La bellaterrenca Alba Barneda Saiz, és llicenciada en Comunicació Àudiovisual per l’UPF(2004-2008). Des del novembre de 2008, Directora de la Productora Creativa CANADA, amb seu a Barcelona, Londres i Los Angeles. Coneguda actriu per Crème Caramel (2014), Everlasting Love (2014) i Beck: Up All Night (2017).
Carlos Garsán| No fa tant que Rossalia va evolucionar l’escena musical a Espanya a ritme de ‘Malamente’ però vaja si sembla que ha passat temps. El videoclip va marcar un punt i a part. No només era un bo, sinó que la gent no podia parar de parlar-ne. Era impossible escapar-se d’aquell univers que s’acabava de presentar davant d’un. Avui suma prop de 150 milions de visites a YouTube. Un autèntic fenomen, com pocs a l’escena nacional. Han passat tres anys, però sembla una eternitat. Per refrescar la memòria bussegem entre alguns d’aquells youtubers que es dediquen a reaccionar a tot allò que els caigui a la caixa de comentaris. Bon exercici per recordar l’expressió d’aquella primera vegada, la cara exacta del moment exacte en què un va veure Rosalia fer darrera un camió. I don’t know what I just saw, diu el youtuber de torn, que vol dir que què nas és això. But I love it, man, que vol dir que sigui allò que sigui vol més. Lògic. El vídeo va consolidar Rosalía com a artista i, per tant, als seus creadors, la productora catalana Canadà, que aleshores feia una dècada que cimentava un projecte que li ha valgut un bon grapat de nominacions per als Grammy, els Grammy Llatins o els MTV Awards .
El fenomen es va construir, això sí, a poc a poc. Deu anys abans van viure el seu primer gran èxit de la mà d’EL Guincho, amb un projecte que va canviar les regles del joc per sempre. Van saber analitzar, amb una mica de sort i molt de talent, el canvi brusc que s’estava donant en el consum audiovisual, un ritme cada cop més accelerat i una volta al visual que s’havia perdut en certa mesura amb el baix interès de les televisions per la música. Però les televisions ja no feien falta. Tame Impala, Katy Perry, Scissor Sisters o, més recentment, l’estrella del pop Dua Lipa són alguns dels artistes que han col·laborat amb el Canadà, engrossint la llegenda d’una companyia que no para de somiar. De moment, acaben d’obrir seu als Estats Units i estan treballant en el seu desembarcament al món de la ficció. Caldrà estar atent.
De part de l’èxit del Canadà és culpable Alba Barneda, Directora de Producció. Vinculada des dels orígens al projecte, va començar produint peces molt petites per a museus i videoclips per a bandes de l’escena indie. La resta és història. Barneda va participar recentment a BlaBlaNights, el cicle gratuït de masterclass impulsat per LABA València, la nova escola d’art i disseny de la ciutat, ubicada a l’antic Cinema València (C/Quart). Aprofitem la seva visita per treure el nas en aquesta sastreria anomenada Canadà.
Canadà va començar el seu camí el 2008, un any com a mínim dificultós per començar un projecte creatiu. Potser té alguna cosa a veure amb la sensació d’incertesa que vivim ara.
-Comencem en plena crisi econòmica. Era el pitjor moment per crear una empresa, però allà va sorgir el Canadà. Aquests moments d‟incertesa també poden ser oportunitats. El projecte va començar sent una mica petit i ha anat creixent amb els anys, de manera molt tímida. Sona una mica prehistòric, però era el moment en què el vídeo començava a tenir molt de pes, vam veure aquesta oportunitat en l’àmbit online. Els directors de Canadà venien de fer publicitat tradicional i van veure que podien fer moltíssims continguts per a marques sense passar pel circuit clàssic. Ha estat al món del videoclip on ens hem sentit sempre més còmodes, treballant al principi per a bandes indies, col·legues nostres. La diferència va ser apostar per això, tenir cura del producte. No era un extra per fer el cap de setmana. Ara veig com moltes productores tenen aquest mim pel videoclip, cosa que m’agrada molt. Va ser gràcies a aquell amor que sortim del forat, d’aquells anys tan complexos.
Amb ‘Bombay’ (2010) d’El Guincho va arribar el primer punt d’inflexió.
-El videoclip d’El Guincho ens va salvar, va ser la primera vegada que vam veure l’oportunitat de projecció internacional. Ja havia girat pels Estats Units, el Japó… Per a nosaltres va ser una última bala, era un temazo i va sortir molt bé, es va fer viral. Veient el vídeo ara també t’adones de com ho ha canviat tot. En aquell moment va ser molt nou pel seu format, amb plànols que duren molt pocs segons. Cal recordar que el 2010 no estàvem acostumats a Instagram, a fer scroll i veure imatges cada segon i mig. Aquest codi no existia, l’ull no estava tan acostumat a veure’l.
I amb ell va arribar el mercat internacional.
-Va ser una conseqüència directa. Es va estrenar el vídeo i va sonar el telèfon per fer el projecte de Scissor Sisters, va ser de pel·lícula. Ho havien vist, els agradava i volien el mateix per a ells. Vam passar de tenir un pressupost de 3.000 euros a 30.000, que per a nosaltres era mai vist [riu].
Una dècada després no són pocs els artistes i productores que miren el Canadà com a referent.
-Molta gent parla de l’estil Canadà, però des de dins sempre és més difícil veure’l. També perquè, encara que amb una essència semblant, és una cosa que ha evolucionat. També hem obert molt el roster de directors i directores amb què treballem, no busquem còpies del que feien els fundadors. […] En general, a més, hi ha una preocupació entre els directors per la cerca d’alguna cosa original, que no s’hagi fet fins ara. Jo crec que això és impossible, ja s’ha fet tot.
A la vostra trajectòria va ser clau el treball amb Rosalía, com va començar aquesta relació?
-Va ser un projecte molt bonic. La seguíem ja amb el disc anterior [Los Angeles]. Va ser a través de Tomás [Peña] de MANSON, un dels nostres directors, que vam començar a col·laborar i vam acabar fent el vídeo per a ‘De plata’, un projecte molt petitó. Anaríem a rodar un spot per Tommy Hilfiger a Los Angeles i un cop allà el van endarrerir, així que va dir, per què no vam gravar això de Rosalía? I ens llancem a la piscina. Hem estat amb ella des dels inicis. Recordo quan, temps després, [Rosalía] va arribar amb un ‘Malamente’ sense acabar sota el braç i de la mà del Guincho. ‘El mal voler’ era un gran salt per a ella. Es va ficar llavors Nicolás [Méndez], que ja havia crescut molt com a director, de manera que seria un projecte important. I tot això quan encara no havia signat amb cap discogràfica, hi havia Pili, la seva germana; Pilar, sa mare, i poca cosa més.
‘Malamente’ era un temazo i amb el vídeo vam ajudar a construir la imatge de Rosalía. Sempre recordaré estar als assajos amb les ballarines del seu xou, per al qual havia aconseguit embolicar amb el seu encant la [la coreògrafa] Charm La’Donna. Encara sense cap major darrere. Hem vist tota aquesta evolució i, de fet, dos anys després vam fer el ‘TKN’ amb Travis Scott i ella a Los Angeles. Va ser molt bonic veure com aquella noia a qui anaves a buscar amb cotxe amb la seva germana de sobte hi era amb tot el seu seguici, encara que segueixi sent la mateixa, haver presenciat aquest ascens.
-L’impacte de ‘Malamente’ va ser brutal, no només per les visites del vídeo, sinó per la conversa que va generar al seu voltant, cosa que no és tan comuna.
-Nosaltres ens vam ficar perquè vam veure que sonava tot molt bé, però no imaginàvem el que va passar. Va ser una bogeria. Era a tot arreu. Per nosaltres va ser un gran salt. Fins aquell moment havíem estat un ens conegut al sector, però Rosalía va tenir aquest ‘efecte tieta’, que fins i tot la meva tia parlava del videoclip. Va arribar a tots els nivells de la societat. No havíem viscut aquest fenomen abans.
No sé si des de Rosalia heu hagut de bregar amb clients que us demanen “fer un Rosalia”.
-Totalment. Aquesta és ara la nostra moneda de canvi, crear un hype perquè els clients diguin: vull això. Nosaltres amb els videoclips no guanyem diners, sinó que hi invertim molt. És una manera d’atreure marques i clients que es volen associar a aquest talent. Nosaltres recolzem el videoclip, i ens ha anat bé, perquè hem comprovat que quan dónes als directors llibertat, tenen talent i inverteixes en aquest producte –siguin videoclips o peces més artístiques– després les marques volen aquesta creativitat. Aquesta és la nostra fórmula. Alhora fer publicitat ens permet després fer aquests altres projectes, amb això aconseguim aquest equilibri.
-El gran repte internacional, ia més molt recent, ha estat ‘Physical’ de Dua Lipa, potser el vostre anunci més gran?
-Aquest ha estat el salt al mainstream real. Havíem fet molts projectes internacionals, havíem viscut l’efecte Rosalia i després va arribar Dua Lipa, que va ser el salt real al mainstream. No hi havíem entrat mai perquè, per la nostra manera de treballar, era complex quadrar amb les necessitats d’aquests artistes. De vegades ens diuen: La setmana que ve podeu gravar un vídeo per a Madonna? No, no podem, com pensem, com treballem? En algun cas, ho hem pogut assumir, com amb Katy Perry. Van arribar i ens van proposar gravar en 15 dies amb ella a Hawaii. Ens vam tirar a la piscina i ho vam fer. Potser no pot tenir tota la preparació i concepte que hi ha darrere del vídeo de Dua Lipa, però aconsegueixen treure una idea i tirar-ho endavant
Quan passa un videoclip com ‘Physical’ és màgic, en què coincideixi director, artista, pressupost… En aquest cas, ja feia un temps que Dua Lipa seguia el treball del Canadà, era molt fan del vídeo de Tame Impala. S’havia aproximat, però no havíem trobat el tema ni el moment en què Lope [Serrano] tingués aquest espai de calma i que ells ens donessin el temps que necessitàvem. I al final ho van fer, cosa que no és habitual en aquesta mena d’artistes. La preproducció va ser molt bèstia, és el videoclip més gran que hem fet mai, tenia unes dimensions brutals, però vam tenir el temps per pensar, crear i preproduir, que això mai no passa. Va venir a Barcelona, cosa que també hi va jugar a favor. Amb aquest projecte aconseguim entrar al mainstream sense perdre la nostra manera de treballar, que és una cosa que agraïm molt, que respectessin les nostres regles. Ara no ens fa por res. Estem envoltats d’un equip meravellós. No sé com ho fem, però al final tot ix.
-¿Per on passa el futur del Canadà?
-Aprofitem el confinament per obrir als Estats Units. Vam donar forma al projecte en aquest període. No tenim oficina ara, perquè és absurd en aquest moment de teletreball, però ja hi estem activament treballant, amb alguns projectes. Un altre projecte que tenim per a aquest 2021 és la ficció, que és una cosa que teníem moltes ganes d’abordar. Ara un bon moment per això, hi ha molta demanda. Tenim les ganes i l’energia per ficar-nos-hi. És cert que va una mica més lent, sobretot comparat acostumats als nostres timing de publicitat i videoclips, però tenim algun projecte avançant, alguna pel·lícula, documental, sèrie… una mica de cada.
Font: Cultur Plaza
BELLATERRA.CAT 