Portada i crònica de teatre de Frederic Roda Pérez, 17 de juliol de 1965 📷montatge gràfic Bellaterra.Cat
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa”
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
Pàgina La alegría que pasa (TEATRE) “El asunto Oppenheimer, una crònica dramàtica” per Federico Roda 📷 Montatge gràfic BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa“
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
LLUÍS TORRES|Bellaterra segueix sorprèsa perquè Josep M. Riba, -actual president de l’EMD-, eliminà la cursa per la natura més popular i nombrosa de La Diada de Catalunya. Cursa de 5 i 10 km amb sortida de la Plaça del Pi i a través de la natura de Bellaterra, que superà de llarg els més de 1.000 inscrits -pagant la seva quota de participació-, samarreta, lot de productes del patrocinadors, més de 2000 fotografies gratuïtes i assegurança inclosa.
L’edició del 2022 va estat un homenatge als 30 anys dels jocs olímpics de Barcelona de 92. La Cursa de la Diada de Bellaterra, segueix sent la cursa més multitudinària de les que es fan l’Onze de Setembre i enguany ha tingut gairebé 700 inscrits.
La Cursa de la Diada de Bellaterra va tornat a comptar amb la participació de l’atleta amb paràlisi cerebral Alex Roca, i també amb el campió del món de 100 quilòmetres, Domingo Catalan, de 74 anys.
TV3 i els mitjans informatius projectà el poble de Bellaterra per tota Catalunya i anunciada oficialment per la Federació Catalana d’Atletisme.
Per aquest 2024 el nous gestors de l’EMD de Bellaterra -del partit Bellaterra Endavant-, han creat una nova cursa: LA 6.6 DE BELLATERRA, també amb sortida de la Plaça del Pi i també a través de la natura (recorda el mateix trajecte de LA SANSI a través de la Via Verda etc.,).
Lot de productes que van rebre els participants de La 10ª Sansi de Bellaterra l’any 2022 📷 LA SANSI
Així anunciava l’última Sansi de Bellaterra José Luis Blanco, organitzador i atleta de prestigi internacional. La seva especialitat són els 3000 metres obstacles, el 2006 fou subcampió d’Europa als campionats de Göteborg i, el 2008, va participar en els Jocs Olímpics d’estiu de Pequín. Entre d’altres reconeixements, designat millor atleta català de l’any el 2003 i 2006
LA SANSI DE BELLATERRA 2022:
Inscripcions obertes + samarreta + obsequis per la Sansi número 10 de Bellaterra LA CURSA DE LA DIADA!! El proper diumenge 11 de Setembre de 2022 Bellaterra acollirà la seva 10ª Cursa Popular de la Diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració @EsportsDiba
El diumenge 11 de setembre, Bellaterra acollirà la seva novena cursa popular de la diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, les darreres edicions han estat la cursa popular del dia amb més participants a Catalunya, amb fins i tot més de 1.000 inscripcions.
En aquesta nova edició la cursa serà de 5 i 10k i ja estan obertes les inscripcions, cronometrades i puntuades per a la lliga Championchip. Vestuari, bústies de sortida, nom al dorsal, massatgistes, premis per als 3 primers i 3 primers de cada categoria dels km 5 i 10. entre altres avantatges dins del preu de la inscripció.
La 10ª Sansi de Bellaterra tornarà a ser una cursa popular, en un entorn idíl·lic i tranquil, amb un atractiu recorregut per la “Via verde”. En aquesta edició amb motiu de la Diada, 11 de setembre, per a aquells que escullen l’opció amb una bossa de regal amb productes dels patrocinadors i una original samarreta tècnica, amb un gran sorteig entre els participants, i milers de fotografies i vídeos gratuïts, amb un diploma personalitzat per a cada participant.
LLUÍS TORRES|Des de 1923 a 1968, el Cava Marguery es produïa a la finca Can Brillas d’Esplugues de Llobregat, arribant-se a produïr unes 60 mil ampolles anuals.
La poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 2016), va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas. També va passar llargues temporades a casa seva de Bellaterra
Josep Alcalde, membre del Grup d’Estudis d’Esplugues, ens va fer una xerrada sobre les caves Marguery d’Esplugues dijous 27 d’abril a l’Avenç Centre Cultural en presencia de més de 60 persones i amb la intervenció inicial de la nostra presidenta, Rosa Abós, i la presentació de Jordi Figueres, president d el’Avenç.
La Rosa va comentar les dades de l’excursió a Canet que farem el proper divendres 12 maig i el Jordi Figueres va presentar la conferència sobre les caves organitzada conjuntament per les dues entitats. El Jordi va explicar que la conferència formava part d’un projecte més ampli que incloïa també una fira del cava i que no s’ha pogut portar a terme per una posició que va considerar absurda per part de l’ajuntament.
Cal destacar la presència de l’Emili Minga, el seu pare, Ramon Minga, era el masover de can Brillas i que juga un paper molt important en l’elaboració del cava. El cava es produeix a Esplugues des de l’any 1923 al 1968 i es van arribar a produir unes 60 mil ampolles anuals.
La família Brillas tenen dos segles de dedicació a la producció de vins quan Josep Brillas i Socias es decideix a iniciar la fabricació del cava. En Josep va viatjar per Europa per tal de conèixer bé la producció del xampany, i passà temporades a Epernay i Reims, centres importants de producció en la regió de la Champagne, per tal de poder crear el seu propi cava.
El cava espluguí es produïa de manera artesanal i es va guanyar un prestigi important però davant la competència de les grans empreses de Sant Sadurní calia modernitzar la producció i això suposava una inversió molt important i una ampliació de de les instal·lacions i això era impossible a Esplugues perquè el creixement de la població d’Esplugues provoca que no hi hagi espais al voltant del mas per guanyar nous espais per a la modernització de les caves.
L’any 1984, l’Ajuntament va construir l’actual Casal de Cultura, al que se li va posar el nom del seu últim propietari, Robert Brillas, com a reconeixement de la nissaga impulsora de la producció de cava a Esplugues.
I acabarem amb una anècdota sobre els orígens del nom del cava. A Josep Brillas i Socias no li agradava el nom de Brillas com a marca comercial, i buscava un nom que tingués molt més impacte i es va decidir per Marguery, nom d’origen francès que va prendre del restaurant Chez Marguery de Paris, en el que havia estat durant els seus viatges a França.
Per tenir més informació la presentació del Josep Alcalde ens aporta moltes més dades i també la conferència que l’1 de febrer de 1918 va organitzar el Grup d’Estudis d’Esplugues, que també va fer el Josep i que trobareu seguint aquest enllaç. Amb tot plegat us fareu una idea molt completa del que la importància de les caves i del cava Marguery.
El Josep també ens va explicar l’estat lamentable que presenten actualment les caves i aquest abandonament ens ha de servir perquè reflexionem sobre la importància de recuperar el nostre passat agrícola que també forma part de la nostra història i hem de saber-lo explicar a les joves generacions igual que hem volgut explicar el passat de la ceràmica de la Pujol i Baucis.
Grup d’Estudis d’Esplugues Carrer Àngel Guimerà, 38 (08950 Esplugues de Llobregat) ☎️ 933713350
LLUIS TORRES|M.Rosa Buïgas Suárez passà llargues temporades a Can Buigas, la casa familiar de Bellaterra (des de 1980 Passatge de Joaquim Buïgas), on s’hi va fer construïr una casa de fusta de bones proporcions, en la que rebia moltes vegades -si la ocasió era especial-, vestida amb el típic vestit austríac. A Can Buïgas es representà “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras. El seus pares, Joaquim Buïgas i Garriga, i de Emília Suárez, van ser dels primers en comprar un terreny prop d’una pineda, on van plantar arbres fruiters i un garatge -encara es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés a un turó, on més tard hi va construir la seva casa.
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 juliol 1886- 2 gener 1963) Soleil Can Domènech, inauguració del seu passatge a Bellaterra, 1980
Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016), filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem. Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravà va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigí el monument i urbanitzà el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat 📷 CEDIDA
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel-les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe delMatí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel·la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatjà publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
LP Vinils “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, 1973, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí 📷 HISPAVOX
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Font: Miquel Casellas, número 63 de la revista El Pou del Vernís, Esplugues de Llobregat, juny de 2019
LLUÍS TORRES|Avui compartim la petita biografia del poeta J.V. Foix que la bellaterrenca Maria Rosa Buigas publicà l’estiu de 1987 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Poema de J.V. Foix publicat a l’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
M. ROSA BUIGAS|J.V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893. Inicià estudis de dret el 1910 que aban- donaria el segon any i continuà la indús- tria paterna de pastisseria de la qual es va fer responsable.
Va ser a la «Revista» que va iniciar la seva activitat literària. El 1917 hi publicava els seus primers poemes. Entre 1919 i 1920 impulsa la revista «La Cònsola» que es feia a Sarrià i el 1921 fun- da «Monitor». El 1934 dirigí la «Revista de Catalunya» i la pàgina literària de «La Publicitat» en la qual utilitza el pseudònim de «Foccius».
Des del 1960, Foix viu els anys de major intensitat de publicacions. El 1963 apareix <«L’estrella d’en Perris», el 1964 «Desa aquests llibres al calaix de baix», un primer volum de les «Obres poètiques». El 1969 «Darrer comunicat», el 1971 «Allò que no diu», i el 1972 «Tocant a mà». Dos volums miscel·lànics li apleguen els articles sobre diversos temes: «Els lloms transparents>> del 1969 i «Mots i maons, o cadascú al seu>>> del 1971. Així mateix publicà un volum de retrats literaris amb el títol de «Catalans de 1918».
Els anys setanta el seu mestratge es comença a deixar sentir d’una manera clara entre les noves generacions de poetes que reivindiquen la personalitat de Foix.
El 1974 «Edicions 62⟫ emprèn la publicació de les «Obres Completes», prologat per Pere Gimferrer i li editen altres publicacions.
J.V. Foix fou un clàssic modern, les obres del qual revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els seu món que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els sonets de «Sol i de dol» del 1947 el consagraren com un clàssic.
La màgia del seu verb que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols: «A on he deixat les claus?», 1952, і «Onze Nadales i un Cap d’Any», 1960.
Foix va ser guardonat amb el premi de les Lletres Catalanes el 1973 i havia rebut la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981, així com la condecoració de “Cavaller de les arts i de les Lletres” concedida per l’Estat francès. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1962, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona el 1984 i “Premio Nacional de las Letras Españolas” aquell mateix any. Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura.
J.V. Foix ha estat per Catalunya quelcom més que un escriptor; representa tota una literatura en la qual ell havia consolidat el noucentisme i l’avantguardiam. La poesia i la prosa de Foix són un d’aquells tresors que, en les tradicions literàries, sorgeixen poques vegades cada segle. El tan conegut poema “Ho diu tothom i és profecia” és un cant a la multiplicitat unitària de les terres catalanes, servitud envers la llengua i la comunitat.
Pel gran poeta de Catalunya, Port de la Selva era el seu Casal. En la vida ciutadana eren famoses les tertúlies a la seva casa del carrer Setantí. Aquell pis fascinant era el cenacle on l’oratòria brollava inesgotable com el doll d’una font. Allí es respirava la pau de les muntanyes i es pressentia el remor de la mar… (Maria Rosa Buïgas Suárez)
Font: M. Rosa Buigas, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu.
LLUÍS TORRES|Artur Vidal Solà, va ser cronista oficial de Bellaterra i jutge d’Ascens del Districte número 2 de Sabadell. La Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial el va jubilar forçós, -perquè va complir l’edat legalment establerta, el dia 25 de juny de 1984. Com ja venia fent, va ser el moment en què es va dedicar de ple i fer interessants cròniques locals a la revista l’Esquirol del Vallèsde Bellaterra. Avui compartim l’article d’opinió que es va publicar al número 17 de l’estiu de 1987, que donà a conèixer els problemes que pateix Bellaterra a l’espai públic, ple de cables de llum, telèfons i arbrat situat en terrenys privats, que en tempestes poden fer mal a passejant i altres finques properes.
Pins privats caiguts durant la tempesta Gloria a un carrer de Bellaterra i la ràpida intervenció de la brigada de l’EMD 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
AVIAT HI TORNAREM, per Artur vidal
Bellaterra gaudeix d’un excel.lent clima: fa fred a l’hivern i força calor a l’estiu. Fa uns anys que no són estranyes les nevades com també sovintejen els temporals d’estiu amb vendavals i torrentades. Naturalment, després d’aquestes maltempsades és habitual quedar-nos unes hores o una nit o un dia sense servei elèctric i també telefónic.
La nostra primera recriminació, és, naturalment: “altra vegada la FECSA». Però si donessim un tomb per la nostra barriada ens adonariem que no sempre és culpa de la FECSA. Us convido a passejar pels carrers de Bellaterra, fareu un exercici molt sa i amb notables descobriments.
No em direu que les nevades i tamborinades de cada any són imprevisibles! També seguint els romans, per alguna raó aquí hi va passar la Via Augusta, l’article 390 del Codi Civil també ens diu: “Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu“.
Qui pot fet complir la llei? L’autoritat: és autoritat l’Ajuntament. Pot fer-la complir qualsevol perjudicat o amenaçat acudint als tribunals per obligar al propietari que fa l’orni a complir la llei. Aviat vindran les tempestes d’agost i setembre: no us oblideu pas de comprar unes quantes espelmes per si de cas.
Només us caldrà mirar enlaire i veureu com sovint la línia elèctrica i també la telefònica passen per un entramat de branques i per sota de pins llargaruts prims i inclinats cap el carrer i que semblen d’una sustentació miraculosa. Naturalment, cau una nevada, ve un temporal acompanyat d’unes aquells pins desmesurats o aquelles branques imprudentes cauen sobre el carrer i trenquen i malmeten els fils elèctrics o telefónics.
Això és una amenaça pels veïns de Bellaterra, tant perquè hem de soportar mancances elèctriques i telefòniques –per la incuria d’alguns veïns o propietaris– com per les possibles conseqüències físiques.
Existeixen unes lleis, que ja venen del temps dels romans, homes previsors, i que el Codi Civil va recollir dins d’un article, el 1.908 n. 3 i que tradueixo al català, per si algú no enten l’espanyol, que diu: Igualment els propietaris són responsables dels danys causats: 3r. Per la caiguda d’arbres col-locats en llocs de trànsit, quan no sigui motivat per força major.
És clar que un temporal, una riuada, una nevada, no és força major, perquè no reuneix els dos requisits d’ésser una circumstància inevitable i imprevisible.
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
LLUÍS TORRES|A la portada dels números 20-21 de la revista Bellaterra corresponent als mesos d’agost i setembre de 1961, apareix un artístic dibuix de l’església Sant Pau de Riu-sec (segle XI), església romànica molt propera a Bellaterra, del municipi de Sabadell, que està protegida com a bé cultural d’interès local. Compartim aquesta interessant història publicada per l’Unió Excursionista de Sabadell
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
Sant Pau de Riu-sec, situada prop de la masia o torre de Sant Pau, del camp d’aviació i del riu Sec al sud de Sabadell.
Es tracta d’una església romànica (s.XI), protegida com a bé cultural d’interès local. Tanmateix, el jaciment arqueològic mostra l’evolució des d’una vil·la romana fins a la parròquia medieval.
L’església fou consagrada l’any 1054 pels bisbes Gilabert de Barcelona i Guifré de Narbona. L’any 1134 fou cedida a l’ordre del Temple; més tard, el 1307, fou traspassada als cavallers de l’Hospital de Jerusalem, fins al 1325. Continuà com a parròquia fins a l’any 1851. Aleshores totes les seves pertinències es van traspassar a la parròquia de la Puríssima de Sabadell, que s’havia acabat de constituir. L’Arxiu-Museu d’aquesta parròquia conserva, doncs, els objectes litúrgics recuperats de l’antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec després de la seva desafecció. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec té actualment una capella dedicada a l’església de la Puríssima.
Sens dubte, el valor arquitectònic i històric de l’església de Sant Pau de Riu-sec és de primer ordre. Durant els treballs previs de condicionament per a les obres d’urbanització del complex comercial, una sèrie d’excavacions arqueològiques varen constatar que l’església està construïda sobre una antiga vil·la romana, de fet dues vil·les successives, fet que reforça encara més la importància històrica d’aquesta àrea .
Atesa aquesta rellevància arqueològica es va aprovar un pla director de conservació i ampliació dels treballs arqueològics realitzats. El pla va ser aprovat per l’Ajuntament de Sabadell i executat pels professionals arqueòlegs implicats i la Secció d’Arqueologia del Departament d’Història de la UAB.
L’església és de planta rectangular, d’una sola nau i absis semicircular. A la banda nord s’hi alça el campanar, de torre i amb coberta piramidal, integrat parcialment a l’edifici de la rectoria. Aquest conjunt es bàsicament del segle XI, a excepció de l’ampliació de la nau, de final del segle XIII, i de la rectoria, que és del segle XVIII.
La troballa arqueològica més important fou la part d’una basílica de planta i absis rectangular, amb un banc d’obra semicircular, que es pot datar entre el segle VI i VII, amb restes romanes del segle I al V.
I al voltant de l’església s’hi va trobar una vil·la d’època romana (del segle I aC al II dC), així com restes romanes del segle I al V. També uns assentaments o vilatge d’època alt-medieval carolíngia del segle IX-X, format per un nombrós conjunt de sitges i una important necròpolis.
El cèntric carrer de Sant Pau, de Sabadell, correspon al camí que començava a la plaça Sant Roc i conduïa fins a l’església de Sant Pau de Riu-sec. D’aquí li ve el nom.
L’Associació Amics de Sant Pau de Riu-sec porta des de fa anys una important activitat per tal de donar a conèixer i defensar aquesta joia del nostre rodal. Cada any, el tercer diumenge de maig, organitzen l’Aplec de Sant Pau de Riu-sec, amb un nodrit programa d’activitats. Es tracta d’un aplec que s’havia deixat de celebrar feia molts anys, i que gràcies a l’empenta de l’Associació es va recuperar el 2016.
UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Entitat declarada d’utilitat pública. Resolució JUS/811/2022, de 22 de març
LLUIS TORRES|Josep Garcia i Fortuny (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946), estudià a la Universitat Laboral de Tarragona. Ha estat cap de cuina durant més de quaranta anys. Va presidir l’Associació de Cuiners i Rebosters de Barcelona “Casal del Cuiner” (1984-1986), ex vicepresidente de la Federación de Cocineros y Reposteros de España (FACYRE 1987-1989). Col·laborador del TERMCAT, del CSIC, i de la revista Historia y Vida, i publicà diversos articles en revistes científiques.
Josep García Fortuny, mestre de cuina, (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946) 📷CEDIDA
Josep Garcia Fortuny ens recorda que poques vegades ens adonem, quan ens asseiem a taula, que darrere les elaboracions presents en ella hi ha mil històries. Tant les dels productes que consumim com les de les persones que els preparen de forma convenient. En el llibre que ara presentem, ha volgut donar una importància més gran a les segones. No fa la mateixa tasca un cuiner dels nostres dies que un “cuiner” de fa mil anys. A través de la documentació més exhaustiva que ha pogut aconseguir, García Fortuny ha intentat d’esbossar la trajectòria d’aquells que han servit la societat tot manipulant els aliments que tenien al seu abast. I aixó inclou des dels camperols més humils, passant pels servidors de l’Església i de les classes benestants, fins als moderns caps de cuina que han assolit un lloc de privilegi en els cercles mediàtics contemporanis. Després de molts anys d’investigació, s’ha adonat que aquest tema no havia estat massa tractat d’una manera evolutiva i conjunta. Per això, i malgrat les mancances en què sens dubte ha incorregut, penss que aquesta obra, no ben bé de divulgació, té un lloc en les biblioteques de tots els que senten algun interès per les nombroses qüestions que ha implicat al llarg dels temps l’alimentació humana.
Com a conseqüència d’aquesta recerca, García Fortuny arriba a la conclusió que els cuiners d’altres èpoques mereixien més atenció que la que han tingut fins ara. Si he ajudat al seu millor coneixement, l’objectiu perseguit haurà estat aconseguit, almenys en part. Aquest primer volum s’ocupa d’un període llarg: des de la cultura ibèrica fins ben entrat el segle XIX. En el segon, que ens portarà als nostres dies, ha estat inestimable l’ajut de fons bibliogràfiques i d’hemeroteca.
Des de Bellaterra Gourmet agraïm a l’amic Josep García Fortuny i l’Editor Enric Sallarès Roig per haver-nos ajudat a fer realitat aquesta interessant publicaciódel món de la cuina i els seus profesionals
Josep Rondissoni i Battù / Giuseppe Rondissone Battù (Torí, Piemont, c. 1890-Barcelona, 16 d’agost de 1968), amb els cambrers del Restaurant La Cala de Sitges 📷 CEDIDA
JOSEP GARCIA FORTUNY (Salomó, Tarragonès, 1945) | Rondissoni va ser un cap de cuina suís, o d’origen suís –no he pogut determinar-ho amb precisió-: “Nació en Turín, o en los alrededores de Turín. El aprendizaje y la profesión los ejerció en Francia –on va ser deixeble d’August Escoffier-, Suiza y España, A España le trajo la Guerra Europea y ya no se movió d’aquí”. Així, doncs, va arribar a Espanya, i potser concretament a Barcelona, l’any 1914: “Estuvo de “chef” en el Casino de la Rabassada en aquellos días de la primera contienda en que se jugaba tanto o más que se comía. Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince de la calle de Fernando, en el Majestic, en el Círculo del Liceo, en el Hotel Victoria de Palma de Mallorca, donde infinidad de veces había servido al archiduque Luis Salvador de Austria”. El propi Rondisssoni diu “que siempre me ponía [l’arxiduc] en la mano una moneda de veinte francos, una propina de príncipe de entonces.
Desde 1924 –data errònia- José Rondissoni se dedica a enseñar lo que sabe en materia gastronòmica” (Llopis 1954).
Ara bé, aquestes notes cal tenir molta cautela perquè segons en comunica el sr. Jaume Rius Gumà, fill de Capellades però resident des de fa molt anys a Sitges i que va tenir el plaer de treballar uns sis o set anys al costat del “Sr. Rondissoni”, tal com explicita, sempre deia que era italià, encara que la seva família podria ser d’origen suís.
Per documentar la seva trajectòria docent he fet un buidat, tant a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona com a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. En aquest Centre hi ha lligalls de multitud d’apunts manuscrits sobre alimentació així com de bibliografia culinària, però no puc afirmar que siguin realment de Rondissoni, car estàn escrits per diferents mans.
De la seva qualitat pedagògica se n’han fet valoracions diferents; per exemple: “Del que s’aprenia amb Rondissoni, se’n pot tenir una idea fullejant les seves Classes de cuina. Si obrim a l’atzar les del curs 1925-26, hi trobem receptes com bavaresa Bristol, consomé Celestina, puré Longchamps, maionesa de salmó a la russa, rosbif a l’anglesa, etc. Obrim per on vulguem, sempre surten plats semblants i poques vegades una recepta del país” (Torrado, dins Agulló 1990,VII). En aquesta època sembla que Rondissoni va consultar-utilitzar el manuscrit de fra Tolosa que he esmentat, perquè en el receptari, en llapis i en català, hi figura la paraula “fet” en algunes elaboracions i, en alguna d’elles, la data, que correspon a les classes que impartia aleshores. Si aquest tipus de cuina la feia abans de la guerra, una vegada passada, va continuar en la mateixa línia. Així per exemple, el llibret nº 4 de les “Clases de Cocina” que l’autor impartia al centre, anomenat ara “Instituto de Cultura para la Mujer”. S. F. de F.E.T. y de las J.O.N.S, seguint el règim franquista, que corresponen al curs 1943-44, hi figuren “Huevos al nido”, Tartaletas de langostinos”, “Huevos a la Clamar”, etc. Això mateix es pot observar en els números 5 i 6 del mateix Curs. No cal dir que aquestes últimes classes s’impartien en “la lengua del Imperio”, és clar!
Abans de la guerra civil, concretament l’any 1935, el professor Rondissoni també impartia classes a les subscriptores de la revista “Menage” -de la qual n’era responsable de la redacció culinària-, que tenien lloc a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he pogut localitzar als números 49 i 52 de la revista esmentada. Les receptes són de caire estrictament francès: “Filetes de lenguado Orleans”, “Tournedos a la Marguery”, “Carlota Walkiria”, “Merluza a la Trianon”, “Solomillo de ternera a la Rodesia” i “Savarina a la Pompadour”. Rondissoni també feia classes per correspondència, per als subscriptors de la revista, com manifesta el número 49, p. 229.
Revista Menage
Rondissoni figura com a “Jefe de Redacción” de la revista Menage des del primer número (febrer de 1931) fins al 70, de novembre de 1936. No sé perquè, a partir d’aquesta data, l’empresa Sociats prescindeix dels seus serveis i no descarto que fos a causa de la guerra i la davallada del consum dels seus productes. Més enllà d’això crec, però, que Menage necessitaria un estudi monogràfic on s’analitzés, per una part, el receptari i la seva evolució, les possibles duplicitats a variants de les elaboracions i, sobretot, quina mena de receptari s’hi troba i a quin públic anava adreçat.
El mes d’agost de 1932, amb motiu d’una Exposició-Fira de fruites que es va celebrar a Barcelona, aquest Mestre va coŀlaborar en l’elaboració de melmelades així como en la tècnica de conservació de fruites (L.V., 09/08/1932: 8).
Les classes de cuina a l’lnstitut de Cultura de la Dona
Per fer un puntual seguiment de les Classes de Cuina que es van impartir a l’Institut de Cultura de la Dona, m’he basat en la documentació que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El document més reculat que hi he trobat és de l’any corresponent al Curs 1912-1913. A la part ”Culinaria” hi figura com a professor Mr. Pince (Programa 1912: 45); no he trobat cap mena d’informació sobre aquest mestre. Recordo que a Barcelona hi ha haver el restaurant Pince, però crec que el patró no era cuiner; és possible que fos un germà. En el Report corresponent al Curs 1916-1917, s’hi diu: “Classes setmanals. Aquestes classes, que començaren a funcionar l’any 1913, tenen per objecte els coneixements complementaris i domèstics de les alumnes, com indiquen les assignatures de què les matèries consten” (Report 1916: 20). Per tant no hi ha cap dubte sobre la data dels inicis dels Cursos de Cuina (a més això concorda amb la còpia de l’exemplar que tinc per deferència de l’amic Castells). El Curs 1914-1915 tornem a trobar “Cuina Pràctica. Sota la direcció de Mr. Pince” (Programa 1914: 35). Les classes es feien els dimarts al matí, d’onze a dotze. El Curs 1917-1918, en la “Llista de Professors i Assignatures, Classes setmanals”, i en l’apartat “Cuina Pràctica”, hi continua figurant Mr. Pince i en les Classes de Rebosteria, D. Manel Muñoz i Josep Torres. En aquestes últimes hi havia alternança de professors; a les de 1916-1917, s’hi incorpora Josep Jansà, a les del 1930, Miquel Termes, Mercè Sarrado [o Serrado] i Mercè Vert.
Sobre la data d’incorporació de Rondissoni a les Classes de Cuina s’ha de dir que, malgrat que segons s’ha dit: “Rondissoni s’incorpora a l’Institut el juny de 1921, segons el llibre d’Actes, i cobrarà de 400 a 500 pessetes al mes. Tenia també cura dels menjadors del casal” (Marín 2004: 135), aquesta data no és correcta, ja que a la Memòria-Programa 1918-1919, dins el “Quadre de Professors”, i a l’apartat de “Cuina Pràctica”, ja hi figura D. J. Rondissoni. Ara bé, em comenta la senyoreta Maria Oriola, actual bibliotecària de la Biblioteca Bonnemaisom que no es conserven les Actes corresponents als anys 1920-1921. Com que Rondissoni, segons Llopis: “Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince, de la calle de Fernando”, una hipòtesi plausible seria que fos aquest tal mestre Pince, inicialment encarregat de les classes i que després cedir més tard a Rondissoni.
En el Report anual que feia l’Institut de Cultura referent a la marxa de l’Entitat, l’any 1923 les: “Classes de Cuina Pràctica. L’esmentada Classe s’obrí el dia 7 de novembre confiada, com les d’Ensenyament Secundari i Domèstic i la de Cuina Popular al professor D. Josep Rondissoni. Es dóna els dimarts, a les 11 del matí, confeccionant-se el plat i fent-ne mentrestant l’explicació del mateix”. Les Classes de Rebosteria es van iniciar el dia 6 de novembre: “Les lliçons anaren alternant, dedicant-les una setmana a plats de rebosteria, i l’altra a plat dolç de cuina, confiades respectivament als professors senyor Torres i Sr. Rondissoni. A les alumnes d’aquesta classe, el mateix que a les de cuina pràctica, se’ls entregà mensualment un llibret que contenia impresa l’explicació de les lliçons donades durant el mes”.
L’any 1924, pel que fa a “Cuina casolana”, hom diu: “Destinada a les sòcies en general, ha vingut donant-se els tercers diumenges de mes a la tarda”. Sobre les “Classes de cuina popular” sabem que: “Començant el 16 d’octubre, tots els dies feiners el matí, ha funcionat aquesta classe a la qual ha assistit un promig de 150 cuineres. La darrera lliçó es donà el 28 de juny. A les que acreditaren tenir 60 tiquets d’assistència i confeccionaren un guisat a presencia d’un tribunal se’ls expedí un certificat d’aptitud”. De les Classes de cuina pràctica es comenta: “Des del 6 de novembre fins el 16 de juny, excepció feta els dies festius i de vacances, s’ha donat els dimarts a les 11 del matí la lliçó de cuina pràctica. A la mateixa es matricularen, assistint-hi amb assiduïtat, bon nombre de senyores i senyoretes de l’alta societat de Barcelona”. Resulta evident que les Classes gaudien d’un gran predicament en aquests anys. Com a complement, les alumnes tingueren durant el curs una lliçó d’”anatomia animal”, mostrant-los les diferents peces d’una vedella i la seva aplicació més adient pels diversos guisats.
El mestre Rondissoni, pel que sembla, no deixava res a l’atzar. Però si les Classes de cuina, fins a la data esmentada, eren tot un èxit, en canvi a l’”Escola de cambreres i cuineres” es reconeix que: “Comptades han estat les demandes d’ingrés en aquesta escola, essent d’esperar que aniran augmentant quan es coneguin la utilitat i importànciad’aquest ensenyament”.
El novembre d’aquest any 1924, Dª Rosa Sensat [i Vila] de Ferrer –la cèlebre pedagoga, aleshores directora de l’Escola del Bosc-, va pronunciar-hi una conferència sobre les bases d’una alimentació racional. Ja en el curs iniciat l’any 1925, el dia 4 de novembre van començar les Classes de l’Ensenyament Domèstic. En el primer curs s’impartien: “Nocions de ciències aplicades a la cuina i a la casa”. En el segons curs: “Cuinar i Proveïment”. S’explicita que: “Les alumnes han fet les pràctiques de servir taula i auxiliar a la cuina del Restaurant sota la direcció dels professors senyor Pagès i senyor Rondissoni”. Aquestes Classes finalitzaren el dia 13 i el dia 20 amb un acte de comiat i en presència de les alumnes, familiars i tot el cos Directiu de l’Escola, es van presentar plats elaborats per les alumnes. Les classes de “Cuina casolana” es feien mensualment un diumenge a la tarda. En acabar se sortejaven els “guisats entre las presentes”.
Sobre les Classes de cuina popular: “Des del dia 16 d’octubre al 27 de juny, tots els dies feiners s’ha donat, a les 8 del matí, una lliçó de cuina”, també amb el mateix nombre d’assistentes de l’any anterior. Les Classes de cuina pràctica es van impartir del 4 de novembre fins al 23 de juny. Les assistentes continuaven sent de l’”alta societat de Barcelona”. Respecte a la Classe particular de cuina, amb una classe setmanal, “a la qual han assistit les alumnes que elles mateixes, sota la direcció del professor senyor Rondissoni, confeccionaven els guisats”. L’”Escola de Cambreres i Cuiners” continuava amb la mateixa tònica que l’any anterior, és a dir, amb una participació més baixa del que s’esperava.
El mateix any 1925 es van fer: “Classes de Cuina de Règim. Amb l’objecte de facilitar llur comesa a les persones que tenen a llur càrrec l’alimentació de malalts sotmesos als diferents règims que les malalties exigeixen, pel mes de març foren establertes les esmentades classes de cuina; després d’haver demanat el valuós concurs, que amablement ens fou concedit, de metges competents en diverses especialitats”. En aquest sentit, dos anys després, Rondissoni va coŀlaborar amb el llibre Lliçons de cuina de règims per a diabètics, gastro-intestinal i infantil (vegeu bibliografia).
En el llibre de la “Caixa de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona”, hi figuren diversos pagaments al mestre Rondissoni. Per exemple, el mes de juliol de 1929 “J. Rondissoni clases de cocina”, cobra 100 pessetes i, el mateix mes: ”J. Rondissoni, Cocina Popular”, 125 pessetes.
Pel juliol de 1930, “J. Rondissoni, mensualidad clases cocina”, 125 pessetes. Sembla, per tant, que cobrava per dos conceptes diferents. Si es compara amb els sous d’altres docents, un professor de “prácticas comerciales” cobrava 45 pessetes, un de “clases particulares”, entre 35 i 35,87 pessetes i un de “Enseñanza Secundaria”, 75 pessetes. Ara bé, caldria saber les hores de dedicació de cada professor per poder establir algun escalafó. El mes de setembre, “J. Rondissoni”, 225 pessetes. Sembla que l’última dada correspon al mes de gener de 1931: “J. Rondissoni, profesor clases de cocina”, amb el sou de 225 pessetes. (No he pogut localitzar el llibre d’Actes a què fa referència la doctora Marín; però no tindria gaire sentit que Rondissoni cobrés de 400 a 500 pessetes al mes l’any 1921 i deu anys més tard només 225 pessetes).
Tornant a l’Institut per a la Dona, segons les dades de l’any 1924, en l’“Ensenyament Domèstic” figuren D. Josep Rondissoni, D. Albert Pagès, D. Josep Torres, Dª Mercè Serrado i Dª Mercè Vert, però no s’hi estableix cap tipus de distinció entre cuina i rebosteria; això mateix succeeix l’any 1925.
El Curs 1926-1927, les “Classes setmanals” van ser 84, i no hi figura cap Classe particular; en el 1927-1928, hi consten 78 “Classes setmanals” i cap de “Classes particulars”; a la Memòria de l’any 1929, a la “Llista de Professors” no s’hi detalla l’“Ensenyament Domèstic” –en desconec el motiu-, però sí, en canvi, a la corresponent a l’any 1930.
L’any 1934, sobre les Classes de Cuina, ja impartides dins la “Secció Permanent d’Educació i Instrucció”, es diu: “S’han vist concorregudes com de costum, així com també las dels tercers diumenges de mes destinades a les sòcies”. L’assistència a les Classes de Cuina va seguir la trajectòria següent: En paraules de Cristina Segura, estudiosa de l’Institut de Cultura: “Allà on l’institut va arrasar i superar totes les expectatives pel que fa a quotes d’assistència i popularitat va ser les classes de cuina. Havien començat de manera tímida durant els primers anys, però de mica en mica van anar obrint especialitats: cuina de malalts, popular, rebosteria… I el 1922, només en l’especialitat de cuina popular, hi van assistir gairebé 40.000 dones. Tot un èxit sense precedents”. El 1924 i 1925 també hi va haver més de 39.000 alumnes. Aquesta és una xifra molt alta si la comparem amb les del quadre anterior.
Si ens preguntem el perquè d’aquesta davallada tan gran entre l’any 1922 i el 1935, potser la resposta, encara que no definitiva, podria ser que les alumnes van passar –sobretot a partir de l’any 1934-, de l’Institut a l’Escola Professional per a la Dona, on les classes les impartia un altre mestre, en Joan Vila.
Segura explica: “Les noves instaŀlacions de l’institut, amb la cuina del soterrani i la de la quarta planta, ho permetien. La disposició de la cuina del soterrani, amb accés per la planta baixa, era en forma d’amfiteatre romà. [Les fotografies que es conserven així ho demostren]. Al mig, en una superfície contínua disposada en semicercle: el fogons, la pica, l’espai de treball. Encerclant-la, es disposaven els seients de manera esglaonada per tal de tenir perspectiva sobre l’actriu o actora principal, el professorat.
Des de qualsevol distància es podia anar seguint, fil per randa, cada un dels passos en l’elaboració d’un plat. En aquesta sala es feien les classes més massives… El cas més paradigmàtic n’és l’espai de la cuina i tota l’activitat que hi gira al voltant. Els llocs on s’impartien les classes de cuina, progressivament, s’anaven assimilant a laboratoris, ja ho hem vist a l’institut, però a més de l’espai també va canviar la representació de la persona que n’ostentava el coneixement. En les imatges que es conserven de les classes de cuina, tant les generals com les especialitzades, es veu que el professorat són els cuiners, en canvi les dones, que devien cuinar cada dia a casa, ocupaven els seients com a alumnes”. Després afirma que l’artífex de tot això va ser el propi Rondissoni, que a més va ser l’introductor dels canelons a la cuina catalana (Segura 2007: 89-91).
Una de les característiques d’aquesta pedagogia era que també es feien sortides a mercats, com el de Vic, i a fabriques d’elaboració d’aliments. Les assistents, per un preu mòdic, rebien la recepta impresa que es cuinaria aquell dia. Van ser publicades conjuntament amb el títol Classes de cuina popular, i l’autor era el propi Rondissoni. Els cursos 1924-25 i 1925-26 estan organitzats per classes setmanals. Els de 1927-28 i els de 1930-31 estàn organitzats per plats. A la Biblioteca Francesca Bonnemaison es conserven les de 1924-1925 en dos volums; 1925-1926, en 1 volum i 1927-1928 en 3 volums. Es té constància que, després de les classes rebudes, fins i tot alguna alumna avantatjada es va convertir en professional de la cuina.
Rondissoni estava afiliat a la “Germandat Art de Cuiners”, on figura inscrit l´any 1918 amb el número 190. Aquest mestre, a banda de la seva condició de professor de cuina, també va escriure diverses obres culinàries i de pastisseria, que figuren a la Bibliografia que he aplegat aquí.
Acabada la Guerra Civil, Rondissoni va passar a la Sección Femenina de las JONS. Dos anys després, el 1941, es va cedir a la Diputació de Barcelona: “Todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer”, amb la condició que la Diputació continuaria l’obra desenvolupada per l’Institut al llarg de tots aquells anys. El 12 de febrer d’aquest mateix any: “es va fer saber que el professorat de l’Institut hauria de ser de Falange i que es convocaria un concurs per ocupar-ne les places. L’ordre feia inviable un dels acords pactats: la reincorporació de l’antic professorat un cop hagués estat depurat” (Segura 2010: 22-23). Rondissoni devia ser un dels professors que no havia estat “desafecto al règimen”, com el nou règim feixista designava els qui durant la guerra civil no havien pres part activa en cap sindicat ni partit polític. Segurament per aquesta circumstància va ser professor del rebatejat Instituto de Cultura para la Mujer de la Secció Femenina de la F.E.T y de las J.O.N.S, almenys en el curs 1943-44. Probablement en aquella mateixa època, pels volts de 1942, Rondissoni va regentar una xarcuteria a la Rambla de Catalunya, amb cantonada Còrsega, Barcelona (segons comunicació del mestre de cuina sr. Hierro, avui finat, membre del Montepío. També confirma aquesta dada el sr. Jaume Rius). Igualment aleshores, com a mínim, es van editar 6 llibrets o opuscles. Tots duen la publicitat dels cubets Gallina Blanca i “El Cocinero, vino de cocina”. El nº 3 s’inicia l’1 de desembre de 1943 amb Merluza a la polonesa i Pastel mosaico. Crida l’atenció que en les dues preparacions hi aparegui la tòfona així com el vi esmentat, que defineix com a jerez. Cal pensar que eren elaboracions pensades més aviat per a butxaques privilegiades o, si es vol, de famílies benestants, ja que per a la majoria de la població la postguerra va portar anys de moltes penúries i una gran carestia d’aliments al costat de molt d’estraperlo. El dia 22 de desembre de 1943, explica els Canelones a la catalana, en què posa per damunt de la beixamel, entre d’altres, salsa de tomàquet, que personalment, en tots els anys que he exercit l’ofici de cuiner, mai no he emprat. Crec que no hi fa cap falta! També sobta el fet que en la recepta del Consommé de ave hi afegeixi “cubitos de caldo Gallina Blanca”, ingredient que de cap manera correspon a unes classes de cuina. Una elaboració amb la qual estic en total desacord és la salsa romesco: els ingredients que cita són all, bitxo, ceba, pebre vermell, tomàquets, oli d’oliva, sal, pebre i vinagre, amb una total absència d’avellanes i ametlles. En el llibret o quadern nº 4, apareixen els Buñuelos de viento en què, on en lloc de la mantega, que és la forma clàssica, fa servir el llard. A l’igual que d’altres professionals de l’època, sembla que tampoc Rondissoni tenia massa cura a l’hora d’elaborar el bacallà, perquè, per exemple, en la recepta Bacalao a la cartuja diu “Hervido el bacalao…”, i com se sap molt bé el bacallà no ha d’arribar a bullir mai. En la preparació guisantes a la francesa, omet la chiffonade d’enciam llarg, ingredient que, amb la seva amargor, contraresta la dolçor del pèsol i que ha estat condició sine qua non a la cuina francesa.
En el curs del mes de febrer (nº 5) hi figuren Filetes de lenguado a la cardenal, tortilla paisana, soufflé de chocolate, croquetas de pescado, melocotones a la Margarita, lomo a la Duval, tronco de pescado, bacalao a la pil-pil, sopa de almejas, tortilla celestina, filetes de lenguado a la crema, pudin diplomático, aspic de pescado, bizcochos, perdiz a la vinagreta, huevos a la carmelita, tartaletas de avellanas, crepinetas a la parmentier, corona de Eugenia, pichones a la vinagreta, tortilla soufflé, picadillo al gratín, merluza a la genovesa, flaones de cabello de ángel, carne rellena a la castellana, bollos de Berlín, riñones a la duquesa, pudin brasileña, corona San German.
Culinaria de J. Rondissoni, edició de 1954 📷 ARXIU BELLATERRA GOURMET
El llibre Culinaria exprés, com és obvi, inclou elaboracions cuites amb l’olla exprés. Inclou Sopas y Potajes, Arroz y Macarrones, Pescados y Mariscos, Carnes, Aves y Caza, Verduras y Legumbres. Es complementa amb Salsas i Postres. Potser un dels llibres més interessants d’aquest Mestre és el titulat Golosinas, publicat l’any 1948. Francisco Roig Riera, vell conegut del lector perquè n’he parlat a bastament en altres capítols, li va escriure el Pròleg. Diu: “Cuando un maestro, doblemente consagrado, a la par que como artista profesional, como verdadero catedrático del arte culinario en lo más sutil y recóndito de sus exquisiteces, acude a mí (como ocurre en este caso) para que, a fuer de amigo –ya que otro mérito no puedo alegar– me preste a levantar el telón tras del cual va a desfilar, en forma de recetas, una de las más bellas obras de repostería que hasta la fecha se han escrito en nuestra patria, éntranos la duda de si en realidad, esta corazonada del amigo será un error o un acierto de su modestia. Ha hecho el Sr. Rondissoni, en esta obra, lo que ningún otro autor ha llevado a la práctica todavía: tratar exclusivamente y en toda su plenitud, cuanto se refiere a dulces, o tal vez, con una palabra más general todavía, a postres”. Com que Roig diu que Rondissoni va exercir “como profesor durante veinticinco años”, això significa dir que l’any 1943 va acabar les seves Classes de Cuina a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he apuntant abans. També afirma que dels llibres Culinaria i Deleites se n’havia fet una tirada d’impressió de deu mil exemplars cadascun, quantitat certament elevada per a l’època. L’obra tracta primerament dels estris necessaris per poder elaborar tota mena de rebosteria i confiteria. Segueix el tractament del sucre, en les seves diferents fases. El capítol III tracta dels flams, cremes i natilles. Tot seguit s’ocupa dels diferents tipus de bescuits (tipus genovesa, les mones de Pasqua, el pastís Sara Bernhardt, etc.). Segueixen els puddings.
El capítol VI descriu el procediment de la pasta de full, on fa una explicació molt detallada, amb dibuixos, intentat descriure els plecs que s’han de donar per aconseguir-la. El capítol següent està dedicat a Tartas y tartaletas, elaborades amb la pasta brisa. Una de les elaboracions que tampoc hi podia faltar són els cakes típics anglesos. El capítol IX tracta de les masses fermentades, com el brioix, el tortell de Reis, els croissants, el Panetón de Milán i la Coca de Sant Joan. Tot seguit explica la preparació de les bavareses. Hi figuren la composició bàsica de l’elaboració de les creps i diferents opcions de farciment.
El capítol XII parla dels soufflés i el següent, dels Postres variats, entre les quals hi ha els borregos o l’ensaïmada mallorquina. Quan es dedica a la pasta choux sobta que hi figuri llevat en pols en els ingredients i, en canvi, no en la seva elaboració. El capítol XV s’ocupa de les pastes de té, incloses on les llengües de gat. Seguidament tracta dels canapès, emparedats i tartaletes. Un capítol que tampoc hi podia mancar és el dels torrons i panellets. Igualment dedica la seva atenció a les Fruites confitades, on hi són presents el marron glacé, la confitura de cabell d’àngel i la síndria confitada. També parla dels motlles de gelats, granissats i ponches, etc. En definitiva, aquesta compilació és un tractat molt complet, tant de rebosteria com de confiteria.
Segons em comunica el Dr. Jaume Oliver Bruy (22/10/2012), historiador de la població, a qui agraeixo sincerament la seva informació, durant l’estiu de 1953 Rondissoni va regentar les piscines Oller de Sant Martí de Centelles. (el sr. Jaume Rius Gumà, creu que van ser dues temporades, màxim tres).
Un estudi molt recent afirma que, als anys cinquanta del segle passat, Rondissoni va llogar el restaurant La Cala de Sitges al seu propietari, Pedro Bloch Goechel. Concretament, el mes d’agost de 1955, la publicació L’Eco de Sitges (nº 3322: 21/08/1955), ja anunciava el restaurant bar-club La Cala sota la direcció de Rondissoni, amb cuina selecta i servei de plats a domicili. Durant uns deu anys el mestre va regentar aquest establiment, freqüentat per les personalitats més rellevants del moment. La durada de la temporada era molt llarga, de l’1 de març a l’1 de novembre, 8 mesos –ara les temporades s’han escurçat molt-, i també s’hi feia el servei de Cap d’any. Com que quan Rondissoni va agafar l’establiment ja tenia una edat avançada –uns 65 anys-, va ser recolzat per Jaume Grimau Bauza, un cuiner jove que va saber interpretar la cuina del Mestre i que alguns anys més tard va regentar l’establiment juntament amb la seva muller (Mongay 2012). Segons m’informa gentilment el sr. Blai Fontanals Argenter, que s’ha près la molèstia de fer el buidatge del diari L’Eco de Sitges i altres documents (1) – un dels setmanaris locals més antics de Catalunya, el qual s’edita des de l’any 1886-, el Mestre no era el propietari d’aquest hotel, sinó que compartia l’edifici. El restaurant estava al soterrani, amb una entrada a part per un carrer diferent del de l’hotel. Per un acord pactat entre el propietari i Rondissoni, el restaurant feia una funció doble: estava obert al públic i a la vegada era el menjador dels clients de l’hotel. Per la seva cuina de categoria i, sobretot, per la seva honradesa professional, en no voler donar mai “gat per llebre”, les millors famílies de Barcelona i d’altres indrets, així com les sitgetanes, evidentment, es complaïen a ser els seus comensals.
Rondissoni va practicar una cuina honesta, sense estridències, ben elaborada i amb uns preus molt ajustats. El Sr. Jaume Rius i Gumà (2) em comentà que “en lloc de guanyar un duro, es conformava amb quatre pessetes”, és a dir, no donava “clatellades” a l’hora de presentar la factura dels serveis del seu establiment.
Això hauria de servir d’espill a molts restauradors d’avui dia que només volen “escandalls”; per això els caps de cuina han de de fer mans i mànigues perquè al final de mes surtin els números que l’empresari vol.
Una dada curiosa del Mestre: cada dia jugava 2 números de loteria –devien ser els “cupons” de l’ONCE-, i sempre abonat al mateix número. Havia guanyat alguns premis, però mai massa importants.
Quan va acabar la seva estada a Sitges devia tenir uns 72 o 73 anys i llavors va tornar a Barcelona. Per les seves grans qualitats, tant humanes com professionals, va deixar una bona petjada a la localitat entre les persones que el van conèixer i, sobretot, entre el personal que va treballar al seu establiment. Una vegada reintegrat a la ciutat comtal, aquest mestre encara donava un curset d’aperitius i berenars a l’Escuela Hogar del Passeig de Sant Joan el mes d’abril de 1968 (L.V. 28/04/1968: 30).
Del que va fer Rondissoni després d’aquesta data ja no n’he trobat cap informació més, ni sobre el final de la seva tasca professional ni sobre l’any de la seva mort. El Mestre no va tenir descendència. Espero que en futur no massa llunyà, i a partir de les coŀlaboracions i la complicitat dels lectors, es pugui escriure una biografia més extensa d’aquest gran Mestre. Rondissoni, sens dubte, va marcar una gran fita dins l’Art Culinari a Catalunya i sobretot a Barcelona i a Sitges, i les seves qualitats pedagògiques van passar moltes senyoretes que després es van convertir en mestresses de casa amb una bona formació culinària. També s’ha de remarcar que Rondissoni no es va limitar a ensenyar les particularitats de les cuines francesa i espanyola, sinó que també es preocupava per harmonitzar els seus menús tenint en compte tres paràmetres bàsics: el paladar, la dietètica i el pressupost. Com a recopilador gastronòmic, la seva obra magna, Culinaria (amb diverses edicions a partir de 1945), va merèixer molts elogis. Tal vegada un dels més notables sigui que la primera edició duia un pròleg de Lluís Carulla, fundador de Gallina Blanca, i que alguna de les posteriors fos prologada pel reconegut gourmet Manuel Vázquez Montalbán.
(1). El qual, durant una molt amable conversa (11/01/2011), i amb un to emocionat, m’informà de diverses dades personals i professionals del Mestre Rondissoni, especialment les que no apareixen escrites, que són el fruit del dia a dia al seu costat. El sr. Rius va treballar a l’actual Hotel Colón quan el maître era el sr. Cabané Felisart i també, durant 10 anys, ell mateix va ser el maître del restaurant Mare Nostrum, de Sitges, que aleshores era el millor establiment de la població. (2). El sr. Blai Fontanals Argenter, sitgetà, m’ha ofert dades molt precises de l’estada del Mestre Rondissoni a Sitges. Actualment està realizant un estudi de la història de la restauració i l’hoteleria de la seva ciutat, i li desitjo èxits i encerts a la vegada que li regracio totes les seves informacions.
Publicitat del restaurant de Rondissoni: Agost de 1956.“Hotel – Bar- Restaurante – Night Club- LA CALA, Mayor, 29. Teléfono, 405. Cocina selecta – Prof. Rondissoni.” (Programa de la Festa Major). Per al sopar de Cap d’Any del mateix any Rondissoni encarregà la decoració del Restaurant La Cala a l’artista Francesc Ferret (a) Bruno (Eco núm. 3.393, de 30/12/1956). Un mes després:“CHEZ RONDISSONI!, Restaurante LA CALA” (Eco núm. 3.395, de 13/01/1957). Agost de 1957.“Hotel LA CALA, Director. Francisco Delgado. Bar Americano. Restaurante. Dirección Prof. Rondissoni. Mayor, 29. Teléfono, 405 (Programa de la Festa Major). Per al Cap d’Any de 1958,“HOTEL RESTAURANTE LA CALA Pone en conocimiento de su distinguida clientela la celebración de la cena “Reveillón”, para el fin de año 1958. Con la espera de verle complacido por su asistencia como años anteriores, queda a su completa disposición, J. Rondissoni” (Eco núm. 3491, de 16/11/1958). El mes d’abril de 1964 La Cala anunciava a L’Eco un canvi de direcció en el restaurant (Eco núm. 3.768, de 19/04/1964). Però cal dir que segons el Sr. Fontanals, no es pot afirmar categòricament que el Mestre deixés de regentar l’establiment.
Documentació del mestre Rondissoni, que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (per ordre cronològic) :
Programa 1912 Programa Curs de 1912-1913, Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, carrer, Elisabets, 12. Programa 1914 Programa Curs 1914-1915. Resum 1916 Report documentat de la Junta Directiva de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per la Dona, anys 1916-1917. Memòria 1917 Memòria-Programa 1917-1918. Report 1918 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, anys 1918-1919. Report 1922 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1922. Report 1924 Report documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1924. Memòria 1929. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1929. Reporter 1932 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1932. Reporter 1933 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1933. Reporter 1934
Josep Garcia i Fortuny, Salomó (Tarragonès), 30 d’agost de 1945 📷 CEDIDA
“Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro”.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de Víctor Alexandre, prestigiós escriptor i periodista de Sant Cugat del Vallès qui a la seva publicació a Racó Català, mitjà de comunicació íntegrament digital i exclusivament en català editat per Tirabol Produccions, posat en funcionament el 4 de març de l’any 1999 pels llavors estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda. La seva orientació és de base independentista i no està associat a cap partit polític. Tracta temes culturals, socials o d’actualitat dels Països Catalans. També ha estat responsable de moltes campanyes online en la defensa de la llengua catalana. A primers del 2013 tenia més de 20.000 usuaris registrats i als seus fòrums interactius s’hi havien publicat prop de 5 milions de missatges al llarg de la seva història. El febrer de 2013 es trobava en la sisena posició dels diaris digitals en català que disposen de mesurament via OJD Interactiva amb més de 330.000 usuaris únics mensuals. El setembre de 2015 va rebre 418.747 navegadors únics segons l’OJD.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
VÍCTOR ALEXANDRE|No fa gaire, en fer-se pública la 48ª onada de l’Observatori Sociològic de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, vam tenir dades lingüístiques molt interessants que, amb els matisos locals corresponents, són il·lustratives de la situació de la llengua catalana a tot el país i també de quin és el seu estatus en el marc mental de la població. D’entrada ens fa saber que un 45,3% dels “santcugatencs catalanoparlants canvia d’idioma en una conversa si se li parla en castellà”, i quan entra en detalls ens especifica que un 22,9% assegura respondre en català, però que canvia a l’espanyol si la conversa no flueix; un 18,1% afirma que respon en català, però que canvia d’immediat a l’espanyol si l’interlocutor diu que no entén el català; un 9,5% respon en català, però parla més a poc a poc i alterna tots dos idiomes; i només un 3% es manté en català fins al final.
Però hi ha més dades. L’informe diu que un 40,8% dels catalanoparlants considera que mantenir-se en català davant d’algú que se’ls adreça en espanyol és un dret que cal exercir sempre, mentre que només un 12,5% dels hispanoparlants comparteix aquest parer. Hi ha, d’altra banda, un 39,5% d’hispanoparlants que diu que s’ha de respectar la llengua de cadascú, i un 23,4% considera apropiat que hom es mantingui en català. Per contra, un 11,9% ho qualifica de mala educació, i un 2,5% ho troba inadmissible.
Com dic, són dades de Sant Cugat. Però són nacionalment il·lustratives si tenim en compte que, segons un estudi del 2023 de l’Institut Català d’Estadística entre municipis de més de 50.000 habitants, Sant Cugat (que en té 100.000) és el municipi amb més coneixement de la llengua catalana i el que més bé sap parlar-la, escriure-la i llegir-la de tot Catalunya. És a dir, que fins i tot en el lloc més favorable, la llengua pròpia del país no gaudeix entre els catalans de la mateixa consideració que el francès entre als francesos, l’italià entre als italians o l’alemany entre als alemanys. Fins i tot els quebequesos, malgrat que no són un Estat, i malgrat l’influx indefugible de l’anglès, tenen clar que el francès és la llengua pròpia del seu país i no pas una llengua ornamental com fa Catalunya amb el català. Per tant, revisem les xifres.
En primer lloc cal agafar amb pinces la dada segons la qual hi ha un 54,7% que es manté en català quan algú se li adreça en espanyol, ja que no s’ajusta a la realitat en absolut. En absolut! N’hi ha prou de mantenir-se amatent a aquesta qüestió en tots els ordres de la vida –amics, coneixences, món laboral, món d’oci, món de serveis, bars, restaurants, botigues, supermercats, etc.– per saber que trobar un català que es mantingui parlant català amb un interlocutor que li parla en espanyol és un fet tan extraordinari, tan singular, que gairebé agafen ganes d’abraçar-lo. N’hi ha, de catalans així, és clar que sí. Per sort! Però són tan excepcionals, tant! (incloent-hi Sant Cugat), que llegir que són més de la meitat és per petar-se de riure. Aleshores com s’entenen aquestes xifres? Doncs s’entenen perquè responen als resultats d’una enquesta, i en una enquesta, com en les fotos, tothom procura sortir-ne afavorit. Com que ningú no verificarà la versemblança de la resposta, fa més patxoca mostrar-se valent amb el català que reconèixer-se claudicant davant l’entrevistador. Preu per preu, sabates grosses.
Un punt interessant és aquell que diu que hi ha un 11,9% d’hispanoparlants que consideren que és de ‘mala educació’ que l’interlocutor els continuï parlant en català i un 2,5% ho jutja “inadmissible”. Són persones supremacistes que creuen que un català ha de baixar de la vorera quan hi passen ells. I per què? Perquè són ‘ells’. És una actitud, aquesta, que ve provocada per diversos factors, alguns de polítics i altres de psicològics. Entre els de caràcter polític hi ha el de considerar Catalunya una colònia espanyola els nadius de la qual tenen l’obligació de respondre a l’amo en la llengua de l’amo. No fer-ho, segons ells, és de mala educació i un acte d’insubmissió. Pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Madrid, Toledo o Valladolid. Però aquest supremacisme no els serviria de res si els catalans no claudiquéssim. Vull dir que és la claudicació sistemàtica que veuen en nosaltres el que els fa créixer. Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro. Però no ho tenim clar i en paguem les conseqüències. La nostra claudicació afebleix la llengua, i l’afebliment de la llengua ens afebleix com a poble. De nosaltres depèn, per tant, revertir la situació. Fem-nos el ferm propòsit de no claudicar. Tant se val si ho fem per salvar-nos de la desaparició o per dignitat. El resultat serà igual de positiu.
BELLATERRA.CAT 