“Tiramisú és la cinquena paraula de la cuina italiana més coneguda a l’estranger, i la primera entre les postres. Etimologia de la paraula Tiramisú: significa “aixeca’m” o “enforteix el meu cos”. Prové del dialecte trevisà “Tireme su”, que es va italianitzar com a Tiramisú en les últimes dècades del segle passat”.
Recepta de Tiramisú Cipriani di Venezia
Per obtenir el millor resultat per la recepta del Tiramisú és important adoptar petites precaucions:
-Mitja hora abans de començar el procediment, treure el Mascarpone del frigorífic.
-Els ous ecològics (número 0) haurien d’estar a temperatura ambient.
Ingredients per a 6 persones:
4 ous ecològics del número 0 mitjans 500 g de Mascarpone de bona qualitat 4 cullerades de sucre 300 g de galetes Savoiardi italianes 8 tasses de cafè fred pur aràbiga 50 g de licor Amaretto Cacau amarg tamisat Sal al gust.
(1) Primer de tot, divideix els rovells d’ous i les clares i posa-los en dos bols diferents. Afegiu-hi 1 cullerada de sucre als rovells d’ou i, amb les batedores o una batedora elèctrica, barregeu-ho tot bé fins que quedi lleuger i esponjós.
(2) Afegiu el Mascarpone i treballeu la mescla fins a obtenir una crema llisa i espumosa.
(3) Batem les clares fins que estiguin rígides a punt de neu (Han de tenir una consistència molt densa i sòlida).
Comenceu a treballar les clares soles fins que estiguin semi-muntades. En aquest punt, afegiu-hi a poc a poc 2 cullerades de sucre i continueu batent-ho tot fins que estigui rígid.
Quan tingueu la consistència adequada, afegiu l’altra part de la mescla que conté els rovells d’ou i el Mascarpone.
Poseu la safata del Tiramisú al frigorific durant almenys 6 hores (Millor d’un dia per l’altre, perquè estigui reposat i sucós)
És important que feu aquesta operació amb molta delicadesa, incorporant-ho tot de baix cap amunt, perquè les clares no perdin la seva suavitat. Aboqueu-ho tot en bol o pastissera i deixeu-ho reposar al frigorífic.
(4) Barregeu la 1 cullerada de sucre restant amb el licor Ratafia Catalana i el cafè aràbiga fred per fer el liquid que servirà per sucar les galetes Savoiardi.
(5) Munteu el vostre Tiramisú: agafeu una petita safata de forn i estendre-ho una capa de crema freda, després cobriu amb una capa de Savoiardi mullats amb el líquid de cafè aràbiga i l’Amaretto.
Cobrir amb una altra capa de crema, després amb una de Savoiardi i així successivament fins que s’esgotin els ingredients.
Poseu la safata del Tiramisú al frigorific durant almenys 6 hores (Millor d’un dia per l’altre, perquè estigui reposat i sucós)
(6) Abans de servir, empolvoreu la superfície amb cacau amarg tamisat.
LLUIS TORRES ✍️ El 15 de maig de 2025 obrí les portes l’Osteria Nonna, el nou projecte gastronòmic del Grup Ébano, conegut pels seus restaurants Ébano de Bellaterra i Ebanito de Sant Cugat del Vallès.
Carta de l’Osteria Nonna de Bellaterra 📷 BELLATERRA GOURMET
Aquesta nova proposta representa un canvi d’estil i una aposta per una cuina mediterrània amb ànima italiana, totalment diferenciada de la resta d’establiments del grup. Situat al carrer Lleó XIII, número 2, el Nonna convida el veïnat de Bellaterra a gaudir d’una experiència culinària que combina la tradició i la senzillesa de la cuina italiana amb la qualitat dels productes de proximitat. El resultat és una carta que destaca per la seva autenticitat, elegància i sabor. Amb un preu mitjà que oscil·la entre els 40 euros per persona, el Nonna ofereix una proposta acollidora i refinada, ideal tant per a un dinar entre amics o familia com per a una vetllada especial.
Des del Grup Ébano s’està molt il·lusionat amb aquest nou concepte i convida tots els veïns i veïnes a descobrir el Nonna i deixar-se sorprendre per una nova forma de gaudir d’una nova proposta culinària a Bellaterra.
Per a més informació i reserves: osterianonnabellaterra@gmail.com
📷 GALERIA DE FOTOS: BELLATERRA GOURMET I BELLATERRA.CAT
Aquesta nova proposta representa un canvi d’estil i una aposta per una cuina mediterrània amb ànima italiana, totalment diferenciada de la resta d’establiments del grup.
Situat al carrer Lleó XIII, número 2, el Nonna convida el veïnat de Bellaterra a gaudir d’una experiència culinària que combina la tradició i la senzillesa de la cuina italiana amb la qualitat dels productes de proximitat. El resultat és una carta que destaca per la seva autenticitat, elegància i sabor. Amb un preu mitjà que oscil·la entre els 40 euros per persona, el Nonna ofereix una proposta acollidora i refinada, ideal tant per a un dinar entre amics o familia com per a una vetllada especial.
Des del Grup Ébano s’està molt il·lusionat amb aquest nou concepte i convida tots els veïns i veïnes a descobrir el Nonna i deixar-se sorprendre per una nova forma de gaudir d’una nova proposta culinària a Bellaterra.
Alguns del plats de l’Orteria Nonna de Bellaterra
Per a més informació i reserves: osterianonnabellaterra@gmail.com
Pòster original d’Homenatge al Mercat de La Boqueria de Barcelona, obra de l’amic Víctor Hom Aranda (Barcelona, 16 febrer 1937- 12 març 2020), fill de Josep i Genoveva 📷 BELLATERRA.CAT
LA BOQUERIA DE BARCELONA
VÍCTOR HOM ARANDA✍️De bon matí quant tot just clareixa el dia, una dona (com cada día) entra en el Mercat de la Boqueria, se la veu simpàtica, i té un somriure tant dolç que quan saluda a la gent que va trobant, tot desitjar-los un bon día, a tothom encomana la seva simpatía.
Quan arriba a la parada, on fa anys s’en treu la seva setmanada, es disposa amb alegría i gust exquisit a guarnir la seva parada, amb lo que el dia abans li ha escollit el seu marit.
Per cridar l’atenció de la parròquia, a devant posa tres apits grans, una col vermella, i quatre enciams, per donar-li color. I amb honor al seu avi, al seu pare, i al seu oncle, per haver-li ensenyat a estimar la terra, amb vuit manats de raps i dos quilos de llimones en renglera, amb productes de la terra, en fa La Senyera.
Mentres la parada va parant, a les primeres clientes va despatxat, per totes té paraules amables i de cortesía. A una li pregunta pel marit i un altre per la filla, una rosa presumida. Li lloa el pentinat que du aquell día.
Com fa cada dissabte, en una bossa n’ha separat una col, un api, dues pastenagues i un nap. Aviat farà cent anys. No hi ha velleta, ni més eixerida ni més neta. Tothom coneix al mercat coneix a la Senyora Papeta. Així li van passant les hores fins arribar al migdia, i aprofitant un moment que sola l’han deixat, fa un descans, i tot prenent-se un tallat, somriu satisfeta perquè veu el calaix quasi ple i la parada quasi buida, i pensa…. “No ha estat malament el día”, i a més ha fet dos nous clients, que els hi ha regalat dues pomes, pensant que potser agraïts quedaran, i el dissabte que ve a comprar-li tornaran.
Tot plegant la parada, i veient que li ha quedat una coliflor, dos carxofes i quatre bledes, i com que de casa n’és bona mestressa, pensa que amb aquesta verdura li afegirà quatre seques i amb el lluç que li guardi la peixetera, aquesta nit amb el seu marit, soparan de primera.
Es així com es fa un mercat! Fent el que fa aquesta pagesa, un mercat es fa no per “la seva façana bonica”, ni per estar al mig de Les Rambles situat. Un mercat es fa com es fa tot, amb esforç i posant-li el cor, dia a dia “amb alegria”.
Així s’ha fet La Boqueria, amb homes i dones treballadores responsables , i amb el sentit de la dignitat, es a dir…. Com fa aquesta pagesa de Sant Climent de Llobregat, una pagesa que tots en el mercat conexien com la Senyora Montserrat.
Així s’ha fet el millor mercat del món, així s’ha fet La Boqueria!
Barcelona, 28 de març de 1995
Victor Hom Aranda va ser vocal fundador de la Fundació Privada Prahu.
Recepta Quiche de 4 formatges suïssosAOP: Appenzeller, Emmental, Gruyère i Sbrinz
Quiche de 4 formatges AOP de Suissa
Ingredients per a 4 persones
1 pasta de full llesta per estirar
1 llesca i mitja de pernil
100 g de formatge Appenzeller
100 g de formatge Sbrinz
100 g de formatge Gruyère
100 g de formatge Emmental ratllat
1 culleradeta de mostassa
20 cl de crema fresca espessa
3 ous ecològics del 0
herbes de Provença
sal i pebre
Preparació
Preescalfeu el forn a 200 °C. En un motlle de pastís, poseu la pasta de full, deixant el paper de forn a sota. Pinteu la massa amb mostassa. Disposeu harmoniosament tires de pernil, rodanxes de formatge de cabra, petites talls dels 4 formatges OAP de Suïssa
En un bol, bateu els ous ecològics, afegiu-hi la crema fresca de llet i barregeu-ho tot. Afegiu-hi sal i pebre al vostre gust. Empolvoreu-ho amb herbes assortides aromàtiques.
Cobriu-ho tot amb formatge Emmental suís ratllat.
Per finalitzar
Fornejar durant uns 35 minuts (fins que la quiche estigui daurada) i servir immediatament.
Un pernil lloat fins més enllà del que és raonable per reis, escriptors, nobles i gastrònoms. Entre ells es van explicar Richard Ford, Rossini i Ganivet. G. Monsegur, escrivia en el número 13 de l’Art Culinaire (París, 1901):Jambon de Trévelez. “Je n’ose en parler, car malhereusement il est près que introuvable dans le commerce“.
Pernil ibèric tallat a ganivet 📷 Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició
NO TOT ÉS GLA
La tradició i els amants del bon pernil vol que el gla sigui l’aliment bàsic de la dieta del porc ibèric, encara que la realitat s’allunya força. L’acceptat és que es cria en règim de pasturatge sota les alzines i que aquestes es varen sovint per facilitar la caiguda de les glans. No obstant això, només hi ha gla quatre mesos a l’any, per la qual cosa el porc es veu obligat a passar de la rastrejera a la deixalla de l’oliva per acabar menjant gla. Si es així, els pernils que es produeixen serán “de gla”
Hi ha animals que no aconsegueixen engreixar-se prou amb aquest règim i passen estabulats el darrer mes de la seva vida amb una alimentació a base de pinso. Els seus pernils són “d’encenall”. Altres s’alimenten exclusivament de pinso. Com que no tenen interès em nego a donar-los nom.
Les diferències són clares i fàcilment detectables. Vaig participar al maig a les jornades tècniques que van acompanyar la primera edició de la Fira Mediterrània de l’Alimentació (MEDAL 88), en què vam dedicar una tarda completa a un tast públic de pernils. Hi havia pernils procedents de Guijuelo, la Vall dels Pedroches, Origen Jabugo i Sánchez Romero Carvajal (aquestes dues últimes, de Jabugo, embrancades en un litigi del qual parlaré més endavant). Cada elaborador presentava una peça de gla i una altra d’enceball.
A la vista va quedar la diferència bàsica: el greix del porc belloter és fluït al tacte, d’un color groc vell gairebé transparent i desprèn una aroma forta i perfumada; característiques que es transformen quan el pernil és d’enceball : llavors el greix es torna blanquinós i les seves qualitats aromàtiques perden intensitat.
No hi ha normes fixes. Cada pernil és un món. Es donen anyades excepcionals davant de períodes de normalitat. Hi ha velles reserves amb peces joves. També hi ha categories en funció de la qualitat de cada animal del ramat i, ja està dit, del tipus d’alimentació que ha rebut. Si hi afegim les que marquen la zona de procedència del pernil (sistema de salat i curació), les diferències entre cada peça poden arribar a ser tremendament marcades.
Al principi, però, és igual per a tothom. Diuen que la matança bona és la de gener i febrer. El porc ibèric va dòcil a la mort. Sense xiscles. La primera operació és el dessagnat, que es realitza a mà i ha de ser absolut. Qualsevol coàgul que romangui a la pota donarà lloc a la putrefacció de la peça. A continuació es deixa reposar durant quaranta-vuit hores a zero graus. Amb el salat de la pota s’inicien les diferències, marcades de forma decisiva pel clima de la zona on s’elabora el pernil. Al voltant del Jabugo, El Repilado, Cortegana i Cumbres Mayores es conforma un microclima que facilita la curació i criança dels productes del porc i proporciona l’inconfusible aroma que els distingeix. Baix grau d’humitat, temperatures moderades i un nivell de pluges estable condicionen el sistema del salat. L’absència de baixes temperatures obliga que el salat, realitzat amb sal marina procedent d’Ayamonte, es prolongui durant dia i mig per cada quilo de pes del pernil.
L’altre senyal distintiu està en la lenta curació a l’aire de Sierra Morena, realitzada en un procés descendent, dels assecadors a l’aire (golfes i doblegats, on sua i pateix espectaculars minves de greix) als cellers, sovint subterrànies, on estarà entre divuit i trenta-sis mesos recollint els aromes. S’aconsegueixen així pernils aromàtics, amb un lleuger punt de sal.
El clima de Guijüelo, a Salamanca, és sec i més fred. Allí els pernils se salen a raó d’un dia per quilo de pes i la curació, per efecte del clima, és més ràpida. Els pernils obtinguts guanyen respecte als de Jabugo una tènue dolçor (s’hauria de traduir per un menor nivell de sal) a canvi del minvament en el seu potencial aromàtic.
Tot això va quedar palès al tast de Sevilla i, curiosament, els més de cinquanta pernilers assistents van acceptar sense dir ni piu els comentaris de la taula de tast, que va ponderar aferrissadament les peculiaritats dels pernils salmantins davant de les dels andalusos.
Però hi havia tensió. Era evident i s’esperava, com cada cop que coincideixen en públic els productes i els representants de Sánchez Romero Carvajal i d’Origen Jabugo, S.A. La història de la disputa és antiga.
Sánchez Romero Carvajal es funda el 1879, erigint-se en el primer gran celler de Jabugo. Amb el temps, l’empresa registra la firma Jabugo, SA, que incorpora els seus pernils, els quals distingeix, en funció de la seva qualitat i del període de criança, amb un nombre de jotes que n’arriba fins a cinc per als millors. Als seus cellers maduren més de mig milió de pernils.
A partir d’aquest moment, la identificació dels pernils de Jabugo amb els d’aquesta firma és tan gran que fa poc s’afirmava en una revista gastronòmica espanyola que Sánchez Romero és l’única empresa elaboradora de Jabugo. Però no és veritat. Només a Jabugo hi ha setze elaboradors de pernil que batallen des de fa dos anys per la consecució d’una Denominació d’Origen que els protegeixi del frau i ofereixi segell de garantia als seus productes, cosa impossible mentre una signatura comercial ostenti el nom genèric del mateix. La presència d’una empresa oficial, Tabacalera, entre els accionistes de Sánchez Romero Carvajal no ha servit per alleugerir les tensions i cercar vies d’acord.
Entre querella i querella, la resta dels elaboradors de Jabugo s’han agrupat en una associació anomenada Origen Jabugo, S.A. Al tast de Sevilla van assistir amb el seu advocat al capdavant, entestat a replicar i contestar la legitimitat de les peces presentades pel seu gran oponent.
Mentrestant, són molts els pernils de porc ibèric als quals se substitueix el precinte oferint-los amb el segell de Jabugo. Ho va patir Guijuelo i, sobretot, els pernils de Pozoblanco, al cordovès Valle dels Pedroches.
D’altra banda, en una tasca de filigrana, Guijuelo s’ha avançat constituint la seva Denominació d’Origen. A partir de setembre de 1988, tots els pernils de la zona arriben al mercat amb un precinte de garantia, numerat i avalat pel Consell Regulador, que recolza la qualitat del producte.
I així seguim, a l’espera de quedar-nos sense l’últim dels luxes que encara és exclusivament el nostre, a cavall entre els 3.481 metres del Veleta i el mar.
Un pernil lloat fins més enllà del que és raonable per reis, escriptors, nobles i gastrònoms. Entre ells es van explicar Richard Ford, Rossini i Ganivet. G. Monsegur, escrivia en el número 13 de l’Art Culinaire (París, 1901):Jambon de Trévelez. Je n’ose en parler, car malhereusement il est près que introuvable dans le commerce.» Pedro Antonio de Alarcón ho definia així en 1874: “L’excel·lència d’aquest pernil prové que es curen a la ventilació de la neu, que els difunts (em repugna dir porcs) es crien en els cingles de la serra la qual fa que la seva carn estigui molt treballada i eixuta, que les matances es perpetrin en joves de curta edat. Per això els seus pernils resulten tan dolços, tan magres i tan petits”.
Font: Los ritos del lujo, Edicions Temas de Hoy, Ignacio Medina, Primera edició de 1988.
Ignacio Medina 📷 7 Canibales
(*) IGNACIO MEDINA BAÑÓN comença a exercir el periodisme als diaris Hierro i Tribuna Vasca, a Bilbao. El 1983 entra a la revista Club de Gourmets com a redactor en cap i tres anys després obre la seva pròpia publicació, Gran Reserva, que dirigeix durant quatre anys. Des de llavors, es dedica exclusivament al periodisme gastronòmic.
Ha estat crític de restaurants als diaris El País, El Sol i El Mundo, i les revistes Panorama, Època i Guia de l’Oci de Madrid, a Espanya. Començo a treballar al Perú el 2007, com a crític de restaurants a Cosas i posteriorment a Poder. Des del 2013 al 2016 ha mantingut una columna d’opinió a Somos, la revista setmanal del diari El Comerç i des de novembre de 2014 publica una columna setmanal a l’Edició Amèrica i l’Edició Brasil del diari El País. També ha publicat una crítica setmanal de restaurants a Luces, el corp B del diari El Comercio fins al juliol del 2017. Viu a Lima des d’agost del 2011.
Ha publicat 80 llibres de cuina -dos dels últims al Perú, edén.pe i Mama, jo no vull ser Gastón i l’últim a Xile, Els sabors d’Antofagasta– i durant quinze anys va treballar en diverses emissores espanyoles de ràdio (Ser, Onda Zero) i. També va ser guionista del programa de Karlos Arguiñano, a la televisió i acaba de fer Cocinando los Orígenes (13 capítols) per a Teleamazonas Ecuador i Diners Club Ecuador.
El 1987 i el 2009 va rebre el Premi Nacional de Gastronomia, atorgat per l’Acadèmia Espanyola de Gastronomia.
Treballa professionalment com a consultor a través d’Ignacio Medina Consultores.
“Confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocin. La mermelada és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament“.
Confitures de prunes i kumquat ecológics de Bellaterra
LLUIS TORRES| Segons ens recordava en Josep Maria Espinàs, la confitura i la melmelada són dues germanes, evidentment, però no pas bessones. La confitura és la fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocins, i de fet és una «conserva».
La melmelada, en canvi, no és considerada una conserva, perquè el procediment emprat per a obtenir-la fa que la fruita modifiqui el seu gust i també el seu valor nutritiu; en aquest cas, la fruita ja no és conservada en trossos més o menys petits com en la confitura, sinó que és reduïda a polpa i sucre, que són barrejats íntimament.
L’hivern és una bona època per a menjar confitures i melmelades, perquè com a compensació d’haver perdut altres qualitats la fruita enriquida amb sucre té un notable valor energètic.
De quan Espinàs era infant, recordava els versos de Josep Carner (*) que diuen:
Diu Iris a Mirtila:
–Amiga, jo no sé… ¿tants d’albercocs hi deixes al vell albercoquer?
-Oh Iris, prou m’agrada menjar-ne pels camins fent festa a la dolcesa que em raja boca endins.
Però l’hivern arriba, i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare veient-nos entristits, i com freguem els nassos, i com bufem els dits, ens porta, riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs i albercocs.
Per a mi, aleshores, Iris i Mirtila no eren noms que poguessin correspondre a noies concretes, arrenglerables amb germanes, cosines o amiguetes, sinó personatges misteriosos, de fora d’aquest món; en canvi, quina gràcia tan real em feia allò de «i com freguem els nassos, i com bufem els dits, que era el retrat de la meva experiència de braser i de penellons…
Font: Del rebost i de la taula, Editorial Pòrtic, 1975, Omnium
(*) Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Fou poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.
Conegut com el príncep dels poetes perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d’abandonament del català com a llengua de cultura l’havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l’Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l’obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del xviii, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d’humilitat franciscana i d’inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
La chef Soraida i el seu fill Edward, Maître del Turó Restaurant
Edward Cabrera, i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, que per la seva qualitat i preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.
Vista al Restaurant Turó de Bellaterra
La cuinera Soraida, mare d’en Edward, és l’ànima del Restaurant Turó de Bellaterra. Edward Cabrera es va formar a la prestigiosa Escola de Cuina Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024 i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.
LLUIS TORRES✍️Al llarg d’aquesta darrera dècada la restauració de Bellaterra ha experimentat un canvi positiu, que la ha alliberat del mil·lenarisme recuperador d’antigues receptes perdudes, i del seu simètric, la modernitat inspiradora de les barrrejes contra natura.
En el darrer any, des de l’obertura del Restaurant Turó, -situat a la part alta del Centre Cívic del Turó de Sant Pau de Bellaterra, Edward Cabrera i Soraida, la seva mare, experimentada cuinera peruana, ens ofereixen una línea Mediterrània- Peruana, queper la seva qualitat preu és un dels millors Menús Migdia del Vallès Occidental.
Edward es va formar a la prestigiosa Escola Joviat de Manresa, designada com a Millor Escola d’Hoteleria de Catalunya en la XVII edició del Concurs de Joves Cuiners/eres i Cambrers/eres 2024, i també va guanyar el 2n Concurs d’Escoles de Pastisseria.
Detall d’una part de la terrassa del Restaurant Turó de Bellaterra
El servei mixte de l’equip de sala és atent i en tot moment s’interessa per les necesitats dels comensals, que distribuïts en taules ben parades al llarg del saló interior, així com l’atractiva terrassa jardí amb vistes a les zones verdes i ombra dels mèlia o el metziner, arbres originari de la Xina central i occidental i nord de l’Índia, un conreu escampat pel Turó de Sant Pau i tota la Mediterrània.
Barra del Restaurant Turó de Bellaterra
El Menú Migdia del Restaurant Turó ens ha deixat a tots els assistents de la família un molt bon sabor de boca i hem marxat amb l’opinió generalitzada que s’ha de tornar sovint. De primers plats hem gaudit de l’Amanida assortida amb Burrata, el Ceviche autèntic peruà, les carxofes rostides amb romesco, de segons plat ens ha sorprès gratament el punt i la qualitat de la Fideuà i l’Arròs amb Marisc, (servit en paelles individuals), i una suprema de Salmó amb verdures en Papillote. De postre, Tarta de Crema Catalana, Mel i Mató, Meló i Gelat de Vainilla, beguda i pa (Tot inclòs 15€)
Sala interior del Restaurant Turó de Bellaterra
Descriure i puntuar els establiments en què aquest canvi ens porta a un paradís culinari és una tasca que em desagrada profundament. Primer, perquè m’obligaria a actuar com a jutge únic, tasca empipadora i avorrida. Segon, aquesta activitat numeratòria es faria en contra de la capacitat intel·lectual i gustativa del lector, que també sap menjar com l’autor i valorar el que li serveixen.
“Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin”.
Primera edició de la guia Michelin 📷 CEDIDA
Perdre una estrella Michelin, per Antonio Cancela (*), col·leccionista de guies Michelin
En cada edició anual de la guia Michelin es despengen molts restaurants, mentre, paral·lelament, altres aconsegueixen entrar.
Cada celebració deixa una estela de perdedors i guanyadors en el panorama gastronòmic competitiu, perquè, si ja és difícil arribar a la fama, més difícil és mantenir-se a la carena de l’onada.
Aconseguir una estrella no garanteix la seva permanència en el temps, perquè aquest reconeixement no té caràcter vitalici, encara que alguns així ho creguin. Amb cada edició anual s’inicia una nova carrera per guanyarse-la, o per preservar-la, i són única i exclusivament els inspectors de la guia els qui, amb cada visita, realitzen l’avaluació mitjançant objectives proves de taula, per garantir el manteniment dels estàndards de qualitat de l’acreditada guia.
Aquesta pèrdua del reconeixement és una mostra de com és de difícil mantenir-se, fins i tot per als més grans. Com a exemple, cinc dels més prestigiosos restaurants francesos van perdre la seva tercera estrella. És el cas del Grand Vefour (París), el Cote D’Or (Saulieu), l’Auberge de l’Ill (Illhaeu-sern, el Paul Bocuse (Lió) i el Georges Blanc (Vonnas). Tots ells van brillar al firmament gastronòmic i després van haver d’assumir la pèrdua.
Això evidencia el meticulós treball dels incògnits inspectors i el nivell d’exigència per mantenir la possessió de la tan anhelada estrella, cosa que ennobleix la reputació de la meva estimada guia Michelin.
(*) Antonio Cancela Va començar a col·leccionar guies Michelin el 1980. Antonio José Cancela (Carballo, la Corunya, 63 anys) té 960 exemplars de més de 40 països. Aquest llicenciat en Dret explica que l’afició li va arribar quan sortia amb els seus pares, propietaris de la concessió de Renault per a la Costa da Morte, i el seu germà en ruta a descobrir restaurants. A poc a poc va anar entrant al món el col·leccionisme, adquirint exemplars a fires i llibreries d’antic. Sap què porta invertit, encara que la quantitat, assegura que és secret d’Estat. Dels tresors que guarda, prop de mig centenar en una caixa forta d’un banc, en dóna pinzellades: el número més antic és el de la primera guia francesa del 1900, de la qual es van editar 32.909 exemplars que es van regalar a conductors i ciclistes, i el preu dels quals pot rondar avui els 40.000 euros. Cada any, té un seient reservat a la gala de lliurament de les estrelles Michelin.
“Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit. Sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei”
LLUÍS TORRES |Avui, dia 15 de maig de 2025, obre les portes l’Osteria Nonna, un nou restaurant familiar de diseny, modern de Bellaterra. Aquest grup de restauració amb seu a l’Ébanode Bellaterra, també ofereix la seva acurada gastronomia a l’Ebanito de Sant Cugat del Vallès. Autèntic concepte italià que ens portarà en un viatge culinari a través de les riques tradicions i la cultura gastronòmica d’Itàlia. El nom “Osteria Nonna” significa “taverna de l’àvia”, i és precisament l’ambient càlid, acollidor i informal, que experimentareu quan el visiteu i transpasseu la seva porta. Es recomana reservar taula amb antelació per rebre un servei personalitzat i professional, amb una cuina d’autèntica Osteria Made un Italy.
Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit, perquè sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei“
El New York Café presumeix del títol de “El cafè més bonic del món”, a més, és un dels millors tallers de càtering de Budapest. No només està reformant la gastronomia hongaresa i establint l’anomenada “Gastronomia hongaresa essencial”, sinó que també és considerat el líder entre els creadors de tendències gastronòmiques internacionals.
Cafè del New York Palace Hotel de Budapest. 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Entrar al llegendari Hotel New York Palace és fer un viatge enrere en el temps. Construït durant l’apogeu de l’Imperi Habsburg, impressiona per la seva grandesa i opulència. Però darrere d’aquesta grandesa s’amaga la fascinant història de l’Anantara New York Palace Budapest Hotel, digna d’explicació i emblemàtica de la mateixa Budapest”.
A finals del segle XIX, la companyia d’assegurances americana New York Life Insurance Company va estendre les seves relacions comercials a Hongria i va encarregar al famós arquitecte Alajos Hauszmann (1847-1926) la construcció d’un edifici de caràcter representatiu a Budapest. Aleshores es va construïr un edifici eclèctic de quatre plantes, destacat per una torre dominant al centre. A la planta baixa es va obrir una gran cafeteria, ricament decorada amb marbre, bronze, seda, vellut, escultures i frescos, barrejant estils com era costum a principis de segle.
Aquest noble edifici, que ara necessita una renovació, ha resistit els estralls del temps i el Café New York encara avui acull clients de tot el món: vénen a dinar o sopar al restaurant, a xerrar, recolzats a les petites taules de marbre del cafè, a descansar d’una visita a la ciutat o d’una cursa o a redescobrir una mica l’atmosfera d’antany.
Al Cafè Nova York, hi havia una activitat intensa dia i nit. Des del moment que va obrir, s’hi va trobar la flor i nata de l’escena artística i literària hongaresa. Aviat es van formar taules, i els clients habituals variaven segons l’hora del dia. Per caprici, el dramaturg Ferenc Molnár (1878-1952), amb l’aprovació entusiasta dels seus amics, va llançar la clau del cafè al Danubi, perquè no es tornés a tancar mai més.
El Cafè New York l’any 1937 📷 CEDIDA
El New York de Budapest va atreure aristòcrates, així com la classe mitjana-baixa i els artistes, ningú podia discutir el seu poder màgic. «Aquí tothom coneixia tothom», va escriure Jenö Heltai, un home de lletres de Pest. Moltes carreres internacionals van començar a Nova York. Quan la indústria cinematogràfica hongaresa encara estava en els seus inicis, un productor de cinema va preguntar al seu acompanyant de sopar si coneixia algú que pogués convertir en director. Aleshores va assenyalar un jove periodista que fumava un cigar: «Un tal Korda. Veieu-vos-en amb ell…». Així va començar la carrera mundial del futur Sir Alexander Korda (1893-1956), a qui el cinema britànic deu tant. Entre els habituals en la seva joventut també hi havia el futur director d’èxit de Hollywood Michael Curtiz (1888-1962), a qui devem, entre altres coses, la pel·lícula de culte Casablanca, i el rei de l’opereta Imre Kálmán (1882-1953), compositor de les obres immortals La princesa de Csárdá i La comtessa Mariza.
La llista de famosos es pot continuar i completar amb tots els convidats coneguts molt abans que anessin al famós cafè on van immortalitzar la seva visita al llibre d’or – entre d’altres, hi ha Josephine Baker, Emil Jannings, Thomas Mann, Jacques Picard, Maurice Ravel, Johann Strauss i Enrico Toscanini. Aquest preciós llibre sens dubte va sobreviure als problemes de la història, però va romandre impossible de trobar després de l’última renovació.
A més dels seus clients famosos, aquest cafè també recorda els seus diversos propietaris i maîtres d’hotel, alguns dels quals van fer molt més per la literatura hongaresa i els seus representants que moltes societats literàries respectables. La crònica del cafè també relata les petites i grans transformacions que van afectar el cafè, així com el període de terror posterior a l’ocupació de Budapest el 1944, quan es venien melasses i patates a l’edifici. També s’esmenta el curt període de l’eszpresszó i el desús temporal de l’edifici, que es va convertir en una botiga d’esports. El cafè va ser inclòs a la llista negra, acusat de ser un “focus d’idees burgeses” i tancat.
Donis, EszterhAzy i Tirol Strudel, pastissos Ruszwurm molt prestigiosos d’Hongria
Va reobrir el 1954 amb el nom de Café Hungaria.
Periodistes i escriptors hi tornaven, no només perquè el cafè havia estat sinònim de la vida intel·lectual hongaresa des del principi, sinó també perquè l’editorial de Budapest es trobava al mateix edifici i hi treballaven un gran nombre de redaccions fins que les ales de l’edifici van ser liquidades fa uns anys. Des del 1990, aquest cafè llegendari torna a anomenar-se Nova York.
BELLATERRA.CAT 