BELLATERRA.CAT

Hotel President, Figueres, 1976

Sí, senyors, Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres a Juanito Duran Camps.

Premi al títol per ell aconseguit i que els titulars dels diaris de tot el territori nacional van pregonant.

L’Ajuntament, patrocinador de l’homenatge, va voler subratllar així el seu afecte i adhesió a aquest home i l’acte que amb tanta dignitat i encert havia organitzat el Centre d’Iniciatives de la ciutat.
En els salons de l’Hotel President l’anunciat i merescut homenatge al tremendament popular restaurador i gran recepcionista d’estrangers, per la situació del seu establiment en el límit fronterer hispanofrancès, Juanito Duran.

Va ser presidit pel Sr. Governador i la seva distingida dona, qui malgrat estar nouvinguts al seu càrrec i nou domicili a la província, van voler estar presents i sumar-se cordialment en acte de valuosa amistat i respecte al matrimoni Duran.
Els acompanyaven el president de l’Audiència,  Soto Nieto; Governador Militar, general Timó de Lara; l’alcalde, Pere Giró, i el president del CIT,  Romans Subirós, acompanyats de les seves  esposes, ocupant lloc al costat del Governador el matrimoni homenatjat.
Estaban presents els Delegats d’Informació i Turisme i Treball, el Tinent Coronel Cap del CIR n. ° 9, el Comissari-Cap de Policia, gairebé tot el Consistori, i nombrosíssims amics de la família Duran, en nombre aproximat d’uns tres-cents comensals.

Amics de Figueres , La Jonquera, de Girona i la seva província; de Barcelona, Madrid; i de França. I més, molts més que s’haurien sumat a l’acte d’haver tingut notícia del mateix, o d’haver-se comptat amb més espai per oferir places.
Però és igual.
Els que hi eren representaven a tots els altres.

Demostraven la simpatia, el respecte i afecte que senten per aquest home que, a la 1ª Nit de la Gastronomia de l’Empordà, rebia l’acte d’amistat de tots, reconeixent no només aquest títol darrerament aconseguit.

Cal recordar que Joan Duran és Medalla de Plata i Bronze al Mèrit Turístic, «maître» de la Chaîne des Rotisseurs, membre de la Confraria de la Bona Taula, dels Cavallers del Vi i de tantes entitats que tenen cura i cultiven l’amor a la gastronomia i de la qual Joan Duran és un artista.

Exquisit menú que va ser ofert, confeccionat sota la direcció del Mestre premiat, assistit pel seu nebot omónim i executat per les brigades de cuina dels respectius.
I va sortir perfecte, com havia de ser , però sense que puguem oblidar la dificultat que ha de comportar aconseguir aquella qualitat de sabor, posada a punt i servei en el seu grau just de calor, quan se serveix una taula per a gairebé tres-centes persones. Una altra cosa és, a més, l’espectacle únic i formidable que van aconseguir els Duran a la presentació de seus plats, en un marc ja altament embellit.

El «foie gras» al pebre verd, amb vi blanc “D. José” d’Oliveda. El “Coubilliac” de Salmó a la Moscovita. Les cuixas de vedella brasejades, amb fragolets al greix d’oca, regades amb vi negre “D. Faustino”, van ser una delícia de menú pensat i sospesat perquè la seva qualitat i bon tracte culinari donessin de parlar i, de quina manera !, a tots els assistents.

El pastís del’homenatjat, una autèntica obra d’art en xocolata, reproduint el bust i cos de l’homenatjat, aquell amb el seu barret, aquest amb la seva indumentària de cuiner, va ser un altre motiu més d’ornamentació i grat per als concurrents.

En aquest moment es va presentar al menjador, vestit de cuiner inclòs gorra, el benjamí dels Duran, Ramón Duran Juanola, nebot nét del premiat, oferint-li el sabre amb el qual, conjuntament, van tallar el pastís.
I amb el nen i davant el pastís es van fer les fotografies de rigor unint-se a l’acte el Sr. Lluis Duran  i acompanyant-les respectives esposes.
Tot agradable i familiar, com l’aire que tenia la festa,  aire donat a la mateixa per la aclaparadora simpatia de Juan i Pepita Duran que van caminar tota la nit pendents de tots i amb una paraula per a cada un.

A les postres va saludar en primer lloc a  Pepita Puntonet de Duran, agraint la presència de tots, l’organització del CIT, i de manera especial l’assistència del Governador Civil, Murga Carazo, que tan nouvingut al seu nou destí li havia faltat temps per visitar l’Empordà i sumar-se al homenatge.

A continuació Armando Romans, President del C.l.T. va fer l’oferiment de l’acte i va lliurar una placa commemorativa al senyor Duran;  Ernesto Gusiñer, President del Sindicat Provincial d’Hostaleria; Gonzalo de la Penya, President de la Federació Nacional dels Centres d’Iniciatives Turístiques, qui assistia a la festa en companyia del secretari general José M.ª Font Llopart i les seves distingides esposes, representant al Consell Nacional de la FEClT Es va congratular de poder viure aquells moments, als que en nom dels CLT d’Espanya es sumava i felicitava en nom d’ells al matrimoni Duran- Puntonet.
Va fer al·lusió a la propera assemblea a celebrar l’octubre a la nostra ciutat estant ben segur, va dir, de l’èxit que acompanyaria a la mateixa, a la vista de l’organització que vivia i el suport de la gent del Empordà.

L’alcalde de Figueres i Diputat Provincial, de vegades en català i altres en castellà, va citar a Salvador Dalí, Alexandre Deulofeu, Ernest Vila, Ramon Reig, Pep Ventura, Narcís Monturlol, Jaume Maurici, etc., és a dir, als grans «Personatges somiadors» de la terra empordanesa que, ara juntament amb Juanito Duran, han donat a la mateixa un prestigi realment immens.
Giró Brugués va tenir també un record per l’ex-governador, Daniel Regalado, i ha destacat la presència en l’acte que s’estava celebrant.

I després  de obsequiar amb un ram de flors a  Pepita Puntonet, la primera autoritat municipal de la capital de l’Empordà va fer entrega al «Millor Cuiner d’Espanya» del títol de concessió de la Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres.

A continuació, va prendre la paraula l’homenatjat, qui amb la seva peculiar i simpàtic estil, tan lligat a la incomparable gràcia empordanesa, va desgranar un abundant, ric i curiós anecdotari personal, que va acabar amb un entusiasta enaltiment a l’Empordà, a Catalunya i Espanya.
Finalment, va parlar el governador civil, Armando Murga Carazo, qui, entre altres coses, i després de referir en termes molt elogiosos al cognom Duran, va assenyalar que « Duran,Girona i Figueres han passat a la història ». Va acabar expressant el seu agraïment i admiració al «Millor Cuiner d’Espanya», i va pregar se li permetés iniciar la seva primera lliçó de català dient: «Moltes gràcies, Joan!». Les frases de la primera autoritat civil de la província van ser coronades amb una gran salva d’aplaudiments.

Anteriorment, Juanito Duran havia rebut plaques i regals de diverses amistats i entitats locals.
I la gran nit gastronòmica va acabar amb la formidable actuació del «Orfeó Rosinc», de Roses, que va interpretar, sota la direcció del senyor Moisès Garriga les peces: «Per tu ploro», «Maite», «L’Empordà» i «El concert », causant viu entusiasme en la concurrència, que els van obligar a visar alguna de les peces. Núria Feliu i la seva orquestra i el Conjunt Unitats van donar fi a la festa amb alegria, cançons i ballables.

Font: Figueres Antic, Narcís Sans,

Bellaterra, 21 de febrer de 2025

“El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa“

“Si he de dedicar una sèrie d’articles als aliments més populars en la nostra cultura, començar pel pa és gairebé obligat. Després ja tindrem llibertat per a triar els temes, lliurement, segons les circumstàncies o l’humor, però em costaria molt d’iniciar aquest treball sense reconèixer el protagonisme del pa. Potser és el mateix sentiment que m’ha dut, més d’una vegada, a sentir-me incòmode en començar un àpat si no tenia al meu abast una mica de pa -encara que, de fet, no el necessités en aquell moment.

Perquè «saber que hi ha pas és una exigència tranquillitzadora que és molt estesa. Sovint ens inquietem preguntant-nos si tindrem prou pa, i no hi fa res que hàgim preparat per als convidats un parell de plats prou abundosos, i àdhuc refinats: el pa és una mena de garantia instintiva de supervivència que es perpetua al llarg dels segles.

El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa no és tan elemental com el «pa> català. (Els altres dos aliments que també hem sintetitzat fonèticament al màxim són «vi» i «ou».) I així com l’infant anglès o alemany quan comença a articular sons -«ра… ра»- no va més enllà d’expressar un instint de comunicació, els infants catalans ja utilitzem, sense saber-ho, un mot bàsic de la llengua. Potser ve d’aquí la fonda i gairebé biològica vinculació que durant tota la vida volem tenir amb el pa amb tomàquet, el pa amb oli i el pa torrat. La primera cosa que ens hem sentit dir ha estat «pa»…

Els catalans hem inventat un mot significatiu: pa-narra. I, efectivament, no és difícil comprovar que hi ha entre nosaltres autèntics devoradors de pa, amb el <pretext>> d’un tall d’embotit, d’una arengada o d’un tall de formatge més o menys visible a l’interior de mitja barra; en d’altres casos, sembla que sigui pecat deixar una gota d’oli en el plat d’amanida, o un crim imperdonable no aprofitar l’últim residu de suc del guisat, i hi apliquem pa i més pa amb l’esperit de qui fa servir una esponja gastronòmica.

Suposo que no s’ha esvaït en el nostre inconscient la memòria de les grans fams que, en d’altres segles, van patir els nostres avantpassats. Jo pertanyo encara a la generació que fou educada en un respecte al pa que tenia un sentit social i religiós; no era lícit llençar pa, i a ningú no se li podia negar un tros de pa. Tot això ha canviat força. Fins i tot el pa ha canviat, i s’ha fet cada vegada més blanquinós i més insípid. En una societat inclinada a la progressiva sofisticació, el pa blanc esdevingué un símbol de distinció. La gent benestant, que trobava l’aliment necessari en d’altres productes, es podia permetre el luxe de menjar un pa empobrit, però que fes bonic. Ara, però, la moda ha fet el tomb inevitable, i els automobilistes dominicals van a la recerca de les fleques de poble que encara fan pa de pagès; avui hi ha convidats a sopar que hi duen un pa de pagès com abans hi duien dolços de can Prats Fatjó.

De tots els pans -el pa de barra, el pa rodó, el pa de màquina, el pa de crostons, el pa integral…-, jo tinc una especial predilecció pel llonguet, que és cuit molt de pressa i amb molt de foc. És un pa que té una gràcia popular incomparable, com el seu nom. És típicament català, i no es fa enlloc més, ni trobareu una traducció d’aquest mot en cap diccionari. El llonguet és una mica com Catalunya: un país que amb una rauxa de foc ens ha quedat mig cru, i ho dissimulem presentant-nos amb una clenxa ben feta”.

Font: Del rebost i la taula, Editorial Pòrtic,