Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘50 aniversari’

Bellaterra, 18 d’agost de 2024

“Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixemen que avui celebrem” (Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports de la Generalitat de Catalunya)

La Junta que va gestionar el Club Bellaterra l’any 2005 📷 CEDIDA

LLUÍS TORRES|Avui, 18 dies després del tancament i desaparició del Club Bellaterra que acabà de complir 90 anys de vida esportiva, compartim la crònica del seu 50 Aniversari apareguda al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos maig i juny de 1986. En el record del veïnat romandrà la manca de crítica de l’última junta directiva presidida per Jordi Fau, havent celebrat com despedida, un sopar de festa amb els seus últims socis.

ESPECIAL CINQUANTENARI DEL CLUB

El Club Bellaterra ha celebrat el seu cinquantenari els dies 31 de maig, 7 i 15 de juny. L’Sport Club Bella-Terra nom que se li donà al començament va ésser fundat l’any 1934. Per tant el seu cinquantenari va tenir lloc l’any 1984.

1986: El trencadís de la façana del Club Bellaterra, idea original d’en Ramon Codinach, executat perRosa Blanch
📷ARXIU BELLATERRA.CAT

L’actual Junta ha cregut, molt encertadament, tornar a celebrar-lo amb la solemnitat que mereixia. M’atreveria a pensar que també per a retre un petit homenatge a aquells membres d’altres Juntes que varen idear i començar la construcció del nou local social però que, malauradament, les circumstàncies adverses, la manca de col·laboració i la situació econòmica i d’altres moltes coses no permeten fer-ho realitat. Avui, l’actual Junta, al comptar amb mitjans econòmics atípics, i el fet d’haver guanyat el suport dels socis i simpatitzants ho ha fet. El Club ha estat sempre una entitat preferent a Bellaterra. Els bellaterrencs ho han demostrat sempre que han tingut la possibilitat de fer-ho.

La nova façana del Club, idea original d’en Ramon Codinach, ha tingut en la Rosa Blanch l’executiva perfecta. El dibuix era una cosa, el que ha fet la Rosa Blanch n’és un altre. La Rosa ha sabut plasmar la seva sensibilitat i transformar unes linies perfectament dissenyades en una realitat plàstica realment atractiva.

En la dura i llarga tasca d’anar trencant rajoles i anar enganxant els trocets (tècnica anomenada trencadís i utilitzada per Gaudi) hi va col·laborar molta gent. Jo voldria destacar per les llarges i moltes hores que va dedicar a treballar-hi a l’Emili Sala, primer perquè és un gran artesà -haurieu de veure els seus treballs en paper, construint els més singulars edificis de Barcelona i d’arreu del país i que són una autèntica maravella- i segon, perquè és un bon amic meu i sé que ho feia sortint-li de dins, amb gust i il·lusió.

El dia 31 de maig es va inaugurar la nova sala amb la benedicció per part de Mn. Toni Oliver i a continuació un pe- tit parlament de l’Artur Vidal que recordà que era la primera vegada que el Club era beneït. No va ser prou encertat quan va dir que les anteriors Juntes del Club no van pensar en fer cap acte conmemoratiu en les dates correctes del cinquantenari, o sigui l’any 1984. Jo recordaria que sí es van fer algunes coses, sempre dins del moment econòmic que s’atravessava. Per exemple; el primer torneig de parxis «Bota d’or» pels infants; la primera olimpíada infantil, i un torneig de Dominó que va reunir al nostre Club a tres Clubs més de la comarca amb un total de 48 jugadors. La final fou jugada entre els membres del Club «Les Fonts de Terrassa i el Club Bellaterra que en va sortir perdedor.

Després del parlament de l’Artur Vidal els assistents vàrem visitar l’exposició retrospectiva de cartells, fotos, car- nets, rebuts, anuncis de festes… etc. realitzats durant aquests 50 anys.

Com a cloenda els membres de la Junta van obsequiar amb una copa de champagne (perdó Cava) als socis i amics que assistiren a l’acte.

Per la tarda, «Conferència sobre la Bellaterra de l’any 1936» a càrrec de l’Artur Vidal que amb la fina ironia que el caracteritza va anar enumerant fets, impressions personals, i aconteixements realment frapants d’aquells dies en que va esclatar la guerra civil, afegint de la seva collita els acudits que sempre són celebrats pels oïdors. Remarcà, també, que aquesta data del cinquantenari serà recordada per la coincidència dels Mundials de Futbol a Mèxic.

Tot seguit es projectà una pel·lícula sobre el club i els seus socis d’anys enrera. L’expressió de la cara de més d’un soci al veure’s «retratats» quan era un noiet va ser tot un espectacle. Llàstima de no portar la màquina de retratar perquè les «fotos» eren de concurs!!

Al vespre, el concert de música de cambra a càrrec de, l’Enric Suñé al piano, en Josep Calvo al violí, en Santiago Vila Puig a la viola i l’Antoni Figueres al violoncel. El públic que gairebé omplia la sala va premiar amb grans aplaudiments l’actuació.

La cloenda de la primera jornada va demostrar la coordinació i bona organització dels membres de l’actual Junta que no deixaren a l’improvitsació cap aspecte. Malgrat tot vàrem trobar a faltar la presència física en aquests actes dels antics presidents del club i de la gent de Bellaterra, no socis del Club, ja es pensava en l’assistència de més persones atretes per llur curiositat i la singularitat dels actes. Vull creure que, tal vegada, van agafar la sincera invitació de la Junta com a reclam per a captar socis, cosa totalment incerta ja que fins i tot s’ha augmentat la quota d’entrada al Club per limitar-ne el número.

El dissabte 7 de juny tingué lloc, la segona diada commemorativa amb una exhibició tenística entre dues bones ra- quetes. Lamentem l’absència d’en Lluís Riba. El fet de jugar un torneig a Saragossa féu impossible la seva pre- sència.

Per la tarda dos partits de Futbol Sala. El primer el disputaren els equips alevins del Club Bellaterra i l’escola Ra- mon Fuster en el que s’imposaren els petits del nostre Club per un contundent 6-2. El plat fort fou l’actuació de la Selecció Catalana de Futbol Sala (que pocs dies abans es proclamà, a Galícia, campiona d’Espanya al derrotar a la Selecció Andalusa per 9-1) enfront del Club Bellaterra. La veritat és que vàrem veure una selecció a mig gas. Varen anar sempre al davant en el marcador però mai ridiculitzar l’equip del nostre Club. Guayaren per 11 a 5.

Finalitzat el partit tots vàrem afanyar-nos per anar a visionar l’Espanya-Irlanda del N., corresponent als Mundials de Futbol i que va motivar el retard en el començament del Sopar del Cinquantenari.

Assistiren a l’esmentat sopar unes 150 persones -l’acte més nombros de tots els celebrats- i del que voldríem destacar la bona organització, distribució de l’espai i detalls molt ben cuidats. A la fi el President del Club donà les gràcies a tots els assistents, remarcant l’agraïment de tota la Junta als socis que, amb el seu esforç personal han fet possible la realització de la façana i adreçant unes boniques paraules d’agraïment al Conserge del Club, en Pablo Sánchez. Cal remarcar les gràcies donades per la col·laboració extraordinària dels socis Ramon Codinach i Rosa Blanch.

A continuació i amb el reconeixement de les entitats de Bellaterra: el Club, Unió de Veïns i l’Esquirol del Vallès, és lliurà a l’Artur Vidal el títol de «Primer Cronista» de Bellaterra. L’emoció de l’Artur fou prou evident.

Una animada revetlla, amb la instal·lació d’una discoteca ambulant plena de llum i sorolls al nostre local social posaren punt i final a un dia ple de celebracions.

El 15 de juny es celebrà l’últim acte oficial del cinquantenari: la inauguració de la façana. En representació del President de la Generalitat vingué el Sr. Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports d’aquella institució. Després d’un breu parlament del nostre president Josep Ma. Mas, el Sr. Rossell tallà la cinta amb els colors de la senyera catalana que creuava la façana de dalt a baix. Com que el temps no acompanyava, l’acte continuà a la nova sala recentment inaugurada. El Sr. Rossell felicità al Club pel camí emprès fa 50 anys i encoratjà als més petits a continuar-lo ja que, digué «vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem». Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini en representació d’aquesta generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenari.

Una concorreguda ballada de sardanes a càrrec de la Cobla i un abundós aperitiu clogueren el conjunt d’actes programats.

Read Full Post »

LAIA VICENS

Va ser la primera institució de l’Estat a reivindicar la democràcia i la catalanitat en ple franquisme


UAB situada a les portes de Bellaterra

6 de juny del 1968. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) recull la fundació de tres universitats “autònomes” que s’ubicaran als afores de Madrid, Bilbao i Barcelona. Després d’anys de mobilitzacions estudiantils, el govern franquista -amb el nou ministre d’Educació Villar Palasí- pretenia amb aquest gest allunyar les protestes dels centres de les grans ciutats. Però el tret li va sortir per la culata: acabava de sembrar la llavor d’una universitat combativa, rebel i reivindicativa que va acabar sent la primera institució de l’Estat que va defensar públicament la llibertat i la democràcia. La UAB celebra 50 anys aquest 2018.

Aviat es va començar a veure l’esperit renovador de l’Autònoma, que va intentar alliberar-se de les cotilles de la dictadura. No s’hi impartien les tres assignatures obligatòries que el règim imposava per obtenir qualsevol títol – formación del espíritu nacional, religió i educació física, conegudes com les tres maries – i s’hi parlava català amb força normalitat. La UAB començava a ser un maldecap a Madrid. Una bomba de rellotgeria que esclata després de l’assassinat de Carrero Blanco, quan comencen “els tres cursos més conflictius” de la història de les universitats espanyoles, amb vagues constants, ocupacions al rectorat i assemblees multitudinàries. Així ho recullen els historiadors Borja de Riquer i Carme Molinero en el llibre L’Audàcia del coneixement, que commemora els 50 anys de la UAB. El govern espanyol, que havia creat l’Autònoma per diluir les mobilitzacions estudiantils, veu com també lluny del centre és incapaç de controlar els alumnes. I és en aquest punt que la universitat va córrer el risc de desaparèixer, només cinc anys després d’haver-se creat. “El règim va pensar que una de les formes d’acabar amb la sublevació universitària era liquidar les universitats autònomes”, afirma De Riquer a l’ARA.
El clima de tensió i lluita va marcar una generació d’estudiants que van forjar la seva ideologia entre les parets de la universitat. Ho té encara molt present el doctor Bonaventura Clotet, que va estudiar medicina a Sant Pau entre el 1970 i el 76: “Recordo molta presència dels grisos, les assemblees, on vaig conèixer Alfons Comín, els concerts de l’Ovidi Montllor i les vagues”. Hi havia tantes mobilitzacions que els estudiants ja reconeixien els policies de la secreta que els controlaven. “Els posàvem sobrenoms: el Rosset i Ludovico el moro ”, explica Clotet. El seu pas per la universitat no s’explica sense “la lluita política per les llibertats” de Catalunya, però tampoc sense els aprenentatges d’uns professors “molt bons”, que Clotet recorda amb una barreja d’admiració i afecte. “Vam invertir moltes energies a recuperar les llibertats i no ens vam dedicar a estudiar com ens hauria agradat”, admet.

Estudiants a l’estació de Bellaterra| UAB

Potser per la pressió dels estudiants o per un claustre de professors disposat a tot, la UAB va aprovar a principis del 1975 un text històric, conegut com el Manifest de Bellaterra, en què per primer cop en vida de Franco una institució pública de l’Estat es posicionava clarament a favor de les llibertats polítiques. Les classes es van suspendre fins a final de curs i es va decretar un aprovat general de caràcter polític a tots els alumnes.

Connexió de l’estació de Bellaterra amb la Universitat Autònoma de Barcelona | UAB

Aleshores només feia quatre anys que les classes es feien al campus de Bellaterra, ja que l’activitat docent havia començat al monestir de Sant Cugat. Les presses per construir els edificis van provocar que la vida al campus de Bellaterra fos poc confortable. De fet, la directora de cinema Isona Passola, que va estudiar història a la UAB, defineix com a “agredolça” la seva etapa universitària. “Era un espai duríssim, era l’anticampus: unes masses de ciment aïllades i camins de difícil accés”, explica. El camí des de la parada dels Ferrocarrils fins a les facultats era tan complicat que es coneixia com la ruta Ho Chi Minh, en referència al camí bèl·lic de la Guerra del Vietnam. Però tot i els inconvenients logístics, Passola va trobar en la UAB una mena de refugi cultural impagable, pels professors que va tenir -Jordi Nadal, Josep Fontana, Eva Serra…- i pels amics que hi va fer, com Vicenç Altaió o Joan Lluís Bozzo, que encara conserva.


Els Jocs també canvien la UAB

Com va fer Barcelona i el país sencer, l’any 92 la UAB va fer un salt endavant amb la construcció de la vila universitària, uns habitatges que van ocupar provisionalment les forces de seguretat desplaçades a Catalunya per als Jocs, però que després van omplir-se d’estudiants. Com el músic Joan Enric Barceló, alumne de filologia anglesa, que hi va viure dos anys. “Ens llevàvem a les dues del migdia, dinàvem, fèiem esport, sopàvem i estudiàvem fins que sortia el sol. Algun cop havia anat a un examen sense dormir”, explica a l’ARA.
La lluita política, l’expansió i la transformació del campus, l’obertura a Europa i, amb l’arribada del nou mil·lenni i de la crisi, la reducció de recursos públics i les mobilitzacions d’estudiants a favor de l’1-O. Són els capítols de la història d’una universitat rebel, que fa mig segle que marca d’una manera o altra les vides dels treballadors, professors i alumnes que la coneixen i la viuen de prop.

Read Full Post »