Lluís Permanyer és l’autor de més de 80 llibres i programes monogràfics sobre l’art, la cultura, l’urbanisme, la història i la societat de la capital catalana
Lluís Permanyer a la casa modernista Felip, Cercle Comtal, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 3Cat
El periodista i escriptor Lluís Permanyer ha mort amb 86 anys després de patir un infart. Permanyer va ser un dels grans cronistes de Barcelona, amb més de 80 llibres sobre l’art, la cultura, l’urbanisme i la societat de la capital catalana. També va dirigir i presentar programes i documentals monogràfics a TV3.
Modernisme: una història de destrucció:
Va desenvolupar la seva carrera professional com a periodista cultural al diari La Vanguardia, on es va incorporar l’any 1966, i es va especialitzar en els moviments artístics i en la història de la ciutat de Barcelona.
Fa tres anys va rebre el Premi de Periodisme Cultural del Ministeri de Cultura per la seva “extraordinària trajectòria de més de 60 anys de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, en premsa, ràdio i televisió”, segons la valoració del jurat.
També havia estat guardonat amb els premis Trajectòria del Gremi de Llibreters de Barcelona (2012), Nacional de Periodisme de Catalunya (2008), Pere Quart d’humor i sàtira (1996), Ciutat de Barcelona (1987) o Luca de Tena (1969).
Va estudiar Dret i Periodisme i ha estat un estudiós i divulgador del paisatge de Barcelona. També va escriure llibres sobre els pintors Joan Miró i Antoni Tàpies, l’escultor Antoni Clavé i els poetes Josep Maria de Sagarra i Joan Brossa, amb qui ha mantingut una estreta relació personal.
Lluís Permanyer havia donat el cos a la ciència i no hi haurà ni vetlla ni funeral.
LLUIS TORRES|Aquest 2025 fa 125 anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l’habita, com els memorables personatges dels tres diumenges.
Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls».
La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els “Rims de l’hora”, 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT
Placa a una casa de l’avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (Vallès Occidental)
Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a “versots”, en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos (“el full de paper malcontent”) és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos.
El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar.
I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si “no hagués l’atzar esbarriat les coses!”. Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina.
Francesc Miralles Bofarull (Tarragona, 1940) és historiador per la Universitat de Barcelona i crític d’art. A més a més, és expert en l’artista Joaquim Mir i Trinxet, destacat representant del paisatgisme postmodern català i autor de La cala encantada (Mallorca, 1901).
Dibuix autoretrat de Francesc Miralles per La Taula 📷 BELLATERRA.CAT
El crític d’art ha escrit diverses obres sobre el pintor català, com Joaquim Mir a Tarragona (1998), Joaquim Mir a Andorra (2002) i Joaquim Mir a Vilanova (2006). Diguem-ne que és la persona que coneix els secrets del pintor de més prop, potser per la complicitat que va tenir son pare amb ell.
Miralles fou professor adjunt del Departament d’Història de l’Art (1966-74). En 1966-71 fou professor de disseny de l’Escola Massana de Barcelona, la qual dirigí entre el 1981 i el 1984. En el camp de la difusió cultural cal subratllar la seva etapa de crític d’art a Destino (1973-78). Dirigí la revista d’investigació Estudios Pro-Arte (1975-78) i fou coordinador de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1983), on escriví els apartats dedicats al Noucentisme (vol. VII) i L’Època de les Avantguardes (vol. VIII). Amb Francesc Fontbona, a més de participar en la creació de la revista D’ART, del Departament d’Història de l’Art de la UB (1973), i ser coautor de l’estudi El museo de Arte, proyecto de planificación. Sus posibilidades en Barcelona (1972), que meresquè el Premi Mundial de Joves Cambres de Niça el 1973, ha escrit Crónica i treball del dibuixant, gravador i escultor Pla Narbona (1974) i Anglada-Camarasa (1981). Col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, ha publicat articles de divulgació en nombroses revistes: Revista de Occidente, L’Avenç, Batik, Bon Art, Artes Plásticas, Guadalimar i Jano. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, fou redactor de la revista Lápiz des del 1982, treballà per a La Vanguardia des del 1984 i dirigí la col·lecció de llibres d’art i estètica de l’editorial Blume.
Especialitzat en art català contemporani (vg. història de l’art), ha publicat diversos estudis monogràfics d’artistes, com Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Maria Asunción Raventós (1977), Elena Paredes (1978), Josep Jassans (1979), A l’entorn de Llorenç Artigas (1981), Durancamps (1991), Argimon (1992), Alvar (1992, amb Miquel Alzueta), Pere Coll, sèries negres (1992), Mallol Suazo (1995), Josep Berruezo (1996), El mundo de Amelia Riera (1997) i Pere Pruna (1998). Assessor de la ponència de Cultura de la Diputació de Girona i comissari de nombroses exposicions, cal considerar-lo un dels renovadors de la historiografia artística del s. XX. A més, ha participat en la confecció de diversos catàlegs: Vayreda C.: Catalunya California (1989), Ollé: pinturas (1992), Elisa Arimany (1993), Mádico (1993), Violano (1993), Esther Boix (1993), 75 Anys d’art a Girona (1994), Rueda, una visión (1994), Muxart, l’esclat del Mediterrani (1994), Xam (1995), Antoni Costa (1995), Josep Amat (1996), Pere Pruna (1998), Joaquim Mir al camp de Tarragona (1998), Igor Mitoraj, escultures (1999), Realisme a Catalunya (1999), Manuel Solà (2000), Una mirada nueva al arte del siglo XX (2000), Arnau Puig, el cos percebut (2000) i Arnau Puig, obra recent (2000)
Francisco José «Patxi» Andión González (Madrid, 6 d’octubre de 1947 – Sòria, 18 de desembre de 2019) va ser un cantautor, músic, actor i professor de sociologia espanyol d’origen basc. Va morir el 18 desembre 2019 (72 anys), al Cubo de la Solana (província de Sòria), mort accidental, accident de trànsit.
Patxi Andión al Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Patxi Andión va néixer el 1947, a Madrid, fill de pares bascs euskalduns. Al cap de pocs dies va ser portat al País Basc, amb el qual des de molt petit es va sentir profundament identificat gràcies a les arrels familiars. No obstant això, sent petit va ser traslladat a Madrid per a cursar els estudis de primària. D’origen humil, això no va ser un impediment perquè sempre es procurés que a la seva casa hi hagués llibres, per la qual cosa des de nen va ser un àvid lector. El seu pare fins i tot va ser combatent en les files republicanes durant la Guerra Civil espanyola. Es va convertir en un controvertit cantautor en els convulsos anys 70, col·laborant amb diverses organitzacions antifranquistes (UPA,1 FRAP2), la qual cosa al final l’obligà a exiliar-se a París (on va conèixer casualment l’ àmpliament conegut Jacques Brel, qui el va influir després en el seu quefer artístic) i fins i tot va arribar a fer-se a la mar com a part de la tripulació d’un vaixell pesquer, amb el qual va donar la volta a mig món. Ara només esporàdicament ‘desempolsa’ aquelles velles cançons que un dia van sonar com un maçada en una Espanya en la qual s’havia assumit en menor o major grau, i amb les lògiques convulsions, a Serrat, a Raimon, a Lluis Llach… però en la que va costar acceptar a Patxi. I és que ell no li buscava tant com uns altres el doble sentit o la metàfora social a les seves cançons, ni amagava les seves aspiracions i frustracions, ni aquestes estaven tan llunyanes de les de l’home del carrer… Però ho feia amb una veu tan sincera, no eximeix d’un to d’irònica mala llet, que hi havia qui pensava que li podien haver censurat fins al mateix “Avemaría”, d’haver-ho gravat amb aquell, el seu inimitable estil. Fins i tot va haver-hi un crític portuguès que va arribar a definir-ho com “un home que cantava com un guerrer”.
Es va iniciar en la música en la dècada dels seixanta formant part d’agrupacions que no van transcendir com Els Dingos o Els Camperos, les quals interpretaven el que avui es coneix com a temes clàssics del rock & roll, com “Popotitos”. Pot dir-se que l’apogeu de la seva carrera musical va abastar el període comprès entre 1971 i 1978, durant el qual va aconseguir notables cotes de qualitat artística amb temes com “Puedo inventar”, “La casa se queda sola”, “Tiempo, tiempo”, “Quiénsabe si volverá otra vez a amanecer”, “Una dos y tres”, “Sonetos 37-73”, “Porque me duele la voz”, “Como tu”, “Entre tu piel”, “Samaritana”, “A donde el agua”, “La bohemia”, “Estrella de la mar”, entre d’altres. A partir de 1979, va anar adquirint un estil cada vegada més profund i personal, la qual cosa el va allunyar gradualment dels circuits comercials. Amb això -o potser a causa d’això – es va concentrar en l’actuació, ja des de 1975 compaginava la música amb aquella faceta histriónica. D’altra banda, es considera que un altre factor important que va afectar la seva carrera podria haver estat el seu breu matrimoni amb l’actriu i model Amparo Muñoz (considerada la dona més bella d’Espanya en aquella època, Miss Univers el 1974) amb qui va coprotagonitzar la pel·lícula “La otra alcoba” el 1976, casant-se aquell any en un santuari navarrès.[Això va ser considerat com un gest una miqueta frívol per part de Patxi entre els integrants d’aquells cercles intel·lectuals de l’esquerra progressista en els quals se l’admirava i respectava enormement com a cantautor i com a home de convicció esquerrana. Malgrat això, Patxi sempre va mostrar coherència i compromís, ja que podria haver aprofitat la seva popularitat com a actor per fer massiva la venda dels seus discos si s’hagués adaptat als gustos musicals d’aquell moment, component temes de tall comercial. No obstant això no ho va fer, i es va mantenir en aquella línia que el va fer inconfusible: compondre cançons amb temàtica social i romàntica principalment, però sempre des d’una perspectiva íntimament personal, profunda i poètica, en amalgama perfecta amb aquella veu ronca i desmanegada amb la qual sempre va cantar.
Amparo Munoz, Miss Univers 1974, esposa de Patxi Andión (1976-1977) 📷 CEDIDA
Van ser conegudes en el seu moment diverses explicacions que va fer sobre ell mateix: “Vaig néixer exactament fa vint-i-un anys i fa vint-i-un anys que sóc basc. Al meu poble hi havia una església i vuit tavernes. Als disset dies diuen que em van portar a Madrid; aquí em van inscriure. Vaig començar a estudiar a Madrid en un col·legi del que a mi em semblava una gran ciutat. Amb prou feines érem dos-cents, semblàvem la deixalla educacional d’altres col·legis. Ho érem. Érem també sincers, i rèiem dels professors. Trencàvem fanals i caps, també estiràvem el cabell a les noies. Més tard fumàvem en els serveis. Allà van néixer els meus primers pensaments de consciència de classe i els meus primers odis”… “Crec que l’única cosa amb el que es pot estar honradament compromès és amb el dubte”… “De noi vaig tenir fama de rar, i després vaig tenir fama de malalt, perquè amb les dues pessetes que em donava el meu pare per sortir els diumenges no hi havia manera d’arribar més enllà de les dues de la tarda, així que em posava malalt tots els diumenges”… “Saps? En alguna etapa vaig arribar a inventar tot un sistema per robar llibres, perquè no tenia diners per comprar-los i els necessitava com el pa”… En l’última etapa de la seva vida residia a Madrid. En una nova faceta, va aprofitar la seva condició de sociòleg i periodista i es va fer professor fa aproximadament vint anys. Impartia classes de Comunicació audiovisual, Producció, realització i operacions artístiques i Producció audiovisual pràctica a l’Escola Universitària Politècnica de Conca de la Universitat de Castella-la Manxa. També era director de l’Escola Espanyola de Caça, de la Federació Espanyola de Caça. Va morir el 18 de desembre de 2019 a l’edat de 72 anys, en un accident de trànsit al terme municipal de Cubo de la Solana, a la província de Sòria, després que el Land Rover que conduïa sortís de la carretera.
L’església de Sant Martí de Capellada es troba a l’entrada de Besalú, venint de Girona, just després d’haver passat el pont sobre el riu Fluvià, dins el recinte d’un petit cementiri.
Una vista aèria de l’església des del costat nord-est 📷 J. Todó-TAVISA
Història
L’indret de Capellada apareix documentat per primera vegada l’any 1000, en una permuta de béns feta entre el comte Bernat Tallaferro de Besalú i el prior de la canònica de Santa Maria de Besalú, Adalbert, per la qual aquesta rebia “ipsos hortos in Capellata”. A partir d’aquest moment i durant tota l’edat mitjana, Capellada restà vinculat a la canònica besaluenca per les moltes possessions que aquesta tingué al lloc.
Tanmateix, cal situar l’origen de Sant Martí de Capellada a l’any 1104, en què, enrunada l’església de Sant Martí de Juïnyà, el comte Bernat III de Besalú, amb el consentiment del bisbe de Girona, cedí l’església de Juïnyà als canonges de Santa Maria de Besalú, dependents de Sant Ruf d’Avinyó, per tal que la reconstruïssin; aquests, però, decidiren reedificar-la a l’indret de Capellada, respectant, però, l’advocació a Dant Martí:
“ Ego Bernardus Bisuldunensis comes compunctus amore Dei, vestigia Christi cupiens infequi, pacem et stabilitatem ecclesiae sancti Martini prospiciens, consilio et consensu Bernardi episcopi Gerundensis aliorumque bonorum hominum clericorum atque laicorum ecclesiam de Iuviniano desiderans reformare in melius destruo, quam in honore vel in alodio sanctae Mariae extra muros castri Bisulduni in Capellada, sicut infra aquas determinatur, reficio.”
Cal esperar al segle XIII, però, per trobar una sèrie continuada de dades sobre Sant Martí de Capellada. Així, l’any 1211, Guillem, prior de Santa Maria de Besalú, establí al rector de Capellada, de manera vitalícia, un hort situat molt a prop del fossar de l’església, en canvi de dues gallines de renda anual. Uns anys després, el 1225, “Bisullo” de Medians disposà en el seu testament la deixa de 12 diners a Sant Martí de Capellada en el moment de la seva mort. El mateix clergue de Capellada, Joan, en el seu testament, fet l’any 1235, després de demanar d’ésser enterrat al fossar de Santa Maria de Besalú i de fer diverses deixes a les esglésies de Besalú, donà a Sant Martí de Capellada 20 sous per a ornaments.
L’any 1244, Ramon de Buxols i Berenguera, la seva muller, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, foren establerts per Gerard, prior de Santa Maria de Besalú, a una casa situada “in vico Sancti Martini de Capellata”, per un cens de dues gallines per Nadal i 8 sous.
Ben entrada la segona meitat del segle XIV, el 1362, una cita del Llibre verd del capítol de Girona mostra la vinculació de Santa Maria de Fares respecte a Sant Martí de Capellada i la d’ambdues esglésies respecte a la canònica de Santa Maria de Besalú: “rector ecclesie sancti Martini de Capellata Bisulduni et ecclesie Sanete Marie de Faris, que sunt annexe. Ita quod una dependet at altera, dixit quod dictus prior sancte Marie Bisulduni ut capellanus utriusque ecclesie recipit totam decimam in utraque ipsarum parrochiam”.
Entre la vida i la mort de Duvan López
Deu anys després, el 1372, el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge de la parròquia de Capellades, per tal de poder afrontar les despeses de la Guerra de Sardenya. Sense cap notícia del darrer segle de l’edat mitjana i una bona part de l’època moderna, hom pot suposar que Sant Martí de Capellada perdé importància durant aquest darrer període, ja que, l’any 1722, el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, ordenà al rector de Lligordà que digués missa tots els dies festius a l’església de Capellada. Tanmateix, aquesta continuà mantenint estrets lligams amb la canònica de Besalú, com ho prova el fet que, l’any 1726, el seu prior, Josep Moxí, signés una carta de pagament per la batllia de Santa Maria de Fares i Sant Martí de Capellada a favor de Miquel Soler i Illa, en canvi de 10 lliures de Barcelona. (JFC)
Església
Aquesta església de Sant Martí de Capellada segueix la tradició de l’arquitectura romànica en la seva estructura d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L’aparell és de reble, en el qual destaquen algunes filades, de carreus allargassats, ben tallats i polits, i altres carreus del mateix tipus, solts, encastats al parament. Aquest fet, i les proporcions de l’església permeten de suposar que es tracta d’una construcció tardana, que aprofità alguns elements constructius, com ara finestres, carreus, la cornisa absidal, etc, d’un altre edifici construït amb les formes de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919, vols. XI, XII i XIX. Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 102.
*Duvan López és un pintor, escultor i poeta colombià. La seva obra inclou dibuix, pintura, escultura i art digital.
Té un estil que fa referència al constructivisme i a les formes orgàniques, a la geometria i al primitivisme, a la ficció i a la vida.
És un coneixedor de la història de l’art i utilitza tècniques de pintura tradicionals. En les seves obres, el color i la forma es fusionen per comunicar preguntes i situacions suggestives que intenten penetrar en el misteri de l’ésser humà.
L’art digital de Duván avança cap a una nova figuració i abstracció, buscant la síntesi. L’obra transita des del minimalisme dels seus dibuixos a tinta fins a l’apropiació del gràfic modern, al qual dóna un nou significat.
En conjunt, la seva obra busca la llum i la transcendència amb un llenguatge particular per crear un discurs pictòric de gran actualitat. La seva recerca és unir l’estètica amb l’ètica, partint de la premissa que l’art és generador d’humanitat.
Trajectòria artística
Va iniciar la seva activitat artística a Colòmbia, i des del 1993 ha emprès un període de viatges que el van portar a exposar a Nova York, París i Barcelona, on va fixar la seva residència el 1998.
El 2008 va establir el seu estudi a Besalú, un poble medieval de Girona. El 2009 promou el MAQUI (Museu d’Art d’Armènia i del Quindío) a Colòmbia amb una donació de 50 obres, que augmenta anualment. El 2012 publica el seu primer llibre, “Una mirada que incideix” amb poemes seus inspirats en els parcs naturals de Colòmbia. El 2016, fa una intervenció artística permanent a la Capella de Sant Martí de Capellada, Besalú (s.XII), Espanya, actualment sense culte, creant un espai de reflexió, una capella laica. La Capella celebra un festival de música clàssica i esdeveniments culturals cada any. El 2017 La Fundació Schengen per la Pau selecciona la seva escultura “Cadira de la Pau” com a nou emblema per al Premi de la Pau de Luxemburg que s’atorga anualment a la seu històrica del Parlament Europeu a Luxemburg. El 2017 s’inaugura la Sala Duván, una petita sala museu, a la seva ciutat natal, Quimbaya, Colòmbia. El 2019 va obtenir el “Premi de l’Artista 2019” al GBAF 2019 “Gimhae Biennale International Art Festival”, Corea, per la seva obra “Kaleidoscopes”. Duván és membre del “Real Cercle Artístic de Barcelona”.
L’art és un constructor de la Humanitat.
Fent-nos preguntes i buscant respostes, ens tornem humans. L’art pretén investigar l’evolució de l’esperit i les contribucions de cada època a aquest procés. La característica principal de la meva obra és el desig de formular preguntes i obrir camins a noves preguntes que ens permetin entendre qui som? i per què som aquí? Tinc la intenció d’unir l’antiga premissa platònica de “el bo, el bell i l’útil” en la meva obra, considerant que l’art és un camí cap al coneixement i la transcendència. L’ètica i l’estètica juntes construeixen la civilització.
Castellers de Barcelona a la Plaça de Comas de Les Corts de Barcelona
Els Castellers de Barcelona són una de les colles que hi ha actualment a la ciutat. La colla va ser fundada l’any 1969 per gent procedent del Penedès i alguns integrants de l’antic Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, precedent de les colles castelleres de la ciutat. L’any 1985 una part dels membres, provinents de Santa Coloma de Gramenet, van anar-se’n i van crear la colla d’aquella ciutat. És a final dels anys setanta del segle XX i a principi dels vuitanta quan comencen a assolir castells com el dos de set, el quatre de vuit o el pilar de sis carregat. L’any 1995 aconseguiren dos grans castells: la torre de vuit amb folre –el seu primer castell folrat– i el cinc de vuit, carregat en dues ocasions, a Cornellà i a Terrassa. L’any 1998 van carregar el primer castell de nou: un quatre de nou amb folre. Els Castellers de Barcelona han fet actuacions a tot el país i han viatjat a moltes ciutats europees. La primera sortida a l’estranger fou l’any 1978, a Berlín. Són els amfitrions de la diada de colles convidades que se celebra a la plaça de Sant Jaume, el diumenge més pròxim a la diada de la Mercè.
Els Castellers de Barcelona han rebut distincions com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i el premi Sant Martí del Districte de Sant Martí. La seu de la colla és al barri del Clot, en un equipament municipal que forma part de la xarxa de Cases de la Festa. Els Castellers de Barcelona tenen vocació de ciutat, però alhora s’impliquen molt en la vida cultural i associativa del Clot. Participen activament, per exemple, en l’organització de la festa major del Clot i en més activitats destinades a dinamitzar la vida del barri, com ara la revetlla de Sant Joan.
Castellers de Sants a la Plaça de Comas de Les Corts, 11 octubre 2025
L’origen dels castells a Catalunya
Es creu que l’origen dels castells, tal com s’entenen avui dia, té el seu origen en l’antic Ball dels Valencians, una d’aquelles danses que es feien en el context de les processons religioses. Aquestes danses acabaven amb l’erecció d’una construcció humana, que amb el temps va anar creixent en importància i alçada, fins a independitzar-se de la dansa. La Muixeranga d’Algemesí o Mojiganga de Titagües en són un recordatori. Al segle XVII, la seva popularitat es va estendre al sud de Catalunya, on es practicaven al Camp de Tarragona i les comarques del voltant durant les festes patronals de les ciutats. Al segle XVIII també es van fer moixigangues, danses també amb construccions humanes, promogudes per l’Església Catòlica per evitar el desenvolupament de les torres del Ball dels Valencians.
ELS INICIS
El primer castell (“castell de sis sostres, acompanyat de dolçaina”) data del 1770 a l’Arboç, i està documentat a les Notes Històriques de la Parròquia i Vila d’Arbós del mossèn Gaietà Viaplana. A la dècada del 1790, la paraula “castell” ja s’utilitzava per diferenciar-lo del Ball de Valencians. El baró de Maldà, durant la seva estada a Tarragona per les festes de Santa Tecla de 1793, va assenyalar al Calaix de Sastre que aquest any no es permetrien “castells o sostres de gent amb un infant sent la figuereta” (referint-se a la posició habitual de l’enxaneta dreta sobre una cama) a causa de la guerra (la guerra de la Convenció contra els francesos). El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, van aparèixer alguns dels primers pilars a Valls, però no està prou documentat quin dels dos pilars de Vallen els va fer. Està documentat que es va construir una de 3 pilars el 1789 i una de 4 pilars l’any següent a l’Ermita del Remei, a Alcover. Hi ha referències orals del 1805 i escrites del 1815 sobre l’existència de dos guies a Valls: la Colla dels Pagesos i la Colla dels Menestrals. Els dos guies van canviar de nom amb el temps i actualment es creu que l’actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la successora de la Colla dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls és la successora de la Colla dels Menestrals. La primera, que es diu que està documentada ja el 1791, es va fundar com a guies tradicionals, mentre que la segona, fundada el 1813 pel líder dels guies Josep Batet i Llobera, tenia una tendència liberal. Per tot aquest valor històric, i sobretot pel manteniment d’aquest art al llarg dels segles, la ciutat de Valls és considerada el “Bressol dels castells”.
Històricament, l’activitat dels castells ha experimentat alts i baixos importants (gairebé cíclics), estretament lligats a períodes de crisi o prosperitat econòmica, social o bèl·lica. Per exemple, la Guerra del Francès (1808-1814) i la Primera Guerra Carlina (1833-1840) van sacsejar fortament l’activitat castellera. En un període de més tranquil·litat (1819) es va construir el primer castell de vuit.
Ambdues colles no operaven només a Valls, sinó que també solien viatjar a comarques veïnes, contractades per actuar en festes importants o altres celebracions. Els caps de colla gestionaven els diners rebuts i normalment comptaven amb l’ajuda de la població local en la construcció dels edificis. Aquesta col·laboració va comportar la posterior aparició de dues colles més a Tarragona (la Colla dels Pagesos i la Colla dels Pescadors), ambdues amb un bon nombre de castellers vallencs. A Vilafranca del Penedès, el gran amor i admiració pels castells va fer que, durant moltes dècades, les colles de Vallén fossin contractades fins a tres vegades l’any: per la Diada de Sant Fèlix i per les festes de les dues confraries més populars de Vilafranca, la del Roser i la de la Muixerra. Els noms de les dues confraries van identificar les dues colles de Valls
Primera època d’or (1851-1889)
A poc a poc, la rivalitat entre la colla de Valls va anar augmentant les seves construccions; així, el 1835, ja s’havien completat les primeres treses de vuit i pilars de set, i el 1845 es va intentar el primer 3 de 9 amb folre, tot i que no es va carregar fins un any després.
La primera edat d’or dels castells no es considera que comencés fins al 1851, quan, durant les festes de Santa Tecla de Tarragona, es va descarregar per primera vegada a la història el primer 3 de 9 amb folre. L’any 1853, el periodista Joan Mañé i Flaquer va publicar al Diario de Barcelona una crònica de les actuacions castelleres per a les festes de Torredembarra sota el nom de “Fiesta Popular”. En aquest article s’esmenta que es va construir sota terra un castell de magnitud 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre, 2 de 8 amb folre, 5 de 8, 3 de 8 i fins i tot un pilar de sevte amb folre en esglaons. En aquests primers anys, també hi ha grans referències que no són prou clares per fer pensar que es va construir un pilar de 7 sense folre, un 3 de 9 sense folre i un 3 de 9 sense folre.
L’augment espectacular de l’alçada de les construccions va anar modificant gradualment la posició dels dos nois que les aixecaven, que inicialment s’aixecaven (dempeus in legere), com encara fan avui les moixerangues valencianes. A la segona meitat del segle XIX, només l’enxaneta s’alçava sobre l’aixecador (encara hi ha alguna evidència gràfica) fins que el que ara anomenem pom de dalt es va anar estandaritzant.
Part de la població catalana es va veure temporalment afectada pel còlera, i es van tornar a veure construccions marineres a les zones rurals de Tarragona i el Penedès. Un llarg text escrit pel Dr. Ballester relata que el 19 d’agost de 1858, una de les colles de Valls va executar un vuit amb línia i caixa a Vallmoll i que cinc dies després l’altra colla de la ciutat el va executar a Alió. El 1873, finalment es va poder fer un 4 de 9 amb línia i augulla a Tarragona. Durant aquest temps, Vilafranca, Tarragona i Valls, així com les poblacions del voltant, formaven un triangle on es va dur a terme el nombre més gran d’actuacions i el nivell més alt d’actuació.
L’era castellera va continuar creixent durant la pesta durant 10 anys a un ritme inusual. El 1877 i el 1878, a Altafulla, les dues colles vallenques van construir una coberta i manilles de 8 metres cúbics. Un any més tard, el 1879, a Torredembarra, la Colla Vella va construir una coberta de 3-9 metres cúbics, una coberta de 4-9 metres cúbics, una de 5-8, una coberta de 7 metres cúbics i una de 3-8. El mateix any, per la Festa Major de Valls, van construir preses de 3-9 metres cúbics, 4-9 metres cúbics, 5-8 metres cúbics, un pilar de 7 metres cúbics, 2-8 metres cúbics, 9-7 metres cúbics i 3-8 metres cúbics d’alçada. El 1881, hi ha relats escrits del que va passar amb els millors resultats dels primers dies: les dues colles de Valls finalment van descarregar la torre de vuit a Tarragona, Nova finalment va descarregar el 3 de 9 sense folre i finalment va carregar el 4 de 9 sense folre, un castell que Vella finalment va descarregar. Aquest castell va ser finalment ocupat també per la Colla Nova el 29 d’agost de 1881 al Catllar.
El 30 d’agost del mateix any 1881, per Sant Fèlix, les colles van aixecar el 3 i el 4 de 9 amb filferro, el 2 de 8 amb filferro, el 3 de 8 per sota, el 5 de 8 i el pal de set filferros. I per la diada del Roser, la Vella va arribar al 4 de 8 amb agulla i el pal de vuit filferros i manilles. Durant les fires de Santa Úrsula celebrades a Valls l’any 1883, va tenir lloc un altre moment històric: les dues colles de Valls van intentar el 5 de 9 amb filferro, un castell que probablement ja s’havia intentat vint anys abans, però sense èxit. Al primer intent, el Vell el va carregar, i el Nou es va quedar a l’intent. Tots dos ho van tornar a intentar, però l’enxaneta del Nou va caure quan només quedava qüestió de creuar. Al seu torn, el Vell finalment va arribar, carregat i descarregat, al tercer intent.
Aquesta esplèndida època dels castells va acabar a les festes de Santa Tecla de 1889, amb un gran nombre de castells de màxima dificultat, de vuit i nou pisos d’alçada. Tanmateix, cal tenir en compte diversos factors importants: en aquells anys, només es consideraven vàlids els castells descarregats; els castells carregats sovint quedaven com una anècdota que ni tan sols s’incloïa a les notícies, ja que eren de mala qualitat i sense imatges. Tot això fa que les dates de molts dels espectacles que se celebraven en aquell moment fossin molt incertes.
Decadència(1889-1926)
3 de 7 de la Colla Nova dels Xiquets de Valls al Concurs de castells de Barcelona de 1902.
El 1889, l’activitat castellera va iniciar un declivi gradual. La pràctica dels castells s’havia reduït, i el nivell de construcció baixaria al nivell més baix de la seva història. L’últim castell de quaranta anys documentat data del 1908, i a la dècada del 1920 els castells amb més dificultat van ser: el castell de quaranta anys i el castell de trenta anys.[17] Diversos investigadors assenyalen raons com l’arribada de la fil·loxera i l’obertura del ferrocarril entre Valls i Barcelona com una de les causes d’aquest declivi per migració a la ciutat. Tot i això, hi va haver pobles com Vilafranca que no van deixar mai de contractar colles de Valls, una actitud fonamental per a la supervivència dels castells fins als nostres dies. Gràcies a aquesta perseverança, la Plaça de la Vila de Vilafranca s’ha guanyat el títol de “la plaça amb més castells”. Es podrien citar dos elements que van aportar una petita millora en aquesta crisi: l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya (1917) i la celebració de les festes decennals a Valls el 1921, que no s’aturarien fins al 1926, coincidint amb l’aparició de dues noves colles: els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell.
Renaixença (1926-1981)
3 de 8 carregat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls al II Gran Trofeu Jorba-Preciados el 1966, castell que feia nou anys que no s’intentava4 de 6 dels Castellers de Barcelona a la Plaça Sant Jaume al 1969
Tot i que els edificis van perdre alçada en aquesta reviscolada, l’aixecador i l’enxaneta van romandre limitats, com havia passat en tots els grans edificis dels quals es tenia memòria i que eren les úniques referències disponibles en aquell moment. Les colles castelleres no van tornar a posar dempeus els membres que completaven les construccions, sinó que, en canvi, es va mantenir la manera de comptar els pisos, donant a l’aixecador i l’enxaneta el valor d’un pis complet.
No hi va haver cap actuació castellera a Tarragona entre el 1913 i el 1921, amb l’excepció de la del 1918, realitzada per un grup de castellers espontanis. En el bienni 1923-1924, els Xiquets de Valls van tornar a actuar, i aquest dia es van iniciar les discussions per crear una nova colla: els Xiquets de Tarragona, que van fer els seus primers assajos un any després. Hi ha investigadors que afirmen que l’estrena oficial va tenir lloc el mateix any 1925, mentre que d’altres creuen que va ser per Santa Tecla el 1926. En qualsevol cas, la seva primera actuació va acabar amb les següents construccions: quatre de sis, tres de sis, torre de cinc i pilar de quatre. El 1926 també va ser l’any del naixement de la colla Nens del Vendrell. Amb l’aparició de les dues noves colles, i especialment la del Vendrell, la rivalitat es va reavivar, cosa que va comportar un augment de la competitivitat que repercutiria en la qualitat dels castells. L’octubre de 1927, els Nens del Vendrell es van dividir en dues colles, Caneles i Mirons, i el 1930 la colla tarragonina també es va dividir en Nova i Vella. A la Festa Major del Vendrell de 1932, van actuar tres colles locals: Nens, Caneles i Mirons.
El 1929, ambdues colles, la del Vendrell i la de Tarragona, havien igualat el nivell dels castells de les colles de Valls. L’any següent, el tres i el quatre de set ja formaven part del repertori habitual de les colles de Valls i fins i tot el 4 de 7 amb acu es va interpretar en diverses ocasions aquell any. El 1931, durant les Decennals de la Candela, hi va haver de nou un gran ambient casteller a Valls i, sobretot, hi havia ganes de superar les altres colles. Tot això va fer córrer rumors que la Colla Vella intentaria el quatre de vuit, cosa que no es feia des del 1908, però finalment no es va intentar per problemes amb els nens.[18] Per la seva banda, la Colla Nova va intentar el cin de set a l’antiga: amb un sol aixecador i una sola enxaneta. Quan coronen l’estructura de tres, l’enxaneta passa a l’acotxador de la torre, i qui havia estat l’acotxador del tres esdevé l’enxaneta de la torre. Ja el 1932, a l’Arboç, les dues colles de Valls van veure una actuació històrica. La Nova Colla va intentar 5 pilons aixecats per sota i va descarregar dos de sisos i tres de set aixecats per sota, mentre que la Vella Colla va carregar quatre de vuit i també va descarregar tres de set per sota i dos de set.[19] L’anterior torre de set era de principis de segle, un castell que es va perdre abans del quatre de vuit. També val la pena assenyalar que, durant aquest període, les colles van començar a actuar una rere l’altra i no al mateix temps que abans.[20] El mateix any, la Vella Colla va intentar les pilons de sisos i dues vegades més les pilons de quatre de vuit, però aquesta vegada sense carregar-la. Aquest castell no es va descarregar fins a la Diada de Sant Fèlix de 1933, quan la Colla Nova ho va aconseguir després d’haver-ho intentat desenes de vegades l’any anterior. Un any més tard, el 1934, a Torredembarra, la mateixa Colla Nova va portar el primer tres de vuit del segle i va realitzar la que seria la seva millor actuació fins al 1969: Quatre de vuit, tres de vuit carregat, dos de set, tres de set aixecat per sota i cinc de set. Cal dir que uns dies abans, la colla havia intentat el pilar de sís per Sant Fèlix, però no se sap del cert si va ser portat o abandonat en l’intent. La Guerra Civil (1936-1939) va interrompre qualsevol signe de recuperació, i totes les colles existents es van desintegrar temporalment.
Afortunadament, però, el procés es va poder reprendre, i el 1939, les colles es van reformar a Valls, Tarragona i el Vendrell. A Valls, per voluntat expressa de les autoritats franquistes, les dues colles apareixen agrupades com una de sola. La fusió va donar lloc a l’anomenada Colla dels Xiquets de Valls, coneguda popularment com “La Barreja”. El mateix any i de nou a Torredembarra, va tenir lloc el primer quatre de vuit (carregat) de la postguerra, dut a terme per la reunificada Colla dels Xiquets de Valls.
La Colla dels Xiquets de Valls va liderar el món casteller els anys següents, seguida de prop pels Nens del Vendrell, que el 1946 van descarregar el seu primer quatre de vuit, un casteller que ja havien carregat l’any anterior. El 1947, els castellers de la Colla Vella es van reorganitzar amb èxit i van reprendre la seva activitat castellera, sota el nom de Colla Vella, sense interrupcions fins a l’actualitat. Els castellers que havien format part de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, en no poder recuperar el seu antic nom, continuen construint castells sota el nom de La Muixerra.
La Muixerra va executar un tres de vuit i un dos de set en la seva primera actuació i va competir en aquells primers anys amb els Nens del Vendrell pel lideratge del món casteller. El 1951, els vendrellencs van fer un pas endavant, interpretant el primer tres de vuit del segle el dia de Santa Teresa, un castell que la Muixerra interpretaria a Valls vuit dies després, el dia de Santa Úrsula. El 1952, la Colla Vella es va consolidar interpretant el mateix castell i es va unir al grup de colles capdavanteres.
Després de diversos anys d’alts i baixos i sense novetats destacables, el Gran Trofeu Jorba-Preciados de Barcelona, el 1964, 1965 i 1966, va revifar l’interès popular en un moment de màxima rivalitat entre els Nens i el Vendrell. Tot i que la Colla Vella de Valls va guanyar les tres edicions, la darrera edició va esclatar en espurnes gràcies a un tres de set aixecat des del fons a la tercera ronda per la Colla Vella. Els Nens van protestar amb ràbia i finalment Vella va decidir intentar el tres de vuit, un castell que no s’havia intentat durant 9 anys i que finalment van aconseguir carregar. Després d’això, els Nens van carregar un pilar de sis un any més tard, que va portar molta polèmica, però que tornarien a aconseguir un any més tard.
Primer castell de 9 descarregat el segle xx. Es tracta del 4 de 9 amb folre que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar la diada de Santa Úrsula de 1981.
Les últimes actuacions del 1969 van portar actuacions glorioses, inimaginables anys abans. Fruit de l’estira-i-arronsa, els Xiquets van descarregar el primer cinc de vuit del segle XX. Unes setmanes més tard, el 12 d’octubre, la Vella va carregar el primer cinc vuitens del segle, i tres dies després els Nens van descarregar quatre vuitens, tres vuitens i sis vuitens, una gesta que no es repetiria durant 27 anys. El 26 d’octubre, la Vella va tornar a carregar cinc vuitens, va descarregar el seu primer tres vuitens i va intentar la primera línia de vuit del segle. Finalment, el 23 de novembre de 1969, es va assolir una altra fita històrica quan els Nens van descarregar set vuitens amb una línia a la seva pròpia casella, la primera construcció de línia del segle.
La Segona Edat d’Or (1981-1993)
Tot i que les dones van començar a participar ocasionalment en alguns castells, no va ser fins a la dècada del 1980 que van esdevenir participants habituals en les colles castelleres, sent colles com els Bordegassos de Vilanova, fundades el 1972, o els Minyons de Terrassa, fundades el 1979, la primera colla en què van participar plenament. Des de llavors, s’ha viscut com un procés natural, ja que la força no és la principal habilitat necessària per construir castells, la tècnica hi juga un paper fonamental, i els castellers treballen conjuntament segons l’alçada i el pes. La introducció de les dones als castells és, doncs, la pedra angular innegable que conduirà al gran creixement i als èxits extraordinaris del període actual, tot i que es pot dir que l’inici d’aquesta era va tenir el paper protagonista de dues colles encara formades exclusivament per homes. L’any 1981 es va poder veure el primer castell de nou del segle XX, el 4 de 9 amb folre descarregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls i el primer 5 de 8 descarregat del segle per la Colla Joves dels Xiquets de Valls, tots dos a la plaça del Blat de Valls el dia casteller de la tradicional Diada de Santa.
Els anys següents, la Colla Joves dels Xiquets de Valls (1986), Castellers de Vilafranca (1987), Minyons de Terrassa (1988) i Colla Jove Xiquets de Tarragona (1993) també van fer castells de nou pisos. Els Minyons de Terrassa van transportar els dos primers de nou amb folre i manilles de la història al Raval de Montserrat des de la seva ciutat i, en el marc de la seva jornada, ho van fer. Això va marcar l’inici del que es coneixeria com l’era del platí.
El castell es va tornar a fer 2 anys després, el mateix dia, i en ambdós casos es va fer amb 3 enxanetes. L’any 2005 es va carregar per primera vegada el 2 de 9 amb folre. Aquest castell, resultat de treure les manilles el 2 de 9 amb folre i manilles, es considera extremadament difícil i va ser carregat pels Castellers de Vilafranca durant la Diada de Sant Fèlix. També cal destacar la consecució del 3 de 9 amb folre i l’agulla, un castell carregat per primera vegada l’any 2008 pels Minyons de Terrassa durant la seva Diada (16 de novembre) i descarregat l’any següent pels Castellers de Vilafranca la Diada de Sant Ramon.
El dia de Tots Sants del 2010, els Castellers de Vilafranca van descarregar el primer 2 de 8 sense folre, 11 anys després de ser els primers a carregar aquesta torre amb una enorme dificultat tècnica. El mateix dia, els Capgrossos de Mataró es van convertir en la cinquena colla a aconseguir un castell de gamma extra, amb el seu primer 2de9 amb folre i manilles descarregat. De la mateixa manera, l’any següent, el 23 de setembre i durant la diada de Santa Tecla, la colla Jove Xiquets de Tarragona es va convertir en la sisena colla a aconseguir la categoria de gamma extra, carregant el seu primer 5de9 amb folre, 16 anys després de ser la primera colla a intentar-ho a l’era moderna. El 22 de novembre de 2015, els Minyons de Terrassa van aconseguir carregar i descarregar el 4de10, un castell que fins aleshores es podia considerar el sostre. Però el 2019, per Santa Úrsula, les dues colles de Valls van aconseguir carregar el 3de9 net (o sense folre), una construcció que semblava impossible d’aconseguir per la seva enorme dificultat tècnica.
El 2020, a causa de la pandèmia de la COVID-19, la majoria dels espectacles es van haver de cancel·lar. L’últim d’aquell any va ser el 8 de març, quan els Castellers de Sabadell van descarregar un 4 per 8 a Barberà del Vallès. El carro gros va ser el castell més gran d’aquell any; també el van descarregar els Castellers de Barcelona per a Santa Eulàlia el 8 de febrer.
Al complir-se aquest any 2025 el 10è Aniversari del FòrumBellaterra, els membres de l’Associacio Fòrum Bellaterra i el veïnat assistent al Fòrum final de Festa Major Bellaterra 2025, demanen que Chus Cornellana sigui nomenada per la Presidència de l’EMD, “Filla predilecta de Bellaterra”
Chus Cornellana i una representació dels seus companys de l’Associacio del Fòrum Bellaterra📷 CEDIDA
LLUIS TORRES✍️Al finalitzar la presentació dels exitosos 10 anys delFòrum Bellaterra a càrrec de la seva Presidenta, Chus Cornellana va considerar que era un excel.lent moment per donar una noticia que havia pensat molt profundament.
Chus va anunciar que després de presidir el Fòrum Bellaterra durant 10 anys -i haver estat la ideòloga i fundadora-, en aquest moment de nivell òptim i d’un Fòrum Bellaterra totalment consolidat, era hora de pasar l’entorxa encesa a una altra persona, i ocupés el càrrec de proper/a President/a del Fòrum.
Tots els parlaments posteriors al Fòrum final de Festa Major Bellaterra 2025, membres de totes les Juntes Directives van transmetre elogis a la persona de Chus, tant per haver complert els objectius marcats des del principi, com per mantindre un alt nivell cultural, tot comptant sempre amb tot el veïnat de Bellaterra, i com no, per haver mantingut la neutralitat politica i plena actualitat de les Tertúlies del Fòrum.
En Joan Ramon de Clascà, des de la seva situació en la tertúlia, va sol·licitar a Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, -que estava entre el públic assistent-, la creació de quelcom, títol tipus “Filla predilecta de Bellaterra” per la persona de Chus Cornellana, tal com s’ha fet en molts municipis de Catalunya. De la mateixa forma van reaccionar els demés membres de l’Associació Fòrum Bellaterra , així com una bona part del públic assistent a l’acte, desitjosos que Chus continués com Presidenta del Fòrum i l’Associacio Cívica Cultural.
“Diuent que una imatge val més que mil paraules”, només cal observar la foto publicada més amunt, per veure el ple somriure i felicitat de Chus, per haver aconseguit i consolidat l’acreditat Fòrum Bellaterra, amb ple entusiasme dels membres i el veïnat del poble de Bellaterra fent pinya i desitjant arribi el dia mensual de la Tertúlia.
Cada 1er dilluns de mes podeu assistir alMARAGALL A CASA, creat per Josep Maria Jaumà
LLUÍS TORRES✍️”Maragall a Casa“, a la Casa Museu-Arxiu Joan Maragall de Sant Gervasi de Barcelona, és un espectacle en petit format que creà ara fa 15 anys, en Josep Maria Jaumà. La visita és a la residència on va viure el poeta Joan Maragall i la seva família, model de vivenda burgesa a cavall dels segles XIX i XX. En el seu interior es conserva el mobiliari i estances originals: saló, menjador, dormitoris… Es poden gaudir d’obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir…
Actualment és la seu de l’Arxiu Maragall, que reuneix un important fons documental sobre la figura i l’obra del poeta.
Maragall a casa és un espectacle de petit format, creat per Josep M. Jaumà a partir dels articles, els poemes i la correspondència de Joan Maragall, i que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, on l’actor Jep Barceló ens explica les vivències, els somnis i l’ideari del poeta.
Residència on va viure el poeta Joan Maragall, carrer Alfons XII, 79 (Barcelona)
Casa Museu-Arxiu Joan Maragall
Lloc: Arxiu Joan Maragall, c/Alfons XII, 79 de Barcelona (Plaça Molina).
Preu general: 15 €. Grup de 10 persones: 12 €. Estudiants: 10 €.
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
Venda d’entrades: a partir d’1h abans de l’espectacle. Es recomana la compra o reserva anticipada.
Cal ser puntual perquè un cop començat l’espectacle ja no és possible entrar.
JOSEP M. JAUMA (Reus, 1938) és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha estat durant més de trenta anys professor de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, i uns quants més a diversos instituts de secundària. A ell li devem la traducció al català d’alguns dels grans poetes moderns en llengua anglesa, com W.B. Yeats o T.S. Eliot.
INFORMACIÓ, RESERVES I CONTACTE:
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
El gran protagonista a l’interior de la Casa Manuel Felip és, sens dubte, el vitrall espectacular del saló-menjador, una obra magistral d’Antoni Bordalba. Amb 10 metres de llarg i 2 d’ample, aquest vitrall combina vidres de textures i colors variats per crear una escena de somni: tres nimfes dansant en un paisatge idílic. L’efecte de la llum travessant el vidre transforma l’espai en pura màgia.
Manuel Felip (1855-1913), fou un important fabricant tèxtil, de llana, cotó, estampació i tint. La seva casa es troba al carrer d’Ausiàs March, 20 de Barcelona. L’illa era coneguda com la “zona d’or del tèxtil”, i es va enriquir a finals del segle xix quan s’hi van instal·lar la burgesia, artistes i professions liberals que convivien amb manufactures tèxtils.
Detall del vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba de la Casa Felip (1905)
L’any 1901, l’arquitecte Telm Fernández i Janot (1855-1926) va rebre l’encàrrec per part de Manuel Felip de construir l’edifici que seria la seva residència. La casa constaria de soterrani, baixos, principal, tres pisos i, finalment, terrat, on s’instal·larien el servei, el xofer i el porter. La novetat de l’època fou eliminar els pisos baixos, amb la qual cosa es va guanyar espai a nivell de carrer per a establiments comercials.
A la part oposada d’aquesta zona es troba el vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba
L’edifici és una mostra destacada de l’ideari innovador d’aquella època, liderat per Domènech i Montaner, defensor de l’arquitectura entesa com a “art total, noble i integrador” i promotor de la revitalització de les artesanies. Hi van participar els principals artistes i artesans, que van fer la decoració tant de la façana com de l’interior: Manuel Ballarín (la forja), Enric Cardellach (ascensor), Eusebi Busquets (treball d’ebenisteria), Joan Busquets (decorador), Antoni Bordalba (vitraller), i Lluís Bru (mosaic)
Detall de Les 3 senyoretes del vitrall modernista del mestre Antoni Bordalba
BELLATERRA.CAT 