Font: Biblioteca de Catalunya
Bellaterra, 3 de maig de 2024
El Carrer d’Alonso Cano de Bellaterra té una llargada de 375 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414) i finalitza al Carrer de Salcillo
Alonso Cano (Granada, 1601-1667). Artista espanyol polifacètic, que va practicar la pintura, l’escultura i l’arquitectura. El seu pare, Miguel Cano, mestre fuster i retablero, va haver d’ensenyar a Alonso a dibuixar amb precisió i manejar els rudiments de l’arquitectura abans que la família efectués el seu trasllat definitiu de Granada a Sevilla, en 1614. En 1616 va iniciar el seu aprenentatge amb l’artista i teòric Francisco Pacheco, i aviat va entaular una amistat duradora amb el seu condeixeble Diego Velázquez. Va poder ser també Pacheco qui li presentés a Juan Martínez Montañés, l’estil va influir en obres escultòriques de Cano i amb qui col·laboraria més tard.
A Sevilla, Miguel i Alonso Cano de seguida van començar a col·laborar en encàrrecs compartits amb dinasties artístiques com els Uceda, els Herrera i els Castell, que es repartien els principals encàrrecs eclesiàstics de disseny i policromia de retaules. A l’arribar a Alonso la maduresa va consolidar el seu lloc en l’art sevillà integrant-se en una de aquelles famílies mitjançant el seu matrimoni amb Maria de Figueroa a 1626, el mateix any en què va obtenir el grau de mestre pintor.
Durant les dècades de 1620 i 1630 va participar en nombroses empreses artístiques, però en els documents sol aparèixer més com a escultor o retablero que com a pintor. Llenços com Visió de la Jerusalem celestial de sant Joan Evangelista (1636-1637, Wallace Collection, Londres) manifesten una interpretació lírica de l’realisme rigorós desenvolupat per Pacheco. Cano va presidir el Gremi de Pintors al 1630, el que indica que gaudia de el respecte dels seus col·legues.
En 1638 el comte-duc d’Olivares el va convidar a traslladar-se a Madrid com a pintor i ajudant de càmera. Entretant Cano havia contret segones núpcies en 1631, novament amb la filla d’un col·lega, Maria Magdalena d’Uceda. Quan va arribar a Madrid era ja un mestre reconegut i professionalment acreditat en l’ambient artístic de Sevilla. La vida a la cort, i particularment en el imprevisible cercle de l’comte-duc, prometia una clientela més variada i sofisticada, però també els riscos inherents a un sistema de favor i protecció personal. Cano va haver de sentir certa inseguretat quan Olivares va perdre el poder al començament de 1643, ja que va sol·licitar sense èxit el lloc de mestre major de la catedral de Toledo.
A Madrid el seu estil es va allunyar ràpidament de l’naturalisme intens que caracteritzava per llavors a la pintura sevillana. Dels quadres que va restaurar després de l’incendi de l’palau de l’Bon Retiro a 1640 va assimilar aspectes de les tècniques pictòriques italiana i flamenca. Sembla haver-se deixat influir en especial pels pintors venecians de el segle XVI i per les formes elegants i les tonalitats transparents de Van Dyck.
En 1639-1640 va executar l’encàrrec reial de pintar setze retrats imaginaris de reis medievals d’Espanya per al saló daurat de l’Alcàsser de Madrid. Gairebé tots es van perdre en l’incendi de 1734, però es conserven dos, un rei d’Espanya i Dos reis d’Espanya (tots dos al Prado) i en ells s’aprecia clarament l’interès de Cano pels efectes de color i la transparència. L’esbós preparatori per Sant Antoni de Pàdua de l’Alte Pinakothek de Munic, conservat al Prado, és un exemple de model a petita escala presentat a el client per a la seva aprovació, o potser emprat com orientació al taller. Es creu que Cano va passar de Madrid a València en 1644-1645, després de la mort violenta de la seva segona esposa. Interrogat sota turment, va ser absolt de complicitat en l’assassinat.
Plànol oficial de Bellaterra|CEDIT EMD DE BELLATERRA
Al setembre de 1645 estava de tornada a Madrid, i des de llavors fins 1652 s’estén la seva etapa més productiva, amb nombroses obres de la qualitat del miracle de el pou (1638-1640, Prado), on la pinzellada solta, les veladures i la llum espurnejant dels venecians apareixen plenament integrades en el seu estil. La atmosfèrica Verge amb el Nen en un paisatge, un dels molts temes marians que va tractar en la seva carrera, i obra estilísticament propera a El miracle de el pou, revela una tècnica similar, amb veladures de lluminós efecte. Les pintures d’aquesta època, com les dues versions de l’Crist mort sostingut per un àngel (Prado), són líriques i sòbries, i estan executades amb mestria. En interpretacions de la Passió, com Crist lligat a la columna (Prado), carregat de tràgica dignitat, Cano ofereix alguns dels més reeixits tractaments de l’anatomia humana a la pintura espanyola.
En 1652 l’artista va decidir tornar a Granada, acollint-se a una prebenda que de fet li feia pintor de la catedral. Les obres més importants d’aquest període són el cicle monumental de pintures marianes per a la capella major de la catedral granadina i la sòbria i graciosa Verge de el Rosari de la catedral de Màlaga. L’etapa final de la seva vida a Granada està marcada per algunes de les seves obres més commovedores, però també per una relació tempestuosa amb el capítol catedralici.
Entre 1657 i 1660 va estar de nou a Madrid, i d’aquests anys daten Sant Benet en la visió de l’globus i els tres àngels i Sant Bernat i la Verge, en què la geometria de diagonals demostra el seu talent per destil·lar la iconografia essencial i plasmar-la en una composició serena i elegant. L’hàbit blanc de sant Bernat està tractat amb mà mestra. Després del seu retorn definitiu a Granada la relació de Cano amb el cabildo va ser de mal en pitjor, i sent ja ancià i malalt es va veure desallotjat del seu taller a la torre de la catedral.
Font: Museo del Prado/Zahira Véliz
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 8 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de març-abril de 1986, i la continuïtat de l’article. El Túnel del Temps per Artur Vidal.
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
(8) L’Esquirol del Vallès Bellaterra 1986
Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Agueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Maritim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.
L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra. També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra. Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencas, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en
Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencas, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.
Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu.
L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.
Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu Sovint es feien sopars que podríem dir-ne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional. S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un títol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capita General amb el lliurament de les corresponents insígnies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’alguna d’aquestes distincions.
I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.
Lluís Abalo, Lluis Abalo, junior, Carme Abalo, Ramón Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suque, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà i Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Díaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomàs Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal i Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre i Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frederic Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà i Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluís Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas Llorens i , Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Josep Antoni Llorens.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, Arxiu Bellaterra.Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat L'Esquirol de Bellaterra |
📍Convocatòria a la rotonda de l’EMD BELLATERRA a tocat el col·legi La Vall de Sabadell, 5 de maig, a les 19h
📍Bellaterra és i serà Cerdanyola (va dir públicament Carlos Cordón, alcalde de Cerdanyola del Vallès, a l’últim Ple oficial ).
NO📍és la Generalitat de Catalunya qui ho decidirà (60% del cens del veïnat de Bellaterra va firmar oficialment per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès, seguint la llei actual de la Generalitat.
Cal que l’Ajuntament de Cerdanyola respecti de moment que “Bellaterra no és un barri, és una “Entitat Municipal Descentralitzada” com Sant Cugat del Vallès sí ho fa amb l’EMD Valldoreix.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat EMD de Bellaterra |
Apartado de correos 1001 és una pel·lícula policíaca dirigida per Julio Salvador el 1950. Interpretada per Conrado San Martín, Elena Espejo, Tomás Blanco, Carlos Muñoz, Manuel de Juan, Luis Pérez de León, Guillermo Marín, José Goula
La filmació comença a Bellaterra
📷 Filmoteca de Catalunya
Un gran clàssic del cinema policíac barceloní, amb guió de Juli Coll i Antonio Isasi Isasmendi.
“Apartado de Correos 1001 parteix de les mateixes premisses que Brigada criminal: la filmació en escenaris naturals i la descripció i l’exaltació del treball policíac. S’ha de dir, però, que en aquest últim aspecte, la diferència de to respecte del film d’Iquino és notable. A Apartado no hi trobem ni el discurs policíac presidit pel crucifix, ni oficines amb el retrat de Franco dominant l’enquadrament, ni la mort efectista del policia veterà al final de la pel·lícula, ni el reforçament del missatge ideològic a través de l’ús de la veu en off” (Ramon Espelt).
Forma part dels Bàsics del cinema català de la Filmoteca de Catalunya. Juntament amb Brigada criminal (Ignasi Ferrés Iquino, 1950) inicien una sèrie de films de cinema negre realitzats als anys 50, principalment a Barcelona. Se la considera la pel·lícula iniciadora del cinema policíac barceloní, tot i que Brigada criminal va ser estrenada dos dies abans.
Apart de pel gènere, destacà per estar rodada en els llocs reals on passava, l’acció inicia a Bellaterra, la qual cosa era una novetat en aquell moment. Va aplicar la forma del neorealisme, però utilitzant una base argumental que agafava del cinema negre estatunidenc de la dècada del 1940. Tot i això l’argument es basa en un cas real de la crònica de successos del moment, concretament un cas d’estafa postal del qual prové el títol. Apart, tracta un tema nou en el cinema espanyol de l’època com és el tràfic de drogues, en aquest cas cocaïna, i la seva addicció.
SINOPSI APARTADO DE CORREOS 1001 (1950) del Director Julio Salvador
Un jove és assassinat en baixar de l’autobús sense motiu aparent. Dos policies, un de novell i un altre experimentat, aniran indagant punt per punt i pas a pas cada pista per anar descobrint les relacions i els motius que van poder portar a aquest crim, així com descobrir tot un entramat d’estafadors i els assassins.
La descripció dels procediments policials anirà en paral·lel als del servei postal. Així veurem com arriben les cartes amb tramvia i són repartides per un carter. Una d’aquestes cartes arribarà a la futura víctima que desencadenarà la investigació. Se’ns presenta a ell i al seu pare, i a un pollet coix que cuiden tots dos i que serà un altre esquer que tindrà el seu ressò poc després, quan els agents iniciïn la seva investigació. La carta serà problemàtica i canvia l’actitud dels dos personatges, especialment la del fill, que de seguida es posa en marxa cap a la seva mort.
Un dels millors exemples en aquest estil urbà de la pel·lícula el tenim al seguiment que els agents fan a la noia sospitosa que recull les cartes de l’apartat de correus 1001 per enviar-les posteriorment. Seguint-la veurem el metro, els carrers, els tramvies, la gent mobilitzant-se, els cotxes…
Font: Filmoteca de Catalunya
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura |
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat La Bellaterra deixada |
Bellaterra, 2 de maig de 2024
El Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer d’Antoni Gaudí i finalitza a una rodona sense sortida a tocar els terrenys de la UAB.
A la seva placa apareix un dibuix de l’arbust o arbre de la mediterránea Garric (Quercus coccifera)
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D’una banda és filla única i, de l’altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n’ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d’amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l’obligarà a ser internat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d’aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d’evasió d’aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l’entrada dels nazis a París i han d’emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D’altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l’activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l’exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s’ha perdut l’esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l’autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l’any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d’una etapa de dubtes i de malviure en l’àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s’hauria de dir Món d’Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d’aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L’estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l’exili, n’hi afegeix d’inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l’esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n’és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l’escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d’una “novel·leta cursi” i el guanyador d’aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n’és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l’escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n’ha parlat amb l’editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L’any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l’autora s’hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d’Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d’Armand Obiols, el 1971, s’accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra… (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d’un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d’abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l’Institut d’Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l’escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l’escriptora a l’exili i també alguns processos d’escriptura de les seves obres. El 1986 s’edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
L’any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d’actes tant pel públic general com per a l’estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.
Font: Escriptors. Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
BELLATERRA.CAT 