La vida a l’internat religiós a la dècada dels cinquanta transcorre entre precs, sermons, pals i gana. Nens i adolescents són sotmesos contínuament a una fèrria disciplina, a la cega obediència, al càstig físic ia l’acatament de les normes que imposen les monges. Tot gira al voltant de la religió (sermons, rosaris, misses, vía crucis…) i d’una instrucció on la història sagrada i Alzamiento Nacional són la base d’una formació adreçada a que aquests nois —la majoria fills de republicans— s’empapin d’una doctrina repressiva que els allunyi d’un ambient familiar nociu. Aquests joves han de convertir-se en ciutadans addictes al règim. Però als passadissos i estades del col·legi hi ha un altre món: el del suport i la solidaritat entre els nois que aconsegueix mitigar en part la dura situació que viuen cada dia.
Juan Garcia Ballesteros (Almodóvar del Rio, 1947), mestre i llicenciat en Psicopedagogia
JUAN GARCÍA BALLESTEROS
És mestre i llicenciat en Psicopedagogia Va néixer fa 77 anys a la localitat d’Almodóvar del Río (Còrdova). Els seus pares, republicans, juntament amb els seus cinc fills, van lluitar tota la vida per tirar endavant. Va estudiar amb beca i va acabar la carrera de magisteri.
Va treballar com a mestre durant 29 anys entre Montalbán i La Rambla fins que el 1998 es va incorporar a un institut de Còrdova com a Professor de Llengua Castellana i Literatura.
Els darrers anys de la seva vida laboral els va compaginar com a professor honorari a la Facultat de Ciències de l’Educació, fins a la seva jubilació el 2007.
Apassionat de la tasca docent, defensa l’educació com l’oportunitat d’una vida digna i una situació millor en la societat per als fills de treballadors.
Ha publicat nombrosos articles per al Col·lectiu Prometeo, així com l’assaig La lectura a l’ESO (Conselleria d’Educació/Junta d’Andalusia) i Itinerari pels rius Guadiato i Guadiatillo (Junta d’Andalusia/Ajuntament de Còrdova, 1993)
UTOPÍA LIBROS Patio Beatillas|Plaza de las Beatillas s/n (14001 Córdoba) T. 957 04 69 71 editorial@utorpialibros.com http://www.utopialibros.com
Aquella nit, com moltes altres, em vaig quedar adormida sobre el diccionari llatí. La distribució del meu treball no em permetia dedicar-me a preparar les traduccions d’Horaci i Ovidi sinó a les altes hores de la nit; i llavors, fatigats per la intensa tasca del dia, les meves parpelles acabaven per tancar-se, i el meu cap queia pesadament sobre el voluminós i incomparable diccionari de Georges, on hi ha tal nombre de veus llatines, alemanyes i gregues que vaig aprendre a llegir grec només per comparar les veus del diccionari amb les paraules llatines. Quan m’atacava el somni, desplegava aquest contra mi tot el seu despotisme autoritari, tota la seva força aclaparadora; el cansament, fins i tot contra les rebel·lies de la voluntat, feia que m’entregués immediatament, i no era estrany que el diccionari em semblés un coixí de plomes.
Aquella nit em va passar una cosa veritablement estranya. En el meu caparró de quinze anys hi havia a vegades tal confusió d’idees i d’imatges ultramundanes, que es pot dir que somiava desperta i que, quan dormia, somiava coses admirables que em semblaven fets de la realitat. Va passar, doncs, que vaig creure que parlaven molt a prop del meu sentit, i que el to de la conversa pujava de punt i aquesta es feia cada cop més violenta, més sorollosa i diferent. Una veu deia:
-No i no; de cap manera. Sóc el personatge principal de tot el llibre; sóc la A majúscula i de mi depèn tot; sense mi no existiria cap de vosaltres; sóc el rei, vosaltres sou els meus súbdits.
-És clar!, això és molt natural-deia la B, rient mentre feia una maldestre reverència.
La B tenia una panxa extraordinària i li agradava la calma; volia viure tranquil·la ia tots responia invariablement que sí perquè no la molestessin. Era estrany que respongués amb una altra cosa que amb monosil·labs, ja que gairebé sempre tenia la boca plena.
La D i la L s’inclinaven mútuament com per recolzar-se una en una altra; eren aficionades a tot el suau, a tot el tendre i delicat, i quan podien reunir-se en algun lloc, se les veia afectuosament abraçades. L’E se’n reia i deia sovint:
-Aquestes dues sempre caminen juntes i sense voler sotmetre’s al domini de l’A, que, segons diuen, és un ens ridículament pueril que sempre està en boca dels xiquitins que no saben articular.
La F usava un coll molt alt, molt alt; era descarada i mirava totes les seves companyes per sobre de l’espatlla.
-Ai, què ximple sou totes! Jo sóc l?única que lluita, l?únic campió dels grans ideals.
-¡Quita d’aquí, estúpida!-va cridar la G tapant-se les orelles; quines coses dius! Tu només saps fer soroll amb aquesta cua que portes que sembla un sabre; et pavonejes constantment sola; però no per això ets més llesta ni més hàbil, ni aconseguiràs fer el que jo he realitzat tot i ser més distingida que tu. Perquè es vegi que provinc d’elevada nissaga, porto aquesta cua tan gran i tan enroscada que em distingeix de totes vós.
-Enhorabona! va dir rient a riallades la H,- jo no faig tant soroll, i, no obstant, sóc l’alè que es necessita per expressar-ho tot. Sense mi, qui notaria la vostra presència? Jo sóc l’hàlit, l’aire, la respiració que us fa viure a tots (1).
L’A no va voler respondre i va tornar desdenyosament l’esquena. Aleshores va arribar la I ballant en un peu; trafa arrossegant a la J, la qual protestava cridant que volia seure. La I no li feia cap cas i, sempre entremaliada i juganera, va arribar on era l’A i es va asseure a la falda, sense cap respecte a la seva jerarquia monàrquica. Després el va llençar a la G de la cua sense tenir en compte el noble del seu adob, i li va donar a l’elegant i pre- sumptuosa Fun bon papirotazo; li va donar uns copets a la panxa a la B, fent-la vacil·lar, i va riure granment de l’eterna corcova de la C, que, molt més pacífica que la majoria de les seves companyes, agradava de viure en completa dependència i corria sense parar després de la H aprovant incondicionalment quant aquesta decia.
(1) L’ H alemanya, excepte en els casos en què serveix per prolongar els sonius vocals, és sempre aspirada.
La I era del més independent i descarat que hi havia; passava-se la vida en perpètua burla i fins feia riure a la H, la importància de la qual en l’alfabet l’obligava a estar contínuament seriosa.
La J continuava a terra, plorant i picant de peus, sense voler que hi hagués res de comú entre ella i la seva germana la 1.
-La I diu que ens assemblem i vol que ens semblem- deia sanglotant la infeliç J, però això no és veritat: ni tenim cap semblança, ni a mi m’agrada, com a ella, caminar ballant en un peu; jo prefereixo estar asseguda tranquil·lament sense cridar l’atenció de ningú.
Després d’aquest breu i modest discurs, que va pronunciar la J vessant llàgrimes com a punys, la plora es va tornar cap a la I i va dir:
-Descaradeta!
Llavors es va acostar la G i li va donar a la rebel unes palmetes a l’espatlla, dient:
-Vinga, no siguis fastigueja; a ningú no li interessa qui ets ni el que fas, ni si haguessis d’estar en lloc de la teva germaneta o no. Per part meva només sé dir-te que prefereixo a la teva germana, perquè hi ha gent que m’equivoquen sense parar amb tu i això em molesta molt. Com compararàs el teu abolengo amb el meu? Jo sóc noble, tu ets de la més baixa laia que es pot imaginar, i has pujat fins a nosaltres només pel caprici d’uns quants i sense que et necessités ningú, doncs amb la I n’hi havia prou a l’alfabet (1), i encara de sobres. Hi ha llengües va afegir la G aixecant la veu perquè la escoltessin les lletres gregues en què predomina de tal manera la I que suavitza i fins i tot sembla que apaga a totes les altres lletres; de manera que aquestes es fan anomenar I, sense ser-ho, només per creure’s tan distingides i influents com ella.
En això es va acostar la K amb pas majestuós i va passar i va tornar a passar al costat del grup sense enlairar-se els llavis.
-No puc suportar a aquesta majaderal-exclamà la G mirant a la nouvinguda amb els impertinents.- Vaja, no la puc veure; fa uns passos com un bernatxo i es creu un ésser extraordinari amb les seves esquenes rectes i les potes llargues i dretes que semblen caminar amb botes de set llegües.
-Servidora de vostès-va dir la K passant novament al costat del grup.-Acabo d’arribar de Grècia; he fet un viatge terriblement llarg fins al final d’aquest enorme llibre i em trobo que…
Ningú no es va poder assabentar d’allò amb què s’havia trobat la K; perquè aquesta fou empesa violentament per la M, que perseguia a l’O per obligar-la a que s’estigués quieta i no donés semblants veus sempre que li desagradava alguna cosa. La M era una mena de polissó, i exercia molt bé aquest càrrec per la gran robustesa i fermesa de les cames i per ser tan aneha com un mur, darrere del qual podien ocultar-se moltes coses. És clar que la mateixa solidesa de constitució de la M li impedia l’agilitat dels moviments, i quan corria atropellava a tots els que trobava al seu camí. En passar s’havia embolicat entre les cames de la K, la qual es va enfangar per veure interromput el seu discurs i espatllada la majestat dels seus moviments i la dignitat de les extremitats.
(1) Tingueu present que la J, en alemany, sona com 16 F castellanes. El so equivalent a la J espanyola es representa en aquell idioma per Ch.
La M, que no s’havia adonat de res, no va poder, com és natural, prendre’s la molèstia de disculpar-se, i va continuar corrent darrere de l’O assotant-la perquè callés.
Però l’O no podia estar quieta ni callada, i, el que encara és més curiós, no podia viure un instant sense tenir els ulls molt oberts, com si tot, absolutament tot li causés la més profunda sorpresa. Semblava com embobada ia totes les seves companyes els semblava que cada dia tenia els ulls més grans. Totes van resoldre fer-la callar i van donar aquest encàrrec a la M; però l’O seguia admirant-se de les botes de set llegües de la K i que aquesta fos un savi famós nouvingut de Grècia. I la M, sense assabentar-se de res ni importar-li res, continuava en el ferm propòsit de fer callar als revoltosos, tasca tant més difícil quant que ella era muda. Les altres la volien pel mateix, ja que ni molestava ni aplaudia, ni tan sols comptava esclafits: era de les que aviat es fan entendre amb les mans quan no aconsegueixen fer-se entendre d’una altra manera.
A la M seguia constantment, amb gest avinagrat i cara groga com la cera, la N, que caminava amb el coll tes i amb pas diminut sense mirar enlloc ni fer cas de res.
-Vine, balla una mica amb mi li va dir, la I rient a riallades.
-No, va respondre secament la N sense parar-se.
-Aleshores aniràs amb mi li va dir la K amablement.
-Anirem juntes ja que tenim el mateix pas.
Però això no era veritat; els passos de la K eren llarguíssims i la N no podia seguir-la sense caminar amb la llengua fora. Així va respondre que no rotundament i va continuar caminant. Després van acostar-se successivament la G i l’A, a les quals va negar també la seva companyia, i en vista que no la deixaven en pau, es va col·locar en un apartat racó, i quan veia venir a alguna de les seves companyes cridava que no abans d’haver-hi sentit el que volien. La N no sabia dir sí i per això trobava a la J i l’A veritablement odioses (1).
(1) L’adverbi si el castellà és en alemany ja.
Quan se li va acostar la Z i li va tirar els braços al coll, la pobra N va patir un còlic biliós, ja que la tendresa i la delicadesa li eren repugnants.
La P tenia certa semblança amb ella, doncs encara que no negava tan directament, sempre estava protestant, i era un catedràtic sapientíssim que mai no anava de viatge per creure que podia discórrer per si sol i que tot ho sabia sense haver de recórrer per això tot el diccionari. Considerava antiquades les lletres gregues, i artificials les alemanyes, per la qual cosa refusava el tracte amb les unes i les altres. Quan la P va voler acostar-se a la N, aquesta li va cridar des de lluny:
-No, no!
-Com! Negues fins als meus descobriments moderníssims?
-No-va respondre la N pensativa.
-Llavors opinem de la mateixa manera.
-¡Nol-va cridar la V picant de peus.
La veritat és que no hi havia manera d’entendre-les amb aquella lletra ridícula i malhumorada que continuava al racó sense fer el menor moviment i mirant de reüll totes les seves companyes. El pobre catedràtic va haver de dirigir-se al grup de les altres lletres, disposat, amb el seu etern esperit de contradicció, a deixar anar el conegut:
-Dispensi vostè; però sóc molt diferent d’opinió.
La K es posava furiosa així que la sentia, i replicava:
-Però home de Déu!, si acabo d’arribar de Grècia i ho he vist amb els meus propis ulls!
-La seva vista de vostè no és competent; ja li he dit a vostè que renuncio a fer grans viatges per no deixar-me seduir, doncs en les meves pròpies idees trobo tota la saviesa imaginable.
La K tornava iracunda l’esquena i deia a veu en coll que la Pera encara més insuportable que la N.
La Q caminava corrent sempre darrere de la U per aferrar-se als faldons de la seva levita. Era natural que
així passés, perquè la pobra encara no sabia caminar sola. La U havia de fer constantment de mare i de tutor.
La U, en canvi, era una veritable mestra en l’art dels dimes i les diretes; era la propietària discretíssima que, amb un dit als llavis per imposar silenci, referia a les seves companyes tota mena de secrets en la major confiança, com és natural. De vegades s’unia estretament a la H i entre totes dues llançaven sons que posaven a totes les seves companyes la carn de gallina.
La R va arribar emprant els novíssims invents de la locomoció: a la roda de la fortuna, al velocipede, al ferrocarril i fins i tot al tro i en tot el que roda i corre veloç. Va passar amb estrèpit per les goles i va fer vibrar sorollosament les llengües, perquè, com a sorollosa, era sorollosíssima i feia que la gent parlessin contínuament d’ella.
Després va arribar xiuxiuejant la suau S, precisament darrere del fogós remolí de la R; es va acostar entre un dolcíssim siseu, com l’aletejar d’un insecte microscòpic. La Sera gairebé sempre dolça i únicament quan s’excitava massa arribava a sentir-se com el brunzit d’una abella o d’un borinot; però parlar no parlava, ni tenia valor per pronunciar una sola síl·laba; la S era la timidesa i el sigil personificats.
La T es mostrava sempre tan greu com un magistrat; sortia sovint, amb resolució espartana, al final d’una paraula o d’una frase, i sentia certa inclinació per la N, amb qui s’unia moltes vegades per expressar el conegut no vull (1), quan les altres demanaven alguna cosa.
(1) Advertiu-vos que l’adverbi de negació espanyol no correspongui als alemanys nein i nicht. Aquest últim s’usa constant é invariablement amb els verbs. Ich will nicht: no vull.
En canvi la V i la W estaven sempre amb la boca oberta, com papant mosques, disposades a rebre tot gènere d’obsequis i deixant escapar quants secrets se’ls confiaven.
La X tenia les cames tortes de naixement i era molt extravagant: un veritable cap descargolat. Veia les coses d’una manera totalment original; tenia les idees més boges que poden cabre al capdavant de lletra, i deia que només a Grècia i a Espanya es trobava al seu centre, ja que en les altres llengües era un element estrany.
La I era una grega completa; no volia res amb les llengües alemanya i francesa, i només se les entenia, en part, amb l’anglesa i la sueca, on es trobava molt al seu gust.
L’individu més estrany de tota aquella comunitat era la Z, una lletra que uns pronunciaven dura, altres suau, de manera que amb aquests canvis perdia la seva pròpia essència i mai no aconseguia tenir caràcter fix. Això era un continu disgust per a tot l’alfabet, els elements del qual deien, i amb raó, que era una calamitat tenir per companya una lletra que estava a tots els vents com un penell i que només podia servir de discòrdia al si de la societat. Per què havia de representar un paper diferent en tots els abecedaris?
La Pincitava contínuament a les seves companyes que es rebel·lessin contra la tirania que les obligava a estar, als llibres i als diaris, alineades d’aquesta manera monòtona com solen els homes ordenar les paraules. Calia aixecar la bandera de la independència; les lletres havien de col·locar-se segons el seu gust i inventar un idioma que no comprenguessin els homes ni s’hagués sentit mai sobre la terra. La G es va sentir de tal manera excitada que va anar corrent a la M i li va donar l’encàrrec que vigilés amb la major cura, ja que es tractava d’atacar i destruir els seus venerandes costums i les seves antigues lleis i idees, i que si ella no oposava a la invasió el dret de la seva força, ocorreria inevitablement un cataclisme. L’O, que va sentir això, va quedar tota esbalaïda, va obrir extraordinàriament els ulls i va anar a explicar-li el cas a la U, la qual, com de costum, va divulgar el fet amb la més exquisida cautela. Cap lletra volia començar la renovació; cadascuna desitjava que la iniciadora fos la seva veïna, ja que no estava convenientment preparada per inventar una llengua que no s’hagués parlat mai ni la comprengués ningú.
La B es trobava llavors menjant a dos galtes i va dir que això de preparar una revolució era extraordinàriament incòmode i d’una responsabilitat incalculable; la revolució trastornava completament l’ordre de la vida, i produïa un esgotament tan gran de forces que ella opinava que el millor era deixar-se governar paternalment i poder menjar fins a atipar-se; que amb les revolucions s’acabaven les bones mossegades i l’hartura, que són els plaers més exquisits de la terra. La K s’indignà de tal manera en sentir un discurs semblant, que immediatament va advocar per la revolució.
Aleshores va passar el cas més estrany que vaig tenir ocasió de presenciar a la meva vida. Les lletres van començar a saltar ia córrer al llarg de les pàgines del diccionari. L’A, que fins aleshores havia sabut mantenir integra la seva dignitat real, fou arrossegada en aquell furiós remolí; es va produir una cridòria ensordidora, doncs cada lletra volia dominar a les altres, i aquestes s’unien immediatament per no consentir-ho. Però un cop atropellada la presumptuosa, sorgia violentament la discòrdia al si de les col·ligades: de la discòrdia es va passar al tumult, del tumult a la batalla campal. Van trastornar les paraules, es van col·locar cadascuna al seu caprici i va resultar una confusió insofrible; així, ocupant cadascuna el lloc que més li agradava i quedant en absoluta llibertat per canviar-lo al seu capritx, van formar paraules tan extravagants que fins i tot al mateix Volapük li haguessin semblat horribles; i això que aleshores el Volapük(*) era la més lletja de les llengües humanes.
Però això no va ser el pitjor; el pitjor fou que les lletres iguals es van unir en contra de les altres; ja no era la A la que volia ser rei; volien ser-ho totes les as, i de tots els punts acudien lletres formant innombrables exèrcits, veritables hordes de salvatges disposades a la revolució, a la matança, al pillatge, a tot, per tal de no sotmetre’s al domini de lletres estranyes. Els tres principals exèrcits els componien les lletres llatines, alemanyes i gregues, les quals es van col·locar cara a cara. Cada exèrcit es componia de vint-i-quatre divisions, formades per les vint-i-quatre lletres de l’alfabet, que resultaven triplicades per les tres llengües que contenia el meu diccionari. El xoc va ser espantós; les diferents divisions es van precipitar furiosament les unes sobre les altres i es van confondre formant paraules i llengües indesxifrables. Ja ningú no es va entendre; cada primera lletra es creia amb dret al seu idioma propi, i com que les raons no s’entenien ni, encara que s’haguessin entès, es volien entendre, els cops van ser els únics raonaments que es van fer valer en aquella espantosa confusió. Jo vaig pretendre que aquelles boges m’escoltessin, però els meus esforços van ser absolutament inútils.
Les accions se succeïen gairebé sense interrupció i cada cop més aferrissades. Van creure totes que ensordint l’enemic amb crits acabaria aquell per rendir-se, i potser per morir; però quan van veure que això no donava resultat, la ràbia va arribar al súmmum, es van confondre soldats i capitans i tot l’afany dels combatents es va reduir a estrangular el seu veí i quedar com a únic supervivent. Les lletres gregues, que estaven representades en menor nombre, eren les que patien més freqüents daltabaixos; l’enemic les arrossegava, passava per sobre dels seus cadàvers i continuava en la lluita amb una cremor creixent. El desastre va ser espatos; les paraules quedaven sense cap, perdien les cames o els braços o es trobaven amb el tronc aixafat o desfet: les pobres llengües haguessin desaparegut del món si, sobtadament, no hagués aparegut al camp de batalla un element nou i inesperat que les va reduir per la força. Tal va ser l’alè, l’únic que els podia donar vida a totes i que les va amenaçar d’abandonar-les si no es posaven immediatament en fila i se sotmetien sense rèplica a les seves ordres.
-Si jo no us sostingués, què seria de vosaltres? va tronar l’alè aixecant els punys en actitud amenaçadora. Proveu a viure sense mi i veureu en allò que pararà la vostra arrogància.
L’alè va tornar l’esquena, i tots aquells exèrcits, l’estrèpit dels quals ensordia pocs segons abans, van quedar muts com a ombres; no es va tornar a escoltar ni el més lleu soroll; tot va quedar embolicat en un silenci de mort.
Poc després d’haver marxat l’alè, el generós productor de tots els sons de les lletres, la U es va acostar sigil·losament a una de les seves companyes i li va dir a l’orella que en les revolucions humanes sempre calia guillotinar o afusellar algú, el qual algú solia ser el rei o un altre dels personatges més elevats; però a la A no se la podia guillotinar per no tenir cap, i van convenir que la P es prestava millor a ser sacrificada, Al cap de poca estona la U havia divulgat la interessant conversa, i molts opinaven de la mateixa manera respecte de la P. La veu que aquesta infeliç lletra anava a ser decapitada va córrer per tot arreu com a foc en un reguero de pólvora, i la nova va produir tal alegria que totes les lletres van tornar a parlar a crits i van disposar un avenç en grans divisions cap a la P, atropellant-la sense cap compassió i ordenant a la M que li tallés el cap; però la M va moure la seva dient que s’havia constituït voluntàriament en policia de l’alfabet, però no en botxí. Les lletres, amotinades davant aquesta negativa, van amenaçar a la M destrossant-la, i llavors el pobre botxí va haver d’obeir, complint la decisió de la multitud.
Tot el cos de la K va tremolar d’indignació; va enardir-li la sang i va dir a tot el que va voler sentir-la que només devia haver estat ajusticiada la B, ja que els grecs no tenien aquesta lletra ni la saben pronunciar tampoc.
Però en plena revolució, quan es trepitja les arts i les ciències i on només impera la força bruta, que no té sentits ni entesa, qui anava a sentir el savi dictamen d’un pobre catedràtic? N’hi va haver prou que la P tingués cap perquè immediatament se’l condemnés a perdre-la; però no va ser sola la sabihonda P del nostre alfabet, sinó que totes les pes van començar a patir la mateixa sort. La matança, tanmateix, no va arribar a consumar-se del tot: la H va intervenir a temps per evitar l’absoluta destrucció de tan important lletra; plena de còlera va amenaçar d’acabar amb totes si no respectaven les pes que encara no havien estat decapitades, La II parlava en veu baixa, però a totes va infondre por en veure que els tornava l’esquena privant-les de la possibilitat de manifestar-se. Aleshores van comprendre totes que les revolucions solen costar molt cares i que és faula allò que un sol pagui els vidres trencats; van sentir haver decapitat a la P i haguessin volgut tornar-li la vida per oferir-li la corona, ja que era l’única que tenia cap, però les pes supervivents van cridar que el lloc d’honor corresponia a la H, perquè s’havia demostrat que sense aquesta lletra la existència de les altres era il·lusòria.
La H, que era modestíssima, va rebutjar l’oferiment, i aleshores es va establir una república i totes les lletres van afirmar que aquesta era la millor forma de govern. La K rebentava de goig, recordant que la majoria dels estats grecs havien estat repúbliques.
Per fi es va restablir la pau al meu diccionari i vaig poder buscar les paraules que necessitava per a les traduccions sense trobar-me una de sola que no hagués estat escoltada al món. Totes les lletres van tornar a ocupar els seus llocs, encara que creient de bona fe que amb la revolució havia progressat el món.
Era natural que així pensessin, ja que havien sentit moltes vegades que als Estats humans són de tant en tant necessàries les revolucions. La Gera l’única descontenta, ja que en una república els nobles no tenen ni poden tenir la preponderància que a les monarquies.
Quan vaig despertar, després d’un somni llarg, tot es trobava en l’ordre més perfecte. Les lletres no podien imaginar que jo havia presenciat els seus necis debats i els tumults de la seva revolució; per a elles era jo tan gran i em trobava a tanta distància que no podien suposar que tingués ulls per veure-les ni orelles per escoltar-les, de la mateixa manera que passa amb els homes respecte de Déu, els quals s’admiren estupidament de que els portin d’aquí cap allà i que hagin de patir les infinites pesades de la vida. Quan jo necessitava treure alguna paraula del diccionari, les lletres creien fermament que jo era la casualitat, la fatalitat cega, i no una força superior a elles.
Així passa al món dels mortals.
(*) El volapük és una llengua planificada creada pel capellà alemany Johann Martin Schleyer el 1879, amb la intenció de facilitar la comprensió entre persones de distintes cultures. Durant els primers anys aconseguí un èxit notable i es calcula que arribà a tindre uns cent mil parlants en els seus millors moments. Tanmateix, la relativa complexitat de la gramàtica (en comparació amb el seu gran competidor, l’esperanto) i greus dissensions entre els parlants provocaren el declivi de la llengua. En l’actualitat és pràcticament morta, tot i que hi ha una viquipèdia en aquesta llengua.
Font: Cuentos de una Reina (1906), Montaner i Simón Editores, Barcelona
LLUÍS TORRES|Aquesta tarda hem estat convidats al Teatre Nacional de Catalunya per assistir a l’assaig de l’obra Els Criminals de Ferdinand Bruckner (Dramatúrgia i direcció Jordi Prat i Coll), que, després d’Els Jocs Florals de Canprosa i de La Rambla de les floristes, promet tornar-nos a sorprendre.
Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, del 18/04/24 al 26/05/24
Assaig Els Criminals de Ferdinand Bruckner al Teatre Nacional de Catalunya
Un reguitzell de personatges que comparteixen edifici han comès un seguit de delictes que posaran al descobert els errors de la justícia i els límits de les administracions amb l’ús i abús del poder.
Una obra crítica i plena d’intriga que planteja temes com l’avortament, els delictes de llibertat sexual, la pena de mort o la corrupció i l’arbitrarietat de la justícia.
“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.”
Aquestes paraules les va dir Ferdinand Bruckner no a Els criminals (1928) sinó a Les races (1933). Les he volgut incloure en la lliure dramatúrgia de l’espectacle perquè, en aquests darrers temps que hem viscut i vivim de judicis i sentències, alguna cosa sembla trontollar fort encara en el nostre tercer poder.
Els criminals ens permet interpel·lar-nos sobre quin grau de criminalitat estem disposats a assumir, sobre què entenem per just i què no, sobre com ens desfermem en allò frívol… Entre estances, jutjats i cabarets de jazz s’esdevé una proposta escènica feta de múltiples teatralitats eròtico-jurídiques, ja coneixeu la meva dèria de jugar a fer teatre, que no eviten cap temàtica espinosa. Mentrestant però, com a ciutadania i com a espècie, tal com va passar a la República de Weimar, som incapaços d’ensumar l’inversemblant horror vinent que ens podria arribar a occir. (Jordi Prat i Coll)
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner.
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Va publicar diverses col·leccions poètiques i va fundar la revista Marsyas on publicà obres d’autors com Alfred Döblin o Hermann Hesse. El 1922 va fundar Renaissance Theater a Berlín. Líder l’avantguarda teatral al seu país, va exiliar-se a França i als Estats Units durant l’ascens del nazisme on va escriure diverses obres crítiques amb el feixisme. Després de la guerra va tornar a Berlín on va treballar d’assessor al teatre Schiller.
“Una família sense llar troba una casa on residir-hi. Allà començaran una vida tranquil·la però un misteriós camp de blat farà que la seva estada no sigui tan idíl·lica. Posant els patriarques de la família en una difícil decisió moral”.
SINOPSI DE TRIGO Una família (Jesús, Marga i el seu fill Simó) no tenen llar ni recursos per subsistir, troba recer a l’interior d’una masia, envoltada de camps de blat. Allí descobriran el cos sense vida d’un ancià que deixa en herència totes les seves possessions al primer que trobi la casa, amb una única condició: el camp de blat, dia i nit, plogui on nevi, el blat ha de ser tallat. Així la família, atònita davant el seu cop de sort comença una nova vida sense preocupacions a la seva nova llar. Però les coses mai no són el que semblen. La família mai no imaginaria el que s’amaga darrere d’aquest camp de blat i del que suposarà acceptar aquesta càrrega per tal de viure còmodament.
REFLEXIO PERSONAL TRIGO parla de l’avarícia i l’egoisme. De què passa quan allò que més anheles es torna en contra teva, que estaries disposat a fer per tal d’aconseguir allò que desitges. TRIGO és un drama, encara que al llarg de tota la història es respirés un profund aire de misteri/thriller. Des del seu inici fins que les famílies s’enfronten a la realitat de la llar on viuen, comencem amb un to lluminós i optimista fins que lentament anem entrant en un món fosc ple de pesadum. Barrejant la quotidianitat familiar amb el misteri del lloc. A mesura que l’espectador comprengui el que succeís quedarà, en molts moments, agafat a la butaca buscant la coherència del que passa davant seu. Per aconseguir aquest hipnotisme per l’espai, la càmera estarà al servei d’aquest, captant aquest pesat amb lents i constants moviments de càmera emfatitzant aquest punt de vista que té a veure amb un personatge latent, personificat pel camp i la casa. Alguns dels referents per exemplificar l’anterior, serien: el Resplandor de Stanley Kubrick, Senyals de M. Night Shyamalan i El Orfenato de J.A. Bayona. El que fan aquestes pel·lícules referents de la meva història, és la manera de mostrar el que està passant a través de la contenció espacial, com uns personatges tancats en un espai finit busquen una solució condicionats sempre pel seu espai al voltant. Et mostren una cosa real, sense caure en els artificis propis del fantàstic, sinó que des de la contenció aconseguim mostrar la manera com el personatge percep un espai viu i fluctuant a les seves accions. Tota la felicitat inicial, és el que donarà sentit al final, a la decisió que pren aquesta família a favor del propi benestar. Com desitgen alguna cosa fins al punt de no importar-los a qui afectessin les conseqüències dels seus actes igual que succeeix a la societat actual on s’anteposa el benestar d’uns quants al de tants altres. Aquest curtmetratge no parla de trobar una llar, sinó d’allò que faries per conservar-lo encara que calgui trepitjar-ne d’altres.
És una història de contrastos, de l’alegria d’una família que juguen a les casetes sense ser conscients de la realitat a què s’enfronten.
En aquesta família trobem Jesús i la seva dona, costats oposats d’una mateixa moneda, que es complementen encara que facin les accions per separat. Si cau un cauen tots dos. Arriba un moment en què Jesús haurà de mirar a l’ull de l’huracà i enfrontar-se a la veritat. En la planificació i posada en escena, farem servir un continu moviment de càmera, lleugers tràvelings de pocs centímetres que potenciïn els conflictes interns, a part d’usar-los de forma expressiva per donar a entendre que hi ha un ens major als personatges observant les seves accions. En aquesta expressivitat anirem buscant un lleuger descens als inferns de la llar. Trigo a través de les petites coses, t’explica un fet universal.
La interpretació dels actors, per ser coherent amb la resta de la pel·lícula, serà molt continguda. Potenciant la tensió de la llar i com aquesta es transmet als personatges que hi deambulen.
Captarem aquests instants veritables dels personatges, jugant amb improvisacions, que tindran per suposat la seva llavor al guió, però sense deixar que aquest sigui una mica tancat, perquè els personatges flueixin lliurement dins d’aquest lloc enrarit i contingut, que lentament els consumirà.
Durant 4 anys, he buscat sempre trobar alguna cosa certa del que parlar, veritats personals que poguessin transmetre amb el narrar de les imatges cinematogràfiques. Indecís pel projecte que pogués realitzar vaig trobar en aquest relat aquesta veritat que em costa d’acceptar però que tots en algun moment de la nostra vida hem viscut. Al principi era una veritat que per por de no ser la persona correcta que la societat espera de mi em vaig negar a acceptar, però un cop a tercer, especialitzat en guió, vaig començar a veure amb ulls freds aquesta lluita d’egos i desitjos que es produeix a l’ESCAC a l’hora de repartir especialitats, aquest desig per sobre de tot i tots, a partir de llavors, en aquest aire estrany i viciat de la meva autocomplaença vida i m’obligui a observar la part fosca del meu ésser, faria el que fora per tal d’aconseguir allò que més desitjo?. Mostrant així la cara que tots amaguem dels altres però amb què arribem a anteposar els nostres desitjos i benestar per sobre de tot, no és així com hem arribat a un món en constant lluita per mantenir l’estatus de primera potència mundial? no és així, com ens mirem malament el veí per tenir un televisor més gran? Perquè mirar a un altre costat quan la veritat més crua i real de nosaltres mateixos la tenim davant d’un mirall, mai no acceptarem qui som en realitat, però abans que res som humans.
Eduard Farelo Nin 📷 TRIGO
EDUARD FARELO NIN “Jesús” (Barcelona, 20 de novembre de 1970) és un actor i presentador català. Cinema: Què t’hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons (1989), Síes y noes, d’Enric Folch (1994, curtmetratge), Parella de tres, d’Antoni Verdaguer (1995), Coses que passen, d’Enric Folch (1997, curt) Sévigné, de Marta Balletbò-Coll (2004) Ingrid/myspace, d’Eduard Cortés (2008) Eloïse, de Jesús Garay (2008), No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu (2010), Creuant el límit, de Xavi Giménez (2010), XP3D, de Sergi Vizcaíno (2011) Sèries de Televisió: Quico el progre (1989), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996-1999), El comisario (2001) Psico express (2002), Majoria absoluta (2004), Jet Lag (2004), Lo Cartanyà (2006) Vent del plà (2007-2008), Hay alguien ahí (2009-2010), Sagrada Familia (2011), Ángel o Demonio (2011), Toledo, cruce de destinos (2012), Niños robados (2013), Com si fos ahir (2017) Programes: “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador Telefilm: Laia, el regal d’aniversari, de Jordi Frades (1995), Des del balcó, de Jesús Garay (2001), El príncep de Viana, de Sílvia Quer (2001), Cabell d’àngel, d’Enric Folch (2001), Adivina quién soy, d’Enrique Urbizu (2006) Mobbing, de Sonia Sánchez (2006) Extrems, d’Abel Folch (2008), Planet 51 (2009) Teatre: Les dones de Traquis, de Pere Alberó (1992), Pel davant i pel darrera, de Alexander Herold (1996), De què parlavem, de Tamzin Townsend (1997) Pigmalió, de Joan Lluís Bozzo (1997) Olga sola, de Rosa Novell (1999) T’estimo ets perfecte ja et canviaré, d’Esteve Ferrer (1999), L’increíble inspector Hound, de Tamzin Townsend (1999), Comèdia negra, de Tamzin Townsend (1999), A la cuina amb l’Elvis, Roger Peña (2001), Fedra, Joan Ollé (2002), Roda de mort a Sinera, de Ricard Salvat (2002), Glengarry Glen Ross, d’Àlex Rigola (2003), Les falses confidències, de Sergi Belbel (2005) Marie i Bruce, de Carlota Subirós (2005) Pels pèls, (2006), Coral romput, de Joan Ollé (2007), L’home la bèstia i la virtut, de Pep Pla (2008), La febre, de Carlota Subirós (2010), Marburg, de Rafael Durán TNC (2010), Celebració, de Lluís Pasqual (2011), Les tres germanes, Carlota Subirós (2011), Poder absoluto, de Roger Peña i Carulla (2012/2013) L’onada, de Marc Montserrat Drukker (2013), Absurds i singulars, de Joan Peris (2015), Temps salvatge, de Josep Maria Miró (2018) Doblatge habituals: Djimon Hounsou, Edward Burns, Josh Lucas, Gary Dourdan, Eric Bana Doblatge ocasionals: Andy Serkis, Colin Firth, Michael Sheen Michael Vartan, Jimmy Smits,Taye Diggs, Vincent Cassel, Tyrese Gibson
Maria Molins RAICH 📷 TRIGO
MARIA MOLINS RAICH “Marga” (Barcelona, 14 de febrer de 1973), actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Es va fer popular amb un paper a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i ha obtingut diversos guardons com el Gaudí a la millor actriu protagonista per la pel·lícula El Bosc.
Pel·lícules:
2022 La nena de la comunió, dirigit per Víctor García.
2019 RIOT, curtmetratge dirigit per Ariadna LaGarsi, Loida García iJavier Grajales.
2018 L’arbre de la sang, dirigida per Julio Medem. Paper protagonista.
2017 L’habitació de les estrelles, curtmetratge dirigit per Ilune Diaz.
2016 Fractures, curtmetratge dirigit per David David.
2015 Cent anys de perdó dirigida per Daniel Calparsoro i produïda per Morena Films i Vaca Films.
2014 Seve, llargmetratge dirigit per John Paul Davidson i produït per Stephen Evans de Renaissance Films. Paper protagonista; Carme.
2014 El vol de la papallona (curt) dirigit per Gemma Brun produït per El plató de cinema.
2013 Tenim de tot (curt) dirigit per Roberto Pérez Toledo produït per Fotogrames
2012 El bosc, llargmetratge dirigit per Óscar Aibar, produït per Fausto Producciones. Paper protagonista.
2011 Fill de Caín, llargmetratge dirigit per Jesús Monllaó produït per Life & Pictures. Paper protagonista.
2011 Trigo, curt dirigit per Guy Pérez Ciurezu (produït per ESCAC).
2009 A la deriva, dirigit per Ventura Pons. Produïda pels Films de les Rambles. Paper protagonista.
2008 Covards llargmetratge amb guió i direcció de José Corbacho i Juan Cruz (produïda per Filmax).
2008 The Cemetery llargmetratge dirigit per James Wilson produïda per Wilson Films.
2007 Les llàgrimes del cigne, curt de J. Wilson produït per Wilson Films.
2005 Tot està a l’aire, llargmetratge dirigit per David Ciurana i Ángel Penalva, produïda per Fosca Films. Paper protagonista.
2005 Dusseldorf, curtmetratge dirigit per Anaïs García produït per la ESCAC.
2005 Tiffany’s curtmetratge dirigit per Carola Rodríguez produït per l’ESCAC.
Sèries de televisió El cor de la ciutat (2008-2009). Olor de colònia (2012). La Riera (2014-2015)
Biel Montoro Falcó 📷 TRIGO
BIEL MONTORO FALCÓ “Simó” (Olesa de Montserrat, 2000), és un actor català deixeble de Laura Jou. Després de descobrir els seus dots artístics participant a La Passió, i havent interpretat papers de repartiment en el cinema i la televisió, Montoro va fer el seu debut cinematogràfic com a protagonista l’any 2019, amb la pel·lícula Diecisiete, de Daniel Sánchez Arévalo. Al film, l’Héctor (Daniel Montoro) és un jove delinqüent reincident amb síndrome d’Asperger que està tancat en un centre de menors, on participa en una teràpia de reinserció amb gossos abandonats i estableix un vincle molt fort amb un dels animals, un gos que es diu Oveja. Un dia, Oveja no torna perquè l’han adoptat i el protagonista decideix escapar-se del centre per anar-lo a buscar i hi involucra el seu germà, la seva autocaravana i l’àvia de tots dos. La cinta esdevé així una road movie que, més enllà de la recerca del gos, fa emergir la complexa relació entre els dos germans. En paraules de Montoro, el personatge d’Héctor «és totalment pràctic i lògic, està capficat amb els seus objectius, però també és algú molt sensible que per les circumstàncies que li ha tocat viure s’ha posat una carcassa protectora perquè sembli que les coses no l’afecten, per mostrar-se insensible davant del món.» L’actor afegeix: «A l’hora de treballar-lo era important entendre aquestes dues capes».
Pel·lícules: Trigo (2011, curt) Guy Pérez,
Diecisiete (2019) Daniel Sánchez Arévalo, Blue Rai (2017)
Jeremy Saulnier i Superlópez (2018) Javier Ruíz Caldera
El rodatge de Trigo es va realitzar a la zona de Montgai (Lleida) i Manresa, del 15 al 25 de juny de 2011
Guy Pérez (Barcelona, 29 setembre 1981)
GUY PEREZ, Il·lustrador, Director, Guionista per ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Ha realitzat els storyboards de pel·lícules com El Orfanato i Lo Imposible de Juan Antonio Bayona o Eva i Toro de Kike Maíllo.
Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924-1 de març de 2006), fou director teatral, crític teatral i promotor cultural català 📷 CEDIDA
IGNASI RODA|Amb l’amic bellaterrenc Francesc Pérez hem començat la recerca dels articles que el meu pare va escriure a la revista Destino els anys 1964 al 1968. El nostre objectiu és reunir-los en una publicació (o potser dos) perquè el gruix de l’obra supera els 600 articles. Cal tenir present que Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral. Allí Frederic Roda parlava de tot amb un profund coneixement de causa. El gruix de l’obra ens portarà tot un any de feina, però crec que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària del pare.
Com a exemple transcric en aquest lliurament un dels articles que considero ben oportú donada la ressonància de la pel·lícula Hoppenheimer mereixedora d’un munt d’Òscars, i tant celebrada arreu.
L’assumpte Hoppenheimer, és un text teatral de l’escriptor alemany Heinar Kipphardt (Heidersdorf, 1922 – Múnich, 1982). Aleshores, i pels vols de la data de l’article (gener de 1965) l’obra es presentava a París a càrrec de Jean Vilar i també a Milà dirigit por Grossi al Piccolo Teatro Milano, fets que motivaren l’article. La seva lectura és del tot enriquidora i evidencia que l’autor no es limitava a fer una crítica del muntatge sinó que anava més enllà alhora d’analitzar el per què d’aquest text teatral.
DESTINO, 9 de gener de 1965 |BELLATERRA.CAT
EL ASUNTO OPPENHEIMER
(Una crónica dramática de nuestra era)
LOS HECHOS
El 24 de abril de 1954, un comité de la Comisión Americana de Energía Atómica, C.E.A., abrió expediente a demanda del gobierno U.S.A. sobre el caso Robert Oppenheimer. Se trataba de averiguar si este investigador, que había dirigido los laboratorios de los Álamos, de los que salieron las primeras bombas atómicas, la de Hiroshima y Nagasaki, podía seguir mereciendo la confianza de las autoridades y mantener su acceso a los más altos y reservados secretos nucleares. La instrucción del expediente duró 23 días de declaraciones del profesor Oppenheimer y de numerosos testigos. La conclusión final del comité aseveró que la lealtad del encartado, pero le negó el futuro acceso a los “top-secrets” atómicos en razón de que su conducta y amistades reflejaban un serio desprecio a las exigencias del sistema de seguridad, estimando asimismo que su tendencia a ser influido por terceras personas podría tener serias repercusiones contrarias a la seguridad del país.
En 1963, y a petición del presidente Kennedy, el profesor Oppenheimer fue rehabilitado recibiendo el Premio Enrico Fermi por su excepcional contribución a los estudios y al desarrollo de la física teórica.
LOS PERSONAJES
¿Quién es este Oppenheimer secreto, silencioso, angustiosamente lúcido que tuvo entre sus manos los secretos y razones científicas de la bomba A, que fue consejero del presidente Truman, director de los Álamos y que en 1949 se opuso a la construcción de la bomba H? ¿Qué peso tenía en sus decisiones, sus antecedentes izquierdistas que nunca ocultó y que eran bien conocidos cuando fue nombrado para los cargos de alta responsabilidad que ostentó? Oppenheimer, a diferencia de su padre y de su esposa, no perteneció nunca al Partido Comunista. Cierto es que estuvo prometido a Jean Tatlick, procomunista, y en 1943, cuando ya era director de los Álamos, tuvo con ella una entrevista probablemente sentimental.
Contrariamente a la opinión técnica de Oppenheimer que se opuso a los proyectos de fabricación de la bomba H, el proyecto pudo seguir adelante gracias a un descubrimiento inesperado de Edward Teller, el otro gran sabio atomista, el único de su categoría que prestó testimonio contra Oppenheimer ante la Comisión Investigadora. Todas estas opciones u opiniones no hubiesen pasado de ser absolutamente particulares y trascendido al ámbito de los laboratorios secretos si dos hechos externos y trascendentales no se hubiesen interferido: la guerra fría, en competencia del poder con la U.R.S.S. (que determinó unos problemas de conciencia gravísimos precisamente entre las inteligencias y las insensibilidades morales más agudas, y que tenía entre sus manos las palancas decisivas de la muerte atómica) y ese fenómeno complejo, de resonancias atávicas, que fue el maccarthysmo, la “caza de brujas”, denunciada por el teatro de Miller, la Cruzada, iniciada por el senador de Wisconsin para descubrir a los traidores que habían vendido los secretos atómicos a la U.R.S.S., país considerado por los orgullosos americanos como tierra de “mujiks” incapaces de ir más allá, con su corto ingenio, del uso de la palanca.
LA SITUACIÓN TEMÁTICA
Realmente, como decía lúcidamente Wilde, la vida imita al arte. No se podían hallar elementos de mayor carga antagónica que los del caso Oppenheimer. El mundo moderno ha trascendido quizás los valores agónicos de la novela, pero no los antagónicos (como agonías enfrentadas) del teatro.
El primer elemento del drama son las propias actas auténticas de las sesiones de la Comisión de Seguridad de Energía Atómica, publicadas por el Departamento de Estado de USA. Este hecho obligatorio a un Estado frente a sus ciudadanos, es la base de esta pieza de teatro, documento y testimonio. Heinar Kipphardt realizó en los propios U.S.A., un montaje escénico del tema. Ahora, Jean Vilar, en París, y un grupo italiano dirigido por Grossi en el Piccolo Teatro Milán, han interpretado la obra a Europa con abundante modificaciones.
LO QUE SE HA OBTENIDO
El teatro como modo de conocer la realidad. No es fácil conocer las cosas tal como son, y menos tal como han sido. Nuestro criterio, inevitablemente, sufrirá eso que se da en llamar condicionamientos, y así hemos de admitirlo. Para el hombre podemos hablar con más propiedad del camino de la verdad que de la verdad como meta: de esta manera, los viejos conceptos de vida, método, luz, que sitúan la verdad, no en sí misma, (incognoscible), sino en perspectiva (experimentable), se nos demuestran nuevamente válidos.
El asunto Oppenheimer nos hace comprobar, al menos, que aquello que tenía un valor determinado en 1936, en la juventud del investigador, no puede juzgarse con criterios de los años 50. El fenómeno inquisitorial, -seamos humildes-, es de todas las épocas, la nuestra comprendida. Por otra parte, el irreversible progreso moral de los hombres determina una situación nueva para el viejo y ya inválido concepto de la autoridad: el hombre moralmente superior debe decidir más cosas por sí mismo: los criterios de todo orden económico, político, militar, demuestran su naturaleza esencialmente inferior respecto a los problemas estéticos; y el hombre se debe a las respuestas éticas antes que a las soluciones que ofrecen aquellos otros criterios.
Parece ser que la autenticidad de El asunto Oppenheimer produce un cierto desasosiego en los críticos y espectadores. Observaciones que rebasan las puramente teatrales, se introducen, justificadamente, en la formulación del juicio en esta muestra de “forma procesal” que es la forma jurídica dramática por excelencia.
Oppenheimer (como podría ser en la URSS el sabio Kapitza, que fue llevado a prisiones Stalinistas por su resistencia a la investigación autonómica) nos parece mucho más interesante en su duda, en su falta de coraje, en sus contradicciones flagrantes, en su orgullo científico del tiempo, en su “afaire” que no en Ginebra en 1963 cuando declara que participará de una forma consciente a la fabricación de las armas atómicas. Su conciencia se ha simplificado; pero él tiene derecho a esta simplificación que quizá no sea más que humildad, porque ha pasado previamente por una dura prueba.
JON FOSSE (Haugesund, 29 setembre 1959), prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023
Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona. La singularitat és exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa dins de cada individu que pertany a aquesta persona. És a dir, només aquesta persona. Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure’l amb paraules. Deixem que només sigui.
Però alhora que som diferents, també som iguals. Les persones de totes les parts del món són bàsicament les mateixes, no importa el idioma que parlem, el color de la nostra pell o el color dels nostres cabells. Potser és una mica paradoxal que tots continuem completament iguals i diferents alhora. I potser l’ésser humà és paradoxal a la seva distància entre cos i ànima, entre el més terrenal i tangible i el que transcendeix les limitacions materials i ancorades.
Però l’art, el bon art, aconsegueix de manera milagrosa combinar el que és completament únic i universal. Sí, aconsegueix que l’individu, el que podríem dir l’estranger, sigui universalment entès. D’aquesta manera, l’art trenca les fronteres entre llengües, regions del món i països. Així, reuneix no sols el que caracteritza cada individu, sinó també, en un sentit un poc diferent, les característiques individuals de cada grup de persones, per exemple de cada nació.
I l’art no ho fa fent que tot sigui igual, al contrari, ens mostra la diferència, allò que ens és aliè o estrany. Tot bon art te precisament això: alguna cosa estranya, allò que no acabem de comprendre i que, tanmateix, entenem d’una manera o altra. L’enigmàtic, com es podria dir, que fascina i crea transcendència, la transcendència que tot art ha de contenir i que alhora ens ha de guiar.
I no se m’acut una manera millor d’unir els contraris. Això és precisament el contrari dels conflictes violents, que massa sovint veiem desplegar-se en intents destructius de destrossar allò aliè, únic i diferent, sovint fent ús de les innovacions més bèsties que ens ha portat la tecnologia. És converteix en terrorisme. És converteix en guerra.
Els humans també tenim un costat animal. Estem motivats per l’instint, de manera que l’altre, l’estranger, no és vist com una cosa fascinant i enigmàtica, sinó com una amenaça per a la pròpia existència. I llavors l’únic, el diferent universalment comprensible, desapareix i es converteix en una identitat col·lectiva on la diferència és l’amenaça que s’ha de controlar.
El que es percep des de fora com una diferència, per exemple les diferents religions o ideologies polítiques, es converteix en una cosa que cal combatre i dominar.
La guerra és una lluita contra l’intim, l’únic. I és una lluita contra tota l’art, contra l’essència més íntima de tot art.
He optat per parlar d’art en general, no de l’art del teatre en particular, perquè, com ja he explicat, tot bon art, al fons, gira al voltant del mateix: es tracta de agafar allò absolutament únic, allò absolutament específic, i fer-lo universal; d’unir el particular amb l’universal a la nostra expressió artística. No es tracta de suprimir la singularitat, sinó d’emfatitzar-la, deixant brillar clarament allò estrany i desconegut.
És tan senzill com que la guerra i l’art són oposats, així com la guerra i la pau són oposats
BIOGRAFIA
JON FOSSE (Haugesund- Noruega, 29 setembre 1959), és prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023. Va debutar el 1983 amb la novel·la Raudt, svart (Vermell, negre), on abordava el tema del suïcidi d’una forma crua. La seva primera peça, Og aldri skal vi skiljast (I no ens separarem mai), es va representar i publicar l’any 1994. La seva obra, escrita en nynorsk, variant estàndard minoritària del noruec, abasta una varietat de gèneres. Jon Fosse ha escrit novel·les, contes, poesia, llibres infantils, assaigs i obres de teatre. Les seves obres han estat traduïdes a més de quaranta idiomes. Fosse va ser nomenat cavaller de l’Orde Nacional del Mèrit de França el 2003. També ha estat classificat com el número 83 de la llista dels 100 millors genis vius per The Daily Telegraph. Des del 2011, Fosse ha rebut el Grotten, una residència honorífica propietat de l’estat noruec i situada a les instal·lacions del Palau Reial al centre de la ciutat d’Oslo. L’ús del Grotten com a residència permanent és un honor atorgat especialment pel rei de Noruega per les contribucions a les arts i la cultura noruegues. Fosse va ser un dels consultors literaris de Bibel 2011, una traducció noruega de la Bíblia publicada el 2011. Fosse va rebre el Premi de Literatura del Consell Nòrdic 2015 per Andvake (Vigília), Olavs draumar (Somnis d’Olav) i Kveldsvævd (Cansament). Nombroses de les obres de Fosse han estat traduïdes al persa per Mohammad Hamed, també les seves obres s’han representat a les sales principals de l’Iran/Teheran. El 2023 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «les seves obres innovadores i la seva prosa que donen veu a allò que no es diu», Fosse combina llaços locals forts, tant lingüístics com geogràfics, amb tècniques artístiques modernistes. L’acadèmia sueca reconeix que és un dels dramaturgs més interpretats del món, alhora que com més va més és reconegut per la seva prosa.
LLUÍS TORRES|Ahir, dimarts 26 de març de 2024 vàrem sortir de Bellaterra amb els FGC i assistim al Teatre Romea per gaudir, amb una sala plena de gom a gom de “La Disputa”, una obra escrita pel francès Jean-François Prévand que va arribar en aquest escenari històric deu ser de la mà d’uns dels grans del nostre teatre, Josep María Flotats i Pere Ponce
Salutació entre Josep M Flotats i Pere Ponce a l’acabar la funció del Teatre Romea
L’artista català és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest text –de manera molt brillant– que posa en escena un combat d’alta volada entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau.
“La Disputa” posa en escena un combat d’alts vols entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau que té com a protagonistes el mateix Josep MariaFlotats i Pere Ponce.
Un pamflet anònim acusa Jean Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills. Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar qui és l’autor d’aquesta abominació.
Això ens dóna l’oportunitat d’assistir fins el dia 1 d’abril de 2024 a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre. Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat.
El Teatre Romea és una sala d’espectacles dedicada principalment a funcions teatrals, situada al carrer de l’Hospital, 51 del Raval de Barcelona i catalogada com a bé cultural d’interès local. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi «pel paper rellevant que aquest equipament, creat el 1863, ha tingut en la cultura i la societat de Barcelona i de Catalunya.».
Text de l’autor
Voltaire Rousseau va ser creada a París, el març de 1991, i representada durant 5 anys. Jo mateix vaig interpretar el paper de Rousseau durant força temps. I, ara (2024), em trobo interpretant Voltaire. Ja tinc, per fortuna o per desgràcia, l’edat indicada. Però això m’ha permès, des de l’interior, per dir-ho així, comprendre millor fins a quin punt són complementaris. Sí, complementaris. Certament, mentre vivien, van ser antagonistes, i fins a quin punt! Però la posteritat ha rendit el seu veredicte. A penes una mica més de deu anys després de les seves morts (el mateix any, el 1778), Robespierre i Saint-Just els fan entrar a tots dos al Panthéon, reconeixent-los com als dos Pares de la República. I, una mica més tard, Victor Hugo farà el mateix quan Gavroche als Miserables morirà sobre les barricades de la Llibertat cantant: “Si je tombe à terre, c’est la faute à Voltaire, le nez dans le ruisseau c’est la faute à Rousseau.” (Si caic a terra, és culpa de Voltaire, amb el nas dins del riu és culpa de Rousseau.) No fa distincions. Les diferències són esborrades en benefici del projecte: Vive l’avenir! (Visca el futur). Mai agrairem prou a Voltaire haver dit que la cultura era la solució. I mai oblidarem que Rousseau va dir: “Però no qualsevol cultura!” Maria Flotats per reprendre brillantment I jo, mai agrairé prou a Josep la torxa i fer-se amb aquest projecte, que és un projecte nou, en aquesta llengua catalana tan bonica de Salvador Oliva, i que, en la nostra època tan convulsa, és, abans de tot, un missatge d’esperança.
Ahir dissabte, dia 23 de març, a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, el Conservatori de Música de Bellaterra va oferir al veïnat de Bellaterra un Concert de Música Clàssica que va fer omplir totes les butaques de la sala.
Concert Orquestra Grau Professional El Musical de Bellaterra al Centre Cívic de Bellaterra 📷 Margarita Torrent
Des de Bellaterra.Cat agraïm la bona música que ens van obsequiar tots els músics professionals, també a Montse Roig i tot el seu equip, que des de fa un munt d’anys ens venen omplint l’ànima de vitamines musicals.
El Musical és una Escola de Música privada, autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Situada a Bellaterra, compta amb més de 25 anys d’experiència en el món de l’educació i la música i amb un sòlid i valuós equip de professionals. Ofereix programes per a famílies, infants, joves i adults.
A l’enllaç de sota podeu gaudir d’uns moments del Concert de Grau Professional de El Musical de Bellaterra 🎥 ORIOL CAMPMANY 👇
Iniciació a la música: – Programa d’embarassades i nadons (de 4 a 16 mesos). – Programes d’1 a 6 anys. Nivell elemental: ensenyaments no reglats a partir dels 7 anys i adults. Nivell mig: ensenyaments no reglats, una vegada assolit els ensenyaments propis de nivell elemental i sense límit d’edat. Tria lliure d’assignatures. Formació continuada: per a professionals dels sector de la música i l’educació (Seminaris, Conferències, Concerts…)
LLUÍS TORRES|En el marc de la programació continuada a la Nau de Cultura de Valldoreix, ahir dissabte, 23 de març, a les 20 hores, vàrem assistir i gaudir a un teatre ple de gom a gom de la proposta teatral “Un prometatge”, d’Antón Chéjov, en versió catalana de Joan Oliver.
‘Un prometatge’ d’Anton Txèkhov és l’obra triada pel Consell de Teatre de Valldoreix i l’àrea de Cultura de l’EMD que va iniciar aquest dissabte 23 de març, a les 20:00h a la Nau de Cultura, l’edició 2024 de la Programació Continuada de Teatre de Valldoreix. La presentació de la temporada va anar a càrrec de Juanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix i Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat del Vallès.
Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat i Joanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix
Aquesta primera representació, és una adaptació al català de Joan Oliver sobre el texte de Txèkhov, el gran dramaturg rus, que ens presenta una farsa russa situada en el món camperol, tant universal que el temps no passa per ella. Tres personatges amb els seus desacords. Un pretendent, una pubilla i un pare delerós de casar la filla. Què en pot sortir? L’elenc dirigit per Ignasi Roda està format per Jaume Pla com a Ivan Vassilievitx, Anna Pou com a Natàlia Stepànova i el mateix ,director en el paper d’Stepan Stepànovitx
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors d’aquest diumenge, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
BELLATERRA.CAT 