometatge d’Anton Txékhov, Àlvar Roda Fàbregas, president d’aquesta institució cultural de Sant Cugat del Vallès, va entregar la medalla 2024 a l’actor Jaume Pla Pladevall, pels seus 96 anys i 70 com actor de Teatre.
Jordi Coca, historiador i crític d’art, presentant les obres d’Anton Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
A les 18h. Es va iniciat aquesta sessió de Microteatre a l’Ateneu, presentat per Jordi Coca, en homenatge a les 500 interpretacions d’Un Prometatge de Txèkhov de Jaume Pla, acompanyats de l’actriu Anna Pou i Ignasi Roda, també actor i director de teatre bellaterrenca.
Abans de finalitzar l’homenatge, es varen projectar un bon grapat de fotos de gales teatrals d’en Jaume Pla, un petit recorregut, bàsicament amb imatges de les representacions d’Un prometatge de Txèkhov, des del 1959 al 2024, imatges que comentant comentat el propi Jaume Pla.
D’esquerra a dreta, Ignasi Roda, Jaume Pla i Anna Pou, interpretant Un Prometatge de Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
Al finalitzar, els assistents, que omplien la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, van dedicat una gran ovació a Pla i els actors Anna Pou i Ignasi Roda, que el varen acompanyat en aquest dia tant especial.
Eduard Jener (centre), Jaume Pla (dreta) i Ignasi Roda (esquerra) 📷 programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat
Eduard Jener entrevista l’actor Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), amb ocasió del seu 96è aniversarial, al seu programa d’Arts Escèniques de Ràdio Sant Cugat.
Jaume Pla ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre Inestable, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i la Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.”
Teclejar l’enllaç de sota per veure l’entrevista d’Eduard Janer a Jaume Pla, on també va intervenir el cronista bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. 👇
Jaume Plà, va viure a Bellaterra des de 1974 a 1998. L’arxiu està basat en els programes culturals que va viure com veí.
Jaume Pla a Bellaterra
LLUÍS TORRES|Un dels records de Jaume Pla és haver donar provisionalment, el nom de Marylin Monroe al carrer de casa seva. Actualment, el nomenclator de Bellaterra, de 100 carrers, només 1 porta el nom d’una dona: Mercè Rodoreda i 1 del franquista Josep Maria Marcet, (alcalde de Sabadell, de 1940 a 1960, que va lluitar i arribà a l’ajuntament amb metralleta en ma). Bellaterra conservà placa i monòlit amb el seu nom, tot el contrari que Sabadell, que ho va eliminar l’any 2017.
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), actor català, visita Bellaterra i dóna al poble el seu arxiu de 1994-1998, anys que va viure a Bellaterra
Durant molts anys treballà com a representant d’una empresa de perfums (Deborah Ibérica) fins que es va poder dedicar al teatre. Ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre Inestable, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i la Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.”
BELLATERRA.CAT 