LLUIS TORRES✍️Ahir al vespre vàrem gaudir d’un concert intens amb interpretacions dels 9 grups d’Alumnes de l’11è Curs intensiu de Música de Cambra del Conservatori El Musical de Bellaterra. Puntualment a les 20 hores, Daniel Ligorio, professor de piano del curs, -junt a Juan Luis Gallego professor de violí i David Apellániz, professor de violoncel-, va presentar els diferents grups que participaven a l’acte. L’Auditori El Musical de Bellaterra era ple amb les famílies i veïnat del joves intèrprets i es va viure amb permanent emoció per la total entrega dels músics estudiants i interpretacions tant variades, que varen anar des de Telemann, Txostakovich, Corelli, Purcell, Borodin, Beethoven, Mendelssohn, Falla i Walckiers.
Al finalitzar els concerts, els joves músics varen pujar a l’escenari per fer-se junts la foto final, amb la sorpresa que tots plegats varen cantar l’Aniversari Feliç al seu mestre Daniel Ligorio, que feia anys.
Daniel Ligorio presentant els concerts dels nou grupsConcert per a quatre violins núm. 2 en re major, de Georg Philipp Telemann Violi Nils Compte Violi Joaquim Falconi Violi David Boureau Flauta Aïché TudelaCinc peces per a dos violins i piano, de D. Xostakóvitx Violi Emma Jiménez Violi Laia Duran Cello Xènia Romero Piano Lorea JuliàDotze sonates en trío – Sonata X, d’Arcangelo Corelli i Rondeu, de Henry Purcell. Violí Dan Martret Violi Martí Aguilar Cello León Barenghi Violí Dan MartretQuartet núm. 2 de Borodin Violi M. Farners Moore Violí Biel García Viola Óscar Llanes Cello Anna Pallejà Grup 3Trio en do menor, Op. 1 núm. 3, de L. v. Beethoven (1r i 2n moviments) Violi Egan Moore Cello Bartolomeo Barenghi Piano Danilo IvanovicTrio per a piano en re menor, Op. 11 de Fanny Mendelssohn Violi Josep Guerra Cello Biel Alarcón Piano Marco RoblesSet cançons populars espanyoles de Manuel de Falla Violí Carla Saña Piano Marta CanónigoGrand Trio en re major, Op. 35 de Eugène Walckiers Flauta Guillem Baldi Violí Héctor Cadenas Cello Daniela Jiménez
Trio núm. 1, de S. Rakhmaninov i Trio núm. 3, de L. v. Beethoven. Violí: Aiala Oraz. Cello: Laia Farrés. Piano: Enara Zeberio
“Penso que és el problema més gran de la generació que puja ara: ningú té una tarda de tranquil·litat per poder llegir un llibre o escoltar música, que crec que és molt important pel tipus de vida que portem”. MONTSERRAT ROIG
Montserrat Roig, creadora del Conservatori El Musical de Bellaterra i Francesc Pérez, titular de Bellaterra.Cat 📷 ORIOL CAMPMANY
LLUIS TORRES✍️Coincidint amb l’assistència a l’apoteòsic concert del Sextet Con Anima, al Conservatori El Musical de Bellaterra, Angi i Francesc Pérez Torres varen donar a Montserrat Roig i el seu Equip professional el retrat de Beethoven de Stieler de la desapareguda botiga d’anticuaris J. Quintana, Passeig de Gràcia, 53, Barcelona.
Mai agrairem prou la gran tasca cultural a través de la música, que Montserrat Roigi el seu Equip professional del Conservatori El Musical de Bellaterra, venen desenvolupant dia rere dia, perquè el jovent aprengui quelcom tant important com és la cultura musical, i coneixement de tota la gama d’instruments musicals, que si més no, ompliran de vitamines les nostres ànimes durant tota la vida.
QUI ERA STIELER?
Joseph Karl Stieler (Muguncia, 1 de novembre de 1781- Múnich, 9 de abril de 1858), fou un pintor alemany. Nascut en una família de gravadors, va rebre del seu pare, August Friedrich Stieler, una formació artística. Va començar la seva carrera com a pintor de miniatures.
El seu estil en el retrat es veu influït principalment per la seva formació al taller de François Gérard, alumne de Jacques Louis David.
Stieler i el retrat de Beethoven
El 1808, es va establir com a retratista a Frankfurt del Main. Va viatjar a Itàlia el 1810. El 1816 va anar a Viena per pintar un retrat a l’emperador Francesc I. De febrer a abril de 1820 va treballar en el retrat de Beethoven, que avui dia és un dels retrats més coneguts del compositor. Pintor de cambra del rei de Baviera, va ser retratista de Lola Montez.
LLUIS TORRES✍️Organitzat per l’Associacio Musical Bellaterra amb El Musical, aquesta nit, dijous 4 de setembre, hem gaudit d’un gran concert a l’Auditori del ConservatoriEl Musicalde Bellaterra. Una vetllada musical única amb el “Sextet Con Anima“.
Els seus joves intèrprets:
Izzy Howard – violí Maria Reinon – violí Aina Hujić – viola Sofía Jiménez – viola Jorge Sierra – violoncel Carles Girbau – violoncel
Programa:
🎻Cançons i danses núm. 6 i 9 de Frederic Mompou (Arranjament per a sextet de corda d’Isaac Grau)
🎻Souvenir de Florence de Txaikovski
EL PROJECTE “CON ANIMA”
“Con Anima” és una expressió italiana que s’utilitza com a instrucció en música per guiar als intèrprets a tocar amb energia i vitalitat, amb ànima, evocant una sensació d’intensitat emocional.
Con Anima és ara també un cicle de concerts que té per objectiu transmetre el llegat de la música entre generacions. Part d’aquest projecte ha consistit en una residència musical de 4 dies a Bellaterra on joves músics professionals que han estudiat i resideixen a diferents llocs del món s’han reunit a El Musical per assajar el repertori que avui ens interpretaran.
La sèrie Cançons i danses és una de les obres més conegudes de Mompou. Originalment escrites per a piano sol, avui sentirem un arranjament per sextet de corda d’isaac Grau. Cada peça combina una melodia popular catalana (la cançó) amb una secció més rítmica i viva (la dansa). Són obres d’intimitat i senzillesa aparent, però carregades de sensibilitat i refinament harmònic.
La número VI presenta una Cançó original de Mompou seguida d’una Dansa amb una energia marcada i un canvi radiant cap a tonalitats majors. En canvi, a la número IX la Cançó està basada en la melodia popular catalana “Rossinyol”, seguida per una Dansa animada en que tanca amb vitalitat i elegància.
Piotr Ilitx Txaikovski (7 de maig del 1840, Vótkinsk (Rússia) – 6 de novembre del 1893, San Peterrsburg (Rússia).
Souvenir de Florence
I. Allegro con spirito
II. Adagio cantabile e con motoIII. Allegretto moderato
III. Allegretto moderatoIV. Allegro vivace
IV. Allegro vivace
Fantàstic concert dels joves del “Sextet Con Anima” 🎥 BELLATERRA.CAT
Txaikovski va escriure aquest sextet de corda l’any 1890, en plena maduresa artística, després d’haver estrenat obres com els ballets El llac dels cignes i La bella dorment i les simfonies núm. 4 i 5. Aquell mateix any també havia acabat La dama de piques, una de les seves òperes més celebrades.
El títol de l’obra fa referència a una estada a Florència, ciutat on Tchaikovsky va trobar inspiració i serenor. El record d’aquells mesos productius i feliços en un entorn lluminós i vital va quedar associat a la peça convertint-se en una mena de “postal musical” personal.
Souvenir de Florenceés un sextet de corda que combina l’elegància de la música de cambra amb la intensitat simfònica pròpia del compositor.
El primer moviment és brillant i apassionat, el segon un adagio d’un lirisme extraordinari, i els dos últims respiren energia i vitalitat, amb melodies folklòriques i una fuga final exultant.
Amb Souvenir de Florence,Txaikovski va aconseguir unir l’elegància de la música de cambra amb la passió i la força pròpies de les seves grans obres, deixant-nos un dels sextets més estimats del repertori.
El Sextet Con Anima va finalitzar amb un últim bis a ritme de bolero: El Reloj del compositor Roberto Antonio Cantoral García (7 junio 1930 Ciudad Madero, Tamaulipas – 7 agost 2010, Toluca de Perdó, Estado de Mèxic) , un arranjament d’Eladio Reinon👇
LLUIS TORRES✍️El Trio Arriaga va interpretar ahir, al Conservatori El Musical de Bellaterra, ple de gom a gom, el Trio “Arxiduc” op. 97. de Beethoven, un concert que obre la Festa Major de Bellaterra, i que coincideix amb l’aniversari de Montse Roig, creadora i ànima d’aquest Conservatori Professional de Música de Bellaterra.
Daniel Ligorio, pianista del Trio Arriaga ens fa quatre cèntims de l’obra Trio Arxiduc de Beethoven 🎥 Bellaterra.Cat
El sobrenom de la composició prové del seu dedicat, amic, partidari, mecenes i alumne ocasional, l’Arxiduc Rodolfo, germà menor de l’emperador Leopold II. Beethoven va compondre entre el 3 i el 26 de març de 1811, aparentment amb molt poca dificultat (tot i que havia fet alguns esbossos l’any anterior).
Trio per a piano núm. 2 en mi menor, per a violí, violoncel i piano, op. 67, compost per Dmitri Xostakóvitx, un bis interpretat pel Trio Arriaga a El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
Podem suposar que l’Arxiduc va escoltar la peça poc després que es completés, però la primera presentació pública va tenir lloc tres anys després, l’11 d’abril del 1814, en un concert de caritat en un hotel vienès. L’esdeveniment va ser notable per ser la darrera vegada que Beethoven, que ara era sord (tot i que no totalment), tocava el piano en públic. Tenim una descripció de l’esdeveniment d’un altre compositor, Ludwig Spohr: “En passatges forts, el pobre sord va colpejar les tecles fins que les cordes van sonar, i al piano va tocar tan suaument que es van ometre grups sencers de notes.”
El Trio Arriaga va interpretar de sorpresa l’Aniversari Feliç dedicat a Montse Roig, ànima d’El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
L’ambient relaxat de la música no afecta la lògica de l’estructura de Beethoven, tot i que juga amb relacions harmòniques més esteses que la simple polaritat tònica dominant que era inevitable els primers anys.
Gran ovació del veïnat assistent al Trio Arriaga al petit auditori El Musical de Bellaterra, construït pel mateix equip que va construir l’Auditori de Barcelona
Gràcies Montse Roig i Equip pel vostre esforç professional, per donar a Bellaterra aquest important Conservatori Oficial de Música (Vitamines per l’ànima)
Gran ovació i entrega de flors per infants al Trio Arriaga al finalitzar el concert a El Musical de Bellaterra 🎥 Bellaterra.Cat
(*) TRIO ARRIAGA El Trio Arriaga és el punt de trobada de tres músics de reconegut prestigi. Els seus concerts als millors festivals europeus, les importants orquestres europees amb què han actuat, els seus projectes discogràfics en solitari (que sumen un total de 25 àlbums per a segells com NAXOS o Sony) i els múltiples guardons que obtingut en concursos nacionals i internacionals, els avalen com a trio de referència de la seva generació. Revistes com Gramophone i BBC Magazine destaquen el seu exquisit empastament i la seva bellíssima sonoritat. Han ofert recitals als festivals Internazionale di Musica da Camera a Orvieto, Internationale de Musique de Chambre du Château de Lacquy i el de Musique du Prieuré Saint Martin, al Museu de la Música de Brussel·les, i a sales com el Palau debla Música de València, el Teatro Pérez Galdós, els auditoris de Barcelona, Múrcia, Alacant i Saragossa, la Fundación Juan March de Madrid, la Sociedad Filarmónica de Bilbao i la Fundació Gulbenkian de Lisboa. Entre les seves actuacions destaquen els concerts en col·laboració amb el violista Gerard Caussé. A la seva discografia com a formació destaca la integral de l’obra per a trio de Turina (2010) i una recopilació d’obres d’autors catalans del segle XX (2011). Altres projectes inclouen un treball dedicat a compositors espanyols del segle XX amb obres de Mompou, García Abril, Chapí, Albéniz i Arbós; un àlbum amb trios de compositors americans (Copland, Bernstein, Piazzola i Bloch) i un DVD amb la integral de l’obra de Xostakóvitx.
Font: Auditori de Barcelona, El Musical de Bellaterra
El proper dimarts 2 de setembre a les 20:00, el Trio Arriaga oferirà un concert a l’Auditori de El Musical Bellaterra.
Programa: Trio per a piano núm. 7 en Si♭ major, Op. 97 “Arxiduc” de Ludwig van Beethoven.
El Trio per a piano núm. 7 en si bemoll major, Op. 97 de Ludwig van Beethoven és un trio per a piano, violí i violoncel en quatre moviments compost l’any 1811. Fou publicat l’any 1816 amb una dedicatòria a l’Arxiduc Rodolf d’Àustria, d’on prové el sobrenom amb què popularment se’l coneix: Trio Arxiduc.
Una ocasió per gaudir en directe d’una de les obres més destacades del repertori de cambra. L’Arxiduc Rodolphe era el fill més jove de l’emperador Léopold II d’Àustria. Va ser l’alumne de Beethoven del qual va quedar un amic i protector fidel, convidant-la sobretot a quedar a Viena l’any 1809 mentre que el compositor considerava de marxar a la cort de Westfàlia. El Trio Arxiduc és el més cèlebre dels trios de Beethoven. La seva composició, posterior en dos anys a la del Trio núm. 6 (Op. 70), va ser contemporània de la Simfonia núm. 7. Va ser escrit en menys d’un mes, el març 1811. La seva estrena, l’11 d’abril de 1814, va anar a càrrec de Schuppanzigh al violí, Linke al violoncel i Beethoven al piano. Va ser una de les últimes aparicions públiques de Beethoven com a intèrpret al piano, ja que la seva sordesa era gairebé total. El trio fou publicat per Steiner a Viena el desembre 1816. Els temes inicials dels dos primers moviments són molt pròxims als ja utilitzats per Beethoven en els moviments corresponents del seu Setè Quartet opus 59 no 1.
EL PINTOR FÈLIX REVELLO DE TORO Neix el 1926 a l’Hospital Noble de Màlaga el 10 de juny, fill del professor d’art José María Revello Cazar.
Fèlix Revello de Toro amb Francesc Pérez Torres, director del Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU
1935 Als vuit anys realitza un extraordinari dibuix del Crist de Mena. Després de la mort primerenca del seu pare, la seva família es troba en una difícil situació econòmica al començament de la Guerra Civil Espanyola. 1943 Després de finalitzar els seus estudis secundaris al Col·legi San Estanislao és becat per l’Ajuntament de Màlaga per estudiar Belles Arts a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. Pinta Els quinze Misteris Del Rosari per a la Confraria de Sentència. 1945 A canvi de la seva beca envia a l’Ajuntament de Màlaga dues de les seves obres: Nen amb ocell i Escriviu-me una carta, Sr. Cura. 1950 Finalitza els estudis de Belles Arts que aprova amb excel·lent i rep el Premi Pérez Madrigal. 1951 Viatja a Itàlia gràcies a la Beca Carmen Del Río en dues ocasions i continua els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya a Roma. 1952 La seva primera exposició important a la Galeria Macarrón de Madrid rep bones crítiques de la crítica i rep elogis del públic. 1953 Primera exposició de retrats al Casino de Madrid i exposició a Granada organitzada per l’Associació de la Premsa. 1956 Es casa amb Chini, s’instal·la a Barcelona i obté una càtedra al?Escola de Belles Arts La Llotja de Barcelona. 1957 Naixement de la seva filla Carmen. 1958 Exposició a la Galeria d’Art de Bilbao. 1962 Exposició a Saragossa. 1967 Nova exposició a Saragossa. 1968 Exposició a la Galeria Garbi de València. 1970 Comença a pintar retrats per a la Sala d’Alcaldes de l’Ajuntament de Màlaga. 1973 Abandona la càtedra de Belles Arts per dedicar-se per complet a la pintura. 1976 Realitza el seu primer retrat oficial del Príncep d’Astúries. 1983 Acaba el Tríptic Mediterrani, un dels seus quadres més ambiciosos. 1987 Rep el Premi Nacional de Pintura Rafael de Penagos. 1988 Realitza el retrat col·lectiu del Comitè Olímpic Internacional que va votar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992, per a la seu d’aquest organisme a Lausana (Suïssa). Pinta el primer cartell per a la fira de Màlaga. 1990 Se li concedeix la llibertat de la Ciutat de Barcelona, rebent la Clau d’Or. La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Telmo de Màlaga li atorga el doctorat honoris causa. 1991 Realitza els dos grans retrats oficials dels Reis d’Espanya per a la seu d’ABC. 1993 L’Associació de la Premsa de Màlaga li atorga la Insígnia d’Or. 1994 L’Associació Nacional de Cultura Viva el nomena membre d’honor i li atorga la Insígnia d’Or. Pinta el seu primer cartell oficial de la Setmana Santa malaguenya. 1995 L’Ajuntament de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i li atorga el títol de Fill Predilecte. 1997 La Real Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d’Hongria li atorga la Medalla d’Honor. 1998 La Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona el nomena Acadèmic Corresponent. 2001 La Diputació Foral de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i el títol de “Fill Predilecte de la província” i l’Ajuntament de Màlaga hi dedica un carrer. Primera gran exposició retrospectiva a Madrid, organitzada pel Banco Santander Central Hispano, i visitada pels reis d’Espanya. Mor la seva esposa Chini. 2002 La Junta d’Andalusia li atorga el títol de Fill Predilecte i li atorga la Medalla d’Andalusia. 2004 Gran exposició retrospectiva al Museu Municipal de Màlaga Revello de Toro, una vida dedicada a la pintura, organitzada per l’Ajuntament de Màlaga i Unicaja, i visitada per més de cinquanta mil persones. 2005 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte. L’Associació de Germandats de Màlaga li ret homenatge amb la Medalla d’Or. 2006 S’inaugura a l’Arxiu Municipal de Màlaga la primera exposició de pintures que va donar a la ciutat de Màlaga amb motiu del seu 80 aniversari. 2007 S’obre una segona exposició de noves pintures donades al futur museu que portarà el seu nom. Per segona vegada pinta el cartell de la fira de Màlaga. 2008 Es casa amb Maria Rosa Molins Roca.
La col·lecció permanent del Museo Revello de Toro de Màlaga culmina amb una de les grans obres més estimades pel pintor, Sumida en el son (1989), tota una simfonia dels seus famosos blancs amb la seva actual esposa com a model, Maria Rosa Molins Roca 📷 MUSEO REVELLO DE TORO
2010 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte, pinta el seu segon cartell per al carnaval de Màlaga. S’inaugura formalment el Museu Revello de Toro.
“El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí“.
L’escultor Josep Maria Subirachs Sitjar amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU
JOSEP MARIA SUBIRACHS SITJAR (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògaf i crític d’art
Dels nou als dotze anys viu els esdeveniments tràgics que provoquen la Guerra Civil Espanyola, la derrota republicana del 1939 i l’inici de la dictadura franquista.
Fill d’una família de classe obrera establerta al barri del Poblenou, la precària situació econòmica que pateix durant la postguerra l’obliga a renunciar a fer estudis d’arquitectura i, amb catorze anys, comença a treballar al taller d’un daurador aficionat a l’escultura. En aquesta mateixa època ja modela figures de fang que cou al forn d’una bòbila. Del 1942 al 1947 treballa com a aprenent amb l’escultor Enric Monjo, al taller del qual adquireix coneixements tècnics. Però qui exerceix sobre ell un profund magisteri és, en realitat, Enric Casanovas, amb qui treballa durant un període breu perquè, malauradament, l’escultor noucentista mor el gener del 1948, uns mesos després que Subirachs entrés com a col·laborador al seu taller. La influència de Casanovas es fa palesa en les obres primerenques del jove escultor, encara que l’estilització de les figures que mostra a la seva primera exposició individual, celebrada el 1948 a Barcelona, ja apunta cap a la que serà la seva etapa expressionista. deixant mai llises les superfícies, fent-les rugoses, aspres, per accentuar la capacitat expressiva de la matèria.
El 1950 Subirachs funda, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira, el grup Postectura, que es presenta amb una exposició i un manifest a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any següent el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París, on entra en contacte amb les darreres avantguardes europees i s’entusiasma en descobrir l’obra de l’escultor britànic Henry Moore. D’altra banda, la seva participació al II Saló d’Octubre, celebrat a Barcelona el 1949, serveix per obtenir el reconeixement públic i fins a l’any 1957 participa en aquest saló ininterrompudament. És precisament al Saló d’Octubre on el pintor belga Luc Peire descobreix i s’interessa per l’obra de Subirachs i el convida a traslladar-se a Bèlgica, on l’escultor català viu i treballa del 1954 al 1956 i realitza exposicions tant individuals com col·lectives a Brussel·les, Bruges, Knokke i de la Biennal de Amb5. té possibilitats de poder viure de la seva obra, quan es converteix en un escultor professional. De l’expressionisme deriva cap a l’abstracció, en un procés cap a un estil personal que, cap a finals dels anys cinquanta, el porta a interessar-se pel ferro. En aquesta mateixa època treballa amb altres materials: pedra, bronze, coure, formigó, fibrociment, gres, fusta… tractant de ressaltar de cadascun les qualitats plàstiques de les seves variades estructures, colors i textures. Entre 1957 i 1960 Subirachs inicia la seva important aportació al camp de l’escultura pública. Concretament l’any 1957 s’instal·la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; a l’any següent es col·loca a la façana de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona el relleu Les taules de la llei, realitzat en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella, i el 1960 provoca apassionades polèmiques amb l’obra Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta. Durant aquest mateix període treballa al santuari de la Verge del Camí, inaugurat el 1961 a Lleó, on realitza les tretze monumentals figures de bronze de la façana, quatre portes també de bronze i diversos elements per a l’interior del temple. Aquest conjunt monumental, culminació de l’etapa expressionista de l’escultor, ha estat considerat una fita en la renovació artística espanyola del segle XX. Cap al 1965 es proposa dotar la seva obra de més elements comunicatius i amb aquest objectiu opta per una nova figuració. Això no obstant, no es tracta d’una figuració representativa, sinó d’una figuració significativa que es caracteritza per la introducció de recursos plàstics com els perfils correguts, les motllures, les formes tornejades i elements clàssics com fornícules, capitells, cariàtides i balustrades i, a partir de principis dels anys setanta, per la incorporació de fragments realistes pictòrics. També és l’etapa en què consolida l’anàlisi de les dualitats i de les oposicions: horitzontal i vertical, positiu i negatiu, masculí i femení, espai i temps, vida i mort, alhora que va incorporant una sèrie d’elements simbòlics com la Torre de Babel, el laberint, l’obelisc fal·lus, l’arbre pubis, l’escala de l’enteniment iconogràfic que defineix singularment la seva obra.
Escultures de Subirachs a la nova façana de la Sagrada Família de Barcelona 📷 CEDIDA
El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí.
Subirachs dedica gairebé vint anys (1987-2005) al conjunt, que es podria considerar síntesi i culminació de la seva carrera escultòrica, integrat per més d’un centenar de figures esculpides en pedra i quatre portes de bronze. Per representar els dos darrers dies de la vida de Jesús recupera l’expressionisme figuratiu, buscant l’efecte dramàtic que el tema requeria, però quan l’escultor treballa amb més llibertat, en la intimitat del seu taller i al marge de l’encàrrec esmentat, aconsegueix plasmar el seu alt domini de la tècnica, la seva gran escrupolositat formal i el seu bagatge cultural amb creacions de concepció profunda. s’ha expressat mitjançant la creació tridimensional, sinó també gràcies a altres tècniques com la pintura, el dibuix, l’obra gràfica (aiguafort, punta seca, serigrafia i litografia), el tapís, la il·lustració de llibres, l’encunyació de medalles i el disseny de joies i d’elements utilitaris. A més d’una notable projecció internacional i cal destacar la presència de la seva producció a qualsevol part de Catalunya, amb diverses obres monumentals. Durant els darrers anys de la seva vida, Josep Maria Subirachs no es va poder dedicar activament a l’art a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Va morir a Barcelona el dia set d’abril de l’any 2014 a l’edat de vuitanta-set anys.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”.
Miquel Milà i Sagnier amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Miguel Milá i Sagnier (Barcelona, 7 febrer 1931 – 13 agost 2024)
Nascut a Barcelona en una família aristocràtica relacionada amb el món artístic (el seu oncle Pedro Milá Camps va encarregar a Gaudí el disseny de la famosa Casa Milá, coneguda com La Pedrera), Miguel Milá va començar a treballar com a dissenyador d’interiors a l’estudi familiar que compartien el seu germà Alfonso Milá i Federico Correa. Eren els anys cinquanta, una època d’autosuficiència i crisi constant, en què el disseny industrial era gairebé impossible de conèixer.
La curiositat juvenil de Miguel el va introduir al món de l’experimentació amb materials, abandonant els seus estudis d’arquitectura en favor d’una artesania més útil. Tres anys després va fundar Trabajos Molestos, o TRAMO, juntament amb els seus dos amics arquitectes, Francisco Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ulibarri, una empresa centrada en el disseny i la producció de mobiliari d’interior. D’aquí van sorgir les primeres versions de la làmpada TMC (1958) i la làmpada TMM (1961), dos clàssics atemporals que continuen influint en generacions del present. A principis del segle XXI, Miguel va fundar el seu propi estudi de disseny d’interiors, salvaguardant els seus processos i perfeccionant la seva tècnica: “En realitat sóc un dissenyador preindustrial. Em sento més còmode amb els procediments tècnics que em permeten corregir errors, experimentar durant el procés i controlar-lo al màxim. Això també explica la meva preferència per materials nobles que saben envellir”.
Fora de l’estudi, Miguel Milá va participar en reunions amb arquitectes i dissenyadors on va debatre sobre l’estètica i la modernitat arquitectònica de Barcelona. La primera associació de disseny industrial a Espanya, ADI-FAD, va néixer d’aquestes discussions i es va fundar juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Rafael Marquina, entre d’altres. Des de la seva creació, el grup s’ha dedicat a promocionar el disseny espanyol a l’estranger, i Miguel Milá va ser el seu president de 1974 a 1984.
Miguel Milá defineix el seu estil creatiu com un procés d’artesania, basat en “tenir una idea i anar eliminant gradualment allò que no és necessari”. Aquest va ser el cas de la làmpada Cesta (1964) i la seva posterior família de làmpades de taula, com ara Cestita i Alubat, i diverses làmpades de penjoll, com ara Globo Cesta. “Una làmpada està apagada més sovint que encesa, així que cal tenir molta cura amb la seva forma perquè contribueixi a l’espai de la manera més emocionant possible”, diu Milá. El barceloní també va ser professor durant 14 anys, impartint classes a les reconegudes escoles de disseny barcelonines ELISAVA i EINA.
El 1987 va ser reconegut amb la primera edició del Premi Nacional de Disseny, ex aequo amb André Ricard, i el 2008 va rebre el Compasso D’Oro de l’ADI italiana en reconeixement a la seva carrera professional i la seva contribució a la difusió del disseny espanyol a l’estranger. Sense oblidar el seu sis vegades reconeixement de l’ADI-FAD. Artesà i industrial, Miguel Milá ha deixat la seva empremta en la història del disseny europeu, sense por ni vacil·lacions. El 2024 va ser guardonat pòstumament amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i la seva inigualable contribució al món del disseny.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.” (ACHILLE CASTIGLIONI)
Achille CASTIGLIONI, (segon per l’esquerra), signant el llibre d’honor al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas
ACHILLE CASTIGLIONI
Nascut a Milà el 16 de febrer de 1918, es va graduar en Arquitectura el 1944. Des del 1940, es va dedicar a l’experimentació amb productes industrials juntament amb els seus germans Livio (1911-1979) i Pier Giacomo (1913-1968). Després de graduar-se en Arquitectura el 1944, va començar la investigació sobre noves formes, tècniques i materials, amb l’objectiu de crear un procés de disseny integral. Del 1945 al 1962, va dur a terme treballs de disseny juntament amb el seu germà Pier Giacomo a l’estudi de C.so di Porta Nuova 57. El 1962, a causa de la demolició de l’edifici, l’estudi es va traslladar a P.zza Castello 27 (MI), on va continuar col·laborant amb Pier Giacomo fins a la seva mort el 1968. Del 1968 al 2002, any de la mort d’Achille, va continuar la seva activitat a l’estudi de P.zza Castello tot sol. Va obtenir un títol del Ministeri d’Educació Pública el 1969 va rebre la Libera Docenza (professor de “Disseny Artístic per a la Indústria”) i va ocupar la càtedra a la Facultat d’Arquitectura de Torí fins al 1980 i després a Milà fins al 1993 com a professor titular de “Disseny Industrial”. Des del 1950 fins avui ha dut a terme experiments i investigacions en la creació d’instal·lacions expositives (Triennal de Milà, Montecatini, Agip, Rai). El 1956 va ser un dels fundadors de l’ADI.
Catorze de les seves obres estan exposades al MoMA de Nova York.
Altres obres es mostren als museus següents: – MUMAC Coffee Machine Museum a Binasco (Michigan); – ADI, ADI Compasso d’Oro Historical Collection; Gallery of Modern Art a Gallarate (Virgínia); – Museum of Italian Design | Triennale di Milano; – Luigi Pecci Center for Contemporary Art a Prato; – M.A.X. Museum a Chiasso (Suïssa); Kunstgewerbe Museum de Zuric (CH);– Museum für Gestaltung Zurich (CH);– Uneleckoprumyslove Museum de Praga (CZ);– Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg (D);– Kunstgewerbemuseum de Berlín (D);– MAKK Museum für Angewandte Kunst de Colònia (D);– Lippisches De Hambourg Landesmuseum (D); (D) des Arts Décoratifs de París (FR);– Musée National d’Art Moderne de París (FR);– Taideteollisuusmuseo Konstindustrimuseet a Hèlsinki (FIN);– Thessaloniki Design Museum de Thessaloniki (GR);– Nordenfjeldske Kunstindustrimuseum a Trondheim (N);– Design Museum a Lisboa (P);– The Design Museum de Londres (P); Museu d’Art de Denver (EUA);– Museu d’Art d’Indianapolis a Indianàpolis (EUA);– Museu Cooper-Hewitt de Nova York (EUA);– Museu d’Israel de Jerusalem (IL).
Va ser guardonat amb nou premis Compasso d’Oro: – Compasso d’Oro 1955 (làmpada Luminator) – Compasso d’Oro 1960 (cadira T 12 Palini) – Compasso d’Oro 1962 (màquina de cafè Pitagora) – Compasso d’Oro 1964 (dispensador de cervesa Spinamatic) – Compasso d’Oro 1967 (auriculars de traducció simultània) – Compasso d’Oro 1979 (làmpada Parentesi) – Compasso d’Oro 1979 (llit d’hospital Omsa) – Compasso d’Oro 1984 (coberts secs) – Compasso d’Oro 1989 (menció especial per a la professió dedicada al disseny) amb la següent menció: “per haver elevat, a través de la seva experiència irreemplaçable, el disseny als valors més alts de la cultura”. Entre 1984 i 1986, va organitzar una exposició individual de la seva obra el Museum fur Angewandte Kunst de Viena, després a l’Akademie der Kunst de Berlín, la Triennal de Milà, el Kunstgewerbe Museum de Zuric, el Haags Gemeentemuseum de La Haia, el Circulo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Georges Pompidou de París.
S’han organitzat altres exposicions individuals: – El 1995, amb motiu del premi “Primavera del Design”, es va celebrar una exposició individual “A la Castiglioni” a Barcelona.
– El 1996, a Milà, al Salone Internazionale del Mobile (abril) i a Bèrgam, a la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea (juliol). – El 1997, a Weil am Rhein, al Vitra Design Museum (gener) i al MoMA Museum of Modern Art de Nova York (octubre). – El 1998, al Living Design Center Ozone de Tòquio (març), al Niitsu Art Museum (juny) i al De Beyerd Museum de Breda (octubre).
Premis i reconeixements:
El 1985 va ser membre honorari del Comitè Assessor de l’Art Center College of Design de Pasadena, Califòrnia, i de Montreux, Suïssa. El 1986 va ser membre honorari de la Facultat de Dissenyadors Reials per a la Indústria de la Royal Society of Art de Londres. El 1987 va rebre un títol honorari del Royal College of Art de Londres. El 1993 va rebre el Premi anual de la Chartered Society of Designers de Londres. El 1994 va rebre el Premi «Primavera del Disseny» del Departament de Cultura de Catalunya. El 1995 va rebre el Premi «Art sur Table» del Conseil National des Art Culinaire de París. El 1996 va rebre el Premi «IF Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover. El 1996 va rebre el premi «I.F. Design Wettbewerb» de l’Industrie Forum Design de Hannover.
El 1996 va rebre el premi “Longevity-Lanlebigkeit” del Centre de Disseny de Stuttgart. El 1999 va rebre el premi “Domus/INARCH 1998 Award” a la trajectòria professional de l’INARCH. El 1999 va rebre el premi “Targa d’Oro Unione Italiana per il Disegno” de la Facultat d’Arquitectura de Gènova. El 1999 va guanyar el concurs “Sostegni per l’Ambiente” organitzat per Enel amb l’arquitecte Michele De Lucchi. El 2001, va rebre un títol honoris causa en Disseny Industrial de la Universitat Politècnica de Milà. Ha dissenyat nombrosos objectes per a grans empreses com Aerotecnica Italiana, Alessi, Brionvega, Bernini B&B Italia, BBB Bonacina, Cimbali, Danese, Driade, De Padova, Flos, Fusital, Cassina, Ideal Standard, Italtel, Il Coccio Umidificatori, Interflex, Lancia Auto, Marcatrè, Moroso, Olivetti, Omsa, Phonola Radio, Poggi, Phoebus Alter, Perani Fonderie, Rem, San Giorgio Elettrod., Teorema, Knoll International, Kartell, Up & Up, VLM i Zanotta. Ha treballat extensament en els camps de l’arquitectura i l’urbanisme, i és internacionalment reconegut pels seus dissenys d’il·luminació i mobiliari produïts en sèrie, així com per les seves espectaculars instal·lacions arreu del món.
Achille Castiglioni va morir a Milà el 2 de desembre de 2002.
“L’experiència no proporciona certesa ni seguretat, sinó que augmenta la possibilitat d’error. Jo diria que és millor començar de nou cada vegada amb humilitat perquè l’experiència no corri el risc de convertir-se en astúcia.”
“El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries”.
Amèlia Riera a l’entrada de casa seva de Placa Catalunya de Barcelona
JOAN BROSSA✍️La pintura d’Amèlia Riera comença a mitja llegua a ponent de la muntanya de Disclècia i acaba davant de Tell-el-Alkim; està foradada des de la seva base i plena de grutes sepulcrals. Les que són més allunyades de la superfície de la terra són les que estan més adornades, més ben traçades i construïdes. Tenen una porta oberta a l’Orient que descobreix una sala formada per línies rectes i sostinguda per pilars i columnes. Al fons, l’estança és plena de pous que varien de profunditat. Allà és on es troben les sèries de quadres de més interès; són com miralls o finestres d’una estranya intemporalitat. Pasturen ramats de cabres per aquestes muntanyes i ben a prop de profundes cavernes: justament allà dins es va descobrir el primer oracle, però s’ignora quines deïtats hi van ser consultades.
Número 4 de l’edició especial de 1995 INICIACIÓ Amèlia Riera per Joan Brossa 📷 BELLATERRA.CAT
Amèlia Riera està asseguda en un trípode metàl·lic davant l’entrada de la galeria, cosa que li permet de respirar el vapor que surt de l’interior. Els tres peus estan fermament assegurats sobre una roca. El nom de pitonissa deu venir segurament de la serp pitó morta per algun déu o deessa. La gent s’acosta a la gruta per adquirir coneixements o arribar al poder de les arrels més fondes. Amèlia Riera va obtenir, fa anys, aquesta dignitat. Tot el misteri que es necessita, diuen, no consisteix sinó a acostar-se a la gruta i rebre el vapor que se’n desprèn. No cal el triangle de cap pacte ni cal haver caminat gaire temps d’esquena.
Seguint la columna que serveix de senyal, Amèlia Riera us mostrarà les seves obres, perquè l’autèntica passió de l’home, en el seu llarg viatge per la Terra, ha estat sempre allò que li és desconegut. Sense això no crec que la vida tingui gaire sentit. I certament, per dir-ho d’alguna manera, l’art posa l’infinit a nivell de l’home, quan l’artista demiúrgic travessa la forma i toca fons al cim de la seva pròpia identitat; o quan capgira la forma, i el fons puja a la superfície. Més que prendre la mida de coses concretes, l’atreuen espais oberts on les preguntes racionals no tenen res a fer. I on predominen els dubtes, comencen els enigmes. Certes veritats no arriben a través del pensament lògic.
L’obra d’Amèlia Riera és d’una estranya persistència en el temps perquè, alhora que actualitza el passat, deixa endarrera el futur. I la prova és que ella té el costum de no datar els quadres.
És cert que molts productes que es posen a la venda són com són i no com haurien de ser. La religió es torna pedant i burocràtica, com tot partit polític se sol tornar inoperant. I l’avantguarda, acadèmica! Actualment estem patint aquests efectes. El diner mana sempre; qualifica i santifica; fa dolent el bo i torna bo el dolent… Però encara resten illes on unes fonts d’aigua fresca encenen torxes i l’oracle dóna respostes convenients, al contrari de les ambigüitats que s’observen a la majoria de paratges on les idees necessàriament han de venir avalades per victòries.
En cert sentit, l’art d’Amèlia Riera estimula la imaginació de tal manera que propicia aquella «transmutació interior buscada pels alquimistes.
La ventrilóquia havia activat velles creences en forma d’una segona veu que va prendre el caire d’endevinació. Igualment podríem dir que els quadres de l’Amèlia també semblen dictats per una segona veu, en aquest cas la veu d’un esperit familiar perdut a través dels segles. JOAN BROSSA
BELLATERRA.CAT 