LLUÍS TORRES| Compartim el poema Bella-Terra de Mª Rosa Buïgas, publicat l’any 1973 al seu llibre de poemes El Signe del Matí de AYMA EDITORA de Barcelona.
Exemplar nr. 273 EL SIGNE DEL MATÍ de Mª Rosa Buïgas i Suárez, AYMA Editor 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
En haver llegit el llibre…
L’autora d’aquest recull, em demana uns mots; ara que tot fa olor de primavera i els demana una dama, jo no puс ni dec negar-m’hi.
En haver llegit el llibre, penso que els poetes són uns jardiners que Déu envia a la terra per tal que tot l’any les pa- raules treguin florida.
Això em porta per la mà a dir que els versos de M. Rosa Buigas de Brillas, han estat escrits amb un aire senzill, molt femení, sense l’exigència reiterada de la mètrica i amb un vehement daler de llum i de veritat. L’amor i l’encis duen M. Rosa, sempre, pels camins de les coses belles; el mateix s’esdevé tant en les poesies com en els contes breus i en els poemes evocadors de la «Pampa» argentina.
Jo crec que el lector percebrà, si més no, en cloure aquest aplec, el perfum d’una graciosa espontaneitat que haurà d’ar- ribar-li al cor, sense massa neguit i amb la joia d’un trenc d’alba i la melangia d’un capvespre suau. (Tomàs Roig i Llop, maig del 1973)
Bella-Terra…
Bella-Terra
SOL IXENT,
llum dolça,
estels i vent,
cants d’ocells
flaires de pins,
espígols i romanins.
Bella vista,
bon redós,
aigua pura,
ciceres d’arboç,
mel i fruites,
pomells de flors,
cel rogent
en fer-se fosc.
Bella-Terra!
Dolç repòs!
MARIA ROSA BUÏGAS I SUÁREZ, 1973
Tomàs Roig Llop i Mª Rosa Buïgas Suárez
Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902 — Barcelona, 1987) Narrador, assagista, poeta i dramaturg.
Es llicencià en dret i fou perit cal·ligràfic i director de Catalunya-Ràdio. Fundador de l’entitat FESTA (Foment de l’Espectacle Selecte i del Teatre Associació, 1949) i col·laborador, entre d’altres, de La Paraula Cristiana, Avui, Esplai, D’Ací i d’Allà i La Veu de Catalunya. S’inicià en la literatura recollint l’herència de Víctor Català i del grup modernista gironí —sobretot de Prudenci Bertrana i Carles Rahola—, que progressivament anà substituint per ressorts psicològics. Publicà diversos volums de contes i alguna novel·la curta: Facècies (1924), El botxí (1925), La noia de bronze (1926), la més reeixida, Marta la fatídica (1932), Lena i el seu destí (1934), Ronda d’històries (1935), El paradís perdut (1936), Pels camins de la llum (1938), Ventall de contes (1939), Records d’un pelegrí de la Verge (1954) i La represàlia (1968). Ultra la seva narrativa, escriví uns retrats literaris, Siluetes epigramàtiques (1933, 1952 i 1971), en tres volums, les memòries Del meu viatge per la vida (1975 i 1978), en tres volums, un dels quals és inèdit, i el llibre de records Girona, arca de somnis (1956). També conreà el teatre i la prosa lírica —Ombres i clarors (1946) i Petits poemes de la llar (1947)—, i el gènere biogràfic: Josep Maria Folch i Torres (1953), que signà amb el pseudònim de Miquel de Girona, i Prudenci Bertrana: l’home i l’escriptor (1959). Era el pare de l’escriptora Montserrat Roig.
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
CRÍTIQUES DE PREMSA DEL DISC:
(X. MONTSALVATGE (La Vanguardia Española, 29 abril 1972):
A la sala del Camarote Granados es va celebrar el dia 12 de juliol de 1972 un recital de cant que va tenir de protagonistes la cantant M. Dolors Marti i Josep M. Llorens en la doble personalitat de pianista i compositor.
M. Dolors Marti té una veu molt agradable i expressiva. Totes les seves versions de les obres del programa van ser de particular bon gust. Josep M. Llorens és notable pianista, destacant com a compositor en una sèrie de cançons de caràcter romàntic i fina melodia. Tres van ser repetides per correspondre a la bona acollida d’un auditori que omplia la sala. Al programa figuraven igualment altres cançons de Consol Fort i Pere Mañé.
ROSA TEN:
…el concert va tenir la seva dedicació a la poètica de M. Rosa Buïgas, iniciant-se amb la cançó La Puntaire, evocació de la popular figura, sobre uns versos delicats, de gran sabor romàntic i dramatisme, sobre música de Consol Fort, una original forma musical, només a base d’il·lustracions, corroborant una reiterada forma de tipus coplistic molt suau. Va seguir una bella cançó La rosa vermella, amb música de Pedro Mañé, nova, adequada al text poètic, idònia al sentit i a musical de la poètica de l’autora. Les següents cançons, La gran albada. Violets del bosc, El geni, Sempre», Mirant al cel i Campanetes blaves, totes elles amb música del mestre Llorens, van tenir tant al ver, posseïdor de les mateixes i rellevants qualitats que hem trobat en aquesta poetessa, com a la música de Josep M. Llorens, aquesta afinitat i reunió d’encerts que fan possible la construcció d’una obra completa, unida.
Excel·lent concert, per tant el que va donar lloc a una vetllada de societat tan concurrida, i en què el públic assistent va comprovar fets tan importants com la troballa de la bona música del mestre Llorens, la qualitat interpretativa de la soprano M. Dolors Marti i la poètica de M. Rosa Buïgas.
ROSA TEN:
A Bellaterra va tenir lloc la nit del dia 13 de juliol de 1972 passat una vetllada artística, durant el curs de la qual va ser presentat el recital poètic de M. Rosa Buigas sobre les preses: Pau, Inquietud, Amor i Humor. Aquests poemes, proveïts d’una construcció molt aconseguida quant a estil i valor diccional, resolts breument, però sense cap minva de quantitat i qualitat humana tinguessin si la intensitat requerida en el seu desenvolupament, que en aquest Oratori poètic. Van cantar a la pau: Sempre, Amistat, Pau, Mirant al cel, A la Pàtria». A la inquietud: Desesperació, El pensament, El temps, Fum. L’etern adéu, Comiat i Conhort. A l’amor: Trobar-se, Absència, La donzella, Amor i A l’amor. Humor: El cirt, El pallasso, El gos, L’espantall, Quan un és fa vell…» i «Anem a mercat”.
Van ser intèrprets del recital, Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla Pladevall i Rafael Vidal Folch.
Un quadre interpretatiu molt lloable, tant per la seva dicció, com per la interpretació que van donar a cada poema, prova d’un estudi i un exercici artístic dins la poètica que només es pot trobar en especialistes de gènere tan delicat com el de “dir” la poesia vivint-la, interpretant-la.
Fernando Alonso es en la seva doble personalitat, compositor e intérpret de la cançó Mainumbi. Amb la veu plena de melodia i matisos, s’endinsa en l’esperit de l’oient fent-li viure els passatges que el poeta expressa en els seus versos d’una manera viva i captivadora al ritme de la poesia acompanyada de la seva guitarra -gran mestre d’aquest instrument a la qual fa vibrar amb un domini absolut.
C.S.
Fernando Alonso va veure la seva primera llum a Sud-amèrica, del folklore musical de la qual són la majoria de les seves cançons, com Rio abajo, Les meves nits sense tu, La Flor de la Canela», Garufa», etc., i moltes més a les que imprimeix la seva personalitat extraordinària i acompanyant-se el mateix a la guitarra.
L’estrena de Mainumbi va ser un èxit més que es va apuntar Fernando Alonso, compositor de la música i intèrpret de la poètica de M. Rosa Buigas, sent acollida amb molts i entusiastes aplaudiments i visades diverses vegades a requeriment del nombrós i entès públic que omplia la sala.
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS ESTUDIS CARBONELL
Daniel Carbonell i Casanovas (Barcelona , 1940), Enginyer de so. Amb els títols d’enginyer industrial i de direcció i administrració d’empreses per ESADE, es diplomà en acústica i electroacústica a l’Universitat de Surrey, Anglaterra. Col·laborà com a crític musical en “Fotogramas” i “La Vanguardia” i fou membre fundador del Jubilee Jazz Club. Treballà per a Fono España de Madrid el 1963, i fundà a Barcelona els Estudis Carbonell (Centre Integral de So), dels quals en fou gerent i director tècnic. Al principi només gravà música i falques radiofòniques, i fou un dels primers que emprà multipistes en publicitat. El seu prestigi en aquest terreny propicià que aquests estudis comencessin a doblar films. Adquirí uns equipaments dels Estudis Metro-Goldwyn-Mayer que servien per a transferir el so fotogràfic a òptic, l’antic tècnic dels quals, Esteban Foldbary, l’ajudà a posar-los en funcionament. Cap al 1972 introduí, juntament amb Joan Vidal i Costa, una innovació tècnica que consistia en la correcció del decalatge produït entre la imatge i el so fotogràfic. Reberen nou vegades el primer premi de la revista “Control” al “millor estudi de gravació publicitària” de l’Estat espanyol. Contractà com a directors de doblatge Elsa Fàbregas i Joan Ramon Romaní, amb alguna incursió d’Enric Arredondo. Al principi de la dècada del 1980, amb l’arribada del vídeo i les televisions autonòmiques, iniciaren una gran activitat que els portà a ampliar les instal·lacions. Els estudis entraren en crisi i tancaren el 1998. També ha donat conferències i seminaris d’acústica i electroacústica a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, l’ESCAC i l’Institut de Comunicació Integral. És membre de l’Associació d’Enginyers de Cinema, Ràdio i Televisió (SMPTE, Nova York).
EL CAMAROTE GRANADOS DE L’HOTEL MANILA DE BARCELONA
El Camarote Granados a l’Hotel Manila 📷 Fons Granados del Museu de la Música
Un cas més curiós i de nou relacionat amb Enric Granados va ser el que trobem a l’Hotel Manila, situat al carrer del Pintor Fortuny fent xamfrà amb La Rambla, ara Hotel Le Méridien. Alli, l’empresari i propietari de l’hotel, Luis Maria de Zunzunegui, va voler commemorar un altre doble aniversari de Granados, ara fa 58 anys, el 1966-67, amb l’espai que va anomenar “Camarote Granados“. Es tractava d’una sala al soterrani de l’hotel on es feien concerts i que tenia un àmbit decorat com una cabina amb un piano vertical, on Alicia de Larrocha, acompanyada per Natàlia Granados i el Dr. Antoni Carreras, entre altres amics, havia interpretat moltes de les seves obres. Fins i tot el gran violinista Yehudi Menuhin va visitar aquesta cabina simbólica i va deixar-hi la seva fotografia signada.
El Camarote Granados era un dels salons al soterrani de l’Hotel Manila.
En la seva creació es va tractar de representar la cabina del Sussex en què va viatjar per última vegada Enrique Granados i la seva esposa Amparo Gal. El saló tenia la forma còncava d’una cabina, el terra era de fusta envernissada i a les parets hi havia falsos ulls de bou per donar aquesta sensació. Un piano de paret que havia pertangut a l’autor, una màscara de bronze i un motlle de la mà de Granados, a més d’algunes fotos seves, li donaven al camarot una personalitat recreacionista. Però el més destacat del lloc era els Concerts de l’Associació d’Amics de Granados que s’hi celebraven. L’aforament no era per a més de vint persones i els exclusius membres de la societat podien assistir a uns esdeveniments meravellosos que consistien en concerts de peces de Granados interpretats al piano per Alicia Larrocha, l’alumna predilecta de Frank Marshall, deixeble d’Enric i cantats per l’excepcional soprano Conchita Badía, també alumna de Granados.
Font: Jaume Pla Pladevall, Gravació Estudis Carbonell / Fabricació Barnafon. S. A. / N.º Dipòsit Legal: B. 17.950-1973 / Coberta: Gráficas Layetana
Portada i crònica de teatre de Frederic Roda Pérez, 17 de juliol de 1965 📷montatge gràfic Bellaterra.Cat
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa”
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
Pàgina La alegría que pasa (TEATRE) “El asunto Oppenheimer, una crònica dramàtica” per Federico Roda 📷 Montatge gràfic BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa“
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
LLUIS TORRES|M.Rosa Buïgas Suárez passà llargues temporades a Can Buigas, la casa familiar de Bellaterra (des de 1980 Passatge de Joaquim Buïgas), on s’hi va fer construïr una casa de fusta de bones proporcions, en la que rebia moltes vegades -si la ocasió era especial-, vestida amb el típic vestit austríac. A Can Buïgas es representà “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras. El seus pares, Joaquim Buïgas i Garriga, i de Emília Suárez, van ser dels primers en comprar un terreny prop d’una pineda, on van plantar arbres fruiters i un garatge -encara es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés a un turó, on més tard hi va construir la seva casa.
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 juliol 1886- 2 gener 1963) Soleil Can Domènech, inauguració del seu passatge a Bellaterra, 1980
Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016), filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem. Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravà va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigí el monument i urbanitzà el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat 📷 CEDIDA
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel-les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe delMatí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel·la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatjà publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
LP Vinils “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, 1973, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí 📷 HISPAVOX
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Font: Miquel Casellas, número 63 de la revista El Pou del Vernís, Esplugues de Llobregat, juny de 2019
LLUÍS TORRES|Avui compartim la petita biografia del poeta J.V. Foix que la bellaterrenca Maria Rosa Buigas publicà l’estiu de 1987 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Poema de J.V. Foix publicat a l’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
M. ROSA BUIGAS|J.V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893. Inicià estudis de dret el 1910 que aban- donaria el segon any i continuà la indús- tria paterna de pastisseria de la qual es va fer responsable.
Va ser a la «Revista» que va iniciar la seva activitat literària. El 1917 hi publicava els seus primers poemes. Entre 1919 i 1920 impulsa la revista «La Cònsola» que es feia a Sarrià i el 1921 fun- da «Monitor». El 1934 dirigí la «Revista de Catalunya» i la pàgina literària de «La Publicitat» en la qual utilitza el pseudònim de «Foccius».
Des del 1960, Foix viu els anys de major intensitat de publicacions. El 1963 apareix <«L’estrella d’en Perris», el 1964 «Desa aquests llibres al calaix de baix», un primer volum de les «Obres poètiques». El 1969 «Darrer comunicat», el 1971 «Allò que no diu», i el 1972 «Tocant a mà». Dos volums miscel·lànics li apleguen els articles sobre diversos temes: «Els lloms transparents>> del 1969 i «Mots i maons, o cadascú al seu>>> del 1971. Així mateix publicà un volum de retrats literaris amb el títol de «Catalans de 1918».
Els anys setanta el seu mestratge es comença a deixar sentir d’una manera clara entre les noves generacions de poetes que reivindiquen la personalitat de Foix.
El 1974 «Edicions 62⟫ emprèn la publicació de les «Obres Completes», prologat per Pere Gimferrer i li editen altres publicacions.
J.V. Foix fou un clàssic modern, les obres del qual revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els seu món que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els sonets de «Sol i de dol» del 1947 el consagraren com un clàssic.
La màgia del seu verb que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols: «A on he deixat les claus?», 1952, і «Onze Nadales i un Cap d’Any», 1960.
Foix va ser guardonat amb el premi de les Lletres Catalanes el 1973 i havia rebut la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981, així com la condecoració de “Cavaller de les arts i de les Lletres” concedida per l’Estat francès. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1962, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona el 1984 i “Premio Nacional de las Letras Españolas” aquell mateix any. Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura.
J.V. Foix ha estat per Catalunya quelcom més que un escriptor; representa tota una literatura en la qual ell havia consolidat el noucentisme i l’avantguardiam. La poesia i la prosa de Foix són un d’aquells tresors que, en les tradicions literàries, sorgeixen poques vegades cada segle. El tan conegut poema “Ho diu tothom i és profecia” és un cant a la multiplicitat unitària de les terres catalanes, servitud envers la llengua i la comunitat.
Pel gran poeta de Catalunya, Port de la Selva era el seu Casal. En la vida ciutadana eren famoses les tertúlies a la seva casa del carrer Setantí. Aquell pis fascinant era el cenacle on l’oratòria brollava inesgotable com el doll d’una font. Allí es respirava la pau de les muntanyes i es pressentia el remor de la mar… (Maria Rosa Buïgas Suárez)
Font: M. Rosa Buigas, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
LLUÍS TORRES|A la portada dels números 20-21 de la revista Bellaterra corresponent als mesos d’agost i setembre de 1961, apareix un artístic dibuix de l’església Sant Pau de Riu-sec (segle XI), església romànica molt propera a Bellaterra, del municipi de Sabadell, que està protegida com a bé cultural d’interès local. Compartim aquesta interessant història publicada per l’Unió Excursionista de Sabadell
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
Sant Pau de Riu-sec, situada prop de la masia o torre de Sant Pau, del camp d’aviació i del riu Sec al sud de Sabadell.
Es tracta d’una església romànica (s.XI), protegida com a bé cultural d’interès local. Tanmateix, el jaciment arqueològic mostra l’evolució des d’una vil·la romana fins a la parròquia medieval.
L’església fou consagrada l’any 1054 pels bisbes Gilabert de Barcelona i Guifré de Narbona. L’any 1134 fou cedida a l’ordre del Temple; més tard, el 1307, fou traspassada als cavallers de l’Hospital de Jerusalem, fins al 1325. Continuà com a parròquia fins a l’any 1851. Aleshores totes les seves pertinències es van traspassar a la parròquia de la Puríssima de Sabadell, que s’havia acabat de constituir. L’Arxiu-Museu d’aquesta parròquia conserva, doncs, els objectes litúrgics recuperats de l’antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec després de la seva desafecció. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec té actualment una capella dedicada a l’església de la Puríssima.
Sens dubte, el valor arquitectònic i històric de l’església de Sant Pau de Riu-sec és de primer ordre. Durant els treballs previs de condicionament per a les obres d’urbanització del complex comercial, una sèrie d’excavacions arqueològiques varen constatar que l’església està construïda sobre una antiga vil·la romana, de fet dues vil·les successives, fet que reforça encara més la importància històrica d’aquesta àrea .
Atesa aquesta rellevància arqueològica es va aprovar un pla director de conservació i ampliació dels treballs arqueològics realitzats. El pla va ser aprovat per l’Ajuntament de Sabadell i executat pels professionals arqueòlegs implicats i la Secció d’Arqueologia del Departament d’Història de la UAB.
L’església és de planta rectangular, d’una sola nau i absis semicircular. A la banda nord s’hi alça el campanar, de torre i amb coberta piramidal, integrat parcialment a l’edifici de la rectoria. Aquest conjunt es bàsicament del segle XI, a excepció de l’ampliació de la nau, de final del segle XIII, i de la rectoria, que és del segle XVIII.
La troballa arqueològica més important fou la part d’una basílica de planta i absis rectangular, amb un banc d’obra semicircular, que es pot datar entre el segle VI i VII, amb restes romanes del segle I al V.
I al voltant de l’església s’hi va trobar una vil·la d’època romana (del segle I aC al II dC), així com restes romanes del segle I al V. També uns assentaments o vilatge d’època alt-medieval carolíngia del segle IX-X, format per un nombrós conjunt de sitges i una important necròpolis.
El cèntric carrer de Sant Pau, de Sabadell, correspon al camí que començava a la plaça Sant Roc i conduïa fins a l’església de Sant Pau de Riu-sec. D’aquí li ve el nom.
L’Associació Amics de Sant Pau de Riu-sec porta des de fa anys una important activitat per tal de donar a conèixer i defensar aquesta joia del nostre rodal. Cada any, el tercer diumenge de maig, organitzen l’Aplec de Sant Pau de Riu-sec, amb un nodrit programa d’activitats. Es tracta d’un aplec que s’havia deixat de celebrar feia molts anys, i que gràcies a l’empenta de l’Associació es va recuperar el 2016.
UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Entitat declarada d’utilitat pública. Resolució JUS/811/2022, de 22 de març
“Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro”.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de Víctor Alexandre, prestigiós escriptor i periodista de Sant Cugat del Vallès qui a la seva publicació a Racó Català, mitjà de comunicació íntegrament digital i exclusivament en català editat per Tirabol Produccions, posat en funcionament el 4 de març de l’any 1999 pels llavors estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda. La seva orientació és de base independentista i no està associat a cap partit polític. Tracta temes culturals, socials o d’actualitat dels Països Catalans. També ha estat responsable de moltes campanyes online en la defensa de la llengua catalana. A primers del 2013 tenia més de 20.000 usuaris registrats i als seus fòrums interactius s’hi havien publicat prop de 5 milions de missatges al llarg de la seva història. El febrer de 2013 es trobava en la sisena posició dels diaris digitals en català que disposen de mesurament via OJD Interactiva amb més de 330.000 usuaris únics mensuals. El setembre de 2015 va rebre 418.747 navegadors únics segons l’OJD.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
VÍCTOR ALEXANDRE|No fa gaire, en fer-se pública la 48ª onada de l’Observatori Sociològic de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, vam tenir dades lingüístiques molt interessants que, amb els matisos locals corresponents, són il·lustratives de la situació de la llengua catalana a tot el país i també de quin és el seu estatus en el marc mental de la població. D’entrada ens fa saber que un 45,3% dels “santcugatencs catalanoparlants canvia d’idioma en una conversa si se li parla en castellà”, i quan entra en detalls ens especifica que un 22,9% assegura respondre en català, però que canvia a l’espanyol si la conversa no flueix; un 18,1% afirma que respon en català, però que canvia d’immediat a l’espanyol si l’interlocutor diu que no entén el català; un 9,5% respon en català, però parla més a poc a poc i alterna tots dos idiomes; i només un 3% es manté en català fins al final.
Però hi ha més dades. L’informe diu que un 40,8% dels catalanoparlants considera que mantenir-se en català davant d’algú que se’ls adreça en espanyol és un dret que cal exercir sempre, mentre que només un 12,5% dels hispanoparlants comparteix aquest parer. Hi ha, d’altra banda, un 39,5% d’hispanoparlants que diu que s’ha de respectar la llengua de cadascú, i un 23,4% considera apropiat que hom es mantingui en català. Per contra, un 11,9% ho qualifica de mala educació, i un 2,5% ho troba inadmissible.
Com dic, són dades de Sant Cugat. Però són nacionalment il·lustratives si tenim en compte que, segons un estudi del 2023 de l’Institut Català d’Estadística entre municipis de més de 50.000 habitants, Sant Cugat (que en té 100.000) és el municipi amb més coneixement de la llengua catalana i el que més bé sap parlar-la, escriure-la i llegir-la de tot Catalunya. És a dir, que fins i tot en el lloc més favorable, la llengua pròpia del país no gaudeix entre els catalans de la mateixa consideració que el francès entre als francesos, l’italià entre als italians o l’alemany entre als alemanys. Fins i tot els quebequesos, malgrat que no són un Estat, i malgrat l’influx indefugible de l’anglès, tenen clar que el francès és la llengua pròpia del seu país i no pas una llengua ornamental com fa Catalunya amb el català. Per tant, revisem les xifres.
En primer lloc cal agafar amb pinces la dada segons la qual hi ha un 54,7% que es manté en català quan algú se li adreça en espanyol, ja que no s’ajusta a la realitat en absolut. En absolut! N’hi ha prou de mantenir-se amatent a aquesta qüestió en tots els ordres de la vida –amics, coneixences, món laboral, món d’oci, món de serveis, bars, restaurants, botigues, supermercats, etc.– per saber que trobar un català que es mantingui parlant català amb un interlocutor que li parla en espanyol és un fet tan extraordinari, tan singular, que gairebé agafen ganes d’abraçar-lo. N’hi ha, de catalans així, és clar que sí. Per sort! Però són tan excepcionals, tant! (incloent-hi Sant Cugat), que llegir que són més de la meitat és per petar-se de riure. Aleshores com s’entenen aquestes xifres? Doncs s’entenen perquè responen als resultats d’una enquesta, i en una enquesta, com en les fotos, tothom procura sortir-ne afavorit. Com que ningú no verificarà la versemblança de la resposta, fa més patxoca mostrar-se valent amb el català que reconèixer-se claudicant davant l’entrevistador. Preu per preu, sabates grosses.
Un punt interessant és aquell que diu que hi ha un 11,9% d’hispanoparlants que consideren que és de ‘mala educació’ que l’interlocutor els continuï parlant en català i un 2,5% ho jutja “inadmissible”. Són persones supremacistes que creuen que un català ha de baixar de la vorera quan hi passen ells. I per què? Perquè són ‘ells’. És una actitud, aquesta, que ve provocada per diversos factors, alguns de polítics i altres de psicològics. Entre els de caràcter polític hi ha el de considerar Catalunya una colònia espanyola els nadius de la qual tenen l’obligació de respondre a l’amo en la llengua de l’amo. No fer-ho, segons ells, és de mala educació i un acte d’insubmissió. Pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Madrid, Toledo o Valladolid. Però aquest supremacisme no els serviria de res si els catalans no claudiquéssim. Vull dir que és la claudicació sistemàtica que veuen en nosaltres el que els fa créixer. Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro. Però no ho tenim clar i en paguem les conseqüències. La nostra claudicació afebleix la llengua, i l’afebliment de la llengua ens afebleix com a poble. De nosaltres depèn, per tant, revertir la situació. Fem-nos el ferm propòsit de no claudicar. Tant se val si ho fem per salvar-nos de la desaparició o per dignitat. El resultat serà igual de positiu.
LLUÍS TORRES|Compartim l’article que els bellaterrencs Josep Cardó i Lluís Cusidó van publicar al número 15 de 1987 a L’Esquirol del Vallès. Una història dels 25 anys de la primera revista “Bellaterra”, que va aparèixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
Número 1 de la primera revista Bellaterra 📷CEDIDA Helena Cusidó
25 anys de la primera revista “Bellaterra”, per Josep Cardó i Lluís Cusidó
Més d’una vegada s’ha parlat desde aquestes mateixes pàgines dels antecedens que com a publicació dedicada als temes i actualitat de Bellaterra, ha tingut al llarg dels anys aquest «ESQUIROL».
De la mateixa manera que s’ha comentat l’intent d’una revista periòdica amb tots els ets i uts» que el recordat Sr. Climent Vidal Pons va portar a terme als voltans de l’any 1936, quan Bellaterra estaba en els seus mes clars inicis. Avui volem evocar una publicació que amb el nom de «BELLATERRA», va apareixer regularment els anys 1960, 61 i 62, fins arribar a aconseguir el número 27 que marcà la seva desaparició definitiva.
I sembla que ara es un bon moment per parlar-ne, tota vegada que un petit calcul ens permet constatar que es compleixen precisament 25 anys de la seva darrera aparició.
Recordar avui els inicis de la publicació comporta evocar com era Bella-Terra ara fa uns 30 anys i quin era el ventall de diversions que oferia durant els llarguisims hiverns als que hi viviem tot l’any i teniem 15, 16 0 17 anys.
Imagineu el que era trovar-se envoltat de pins, amb una pau i tranquilitat que nosaltres consideravem excesiva, amb uns trens que circulaven tan sols cada hora i que desapareixien després de les 10 de la nit, sense que el nivell de motorització, avui habitual entre la joventut, es pogués ni tan sols sommiar i amb totes les hores del día i de la nit per davant…. No era doncs extrany que Sabadell, entrevist en la llunyanía, ens semblés l’emporium de la diversió i Barcelona, intuïda darrera del Tibidabo, una cosa així com «Las Vegas».
Però com tot no podia limitar-se a anar cada nit a casa de la familia Cusidó a veure «Los Intocables» o el «Perry Mason» en la seva versió castellano- sudamericana», sempre donavem voltes pensant amb què podiem omplir les hores, i sense saber massa bé com, va néixer l’idea de publicar una revista. Qui més, qui menys feia els seus primers intens amb la ploma, convençut de que tenía moltes coses per dir el fet de que un dels companys, en J.M. Tort concretament, es sentís atret per els misteris de la fotografia, feia les coses més planeres.
Vist avui i fredament, resulta digne de l’equip rector de «LA CODORNIZ», la idea de fer néixer una revista per comentar l’actualitat d’un lloc on mai passava res, però amb juvenil entusiasme, creiem que les noticies ja neixerien que de no ésser així, nosaltres mateixos amb un seguit d’activitats que planejaven, les crearíem.
I el primer cos de redacció quedá constituit. Els seus integrans eren l’es- mentat J.M. Tort, en Lluís Cusidó, en Josep Cardó en Just Treceño que si bé no era bellaterrenc de tot l’any, motius de carácter molt personal, el feien estar a Bellaterra tantes hores com podía.
La revista disposa desde el primer moment de local social. El soterrani de casa els Tort, a on en Josep M. tenia installat el seu laboratori fotogràfic, es convertí en la redacció, i entre la roba estesa que la Sra. Tort retirava avans de que acabés tacada de tinta, va iniciar el seu caminar la revista BELLATERRA.. Alguns mesos més tard, en Jordi Camprubi, en Ramón García, varen unir el seu esforç al dels ja esmentats, i al llarg dels 3 anys que va durar la seva aparició, a la revista, varen colaborar bellaterrencs prou coneguts com Mn. Placid Armengol, David M. Eloy, Josep M. Riu, Mercè Lieonart, Francesc Garriga, Fèlix Estrada i alguns d’altres que ho feien sota pseudònims que avui resulten dificils d’esbrinar. El repartiment del primer exemplar es feu durant la Misa del Gall del Nadal de 1959, distribuint-se l’edició corresponent al Gener de 1960. Resulta avui emotiu comprobar com el primer article està dedicat a la memòria del Sr. Climent Vidal Pons, desaparegut en aquelles dies i de qui, amb la publicació de la revista, semblava recollir-se el «testimoni del seu vell desig d’una publicació bellaterenca.
🎥https://youtu.be/xHdZAtCA_yk?si=C5Mt2H6tTLIWBHz9
Al llarg dels tres anys la revista fou un generador d’activitats, de les que posteriorment s’en recollia puntual notícia en les seves pàgines. Així trovem comentaris sobre campaments infantils, representacions teatrals, concursos fotografics, sesions de cinema amateur…
Rellegir avui els textes publicats en aquells moments permet donar-se compte del què era la vida a Bellaterra i la seva evolució. Així podem senyalar com a anècdota curiosa i il-lustrativa, que en primer número s’incloïa un co- mentari dolgut, motivat per la desaparició de l’estanc que hi havia als porxos de l’Hostal. Avui, uns quans anys després, els fumadors encara seguim lamentant’ho.
Quedi però, anècdotes a banda, constància de la publicació al llarg de tres anys, d’aquelles pàgines nascudes d’uns entusiasmes juvenils i d’una certa dosis d’aborriment, pero que ens permeten avui, 25 anys després, una visió aproximada del que era la Bellate- rra d’aquells «feliços» anys 60.
JOEL JOAN: A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida.
Joel Joan a l’acte de presentació dels nominats dels IV Premis Gaudí (2012)
LLUÍS TORRES|Marc Villanueva pública a El Nacional.Cat un article sobre l’actor Joel Joan (Barcelona, 2 de novembre de 1970), on se sincera sobre el rebuig que desperta al gremi del cinema i el teatre i explica com funciona el sistema per dins. Diu que viu instal·lat en una paradoxa professional: és un dels actors del país amb més popularitat, èxit professional i personalitat i, en canvi, se sent no ja poc estimat sinó ignorat, exclòs del seu gremi.
“Els que manen al cinema i al teatre a Catalunya no el truquen per treballar”.
Els èxits se’ls produeix ell sol: com les sèries de TV3, les obres de teatre i la pel·lícula Scape Room. El seu cas revela un secret a veus: el cinema i el teatre a Catalunya funcionen per un sistema de “capelletes“. Es contracten actors i actrius per amistat. I Joel Joan denuncia que això perverteix el sistema, perjudica l’espectador i empobreix el resultat. En una entrevista a El Periódico, Joel Joan ha fet com sempre: no mossegar-se la llengua, explica què li passa i, el més important, denuncia per què li passa.
Joel Joan va ser un dels impulsors i la cara visible de l’Acadèmia del Cinema Català, una estructura d’Estat que molts no veien clara, com tampoc els Premis Gaudí. Ara que s’han consolidat, el gremi del cinema català margina Joel Joan: “Curiosament, soc la persona menys desitjada al món del cine: com a actor, director o guionista. Estic totalment al marge de la professió. No interesso. Els cinc primers anys de l’Acadèmia del Cinema Català van ser molt difícils: buscar el finançament, una seu, el suport de la tele… I sí que em sento una mica frustrat perquè ningú em recorda. És dur parlar d’això. Em sap greu que no pensin en mi. Però aquí també entren molts factors de personalitat, de fílies i fòbies.”.
No li truquen però per què. Ell mateix es respon: “En la nostra indústria cinematogràfica finalment ningú ha de retre comptes amb la taquilla, una cosa que trobo aberrant perquè les pel·lícules cal fer-les perquè la gent les vegi. Al no ser important la taquilla, no hi ha star-system. Al final fas la pel·lícula amb el que millor et cau, amb els amics. Fins i tot quan els guions són bons, la gent treballa amb els amics. Al teatre passa igual. És molt fort. Però t’ho diu molta gent, fins i tot Ángel Llàcer. Com podràs deduir, no dec anar sobrat d’amics perquè si no, estaria fent més coses”.
Després explica per què no té amics al gremi, per enveja: “No em sento valorat per la professió. Noto que està mal vist que et vagi bé amb una obra de teatre. Sembla que agradar al públic és sinònim de comercial, trivial, frívol o fàcil. És a dir, si va bé una obra és perquè l’espectador és idiota. Em molesta que l’èxit et resti autoritat moral o autoral, o profunditat.
Que jo sàpiga ningú vol un teatre buit. ¿Què hi ha de dolent a guanyar diners?”. Joel Joan mostra la cara fosca del gremi actoral.
A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida. Per això hi ha pocs actors mullant-se com ho fa Joel Joan: per por de perdre un paper. Costa recordar un altre actor o actriu que ho hagi revelat d’una manera tan crua com Joel Joan. Ho ha tornat a fer: guanyar-se un munt d’enemics al gremi per dir el que pensa.
BELLATERRA.CAT 