Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”.
Miquel Milà i Sagnier amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Miguel Milá i Sagnier (Barcelona, 7 febrer 1931 – 13 agost 2024)
Nascut a Barcelona en una família aristocràtica relacionada amb el món artístic (el seu oncle Pedro Milá Camps va encarregar a Gaudí el disseny de la famosa Casa Milá, coneguda com La Pedrera), Miguel Milá va començar a treballar com a dissenyador d’interiors a l’estudi familiar que compartien el seu germà Alfonso Milá i Federico Correa. Eren els anys cinquanta, una època d’autosuficiència i crisi constant, en què el disseny industrial era gairebé impossible de conèixer.
La curiositat juvenil de Miguel el va introduir al món de l’experimentació amb materials, abandonant els seus estudis d’arquitectura en favor d’una artesania més útil. Tres anys després va fundar Trabajos Molestos, o TRAMO, juntament amb els seus dos amics arquitectes, Francisco Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ulibarri, una empresa centrada en el disseny i la producció de mobiliari d’interior. D’aquí van sorgir les primeres versions de la làmpada TMC (1958) i la làmpada TMM (1961), dos clàssics atemporals que continuen influint en generacions del present. A principis del segle XXI, Miguel va fundar el seu propi estudi de disseny d’interiors, salvaguardant els seus processos i perfeccionant la seva tècnica: “En realitat sóc un dissenyador preindustrial. Em sento més còmode amb els procediments tècnics que em permeten corregir errors, experimentar durant el procés i controlar-lo al màxim. Això també explica la meva preferència per materials nobles que saben envellir”.
Fora de l’estudi, Miguel Milá va participar en reunions amb arquitectes i dissenyadors on va debatre sobre l’estètica i la modernitat arquitectònica de Barcelona. La primera associació de disseny industrial a Espanya, ADI-FAD, va néixer d’aquestes discussions i es va fundar juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Rafael Marquina, entre d’altres. Des de la seva creació, el grup s’ha dedicat a promocionar el disseny espanyol a l’estranger, i Miguel Milá va ser el seu president de 1974 a 1984.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”. Aquest va ser el cas de la làmpada Cesta (1964) i la seva posterior família de làmpades de taula, com ara Cestita i Alubat, i diverses làmpades de penjoll, com ara Globo Cesta. “Una làmpada està apagada més sovint que encesa, així que cal tenir molta cura amb la seva forma perquè contribueixi a l’espai de la manera més emocionant possible”, diu Milá. El barceloní també va ser professor durant 14 anys, impartint classes a les reconegudes escoles de disseny barcelonines ELISAVA i EINA.
El 1987 va ser reconegut amb la primera edició del Premi Nacional de Disseny, ex aequo amb André Ricard, i el 2008 va rebre el Compasso D’Oro de l’ADI italiana en reconeixement a la seva carrera professional i la seva contribució a la difusió del disseny espanyol a l’estranger. Sense oblidar el seu sis vegades reconeixement de l’ADI-FAD. Artesà i industrial, Miguel Milá ha deixat la seva empremta en la història del disseny europeu, sense por ni vacil·lacions. El 2024 va ser guardonat pòstumament amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i la seva inigualable contribució al món del disseny.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.” (ACHILLE CASTIGLIONI)
Achille CASTIGLIONI, (segon per l’esquerra), signant el llibre d’honor al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas
ACHILLE CASTIGLIONI
Nascut a Milà el 16 de febrer de 1918, es va graduar en Arquitectura el 1944. Des del 1940, es va dedicar a l’experimentació amb productes industrials juntament amb els seus germans Livio (1911-1979) i Pier Giacomo (1913-1968). Després de graduar-se en Arquitectura el 1944, va començar la investigació sobre noves formes, tècniques i materials, amb l’objectiu de crear un procés de disseny integral. Del 1945 al 1962, va dur a terme treballs de disseny juntament amb el seu germà Pier Giacomo a l’estudi de C.so di Porta Nuova 57. El 1962, a causa de la demolició de l’edifici, l’estudi es va traslladar a P.zza Castello 27 (MI), on va continuar col·laborant amb Pier Giacomo fins a la seva mort el 1968. Del 1968 al 2002, any de la mort d’Achille, va continuar la seva activitat a l’estudi de P.zza Castello tot sol. Va obtenir un títol del Ministeri d’Educació Pública el 1969 va rebre la Libera Docenza (professor de “Disseny Artístic per a la Indústria”) i va ocupar la càtedra a la Facultat d’Arquitectura de Torí fins al 1980 i després a Milà fins al 1993 com a professor titular de “Disseny Industrial”. Des del 1950 fins avui ha dut a terme experiments i investigacions en la creació d’instal·lacions expositives (Triennal de Milà, Montecatini, Agip, Rai). El 1956 va ser un dels fundadors de l’ADI.
Catorze de les seves obres estan exposades al MoMA de Nova York.
Altres obres es mostren als museus següents: – MUMAC Coffee Machine Museum a Binasco (Michigan); – ADI, ADI Compasso d’Oro Historical Collection; Gallery of Modern Art a Gallarate (Virgínia); – Museum of Italian Design | Triennale di Milano; – Luigi Pecci Center for Contemporary Art a Prato; – M.A.X. Museum a Chiasso (Suïssa); Kunstgewerbe Museum de Zuric (CH);– Museum für Gestaltung Zurich (CH);– Uneleckoprumyslove Museum de Praga (CZ);– Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg (D);– Kunstgewerbemuseum de Berlín (D);– MAKK Museum für Angewandte Kunst de Colònia (D);– Lippisches De Hambourg Landesmuseum (D); (D) des Arts Décoratifs de París (FR);– Musée National d’Art Moderne de París (FR);– Taideteollisuusmuseo Konstindustrimuseet a Hèlsinki (FIN);– Thessaloniki Design Museum de Thessaloniki (GR);– Nordenfjeldske Kunstindustrimuseum a Trondheim (N);– Design Museum a Lisboa (P);– The Design Museum de Londres (P); Museu d’Art de Denver (EUA);– Museu d’Art d’Indianapolis a Indianàpolis (EUA);– Museu Cooper-Hewitt de Nova York (EUA);– Museu d’Israel de Jerusalem (IL).
Va ser guardonat amb nou premis Compasso d’Oro: – Compasso d’Oro 1955 (làmpada Luminator) – Compasso d’Oro 1960 (cadira T 12 Palini) – Compasso d’Oro 1962 (màquina de cafè Pitagora) – Compasso d’Oro 1964 (dispensador de cervesa Spinamatic) – Compasso d’Oro 1967 (auriculars de traducció simultània) – Compasso d’Oro 1979 (làmpada Parentesi) – Compasso d’Oro 1979 (llit d’hospital Omsa) – Compasso d’Oro 1984 (coberts secs) – Compasso d’Oro 1989 (menció especial per a la professió dedicada al disseny) amb la següent menció: “per haver elevat, a través de la seva experiència irreemplaçable, el disseny als valors més alts de la cultura”. Entre 1984 i 1986, va organitzar una exposició individual de la seva obra el Museum fur Angewandte Kunst de Viena, després a l’Akademie der Kunst de Berlín, la Triennal de Milà, el Kunstgewerbe Museum de Zuric, el Haags Gemeentemuseum de La Haia, el Circulo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Georges Pompidou de París.
S’han organitzat altres exposicions individuals: – El 1995, amb motiu del premi “Primavera del Design”, es va celebrar una exposició individual “A la Castiglioni” a Barcelona.
– El 1996, a Milà, al Salone Internazionale del Mobile (abril) i a Bèrgam, a la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea (juliol). – El 1997, a Weil am Rhein, al Vitra Design Museum (gener) i al MoMA Museum of Modern Art de Nova York (octubre). – El 1998, al Living Design Center Ozone de Tòquio (març), al Niitsu Art Museum (juny) i al De Beyerd Museum de Breda (octubre).
Premis i reconeixements:
El 1985 va ser membre honorari del Comitè Assessor de l’Art Center College of Design de Pasadena, Califòrnia, i de Montreux, Suïssa. El 1986 va ser membre honorari de la Facultat de Dissenyadors Reials per a la Indústria de la Royal Society of Art de Londres. El 1987 va rebre un títol honorari del Royal College of Art de Londres. El 1993 va rebre el Premi anual de la Chartered Society of Designers de Londres. El 1994 va rebre el Premi «Primavera del Disseny» del Departament de Cultura de Catalunya. El 1995 va rebre el Premi «Art sur Table» del Conseil National des Art Culinaire de París. El 1996 va rebre el Premi «IF Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover. El 1996 va rebre el premi «I.F. Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover.
El 1996 va rebre el premi “Longevity-Lanlebigkeit” del Centre de Disseny de Stuttgart. El 1999 va rebre el premi “Domus/INARCH 1998 Award” a la trajectòria professional de l’INARCH. El 1999 va rebre el premi “Targa d’Oro Unione Italiana per il Disegno” de la Facultat d’Arquitectura de Gènova. El 1999 va guanyar el concurs “Sostegni per l’Ambiente” organitzat per Enel amb l’arquitecte Michele De Lucchi. El 2001, va rebre un títol honoris causa en Disseny Industrial de la Universitat Politècnica de Milà. Ha dissenyat nombrosos objectes per a grans empreses com Aerotecnica Italiana, Alessi, Brionvega, Bernini B&B Italia, BBB Bonacina, Cimbali, Danese, Driade, De Padova, Flos, Fusital, Cassina, Ideal Standard, Italtel, Il Coccio Umidificatori, Interflex, Lancia Auto, Marcatrè, Moroso, Olivetti, Omsa, Phonola Radio, Poggi, Phoebus Alter, Perani Fonderie, Rem, San Giorgio Elettrod., Teorema, Knoll International, Kartell, Up & Up, VLM i Zanotta. Ha treballat extensament en els camps de l’arquitectura i l’urbanisme, i és internacionalment reconegut pels seus dissenys d’il·luminació i mobiliari produïts en sèrie, així com per les seves espectaculars instal·lacions arreu del món.
Achille Castiglioni va morir a Milà el 2 de desembre de 2002.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.”
“El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries”.
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de Placa Catalunya de Barcelona
JOAN BROSSA✍️La pintura d’Amèlia Riera comença a mitja llegua a ponent de la muntanya de Disclècia i acaba davant de Tell-el-Alkim; està foradada des de la seva base i plena de grutes sepulcrals. Les que són més allunyades de la superfície de la terra són les que estan més adornades, més ben traçades i construïdes. Tenen una porta oberta a l’Orient que descobreix una sala formada per línies rectes i sostinguda per pilars i columnes. Al fons, l’estança és plena de pous que varien de profunditat. Allà és on es troben les sèries de quadres de més interès; són com miralls o finestres d’una estranya intemporalitat. Pasturen ramats de cabres per aquestes muntanyes i ben a prop de profundes cavernes: justament allà dins es va descobrir el primer oracle, però s’ignora quines deïtats hi van ser consultades.
Número 4 de l’edició especial de 1995 INICIACIÓ Amèlia Riera per Joan Brossa 📷 BELLATERRA.CAT
Amèlia Riera està asseguda en un trípode metàl·lic davant l’entrada de la galeria, cosa que li permet de respirar el vapor que surt de l’interior. Els tres peus estan fermament assegurats sobre una roca. El nom de pitonissa deu venir segurament de la serp pitó morta per algun déu o deessa. La gent s’acosta a la gruta per adquirir coneixements o arribar al poder de les arrels més fondes. Amèlia Riera va obtenir, fa anys, aquesta dignitat. Tot el misteri que es necessita, diuen, no consisteix sinó a acostar-se a la gruta i rebre el vapor que se’n desprèn. No cal el triangle de cap pacte ni cal haver caminat gaire temps d’esquena.
Seguint la columna que serveix de senyal, Amèlia Riera us mostrarà les seves obres, perquè l’autèntica passió de l’home, en el seu llarg viatge per la Terra, ha estat sempre allò que li és desconegut. Sense això no crec que la vida tingui gaire sentit. I certament, per dir-ho d’alguna manera, l’art posa l’infinit a nivell de l’home, quan l’artista demiúrgic travessa la forma i toca fons al cim de la seva pròpia identitat; o quan capgira la forma, i el fons puja a la superfície. Més que prendre la mida de coses concretes, l’atreuen espais oberts on les preguntes racionals no tenen res a fer. I on predominen els dubtes, comencen els enigmes. Certes veritats no arriben a través del pensament lògic.
L’obra d’Amèlia Riera és d’una estranya persistència en el temps perquè, alhora que actualitza el passat, deixa endarrera el futur. I la prova és que ella té el costum de no datar els quadres.
És cert que molts productes que es posen a la venda són com són i no com haurien de ser. La religió es torna pedant i burocràtica, com tot partit polític se sol tornar inoperant. I l’avantguarda, acadèmica! Actualment estem patint aquests efectes. El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries.
En cert sentit, l’art d’Amèlia Riera estimula la imaginació de tal manera que propicia aquella «transmutació interior buscada pels alquimistes.
La ventrilóquia havia activat velles creences en forma d’una segona veu que va prendre el caire d’endevinació. Igualment podríem dir que els quadres de l’Amèlia també semblen dictats per una segona veu, en aquest cas la veu d’un esperit familiar perdut a través dels segles. JOAN BROSSA
“Les seves composicions han estat estrenades, interpretades i dirigides per intèrprets i directors de gran prestigi com Eduard Toldrà, Sir Neville Marriner, José Serebrier, Franz-Paul Decker, Rafael Frühbeck de Burgos, Antoni Ros Marbà, Jean-Pierre Rampal, Henryk Szeryng, Angelika Kirchschlager, Marilyn Horne, Alexis Weissenberg, Kathleen Battle, Victoria de los Ángeles, Alicia de Larrocha, Montserrat Caballé o Barbara Hendricks“.
Els bellaterrencs Angi i Francesc fent un regal a Xavier Montsalvatge i la seva muller Elena Pérez
Xavier Montsalvatge i Bassols
Va néixer l’11 de març de 1912 a Girona, on va rebre les primeres lliçons de violí. A causa de la mort del seu pare, el 1921, es va traslladar a Barcelona per viure amb el seu avi matern. Va continuar la seva formació musical a l’Escola Municipal, on va estudiar amb el violinista Francesc Costa, solfeig amb Lluís Millet, i composició amb Enric Morera i Jaume Pahissa. Ben aviat es despertaria el seu interès per la composició i centraria els seus estudis en el contrapunt, l’harmonia i la fuga, abandonant els de violí. S’identifica amb les idees de l’escola francesa i s’oposa als ensenyaments de l’Escola Municipal, influïts per Wagner i Strauss. El 1933 va escriure Tres impromptus per a piano, premi del XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils, que atorgava la Fundació Patxot. La va qualificar com la seva obra “opus 00”. Gràcies a aquest premi, va poder realitzar el seu primer viatge a París. Allí, va poder adquirir algunes de les seves obres preferides: les Gymnopédies i les Gnossiennes de Satie, la Sonata per a violí i piano de Ravel, les Saudades do Brasil de Milhaud i els Mouvements pérpetuels de Poulenc. El 1936, va guanyar el Premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya amb l’obraPetita suite burlesca per a violí i quartet de vent. A partir d’aquest moment, va començar a col·laborar com a crític musical al diari barceloní El Matí, i des de desembre del 1939, al setmanari Destino. El XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporàniaque es va celebrar a Barcelona el 1936 li va permetre conèixer l’obra de rellevants compositors estrangers com Alban Berg, Ernst Krenek i Albert Roussel, i espanyols com Rodolfo Halffter, Federico Elizalde, Salvador Bacarisse, Robert Gerhard, Óscar Esplá, Manuel de Falla, Pedro Sanjuán i Joaquín Turina, de l’anomenada “generació de la República”. Poc després esclataria la Guerra Civil espanyola.
Al començament dels anys quaranta, va presentar les obres per a piano Tres divertimentos (sobre temes d’autors oblidats) (1941) i Ritmos (1942), on s’introdueix en la politonalitat inspirat pels anomenats “balls de casino”, que incloïen el vals-jota, un xotis, una “americana” o una sardana. Amb aquestes obres començava un període especialment fructífer de la seva trajectòria. En aquest moment cal destacar el seu contacte amb els compositors catalans Manuel Blancafort i Frederic Mompou. Amb aquest últim compartirà una profunda amistat al llarg de tota la seva vida, juntament amb els també músics Manuel Valls i Xavier Turull. També es va relacionar amb els ballarins Yvonne Alexander, Paul Goubé, dels Ballets de París i de Montecarlo, i amb Joan Magriñà, per als quals va escriure petites composicions coreogràfiques, com Romance de los celos, Pastoral, Capricho, Estudio, La venus d’Elna iBarcelona Blues, el seu primer acostament al gènere del jazz. A través de les germanes Alexander coneixeria la seva esposa, Elena Pérez d’Olaguer, amb qui es va casar el 1947 i va tenir dos fills: Xavier i Yvette. També en aquests primers anys quaranta va fer classes de teoria a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, continuadora de l’escola pianística que va fundar Enric Granados. El 18 de març de 1945, la cantant Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera van estrenar a Barcelona les seves Cinco canciones negras (1945), per a soprano i piano, de les quals s’estrenaria poc després la seva versió orquestral i que constitueixen una de les obres mestres del seu repertori, d’amplíssima difusió mundial i el més clar exemple de l’estil “antillà” o del “nacionalisme ultramarí” que ha caracteritzat moltes de les seves obres —evocant les colònies espanyoles a Amèrica que es van perdre al final del segle XIX, amb la guerra de Cuba (1898), i que van influir en la música popular catalana d’aquell moment—, introduint les conegudes havaneres que Montsalvatge va recuperar directament dels pescadors de la Costa Brava i que va recollir en l’Álbum de habaneras (1948)publicat amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim. El 1948, va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva primera òpera El gato con botas (1946), amb llibret de Néstor Luján, i a l’any següent va guanyar el premi especial per la Sinfonía Mediterránea (1948), en el concurs del Premi Extraordinari de Composició del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obra que va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelonal’Orquestra Municipal de Barcelonasota la direcció d’Eduard Toldrà. Durant aquells anys, es va relacionar amb els ballarins dels Ballets Russos del Coronel de Basil i de la Compañía del Marqués de Cuevas, que actuaven al Gran Teatre del Liceui que encara conservaven l’esperit creatiu del gran Diaghilev.
El 1951 composaria una altra de les seves obres fonamentals d’estil antillà: el Cuarteto indiano, Premi Samuel Ros. Als anys cinquanta, també escriuria el Poemaconcertante (1951)per a violí i orquestra, dedicat al violinista Henryk Szeryng i estrenat per ell mateix el 22 de maig de 1953 amb l’Orquestra Municipaldirigida pel mestre Toldrà, i el Concerto breve (1953), per a piano i orquestra, dedicat a la pianista Alicia de Larrocha, que el va estrenar amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelonadirigida per Louis de Froment. Una altra obra d’aquest període són els quatre moviments de ballet per a orquestraCalidoscopi simfònic(1955), que va obtenir el Premi Extraordinari del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Aquest mateix any va ser acceptat com a membre de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC), i poc després, nomenat secretari de la Comissió Promotora dels Festivals Internacionals de Música de s’Agaró. El 1958, va ser premiat amb el Premi Óscar Esplá per l’obra per a orquestraPartita 1958, i amb el Premi Lluís Millet, instituït per l’Orfeó Català amb motiu del cinquantenari del Palau de la Música, per l’obra Cant espiritual (1958) per a cor mixt i orquestra, musicalitzant l’apreciat poema de Joan Maragall. Aquestes obres reflecteixen un neoclassicisme que les diferencia del període anterior. Durant aquests anys va ser corresponsal de la revista Música.
Durant la dècada dels seixanta i part dels setanta, la maduresa de la seva creació compositiva es va consolidar amb diferents peces de diversos gèneres instrumentals que han esdevingut obres mestres del seu corpus artístic, algunes d’elles influenciades pel serialisme. El 1962 es va estrenar al Gran Teatre del Liceula seva segona òpera, Una voce in off, amb llibret escrit per ell mateix, de caràcter postverista i d’una intensa expressivitat dramàtica. El pianista Gonzalo Soriano va estrenar l’obra que Montsalvatge li va dedicar: Sonatine pourYvette (1962), una de les peces més brillants del repertori contemporani per a piano i de clara influència postimpressionista. També es va estrenar l’obra per a orquestra Desintegración morfológica de la Chacona de Bach (1962), que va dirigir el mestre Rafael Ferrer amb l‘Orquestra Municipal de Barcelona. El 1966 va compondre la narració musical per a nens Viatge a la Lluna, amb text de Josep Maria Espinàs, i el 1967 va compondre la seva tercera i última òpera, Babel 46, de nou a partir d’un llibret propi. Finalment, el 1969, es va estrenar la seva obra per a soprano i conjunt instrumental Cinco invocaciones al Crucificado, encàrrec de la Semana de Música Religiosa de Cuenca. Aquest mateix any, el govern francès el va nomenar Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres. Paral·lelament a la presentació de la seva obra, durant aquest període va continuar la seva tasca periodística com a crític musical del diari La Vanguardia i també com a crític i més tard com a director de Destino, setmanari de referència intel·lectual en aquests anys a Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 1975.
El 1970 va entrar com a professor de composició al Conservatori Municipal de Barcelona, antiga Escola Municipal on havia estudiat quan era jove; en seria nomenat catedràtic el 1978. Als anys setanta, va compondre les obres Laberinto (1970) per a orquestra, encàrrec del Festival Internacional de Música y Danza de Granada; l’obra per a flauta i piano Serenata a Lídia de Cadaqués (1970), que va estrenar Jean-Pierre Rampal al Festival Internacional de Música de Cadaqués. També va compondre els concerts per a arpa Concerto-Capriccio (1975), estrenat per l’arpista Nicanor Zabaleta i l’Orquestra Nacional de España (ONE) dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos; el Concierto del Albaycín (1977) per a clave i orquestra, que va estrenar Rafael Puyana amb l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Enrique García Asensio, i la Metamorfosis de concierto (1980) per a guitarra i orquestra, que van estrenar Narciso Yepes i l’Orquesta Nacional de Españadirigida per Antoni Ros Marbà i que va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. En l’àmbit de la música de cambra, Montsalvatge va compondre la Sonata concertante (1971) per a violoncel i piano, que es va presentar a la Decena de Música de Toledo; l’obra Micro-Rapsòdia (A la memòria de Pau Casals) (1976). El 1973 va estrenar l’obra per a soprano i orquestra Hommage à Manolo Hugué a càrrec de Victoria de los Ángeles i l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Odón Alonso; i l’obra per a orquestra Reflexus-Obertura (1973), en un concert monogràfic a l’XI Festival Internacional de Música de Barcelona.
Durant la dècada dels vuitanta, li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria creativa (1983); va rebre el Premio Nacional de Música(1985); i va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1985). En aquest període de la seva vida, inserit en una etapa compositiva més eclèctica, es va estrenar al Kennedy Center de Washington la Fantasia (1983), per a arpa y guitarra, interpretada per Nicanor Zabaleta i Narciso Yepes. També va compondre la Fanfarria para la alegria de la paz (1984) en commemoració del X aniversari del regnat de S. M. el Rei Joan Carles I d’Espanya, que va estrenar l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida pel gran violoncel·lista i director d’orquestra Mstislav Rostropovich. L’any 1986 es va estrenar la Sinfonía de réquiemper encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu de l’Any Europeu de la Música. L’any següent, es va estrenar l’obra per a piano Una página para Rubinstein (Balada para la mano izquierda) encàrrec de la Fundación Isaac Albéniz. I l’any 1988, el Festival Internacional de Música de Santander va estrenar la seva obra per a violí, violoncel i piano Diàleg amb Mompou, que després el compositor va convertir en el segon moviment del seu Trio (1986). El 1988 va publicar les seves memòries sota el títol Papers autobiogràfics i el 1989 l’Ajuntament de Girona va instituir el Premi Internacional de Piano Xavier Montsalvatge.
Va continuar mantenint sense pausa la seva activitat fins al final de la seva vida, creant un elevant nombre d’obres que han estat àmpliament difoses, gairebé totes editades i enregistrades, entre les quals destaquen: Folia daliniana (1995) per a orquestra; Cinc epigrames de Manolo Hugué (1998) per a cor mixt; Recóndita armonia (1952-1999), per a piano i orquestra de corda ; Quatre dialegs amb el piano,Cinc ocells en llibertat (1997) i Improviso epilogal (2001), aquestes per a piano sol i Sinfonietta-concerto (2001) per a flauta solista, orquestra de corda, piccolo, arpa i un percussionista.
Montsalvatge va obtenir moltes distincions, entre les que sobresurten el Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya(1991), Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Reina Sofía – Fundació Ferrer Salat (1992), Premio Jacinto e Inocencio Guerrero (1992) i el Premio Iberoamericano Tomás Luís de Victoria(1998).
Entre altrestítols, va ser investit Doctor Honoris Causaper la Universitat Autònoma de Barcelona, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès, Medalla al Mérito Artístico del Ministerio de Cultura, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.
També va ser acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Sant Jordi, acadèmic honorífic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría de Sevilla, membre de la Hispanic Society de Nova York i de la Société Fryderyka Chopina de Varsòvia.
Xavier Montsalvatge va morir a Barcelona el 7 de maig de 2002.
LLUIS TORRES|Si no sabeu què llibres llegir aquestes vacances d’estiu, aquí us deixem una llista de cinc lectures recomanades que no us podeu perdre.
A la Ruth li sembla que per fi té la vida controlada. Una feina fixa i amb cert prestigi com a professora a la universitat, una casa amb jardí com havia volgut de petita, un marit que l’estima i dos fills. Però quan el seu fill de vuit anys comença a patir episodis de psicosi i li detecten trets autistes, tot el que li semblava sòlid s’ensorra.
A la vegada, la seva mare, malalta de càncer terminal, decideix casar-se amb un playboy italià i la convida al que a ella li sembla un casament esperpèntic a un glàmping de l’Ametlla de Mar. La seva psicòloga l’anima a anar-hi i li proposa que comenci una llista de coses que aprèn del seu fill. La Ruth, educada per a obeir, seguirà les seves instruccions.
El que no sap és que a través d’aquest viatge s’acostarà per fi a la seva mare, es confrontarà amb les decepcions del seu matrimoni, redescobrirà un vell amant, digerirà la realitat del seu fill i, sobretot, desempolsarà memòries oblidades i curarà ferides antigues que li impedien ser qui realment és: una dona forta i imperfectament perfecta.
És difícil trobar algú que et doni feina sense fer preguntes sobre el teu passat. Així que dono gràcies al cel que els Garrick m’hagin contractat perquè netegi el seu àtic impressionant amb vistes a tot Manhattan i els preparen apats sofisticats en la seva cuina immensa. Puc treballar aquí durant un temps i passar desapercebuda fins que arribi el moment d’obtenir el que desitjo.
Sembla gairebé perfecte, si no fos que encara no he conegut la senyora Garrick ni he pogut veure què s’amaga a l’habitació de convidats. Estic convençuda que la sento plorar. Quan faig la bugada trobo petites taques de sang al coll de les seves camises de dormir. I, un dia, no em puc resistir a trucar a la seva porta. Quan s’obre poc a poc, el que hi veig ho canvia tot…
Llavors em faig una promesa. En Douglas Garrick ha comès un error. I ho pagarà car.
És només una qüestió de fins on estic disposada a arribar
Sinopsi: Descobreix amb Cuinologia els conceptes fonamentals de la cuina, juntament amb els millors consells pràctics i tècniques pas a pas, i converteix la teva cuina en un autèntic laboratori gastronòmic. Hi trobaràs resposta a les preguntes que fins ara no tenien solució i capítols dedicats als principals aliments i preparacions: carns, aus, peixos, llegums, cereals, vegetals
«El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui Gospodínov retrata l’amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.
Un mitògraf que porta més de vint anys recopilant rondalles, contes i llegendes populars persegueix tenaçment una història intrigant: la de la maledicció de Castelmaure. Rastrejar la pista del desaparegut rei Éric es converteix en un periple trepidant on la màgia, les casualitats i la traïció fan de brúixola d’uns personatges grotescos que han perdut la seva identitat.
Entre confabuladors, taverners i mags, els antiherois d’aquesta rondalla indaguen en el seu passat mentre descobreixen que els seus destins estan estranyament lligats. La maledicció de Castelmaure és un conte medieval de rigorosa actualitat i una llegenda extraordinària sobre el perill d’apropar-se a la veritat.
Font: Univers, Rosa dels Vents, DK, Edicions del Periscopi, Editorial Finestres
“Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic” (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)
Quan es va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la coberta hi posés el que volgués… menys un insecte.
Us recomano molt i molt aquest parell de conferències sobre Franz Kafka. Estan molt bé, i el ponent també és el seu traductor al castellà. Coneix l’obra i la biografia. I em sembla molt adequat que estableixi etapes vitals, primer en relació al pare, i després en relació a les parelles que va tenir. Curiós.
Per mi Kafka és insuperable. No és notable, ni extraordinari; és únic. Feu el següent exercici: imagineu-vos que l’univers no existeix, i que sou déu. Heu de crear el Cosmos, la Terra, els turons i ocellets. I també als escriptors. Bé doncs, és fàcil imaginar-se un Homer, un Llull, un Zola. Però i un Kafka? És insòlit. Ni Deu podria imaginar-lo… Quin estil, quins arguments, quines atmosferes… La seva obra, desgavellada. La majoria de les novel·les no les va ni acabar. Moltes de les seves subtrames són carrerons sense sortida. Sovint l’erra. Però i què? És Kafka. Mai li van donar cap premi. Però altre cop: i què? El millor premi és que el teu nom acabi definint un món literari, i més: “kafkià”.
Tinc una cosa amb comú amb Kafka: tots dos vam treballar a una companyia d’assegurances. I us juro que aquest detall, gens ínfim, fa que combregui encara més amb ell i els seus escrits. Entens un concepte clau en la seva obra: l’ànima humana gestionada com un expedient administratiu. Llegint-lo VEUS el que estava per venir. (Gairebé tota la seva família va morir a Auschwitz). I sí, ho veus, en les seves pàgines apareix aquest aparell sense ànima que se cernia sobre Europa. De tots els clàssics, és l’únic on no hi ha ni un àtom d’humor. Això o tot Kafka pot ser llegit com un acudit macabre.
En fi, seguiria parlant fins a la fi dels temps de Kafka, però el ponent ho fa millor.
Per cert, m’he oblidat de dir que quan va publicar La Metamorfosi, Kafka va demanar a l’editor que a la cobertas hi posés el que volgués… menys un insecte. I ara aneui al google i busqueu totes les cobertes que s’han fet en 100 anys sobre aquest llibre.
El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”
PITARRADES
DIJOUS, 10 DE JULIOL A LES 10 DE LA NIT.
JARDINS DELS CASTANYERS, DARRERE EL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLES
IGNASI RODA✍️Enguany, i induït pel 130 aniversari de la mort de Frederic Soler (Serafí Pitarra), he recuperat un treball dramatic que, de manara col.lectiva, vàrem escriure l’any 1974 el Grup A-71 (Joan M Gual, Núria Duran, Enric Cervera, Ignasi Roda) i que titularem PITARRADES.
Aleshores la censura va prohibir la seva estrena i no va ser fins el 1977 que es va presentar a La Cova del Drac, però jo ja no formava part del grup.
Es pot dir que, amb la nova revisió del text i l’estrena en format lectura, tanco aquella porta que va quedar entre oberta l’any 1974, alhora que constato la ingent feinada que varem fer per blasmar damunt l’escenari l’època de Pitarra (S XIX) i retalls de les seves gatades, així com la vigència d’aquell exercici compilatori d’un segle transcendental per la revifalla de la nostra identitat catalana.
Ignasi Roda i Fàbregas
El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”
Les Lectures a la Fresca han presentat la seva 21a edició en una roda de premsa on s’ha posat en dubte la seva continuïtat si l’Ajuntament no augmenta la subvenció que destina a aquest projecte cultural impulsat pels Amics de Pedra i Sang.
Segons, Dolors Vilarasau, directora artística de les Lectures a la Fresca, el principal problema per la continuïtat del projecte és el pressupost. Tot i que l’Ajuntament afirma que s’ha incrementat en 2.000 euros per aquesta edició, segons l’organització només els permetrà dur a terme dues de les tres obres programades: “No es poden fer tres lectures amb aquest pressupost”.
Dolors Vilarasau, directora artística: “Queda penjada d’un fil no només aquesta tercera lectura, sinó el projecte de les Lectures a la fresca”.
Núria Escamilla Regidora de cultura: “El pressupost que teníem programat no s’ajusta al seu projecte”.
Més enllà dels problemes de finançament, durant la roda de premsa es van presentar els tres muntatges programats pels dies 10 i 17 de juliol i 18 de setembre. El primer d’ells, dijous 10 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir, porta per títol “Pitarrades” i commemora els 130 anys de la mort de Serafí Pitarra.
El segon muntatge, programat la nit del 17 de juliol a la plaça de Barcelona, neix a proposta del departament de Memòria històrica amb motiu dels 50 anys de la mort del dictador Franco. Es tracta d’una versió amb nenes com a protagonistes de “El florido pensil”.
La tercera lectura, que és molt probable que no es pugui realitzar, s’havia programat el 18 de setembre als Jardins del Vallès i era un musical de “La revolta dels animats” basat en el relat de George Orwell.
Durant l’acte també es va presentar el vano d’aquesta edició, obra de l’artista Xavier Figueras.
Les dues Lectures a la fresca d’aquest any confirmades es duran a terme els dijous 10 i 17 de juliol a les 22 h de la nit amb entrada lliure.
L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”. IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra
GOIG A L’ARTICLE D’EN RAMON BOTEY PUBLICAT EL 16 DE MAIG
✍️ Amb una hàbil pinzellada i l’alegria a la primavera, en Ramon fa un repàs d’allò que mai no hauríem d’oblidar: les nostres arrels.
L’intent d’anorrear la cultura catalana per part de Felip V, predecessor, no ho oblidem, de l’actual Felip VI, no va tenir èxit. És ben cert que les conseqüències d’aquell nafand 1714 van ser dures i es pot dir que la societat catalana va restar mig adormida més de 100 anys.
Cal cercar amb contagotes les accions en vers la cultura catalana i el catalanisme durant aquells anys, però a mitjans del S XVIII, el moviment de La Renaixença va despertar aquella societat mig adormida.
Els estudiosos situen la seva arrencada a partir del 1833 i citen el poema “Oda al la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, així com la poesia i els articles de Joaquín Rubió i Ors i que signava com “Lo gayté del Llobregat”, publicats al Diari Barcelona, com a detonant o despertador de la consciència catalanista.
Deia en Rubió i Ors: “I no solament han oblidat tot això, sinó que fins alguns d’ells, ingrats vers llurs avis, ingrats vers llurs pàtria, s’avergonyeixen de que se’ls sorprengui parlant en català, com un criminal a qui se l’atrapa en l’acte. Més això s’acabarà, almenys ho promet així qui vos parla”.
L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”.
Tot un fris històric que va del 1412, any del compromís de Casp, fins la mort del dramaturg el 1895, i on es repassen els fets històrics singulars esquitxant-los amb alguns fragments de les “Gastades” o obres còmiques de Serafí Pitarra.
Podem pensar que la normalització d’una llengua ha de passar indefectiblement pels erudits i estudiosos d’aquesta, però és del tot necessari que la llengua és parli als carrers, a les cases, als teatres, etc., perquè els esforços de normalització puguin reeixir. Aquell teatre de Serafí Pitarra escrit, com ell deia, “Amb el català que ara es parla” va ser fonamental perque el català tingués presència en la quotidianitat del poble.
Nota: En Ramon parla que la primera Flor Natural atorgada en els recuperats Jocs Florals de Barcelona de 1859 fou Isabel de Villamarrin amb el poema “Clemència Isaura”. La poetessa era nascuda al Galícia.
“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.
Placa equivocada del passatge, no carrer, Joaquim Buigas i Garriga de Bellaterra
NOTA BIOGRAFICA
Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.
Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.
6 de juliol de 1980.
📷 Cedit per Xavier Viladevall
EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC
Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».
Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.
Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…
A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…
Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.
Avui, 31 de maig, a la Plaça de Sant Ramon de Cerdanyola del Vallès
Cartell Terra d’Art 2025
‘Terra d’Art’: una mostra per visibilitzar el talent artístic local de Cerdanyola
L’esdeveniment neix per donar veu a artistes emergents de la ciutat i fomentar la connexió i la comunitat creativa a través d’exposicions, actuacions, xerrades i activitats participatives.
Amb l’objectiu de posar en valor el talent artístic Cerdanyola, arriba Terra d’Art, una nova mostra artística que vol donar visibilitat a creadores i creadors locals i, alhora, crear comunitat entre artistes i públic. El projecte sorgeix de la constatació que hi ha molt talent ocult a la ciutat i que calen espais on els artistes puguin mostrar les seves obres, intercanviar experiències i establir vincles.
L’esdeveniment se celebrarà el dissabte 31 de maig, d’11 a 20 h, a la plaça de sant Ramon, i inclourà una zona. La jornada inclourà una zona de paradetes amb obres d’il·lustració, ceràmica, màgia, fotografia, tèxtil, merchandatge musical i més disciplines creatives. També hi haurà un escenari amb actuacions musicals, espectacles de màgia, xerrades inspiradores i altres sorpreses. L’objectiu és generar un ambient acollidor i festiu que propiciï les connexions i l’intercanvi entre artistes i visitants.
Per tal que ningú es quedi fora, Terra d’Art també habilitarà un espai expositiu on els artistes que no puguin assistir-hi presencialment podran deixar una mostra del seu treball i formar part de l’esdeveniment.
Terra d’Art és una crida a descobrir, compartir i connectar. Una oportunitat per conèixer el talent emergent de Cerdanyola i inspirar-se en una jornada plena de creativitat, art i bon rotllo.
BELLATERRA.CAT 