BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 25 de juliol de 2025

LLUIS TORRES|Si no sabeu què llibres llegir aquestes vacances d’estiu, aquí us deixem una llista de cinc lectures recomanades que no us podeu perdre.

A la Ruth li sembla que per fi té la vida controlada. Una feina fixa i amb cert prestigi com a professora a la universitat, una casa amb jardí com havia volgut de petita, un marit que l’estima i dos fills. Però quan el seu fill de vuit anys comença a patir episodis de psicosi i li detecten trets autistes, tot el que li semblava sòlid s’ensorra.

A la vegada, la seva mare, malalta de càncer terminal, decideix casar-se amb un playboy italià i la convida al que a ella li sembla un casament esperpèntic a un glàmping de l’Ametlla de Mar. La seva psicòloga l’anima a anar-hi i li proposa que comenci una llista de coses que aprèn del seu fill. La Ruth, educada per a obeir, seguirà les seves instruccions.

El que no sap és que a través d’aquest viatge s’acostarà per fi a la seva mare, es confrontarà amb les decepcions del seu matrimoni, redescobrirà un vell amant, digerirà la realitat del seu fill i, sobretot, desempolsarà memòries oblidades i curarà ferides antigues que li impedien ser qui realment és: una dona forta i imperfectament perfecta.

És difícil trobar algú que et doni feina sense fer preguntes sobre el teu passat. Així que dono gràcies al cel que els Garrick m’hagin contractat perquè netegi el seu àtic impressionant amb vistes a tot Manhattan i els preparen apats sofisticats en la seva cuina immensa. Puc treballar aquí durant un temps i passar desapercebuda fins que arribi el moment d’obtenir el que desitjo.

Sembla gairebé perfecte, si no fos que encara no he conegut la senyora Garrick ni he pogut veure què s’amaga a l’habitació de convidats. Estic convençuda que la sento plorar. Quan faig la bugada trobo petites taques de sang al coll de les seves camises de dormir. I, un dia, no em puc resistir a trucar a la seva porta. Quan s’obre poc a poc, el que hi veig ho canvia tot…

Llavors em faig una promesa. En Douglas Garrick ha comès un error. I ho pagarà car.

És només una qüestió de fins on estic disposada a arribar

Sinopsi: Descobreix amb Cuinologia els conceptes fonamentals de la cuina, juntament amb els millors consells pràctics i tècniques pas a pas, i converteix la teva cuina en un autèntic laboratori gastronòmic. Hi trobaràs resposta a les preguntes que fins ara no tenien solució i capítols dedicats als principals aliments i preparacions: carns, aus, peixos, llegums, cereals, vegetals

«El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui Gospodínov retrata l’amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.

Un mitògraf que porta més de vint anys recopilant rondalles, contes i llegendes populars persegueix tenaçment una història intrigant: la de la maledicció de Castelmaure. Rastrejar la pista del desaparegut rei Éric es converteix en un periple trepidant on la màgia, les casualitats i la traïció fan de brúixola d’uns personatges grotescos que han perdut la seva identitat.

Entre confabuladors, taverners i mags, els antiherois d’aquesta rondalla indaguen en el seu passat mentre descobreixen que els seus destins estan estranyament lligats. La maledicció de Castelmaure és un conte medieval de rigorosa actualitat i una llegenda extraordinària sobre el perill d’apropar-se a la veritat.

Font: Univers, Rosa dels Vents, DK, Edicions del Periscopi, Editorial Finestres

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de juliol de 2025

“Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic” (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)

Us recomano molt i molt aquest parell de conferències sobre Franz Kafka. Estan molt bé, i el ponent també és el seu traductor al castellà. Coneix l’obra i la biografia. I em sembla molt adequat que estableixi etapes vitals, primer en relació al pare, i després en relació a les parelles que va tenir. Curiós.

Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic. Feu el següent exercici: imagineu-vos que l’univers no existeix, i que sou déu. Heu de crear el Cosmos, la Terra, els turons i ocellets. I també als escriptors. Bé doncs, és fàcil imaginar-se un Homer, un Llull, un Zola.
Però i un Kafka? És insòlit. Ni Deu podria imaginar-lo… Quin estil, quins arguments, quines atmosferes… La seva obra, desgavellada. La majoria de les novel·les no les va ni acabar. Moltes de les seves subtrames són carrerons sense sortida. Sovint l’erra. Però i què? És Kafka. Mai li van donar cap premi. Però altre cop: i què? El millor premi és que el teu nom acabi definint un món literari, i més: “kafkià”.

Tinc una cosa amb comú amb Kafka: tots dos vam treballar a una companyia d’assegurances. I us juro que aquest detall, gens ínfim, fa que combregui encara més amb ell i els seus escrits. Entens un concepte clau en la seva obra: l’ànima humana gestionada com un expedient administratiu. Llegint-lo VEUS el que estava per venir. (Gairebé tota la seva família va morir a Auschwitz). I sí, ho veus, en les seves pàgines apareix aquest aparell sense ànima que se cernia sobre Europa. De tots els clàssics, és l’únic on no hi ha ni un àtom d’humor. Això o tot Kafka pot ser llegit com un acudit macabre.

En fi, seguiria parlant fins a la fi dels temps de Kafka, però el ponent ho fa millor.

Per cert, m’he oblidat de dir que quan va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la cobertas hi posés el que volgués… menys un insecte. I ara aneui al google i busqueu totes les cobertes que s’han fet en 100 anys sobre aquest llibre.

Aquí teniu les 2 conferències de Kafra👇👇

Font: Albert Sánchez Piñol

Read Full Post »

Bellaterra, 7 de juliol de 2025

El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”

PITARRADES

DIJOUS, 10 DE JULIOL A LES 10 DE LA NIT.

JARDINS DELS CASTANYERS, DARRERE EL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLES

IGNASI RODA✍️Enguany, i induït pel 130 aniversari de la mort de Frederic Soler (Serafí Pitarra), he recuperat un treball dramatic que, de manara col.lectiva, vàrem escriure l’any 1974 el Grup A-71 (Joan M Gual, Núria Duran, Enric Cervera, Ignasi Roda) i que titularem PITARRADES.

Aleshores la censura va prohibir la seva estrena i no va ser fins el 1977 que es va presentar a La Cova del Drac, però jo ja no formava part del grup.

Es pot dir que, amb la nova revisió del text i l’estrena en format lectura, tanco aquella porta que va quedar entre oberta l’any 1974, alhora que constato la ingent feinada que varem fer per blasmar damunt l’escenari l’època de Pitarra (S XIX) i retalls de les seves gatades, així com la vigència d’aquell exercici compilatori d’un segle transcendental per la revifalla de la nostra identitat catalana.

Ignasi Roda i Fàbregas

El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”

Les Lectures a la Fresca han presentat la seva 21a edició en una roda de premsa on s’ha posat en dubte la seva continuïtat si l’Ajuntament no augmenta la subvenció que destina a aquest projecte cultural impulsat pels Amics de Pedra i Sang.

Segons, Dolors Vilarasau, directora artística de les Lectures a la Fresca, el principal problema per la continuïtat del projecte és el pressupost. Tot i que l’Ajuntament afirma que s’ha incrementat en 2.000 euros per aquesta edició, segons l’organització només els permetrà dur a terme dues de les tres obres programades: “No es poden fer tres lectures amb aquest pressupost”.

Dolors Vilarasau, directora artística: “Queda penjada d’un fil no només aquesta tercera lectura, sinó el projecte de les Lectures a la fresca”.

Núria Escamilla Regidora de cultura: “El pressupost que teníem programat no s’ajusta al seu projecte”.

Més enllà dels problemes de finançament, durant la roda de premsa es van presentar els tres muntatges programats pels dies 10 i 17 de juliol i 18 de setembre. El primer d’ells, dijous 10 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir, porta per títol “Pitarrades” i commemora els 130 anys de la mort de Serafí Pitarra.

El segon muntatge, programat la nit del 17 de juliol a la plaça de Barcelona, neix a proposta del departament de Memòria històrica amb motiu dels 50 anys de la mort del dictador Franco. Es tracta d’una versió amb nenes com a protagonistes de “El florido pensil”.

La tercera lectura, que és molt probable que no es pugui realitzar, s’havia programat el 18 de setembre als Jardins del Vallès i era un musical de “La revolta dels animats” basat en el relat de George Orwell.

Durant l’acte també es va presentar el vano d’aquesta edició, obra de l’artista Xavier Figueras. 

Les dues Lectures a la fresca d’aquest any confirmades es duran a terme els dijous 10 i 17 de juliol a les 22 h de la nit amb entrada lliure.

Font: Ignasi Roda, Televisió de Sant Cugat

Read Full Post »

Bellaterra, 2 de juliol de 2024

L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”. IGNASI RODA FÀBREGAS

GOIG A L’ARTICLE D’EN RAMON BOTEY PUBLICAT EL 16 DE MAIG

✍️ Amb una hàbil pinzellada i l’alegria a la primavera, en Ramon fa un repàs d’allò que mai no hauríem d’oblidar: les nostres arrels.

L’intent d’anorrear la cultura catalana per part de Felip V, predecessor, no ho oblidem, de l’actual Felip VI, no va tenir èxit. És ben cert que les conseqüències d’aquell nafand 1714 van ser dures i es pot dir que la societat catalana va restar mig adormida més de 100 anys.

Cal cercar amb contagotes les accions en vers la cultura catalana i el catalanisme durant aquells anys, però a mitjans del S XVIII, el moviment de La Renaixença va despertar aquella societat mig adormida.

Els estudiosos situen la seva arrencada a partir del 1833 i citen el poema “Oda al la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, així com la poesia i els articles de Joaquín Rubió i Ors i que signava com “Lo gayté del Llobregat”, publicats al Diari Barcelona, com a detonant o despertador de la consciència catalanista.

Deia en Rubió i Ors: “I no solament han oblidat tot això, sinó que fins alguns d’ells, ingrats vers llurs avis, ingrats vers llurs pàtria, s’avergonyeixen de que se’ls sorprengui parlant en català, com un criminal a qui se l’atrapa en l’acte. Més això s’acabarà, almenys ho promet així qui vos parla”.

L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”.

Tot un fris històric que va del 1412, any del compromís de Casp, fins la mort del dramaturg el 1895, i on es repassen els fets històrics singulars esquitxant-los amb alguns fragments de les “Gastades” o obres còmiques de Serafí Pitarra.

Podem pensar que la normalització d’una llengua ha de passar indefectiblement pels erudits i estudiosos d’aquesta, però és del tot necessari que la llengua és parli als carrers, a les cases, als teatres, etc., perquè els esforços de normalització puguin reeixir. Aquell teatre de Serafí Pitarra escrit, com ell deia, “Amb el català que ara es parla” va ser fonamental perque el català tingués presència en la quotidianitat del poble.

Nota: En Ramon parla que la primera Flor Natural atorgada en els recuperats Jocs Florals de Barcelona de 1859 fou Isabel de Villamarrin amb el poema “Clemència Isaura”. La poetessa era nascuda al Galícia.

Ignasi Roda

Read Full Post »

Bellaterra, 3 de juny de 2025

“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.

NOTA BIOGRAFICA

Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.

Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.

6 de juliol de 1980.

EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC

Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».

Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.

Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…

A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…

Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.

Joaquim Buigas i Garriga

Read Full Post »

Bellaterra, 31 de maig de 2025

Avui, 31 de maig, a la Plaça de Sant Ramon de Cerdanyola del Vallès

‘Terra d’Art’: una mostra per visibilitzar el talent artístic local de Cerdanyola

L’esdeveniment neix per donar veu a artistes emergents de la ciutat i fomentar la connexió i la comunitat creativa a través d’exposicions, actuacions, xerrades i activitats participatives.

Amb l’objectiu de posar en valor el talent artístic Cerdanyola, arriba Terra d’Art, una nova mostra artística que vol donar visibilitat a creadores i creadors locals i, alhora, crear comunitat entre artistes i públic. El projecte sorgeix de la constatació que hi ha molt talent ocult a la ciutat i que calen espais on els artistes puguin mostrar les seves obres, intercanviar experiències i establir vincles.

L’esdeveniment se celebrarà el dissabte 31 de maig, d’11 a 20 h, a la plaça de sant Ramon, i inclourà una zona. La jornada inclourà una zona de paradetes amb obres d’il·lustració, ceràmica, màgia, fotografia, tèxtil, merchandatge musical i més disciplines creatives. També hi haurà un escenari amb actuacions musicals, espectacles de màgia, xerrades inspiradores i altres sorpreses. L’objectiu és generar un ambient acollidor i festiu que propiciï les connexions i l’intercanvi entre artistes i visitants.

Per tal que ningú es quedi fora, Terra d’Art també habilitarà un espai expositiu on els artistes que no puguin assistir-hi presencialment podran deixar una mostra del seu treball i formar part de l’esdeveniment.

Terra d’Art és una crida a descobrir, compartir i connectar. Una oportunitat per conèixer el talent emergent de Cerdanyola i inspirar-se en una jornada plena de creativitat, art i bon rotllo.

Programa Terra d’Art 2025, dissabte 31 de maig

11-20 h Mostra d’Artistes

11 h – Benvinguda

11:30 h – Concert Dani Madrid

12:30 h – Màgia: Ivan Morente

13:30 h – Els Jocs de les Arts

14:15 h – Lliurament de premis

16:35 h – Maga Amaleya

17:25 h – Publica en una editorial

18:15 h – Budokai Tenkaichi Art

19 h – Concert Montflorit

19:45 h – Lliurament de Premis

20 h – Tancament

Font: Cerdanyola Ràdio

Read Full Post »

Bellaterra, 30 de maig de 2025

“L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol* va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques.”

MADRID SÍ PAGA ELS TRAÏDORS

CARLES CAMPS✍️El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833. És un monestir molt antic, fundat en el segle XII.

Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.

L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració.

Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació. Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller.

El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.

El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.

El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment. Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000. Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones.

Durant totes aquestes dècades, a l’Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.

Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a l’Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.

Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates. Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol.

Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires.

Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.

(*) Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.

Font: La Cuca de llum

Read Full Post »

Bellaterra, 28 de maig de 2025

“Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres”.

Maria Rosa Buïgas Suárez

MIQUEL CASELLAS✍️ Nascuda a Barcelona el 1925, Maria Rosa Buïgas Suárez, filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de Can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem.

Na Maria Rosa, provenia d’una familia burgesa i acomodada, d’arquitectes, enginyers i intel·lectuals, el seu besavi, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravă va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigi el monument i urbanitza el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.

Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.

L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe del Matí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatja publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima,  Antologia d’Autors Locals de l’any 1973.

També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Marti acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són. La Puntaire, La Rosa Vermella,  musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).

A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.

Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.

Us presentem alguns fragments de poemes de M. Rosa Buïgas:

Dient coses

Les hores mai no s’acaben, fan nits i fan dies, i com les ones, tornen i sempre varien

El signe del matí

Si podia aturar el pensament igual que s’agafa un cavall per la brida, tancaria els ulls a la nit i no tindria somnis de dia, pensaments que no puc aturar.

Dedicat a la casa on va viure (Can Brillas)

Avui et tinc més lluny, però et recordo tant I a la primavera, és quan et recordo més … A tu, oh casa vella, els ocells que hi habiten, i els florits rosers. …

La rosa vermella

La neu queia lentament no tenia pressa, però al jardí s’anava cobrint d’una capa espessa.

Enmig la blancor, com taca de sang, es veia una rosa vermella, que s’anava ofegant.

I va durar tants dies aquella rosa vermella, que quan es va morir, ja era primavera.

Jo la volia collir, i estava tan freda, que els pètals no va obrir, i romangué poncella.

Font: El pou del Vernís

Read Full Post »

Bellaterra, 26 de maig de 2025

“La reproducció del quadre de Picasso es pot veure al Pavelló de República que es va reconstruir durant els Jocs del 92 i que ara és el CRAI, un arxiu biblioteca de la UB”

JORDI SUBIRANA✍️El 26 d’abril del 1937, en plena Guerra Civil, l’aviació alemanya i italiana van bombardejar el municipi basc de Guernica. Hi van morir al voltant de 2.000 persones i la població va ser arrasada. Pocs mesos després, el juliol del 1937, es va inaugurar a l’Exposició Internacional de París el Pavelló de la República, un edifici molt modern per l’època, d’estil racionalista, obra dels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. Amb un marcat caràcter antibel·licista, que volia ser un reflex de l’horror del conflicte bèl·lic, a l’interior del pavelló s’hi va exhibir per primer cop el Guernica de Pablo Picasso, així com El segador de Joan Miró i la Font de Mercuri d’Alexander Calder.

El cinema centenari de Barcelona coronat per una escultura de Picasso
El Pavelló de la República va ser destruït després de l’exposició i el Guernica no va tornar a l’Estat espanyol fins al 1981. I des de 1992 s’exhibeix permanentment al Museu Reina Sofia de Madrid. No obstant això, al barri de la Clota (el més petit de la ciutat), al districte d’Horta-Guinardó, es pot veure una rèplica del quadre de Picasso en la reproducció del Pavelló de la República que es va aixecar a l’avinguda del Cardenal i Barraquer, 34-36.

Una rèplica del Pavelló de la República

El 19 de juliol del 1992, una setmana abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va inaugurar la rèplica del Pavelló de la República que s’havia exhibit a París. L’obra va ser construïda pels arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i Juan Miguel Hernández León “utilitzant els mateixos materials precaris que es van emprar als anys 30, i van deixar l’edifici tal com era: un gran contenidor buit, gairebé sense parets, a través del qual es marcava un recorregut”, detalla el web de l’Ajuntament de Barcelona. El pavelló es tanca amb estructures de metàl·liques, de vidre a la primera planta i de fibrociment a la segona.

Des del 1994, el Pavelló de la República està cedit a la Universitat de Barcelona (UB) i en l’actualitat funciona com a Centre per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la UB. I la reproducció del Guernica es troba, tal com estava en la seva ubicació original, en el pati obert del pavelló. El 2017, coincidint amb l’aniversari dels 80 anys de l’Exposició Internacional de París i els 25 de la reconstrucció del pavelló a Barcelona, la còpia del Guernica barcelonina es va restituir. Des del maig d’aquell any, el quadre mesura 776,7 cm d’ample per 349,3 d’alçada. Segons explica una publicació del CRAI de setembre del 2017, la impressió es va fer digitalment, “amb tintes biodegradables sense dissolvent, amb un acabat de vinil mat per tal de donar protecció a la reproducció, sobre una estructura de suport metàl·lica pintada”.

El CRAI, un arxiu biblioteca sobre la Segona República i el franquisme
El CRAI és considerat un dels arxius biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i la Transició espanyola. A més, disposa d’un fons sobre el sovietisme i la història política del segle XX, que és “especialment rellevant en relació amb la Segona Guerra Mundial”.

Font: Tot Barcelona

Read Full Post »