“La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva”.
Detall de la Plaça del Pi l’any i frontal del Club Bellaterra 1934 📷 CEDIDA
ARTUR VIDAL I SOLÀ|I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contare unes anècdotes.
Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estátua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estimul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.
Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estátua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.
També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col-locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes I personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necessitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàvem ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense barnussos.
Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.
Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres faríem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobarlo nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista,
El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Varem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.
La societat Urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un terme pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i mirant l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.
“El dimarts 29 d’abril a les 12 h, al carrer Santa Anna número 10, es farà l’acte de col·locació d’una llamborda Stolpersteine en record del cerdanyolenc Amadeu Comas Comas, deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen – Gusen“
LLUIS TORRES|Mentre l’Ajuntament de Cerdanyola decideix instal·lar una Stolpersteine en memòria del cambrer Amadeu Comas Comas, que va sobreviure a l’horror de Mauthausen, on va ser internat el febrer de 1941, en Josep Maria Riba, president de l’EMD de Bellaterra, no aplica la moció de GxB aprovada al ple de la Junta del Veïnat de Bellaterra, que obliga la retirada del tòtem i placa del nomenclàtor dedicat l’any 1965 a José Maria Marcet, alcalde franquista de Sabadell, del 1940 a 1960.
El cambrer cerdanyolenc Amadeu Comas i Comas va néixer a Cerdanyola el dia 4 de febrer de 1921, i va morir a Plaisance-du-Touch, Toulouse, Francia, el dia 16 d’abril de 1994
El febrer de 1941 va ser deportat i internat al Camp de concentració de Mauthausen, i lliberat el dia 5 de maig de 1945
Amadeu Comas i Comas va ser el primer cerdanyolenc deportat als camps nazis que van poder certificar els investigadors del Museu d’Història de Cerdanyola. Serà la primera Stolperstein dedicada a la memòria dels deportats de la ciutat.
El dimarts 29 d’abril a les 12 h, al carrer Santa Anna número 10, es farà l’acte de col·locació d’una llamborda Stolpersteine en record del cerdanyolenc Amadeu Comas Comas, deportat al camp d’extermini nazi de Mauthausen – Gusen.
Amadeu Comas, cambrer de professió, que va sobreviure a l’horror de Mauthausen, on va ser internat el febrer de 1941, va ser el primer cerdanyolenc deportat als camps nazis que van poder certificar els investigadors del Museu d’Història de Cerdanyola. Serà la primera Stolperstein dedicada a la memòria dels deportats de la ciutat.
A més de Comas tres veïns més de Cerdanyola, Juan Gómez Asensio, Miguel Garcia Ramos i Lluís Castells Roma, van ser deportats i van morir a Mauthausen. Des del Museu d’Història es treballa per tal que en un futur també es pugui dedicar una Stolperstein a la seva memòria.
A la col·locació de la Stolpersteine, que realitzarà l’artista alemany Gunter Demnig, creador de les llambordes, comptarà amb la presència de familiars de Comas vinguts de França i d’altres municipis de Catalunya per participar en l’homenatge.
Les Stolpersteine
Les Stolpersteine són llambordes quadrades on es graven les dades de les persones empresonades i deportades, tant de les que van morir als camps com de les que foren alliberades. La peça es col·loca davant l’últim domicili conegut del deportat recordant que aquesta persona tenia un vincle amb la ciutat, amb el barri, amb els veïns… Cada llamborda és única i es fa a mà de manera especial, precisament, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’exterminació industrialitzada dels nazis.
Gunter Demnig, nascut a Berlín l’any 1947, és l’artista alemany que va crear el projecte Stolpersteine. Les primeres llambordes es van col·locar a Berlín, el maig de 1996, i estaven dedicades a persones jueves víctimes del nazisme i residents al barri de Kreuzberg. Des d’aleshores, se n’han instal·lat més de 82.000, arreu del món.
En alemany Stolpersteine significa “pedra que fa ensopegar” i, el fet de situar-les a terra té un significat especial, en la mesura que sempre que algú vulgui llegir la inscripció de la Stolpersteine cal que s’hi inclini i, per tant, fa una reverència al nom de la persona deportada. Una manera més de retre homenatge a les víctimes i recordar-les.
“Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball. Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua”.
Auca de Bellaterra per Valentí Castanys
LLUÍS TORRES | Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.
Bella-Terra! Quin nom més encertat! Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball. Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua. Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.
A més de 250 m. sobre el mar Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.
Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.
Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.
L’origen geogràfic de la Bulbina o Flor de serp es Sud-àfrica
Flor de serp o Bulbina a Bellaterra
Les fulles d’aquesta espècie tenen múltiples qualitats medicinals, administrades tant per via tòpica (per a cremades, cops, etc.) com mitjançant infusions (per combatre refredats i afeccions semblants.
Detall de la flor de serp a Bellaterra
Característiques: Planta herbàcia i perenne de fins a 40cm dalçada. Fulles suculentes que creixen des de la base. Flors que van del color groc al taronja creixent en espigues, floreix entre la primavera i la tardor.
Grup de flors serp a Bellaterra
Les fulles d’aquesta espècie tenen múltiples qualitats medicinals, administrades tant per via tòpica (per a cremades, cops, etc.) com mitjançant infusions (per combatre refredats i afeccions semblants).
Flor de serp a un jardí de Bellaterra
L’origen geogràfic: de la Bulbina O Flor de serp es Sud-àfrica
“Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista”.
Bella-Terra, any 1929 📷 CEDIDA
(1) PRIMERS PASSOS DEL CLUB
A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit.
La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí.
Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo.
Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 A 8), Artur Vidal Solà
“La normativala vigent, aprovada l’any 2020 diu que s’ha de treure “una bossa amb 20 litres de capacitat diària”. PER DIA, son 7 dies, pero recullen 3 dies: dilluns, dimecres i divendres”
Poda en un carrer de Bellaterra 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|El fals comunicat enviat avui a través del canal Bellaterra TV de l’EMD, -presidida per Josep Maria Riba-, detalla que la recollida màxima és d’una bossa de “20 litres el dia de recollida: dilluns, dimecres i divendres”, quan la normativa vigent diu que s’ha de treure “una bossa amb 20 litres de capacitat diària“.
“La normativa aprovada per l’Ajuntament de Cerdanyola diu PER DIA, son 7 dies, pero recullen 3 dies: dilluns, dimecres i divendres”
Els agents civics ho supervisaven, ja que la normativa aprovada per Cerdanyola deia per dia, no per dia de recollida, per tant, si només recullen 1 bossa no et poden obligar a que sigui de 20L perque pots generar 40L en 2 dies
Bellaterra, 14 d’abril de 2025Comunicat oficial de l’EMD de Bellaterra, sobre la recollida de poda. Canal Bellaterra TV:
✅ Lliureu les restes vegetals trossejades ✅ Màxim 1 bossa de “20 litres el dia de recollida“ 🗓️ Recollida porta a porta: dilluns, dimecres i divendres
🚛 Si teniu més quantitat, la podeu portar a la Deixalleria Municipal i beneficieu-vos de descomptes al rebut de l’aigua i la taxa de residus (fins a 250 kg/dia). 📍Carretera de Cerdanyola a Sant Cugat, Km 2,2
♻️ Per una Bellaterra més neta i sostenible!
Dimecres, 8 de juliol de 2020Normativa de la recollida de poda de l’Ajuntament de Cerdanyola
L’Ajuntament de Cerdanyola fa una crida a la ciutadania a respectar la normativa de reciclatge de residus i mantenir nets els carrers del nostre poble.
En relació amb les restes vegetals dels jardins, recordar que només es pot treure “una bossa amb 20 litres de capacitat diària“. La normativa actual obliga a portar els excessos de poda directament a la deixalleria municipal, un servei que és gratuït per a la ciutadania fins a 250 quilos al dia.
Els jardiners professionals s’han d’endur totes les restes de poda que generen en cadascuna de les seves feines.
Per a solucionar la situació actual, l’EMD de Bellaterra assumirà, de forma puntual i una única vegada, la retirada de totes les restes de poda a través d’un servei extraordinari.
LLUIS TORRES|El bellaterrenc Joan Carles Riba i Farrés va prendre possessió del càrrec com a nou president del Cercle Sabadellès 1856, l’any 2021, després de la seva aclaparadora victòria a les eleccions. Amb una participació del 23,4 per cent del cens, Riba va aconseguir 417 vots davant els 155 del seu rival a les urnes, Ramon Casals.
“Encara que la seva ubicació correspon a tocar Bellaterra, el nou president volgué que el Cercle Sabadellenc es vinculés”com un club de Sabadell“.
“Ha estat un honor i un orgull haver presidit aquesta entitat durant aquests 4 anys, i no puc fer una altra cosa que agrair als socis i sòcies la confiança que em vàreu donar a mi i a tota la junta”
Joan Carles Riba i Farrés, últim president del Cercle Sabadellenc 📷 CEDIDA
✍️ Carta als socis i sòciesdel Cercle Sabadellenc:
Benvolguts socis i sòcies,
Ahir vàrem celebrar l’Assemblea Ordinària que va anar molt bé; us agraïm el suport total que ens vàreu donar.
D’altra banda, us vull informar que convocaré eleccions pel proper mes de juny. Considerem que ja és el moment perquè han passat 4 anys.
Vaig aprofitar la cloenda de l’Assemblea per comentar que han estat quatre anys molt intensos, en els que hem fet moltes coses en tots els sentits: esportius, normatius, obres, socials, etc… amb encerts i també segur amb algun desencert (pels quals us demano disculpes). En tot cas, tot ho hem fet amb bona intenció i pensant sempre en el bé col·lectiu i en fer-ho el millor que hem cregut i sabut.
Vull reiterar el meu agraïment a tot l’equip de professionals que té el club, tant a nivell de gestió (amb la Gerent al capdavant), com a nivell de manteniment, responsables i tècnics de les diferents seccions esportives, monitors i treballadors en general. Gràcies per la vostra implicació i per la feina que heu fet durant aquests anys! A més de ser bons professionals també sou molt bones persones.
Vull donar també les gràcies, molt especials i de tot cor, a tots els membres de la junta directiva, per la vostra dedicació, capacitació, entusiasme, esforç i lleialtat, primer cap al club i també cap a la meva persona com a President durant aquests 4 anys.
Moltes gràcies a José Luis Llusià, Xavi Martí, Carles Anadon, Miquel Bayona, Toni Renom, Judith Figuera, Santiago Tiana, Susi Carrillo i Blanca Álvarez.
Agraïment també a Georgina Bombardo, Dani del Barco i Jordi Panades, que varen estar al principi d’aquesta legislatura a la junta directiva.
Convocaré eleccions per la nova junta y President o Presidenta tal com us deia, pel mes de juny (la data està encara per tancar; la coneixereu aviat).
Us vull informar que la junta directiva actual es presentarà a les properes eleccions, amb una candidatura que tindrà alguns dels seus membres i amb altres de nous. L’objectiu és donar continuïtat a la que entenc ha estat una bona línia de gestió i d’actuació en els últims anys i, al mateix temps, poder completar reptes que han quedat per fer, tant dins l’àmbit social com esportiu.
També us vull fer saber que no em presentaré com a candidat a presidir el club. Ahir va ser la meva darrera Assemblea, de les set que he presidit.
He près aquesta decisió només per raons personals, perquè soc una persona molt intensa i no vull més càrrega de feina d’aquesta envergadura. Em vull dedicar a mi mateix i a la meva jubilació, a la meva família i a gaudir com a soci del club en els propers anys. He donat tot el que tenia i crec que és el moment de deixar-ho. Me’n vaig amb la sensació de que he fet globalment una bona feina i m’he sentit recolzat pels socis.
Ha estat un honor i un orgull haver presidit aquesta entitat durant aquests 4 anys, i no puc fer una altra cosa que agrair als socis i sòcies la confiança que em vàreu donar a mi i a tota la junta. Ha estat un treball en equip; he tingut la sort de tenir molts bons companys de viatge.
Sé que deixo el club millor de com el vaig trobar (sense voler desmerèixer el que vaig rebre). S’han fet moltes obres necessàries, generat un bon ambient laboral i esportivament el club està molt viu i actiu. No desitjo una altra cosa que els que vinguin deixin el club millor de com el deixo ara.
Avui divendres a les 21h surt una entrevista a TV Sabadell, on parlo del Cercle Sabadellès 1856, del Torneig ITF i de la meva marxa.
Res més, moltes gràcies a totes i tots els socis del Cercle i als professionals que hi treballen.
“El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció”.
Taula parada a Bellaterra
JOSEP MARIA ESPINÀS|Proposo una relació de coses i fets que caldria evitar quan estem disposats a fer un àpat amb una mica de respecte pel menjar o per nosaltres. Quan s’ha de menjar en un salt», deixem-ho córrer. Ara: si tenim el temps suficient, i encara que no sigui massa volem fruir-lo, hi ha unes quantes precaucions que serà bo de tenir en compte.
1. Suprimir tota mena de música. No us diré que, tot sopant al port napolità de Santa Lucia, una breu aproximació dels guitarristes-violinistes no sigui, a més de típica, agradable, però en el cas que és el que aquí tractem d’un àpat familiar o d’amics la música és so-brera, i no cal dir si és mecànica. Aconsellaria també de suprimir-la encara que hom mengi tot sol. Cal suprimir-la no tan sols perquè pot destorbar la conversa, que en un àpat compartit és bàsica, sinó perquè pot distreure lamentablement l’atenció del paladar. Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem.
2. Atenció a les flors, especialment si són flairoses. Si les tenim massa a prop poden molestar. Altres elements vegetals que no influeixin sobre l’olfacte i no interfereixin la visió dels comensals són, en principi, més aconsellables.
3. Les copes per al vi han d’ésser perfectament transparents, no de vidre de color, tant les de vi blanc com les de vi negre. El vi, l’hem de «veure>> abans de <beure’l>. El color d’un vi ben fet i al punt és una meravella que no hem d’emmascarar; convé que hi vegem els reflexos de la llum. No omplim la copa del tot, no pas perquè faci més fi, sinó perquè quedi un espai en el qual les aromes del vi puguin manifestar-se i condenar-se.
4. Cal evitar l’excessiva acumulació de menjar en un plat. Hem de poder treballar còmodament amb la forquilla i el ganivet, sense haver de patir pel risc d’expulsar del plat una part del menjar cada vegada que tallem.
5. En les amanides que no són estrictament vegetals, cal servir l’ou dur, els embotits, el pernil, etc., amb una suficient separació de l’enciam, el tomàquet i tot allò que ha d’ésser amanit. Això demana dos platets, o al-menys un plat prou ample. Perquè cal evitar que l’oli, i no cal dir el temible vinagre, impregni si l’amanida és barrejada sol passar els embotits i en desfiguri el gust.
El manament bàsic en aquest apartat és: mai no amanireu l’amanida d’un altre.
6. No fumeu entre plat i plat. En un sopar una mica solemne a la vella Anglaterra vaig passar molta vergonya. Tot i l’advertiment d’aquesta norma gastronòmica social, dos periodistes espanyols van encendre els inevitables cigarrets. A l’hora del cafè, i arribat el moment que qui presideix l’àpat s’alça de la cadira i enlairant la copa expressa la tradicional salutació a la reina i diu, segons la fórmula clàssica, «senyores i senyors: poden fumar», vaig haver d’escoltar que deia, amb un impassible humor: «senyores i senyors, poden continuar fumant».
7. Si teniu la desgràcia d’haver de compartir l’àpat amb una persona xerraire, el remei és difícil. Hom es pot fer el sord fins a un cert punt. Interrompre la loquacitat amb la pregunta és que no tens gana?» o «no t’agrada, potser?>> pot donar algun resultat si l’altre no és un obtús total.
8. El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció.
Suposo que queda clar que totes aquestes precaucions i d’altres que podríem afegir-hi- no són vàlides, només, en el cas d’un àpat important; convé de tenir-les en compte, també, en les nostres menjades més modestes. I la màxima perfecció consisteix a esborrar del nostre cervell qualsevol preocupació tot just seiem a taula. Abans de dur-nos la cullera o la forquilla a la boca, l’última reflexió no gastronòmica ha d’ésser aquesta: si tinc un problema important, ja me’n recordaré després de dinar. Per tant…
Font: Del rebost i de la taula, 1985, Josep Maria Espinàs i Massip, Editorial Pòrtic,
LLUIS TORRES|Seguim amb les “Cròniques del desaparegut Club Bellaterra”, avui amb la de l’últim president, en Jordi Fau, publicada al blog delcamp, el 9 de juny de 2019
Vista aèria de Bellaterra
JORDI FAU|No sé en quin moment es va trencar la cordialitat i el diàleg entre els de dalt i els de baix, és a dir, el sector EMD i el sector plaça del Pi.
Recordo tot just inaugurat el Club, els responsables de l’EMD ens varen trucar per interessar-se pel Club i es van oferir per buscar vies de collaboració i donar-nos un cop de mà. Corria l’any 2011, tant el nou Club, com l’EMD havien complert un any.
La meva percepció, totalment subjectiva i personal, es que posteriorment a la festa major on hi va haver la intervenció de la policia, es va trencar el bon rotllo i ja res va tornar a ser com abans. I no sé perquè.
Fa pocs dies parlava amb una persona molt propera als cercles de l’EMD i em comentava que en tot aquest estira-i-arronsa d’acusacions mútues, que ja no se sap ben bé qui ha començat, els de baix tenen les de perdre, perquè els de dalt tenen el poder… Doncs anem molt malament, no?
El pitjor d’això és que en aquestes situacions, de retruc reben les Entitats, sense tenir cap mena de culpa.
D’una banda l’EMD en surt perjudicada com a ens de representació del poble, quan la gent deixa de creure en els polítics; és aquell tòpic que els polítics van al seu rotllo i que per tal de conservar la cadira tot s’hi val. Si de veritat circulen mentides sobre la gestió de l’EMD, doncs cal seure i explicar-ho. Els debats electorals són una bona eina per axó. D’altra banda, el Club està sent objecte de campanyes de desprestigi per part d’una publicació periòdica molt coneguda, sembrant la incertesa sobre el seu futur, quan el que pertocaria seria enfortir la confiança dels veïns, si tinguéssim una relació de bon veïnatge dins una comunitat tan petita com la nostra.
Admeto diferències de criteri sobre si el Club ens agrada més o menys com ha quedat, fins i tot la gestió de la Junta és opinable, però abans, si us plau, no publiquem falsedats o mitges veritats, cal recavar informació de primera mà i aixó us puc ben assegurar que no s’ha fet.
És el que deia, quan l’objecte de les pedres són les persones, no pots evitar efectes col.laterals de manera que reben les entitats.
Bé, per acabar, em poso públicament a disposició de qualsevol persona que vulgui parlar amb mi per aclarir el que calgui sobre la gestió del Club, la situació actual o el seu futur.
Cal que seiem i parlem, cal sortir de posicions enquistades i trencar prejudicis, que tots en tenim.
Si us plau, acabem amb aquest “Villarriba y Villabajo”, siguem positius.
“El matí del 22 d’agost del 1941, al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell, Detlev Ehlers, responsable de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, va fer entrega de tres retrats d’Adolf Hitler i va imposar les insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat. El jerarca nazi va ser correspost amb la concessió de la Medalla de la Ciutat”
Entrega del retrat de Hitler. Ehlers de blanc amb l’esvàstica, el coronel Feijóo i l’alcalde Marcet (1941) 📷 Autor desconegut/AHS.
Feia només dos mesos, el del 22 de juny del 1941, que Alemanya havia envaït la Unió Soviètica, en l’anomenada operació Barbarroja. Immediatament, Franco va anunciar la formació d’una unitat de ‘voluntaris’, la División Azul, que enquadrada a la Whermacht, combatria el comunisme, culpable de la Guerra Civil espanyola. El règim va desplegar una intensa campanya propagandística, com a nivell local testimonien les pàgines del Butlletí d’informació local de les FET i de les JONS, únic òrgan de premsa permès a la ciutat (més info: ‘La primera premsa franquista’). Els primers contingents de voluntaris van sortir per al front rus el 13 de juliol del 1941.
Segons Paul Preston, a la seva monumental biografia de Franco, per aquestes dates el Caudillo estava convençut de la victòria del Tercer Reich a la Segona Guerra Mundial. Amb l’enviament de la División, el dictador buscava compensar l’amo d’Europa pel fracàs de la trobada a Hendaia (23 d’octubre del 1940) on no es va assolir un acord sobre la participació d’Espanya a la guerra a favor de l’Eix, a causa de les inassumibles pretensions imperialistes de Franco a costa del Marroc francès. També, per allunyar els sectors més radicals del falangisme que complicaven les relacions amb l’Església i els generals monàrquics, els altres dos puntals el règim.
El discurs del camarada Ehlers
La visita del cap de les Joventuts Hitlerianes a Sabadell va ser detalladament descrita a la crònica del 23 d’agost de 1941 del Butlletí local i de manera més resumida aquell mateix dia per La Vanguardia Espanyola. No era la primera vegada que Ehlers visitava la ciutat. El 8 de maig de 1941 va participar a la visita a Sabadell de Luise Michel, cap nacional de les Joventudes Hitlerianes, de gira propagandística per Espanya, on la jerarca nazi va desenvolupar un ajustat programa d’actes.
El dia abans, 21 d’agost, la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Sabadell, presidida per l’alcalde i cap provisional local del Moviment, José Maria Marcet Coll, va aprovar per unanimitat concedir-li la Medalla de la Ciutat de tercera ”per fer palesos els sentiments de germanor existents entre aquesta ciutat i el poble alemany.
Acord de la Comisió Permanent de concesió de la Medalla de la Ciutat a Ehlers
La distinció de la Medalla de la Ciutat havia estat instituïda per la Comissió Permanent a la sessió del 6 de maig de 1941 amb tres categories: classe primera (or), segona (plata) i tercera (coure), per a aquelles “persones mereixedores de la mateixa, per la seva actuació profitosa per als interessos morals i materials de la Ciutat”.
Al migdia, “el camarada Detlev Ehlers”, acompanyat de cinc joves de les Joventuts Hitlerianes, va baixar del cotxe oficial. A la plaça de l’Ajuntament l’esperaven en formació militar, unes centúries de cadets i fletxes de la Banda de Cornetes i Tambors del Frente de Juventudes que li van rendir honors en arribar.
Passant entre dues fileres de cadets, Ehlers va pujar fins al despatx de batllia on va ser rebut per les autoritats i jerarquies locals civils i militars i pel conseller nacional de Moviment, Luis Santa Marina. A dos quarts de dotze, va arribar Carlos de Alvear, secretari provincial del Moviment, en representació del governador de Barcelona.
Després de les salutacions de rigor, es van traslladar al saló de plens. Alvear va ocupar la presidència, a la dreta Santa Marina, l’alcalde Marcet i el jutge militar, el coronel Feijóo; a la seva esquerra, Ehlers, el comandant militar de la plaça. José Creu i el capellà rector i arxiprest, José María Vázquez.
Presidencia del saló de plens 📷 Pérez de Rozas/AFB
A primera fila van prendre seient la Comissió Municipal i “totes les jerarquies masculines i femenines de la Falange” al costat d’un nombrós públic. Va iniciar els parlaments, Pedro Riba Domènech, delegat comarcal del Front de Joventuts i un dels partidaris de Marcet a l’organització juvenil, amb “frases d’elogi per al poble alemany i el seu Führer, en lluita constant contra l’enemic d’Alemanya, i per tant d’Espanya, el comunisme rus, afirmant que la joventut del poble espera el jove espanyol va vessar a terra espanyol a la nostra gloriosa Croada”. Riba Doménech va finalitzar l’arenga amb vives a Espanya, Alemanya, Franco, Hitler i les Joventuts Hitlerianes. Li va respondre Ehlers en els termes següents:
“Dignísimas autoridades, jerarquías, camaradas todos. En este momento me honro representando al jefe nacional de las Juventudes Hitlerianas para la alta misión de entregaros la más preciada Insignia de Honor de las Juventudes Hitlerianas. Esfuerzo mi cerebro para buscar frases adecuadas a este acto; pero no estamos en momentos de discursos, sino en momentos de gran acercamiento espiritual y de unir cada vez más nuestros corazones, porque ya lo están desde que la Legión Cóndor luchó con vosotros en vuestra epopeya de liberación, como hoy continúa esa gloriosa División Azul luchando junto a nosotros hasta su última gota de sangre, frente a ese enemigo común, para aplastarlo de una vez y liberar a Europa de esa constante pesadilla. “Además, camaradas, tengo otra misión más que cumplir. Nuestro camarada Thomsen, jefe en España del Partido Nacional-Socialista alemán, por mediación de nuestro camarada Walter Bartoleit, jefe local en Barcelona de nuestro Partido, me encarga haceros entrega de un retrato de nuestro Führer, Adolfo Hitler. Daos cuenta, camaradas, de que Adolfo Hitler representa para nosotros nuestro ídolo, como para vosotros lo es vuestro invicto Caudillo, que es el que os marca la ruta para llegar a esa España Imperial que todos deseamos. ¡Viva Franco! ¡Arriba España!”
Tot seguit, entre grans ovacions, va fer entrega a la corporació municipal d’un retrat d’Adolf Hitler, un altre a Pedro Riba per al Front de Joventuts i el tercer a Leopoldo Rovira per al Colegio de Bachillerato de Sabadell.
El professor Rovira/Hellemann
Leopoldo Rovira havia nascut a Viena el 1910, batejat amb el nom de Leopold Hellemann, cognom que va canviar pel de Rovira el 1932. Hellemann/Rovira es va quedar a Terrassa, va ingressar al Seminari, on va cursar el batxillerat i estudis de Filosofia i Música, però no es va ordenar capellà. El 1929 va tornar a Àustria (Graz) per dedicar-se a l’ensenyament d’idiomes, ja que domina l’alemany, el castellà, el català, el francès i l’anglès. El 1932, va tornar a Terrassa on va crear Instituto de Idiomas i la Escuela de Bachillerato Després de la Guerra Civil es va instal·lar a Sabadell on, amb el patrocini de l’alcalde Esteve Maria Relat i després de Marcet, va obtenir els permisos per obrir el 1939, el Col·legi de Batxillerat de Sabadell que funcionaria fins al 1952.
Leopoldo Rovira havia nascut a Viena el 1910, batejat amb el nom de Leopold Hellemann, cognom que va canviar pel de Rovira el 1932. Orfe de pare i mare, va ser acollit el 1920 per una família de Terrassa en una expedició d’ajuda als nens austríacs després de la Primera Guerra. el Seminari, on va cursar el batxillerat i estudis de Filosofia i Música, però no es va ordenar capellà. amb el patrocini de l’alcalde Esteve Maria Relat i després de Marcet, va obtenir els permisos per obrir el 1939, el Col·legi de Batxillerat de Sabadell que funcionaria fins al 1952.
Ehlers conversant amb Rovira després de l’acte d’entrega de retrats 📷 Autor desconocido/AHS
Segons les investigacions de Josep Oriol Garriga, Rovira mantenia contactes regulars amb el consolat alemany a Barcelona i se li havia trobat un carnet on hi figurava amb el rang de capità d’una organització nazi. A les visites de dirigents nazis a Sabadell, entre 1940 i 1942, va fer d’intèrpret donat el seu perfecte coneixement de tots dos idiomes (més info: ‘Los nazis en Sabadell’). En qualsevol cas, a la caiguda del Tercer Reich, Rovira va ser depurat i desposseït dels seus títols universitaris a Àustria. Apartat de la docència des del 1952 després del tancament del Col·legi de Batxillerat de Sabadell, va morir a Terrassa el 1996.
Insígnies d’Honor de les Joventuts Hitlerianes
Després del lliurament dels retrats del Führer, Ehlers va imposar la Insígnia d’Honor de les Joventuts Hitlerianes a Marcet, a Riba, a Magda Coret, delegada comarcal de la Secció Femenina de la Falange, ia Montserrat Sampere, regidora comarcal de la secció femenina del Front de Joventuts i molt unida a la primera.
Ehlers imposant la Insígnia d’Honor de les Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pedro Riba 📷 Autor desconegut/AHS
Magda Coret havia estat condemnada a mort en el judici celebrat a Barcelona el desembre de 1938 per la seva implicació a la cinquena columna franquista anomenada Socorro Blanco (més info: ‘La quinta columna’). La ràpida entrada de les tropes franquistes a Barcelona, a finals de gener del 1939, va impedir que la sentència fos executada. Amiga íntima de Pilar Primo de Rivera, era, segons l’opinió d’Andreu Castells, “el prototip femení de perfecta falangista”. Va desaparèixer de l’escena política local en enamorar-se d’un notari madrileny que va conèixer de vacances al Pirineu aragonès, amb qui es va casar el 1940 i se’n va anar a viure amb ell a la capital d’Espanya.
El discurs de Marcet
Per finalitzar l’acte, l’alcalde Marcet va prendre la paraula per manifestar que, en nom de la ciutat, agraïa la “fina atenció que la Joventut alemanya tenia envers ell i els seus camarades” en imposar-los les Insígnies d’Honor, que “portarien en lloc preferent al pit sobre el cor”. Després de dedicar elogioses paraules “al poble germà, el noble poble alemany”, va continuar amb aquestes paraules:
“Y así como nuestro glorioso Caudillo nos ha ordenado la no beligerancia, que nosotros serenamente acatamos, seguimos con gran interés el curso de esa lucha que ha de llevar el gran pueblo del Reich a la victoria, que también es la victoria de España”.
Marcet va demanar una salutació d’homenatge al camarada Luys Santa Marina, representant de “la raça pura espanyola, en tot el seu sentit i un altre per al camarada Alvear, que portava sobre el pit la medalla del mèrit en campanya, la distinció més honrosa que un espanyol pot tenir per haver vessat part de la sang a la nostra guerra d’alliberament”. Tots els presents, posats drets, van saludar braç enlaire als homenatjats i es va cantar el Cara al Sol (himne de la Falange), donant Alvear els crits de rigor que van ser entusiàsticament contestats.
Després, Marcet es va dirigir a Ehlers per agrair-li la seva contribució a “aquest acte de confraternitat germànic-hispana d’avui” i imposar-li la Medalla de la Ciutat, per donar compliment a un acord de la Corporació Municipal que únicament -va assenyalar- s’havia concedit a tres personalitats: al governador civil i cap llit de l’Elivers, al cap provincial del Moviment, al governant civil.
En imposar-li la medalla, “una ovació formidable va esclatar al saló, barrejada amb crits de vida a les nacions germanes i els seus respectius caps” amb la qual cosa l’alcalde Marcet va donar per finalitzat l’acte. Les jerarquies visitants es van acomiadar, abans de marxar als cotxes oficials a Barcelona, passant revista a la centúria de Cadets i Fletxes que formaven davant de l’Ajuntament, entre crits d’Espanya, Alemanya, Franco i Hitler.
Activisme nazi
Detlev o Deltey Elhers era un personatge de certa rellevància dins de les organitzacions nazis a Espanya. Vivia a cavall entre Madrid i Barcelona. Especialment, si tenim en compte que els joves de la colònia alemanya, que solien estudiar al Col·legi Alemany, estaven obligats a ingressar a les Joventuts Hitlerianes.
Celebració del Dia de Gràcies a Déu per la Collita al Palau de la Música Catalana (octubre 1941) 📷 ANC.
Ehlers, com a cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, va formar part de la delegació alemanya a la recepció, el 23 d’octubre de 1940, a Heinrich Himmler, Reichführer SS, en la visita a Barcelona i l’Abadia de Montserrat, es diu que buscant el Sant Grial. També va participar a la recepció Margot Schneider, de la direcció de les Joventuts Hitlerianes, Otto Thimel, cap polític del partit nazi a Barcelona i Ernest Ritter von Steindorff, cap de les Joventuts Alemanyes a Barcelona.
L’octubre de 1940, Ehlers, juntament amb el cònsol general a Barcelona, Rolf Jaeger, el cap del partit nazi Walter Bartoleit i el cap local del Frente Alemán del Trabajo van organitzar el 3 d’octubre el Dia de gràcies a Déu per la Collita amb un solemne acte al Palau de la Música de Barcelona. El diumenge 6 d’octubre va participar a l’excursió de la secció barcelonina del moviment Fuerza de la Alegria de Gelida en un tren especial que va partir de l’Estació de França.
Així mateix, va assistir juntament amb nombroses personalitats a la inauguració el 31 de maig de 1941 a la sucursal barcelonina de Centro-germano español amb seu a Madrid. A l’octubre de 1941, va encapçalar la delegació de les Joventuts Hitlerianes, juntament amb Schlinder i Hassenflug, formada per 75 membres (equip de gimnàstica, grup de dansa, patinatge i banda de música). La visita es va allargar durant una setmana amb desfilades i espectacles esportius a Barcelona.
Estimado Cónsul, mi gran petición ahora es que se me libere pronto de mi situación y se me permita continuar mi viaje, como se me prometió, y que se informe inmediatamente a mis parientes y familiares suizos de que estoy retenido aquí. (cuyas direcciones transcribe)
Soy representante de editoriales y empresas alemanas y suecas de material didáctico para Argentina y puedo probarle todo en base a los documentos disponibles. Las obligaciones financieras y los gastos serán asumidos por mi familia en Zúrich. Espero su generosa ayuda y pido su protección personal para mi persona y tener noticias suyas pronto.”
Ehlers en primer pla amb l’esvàstica, rebut a l’Estació de França (10 octubre 1941)
El 29 de març de 1943 va assistir a la reunió setmanal d’excombatents de la División Azul que se celebrava cada dilluns al Hogar Alemán de Barcelona. ingrés a les Joventuts Hitlerianes de les noves promocions de la colònia germànica a Barcelona. Elhers va ser professor del Colegio Alemán, reobert després de la Guerra Civil espanyola, on va impartir l’assignatura de Treballs Juvenils.
La pista perduda d’Ehlers
Després de la caiguda del Tercer Reich el maig de 1945, es perd la pista d’Ehlers. El seu nom figura al número 77 del llistat dels centenars de dirigents nazis residents a Espanya que els Aliats van sol·licitar al govern espanyol per ser extradits i jutjats.
Segons la historiadora suïssa Regula Bochsler, que investiga el destí dels nazis refugiats a Amèrica Llatina, Ehlers podria haver acabat a Argentina. En el curs de les seves investigacions va trobar, al Archivo Federal de Suiza, una carta d’Ehlers (original manuscrit i còpia mecanografiada), datada del 16 d’octubre de 1948 i dirigida al consolat suís a Gènova, des de la cel·la 126 de la Presó Marassi. És aquesta que reproduïm, traduïda per Bochsler de l’alemany.
“Me tomo la libertad de dirigirme a usted como cónsul suizo con una petición muy importante. Como titular de un pasaporte del Departamento Político Federal en Berna, representación alemana de intereses, inicié mi viaje a Argentina (visado de entrada del 1/10/48 Consulado Argentino en Zurich, Goethestr. 16) con visados debidamente solicitados e inscritos en el pasaporte”
También tenía un visado de tránsito italiano en regla del Consulado General de Italia en Zurich, Lavaterstr, 51, y un visado de tránsito español para Barcelona, para poder hablar con mi mujer y mis hijos después de 4 años y medio de ausencia y separación. Por pura humanidad, le pido que interceda por mí para que pronto pueda continuar mi viaje, como me prometió la policía portuaria de Génova, y reunirme con mi familia en Argentina después de muchos años de separación.
Aparte de los papeles en regla, tenía un billete de barco válido de Home Lines, de ZH, Bhfst. 19 de la Oversea Shipping Agency, de Génova a Buenos Aires, que, aparte del pasaporte, también me quitaron. El 13 de octubre, a las 10 de la mañana, me pidieron que fuera a la policía portuaria y me dijeron que todo estaría hecho por la tarde y que podría completar mis papeles a las 3 de la tarde en Cosulich Lines y en el consulado argentino local, Via Romani 9, para mi salida.
En lugar de ello, pasé la noche bajo custodia y fui brevemente interrogado el 14.X. por la mañana y me dijeron que no podría partir hacia Argentina en el vapor “Brasil”, aunque lo había hecho correctamente, y que tendría que viajar en otro vapor. Me permitieron enviar un telegrama a mi familia en Barcelona. Puede imaginarse perfectamente mi situación, habiendo renunciado a las últimas oportunidades de ganarme la vida en la industria editorial y de material didáctico en Berlín y Leipzig para poder estar por fin de nuevo junto a mi mujer y mis hijos
Segons Bochsler, el tema dels nombrosos nazis refugiats a Suïssa era molt delicat i summament incòmode per al govern helvètic. La carta d’Ehlers va generar una correspondència entre el ministeri d’Afers Estrangers a Berna i el cònsol suís a Gènova, Dr. Minati. La posició oficial va ser que, en no ser Ehlers ciutadà suís sinó alemany, no era de la seva incumbència, encara que Ehlers disposava de documentació expedida a Berna. Des del ministeri se li demana al cònsol Minati que recull informació sobre el cas i que aclareixi si ha estat detingut per comparèixer com a testimoni contra criminals de guerra nazis o Ehlers està acusat d’aquests delictes. Segons les informacions recollides pel cònsol, amb data del 22 d’octubre del 1948, Ehlers va ser detingut a instàncies del consolat britànic a Gènova, seguint instruccions del seu govern en estar acusat de crims de guerra. En aquest sentit, el govern britànic havia sol·licitat a l’italià que li fos lliurat amb la màxima urgència a la frontera de Tarvisio.
A costa d’ulteriors investigacions als arxius anglesos, aquí es torna a perdre el rastre d’Ehlers. A falta de confirmació documental, Bochsler està gairebé segura que finalment Ehlers va aconseguir ser posat en llibertat i emigrar a Argentina. Probablement, a través de la xarxa d’agents del dictador argentí, el general Juan Domingo Perón, que operaven a Europa i facilitaven la fugida de nazis i els proporcionaven passaports amb noves identitats. En aquest sentit, observa que Ehlers tenia tots els papers en regla i preparats per marxar a Sud-amèrica amb nom fals, cosa que indica que ja disposava de la seva ajuda quan va ser detingut a Gènova.
El ple li va retirar la Medalla de la Ciutat el 2006
Oblidat per tots i potser mort, el ple municipal del 25 de gener del 2006 li va retirar la Medalla de la Ciutat al costat de les de quatre jerarques franquistes més, començant pel Caudillo. Del destí del retrat del Führer donat a l’Ajuntament de Sabadell no se’n sap res. No figura ni als fons de l’Arxiu Històric de Sabadellni delMuseu d’Art de la ciutat. Potser Marcet, després de la caiguda del Tercer Reich, va decidir desprendre’s d’ell com un objecte incòmode.
Bibliografía
CAPDEVILA Mireia i VILANOVA, Francesc. Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), L’Avenç/Ajuntament de Barcelona. 2017. CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Edicions Riutort, Sabadell, 1983. DEULONDER, Xavier. Els nazis a Catalunya. Llibres de l’Índex, Barcelona, 2007. GARRIGA GUSI, Josep Oriol. Nota biográfica sobre el professor Leopoldo Rovira, Arraona, revista d’història, n. 33, 2012. PRESTON, Paul. Franco. Caudillo de España, Ed. Debate, 2022. BOLETIN. De información local de F.E.T. y de las J.O.N.S. N. 75. Sabadell, sábado, 23 agosto 1941. La Vanguardia Española, 23 agosto 1941.
BELLATERRA.CAT 