El Carrer de Juan Valera de Bellaterra té una llargada d’uns 220 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza als Carrers Escultor Vilamitjana i Joaquim Ruyra.
Placa del Carrer Juan Valera de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
Juan Valera i Alcalá-Galiano va néixer el 18 d’octubre de 1824 a la localitat cordovesa de Cabra, sent batejat a l’església de l’Assumpció i Ángeles, com a fill de José Valera i Viaña, oficial de la Marina ja retirat, i de dolors Alcalá-Galiano i Pareja, marquesa de la Paniega. Va tenir dues germanes, Sofia (1828-1890), duquessa de Malakoff, [3] i Ramona (1830-1869), marquesa de Caicedo, a més d’un hermanastro.José Freuller i Alcalá-Galiano, hagut en un primer matrimoni de la marquesa de la Paniega amb Santiago Freuller, general suís a el servei d’Espanya.
El seu pare havia navegat de jove per Orient i va romandre força temps establert a Calcuta; era maestrante de Ronda i d’inclinacions liberals, per la qual cosa la reacció absolutista el va depurar i es va veure forçat a “fer el Cincinato”, com diria el seu fill, conreant les terres de la seva dona; a Cabra va viure el seu fill Joan fins als nou anys. Però a l’morir Ferran VII en 1834, el nou govern liberal va rehabilitar a el pare i el va nomenar comandant d’armes de Cabra i poc després governador de Còrdova. Es va mudar allà amb la seva família i més tard a Madrid. Finalment van marxar a Màlaga, on el pare es va incorporar una altra vegada a la Marina.
La mare es va oposar al fet que seguís la carrera de les armes com el pare, així que Joan va estudiar Llengua i Filosofia al seminari de Màlaga entre 1837 i 1840 i en el col·legi Sacromonte de Granada en 1841. Després va iniciar estudis de Filosofia i Dret a la Universitat de Granada, on es va llicenciar en 1846; en aquells dies ja havia començat a aprendre llengües modernes, publicava versos a La Alhambra de Granada i El Guadalhorcede Màlaga, i llegia àvidament tant la literatura de la il·lustració com la de l’romanticisme:
Als dotze o tretze anys havia llegit a Voltaire i presumia de sprit fort, tot i que em feia por quan estava a les fosques i temia que em agafés el diable. El romanticisme, les llegendes de Zorrilla i tots les sorpreses, espectres, bruixes i apareguts de Shakespeare, Hoffmann i Scott renyaven en la meva ànima una rude baralla amb el volterianismo, els estudis clàssics i l’afició als herois gentils.
Publica en 1844 els seus poemes, però només es venen per triplicat. No obstant això les lectures de poesia romàntica, i en particular del seu admirat José d’Espronceda, a qui va arribar a conèixer en persona, van anar desapareixent substituïdes per les dels clàssics llatins: Catul, Properci, Horaci … Cap a 1847 va començar a exercir la carrera diplomàtica a Nàpols al costat de l’ambaixador Àngel de Saavedra, duc de Rivas, poeta i pintor de l’Romanticisme ia més un refinat galantuomo de el qual moltes belles deien quant é simpaticone questo duca. Ell li va ensenyar moltes coses que no estaven precisades en els llibres durant els dos anys i onze mesos que hi va estar. Va aprofundir d’altra banda els seus coneixements de grec antic i va aprendre a més el modern entaulant una amistat profunda amb Lucía Palladi, marquesa de Bedmar, “La Dama Grega” o “La Morta”, com agradava de cridar-la, a qui va estimar molt i que li va marcar enormement. Tornat a Madrid, va freqüentar les tertúlies i els cercles diplomàtics per tal d’aconseguir el que en la llengua de l’època es deia “un bon torró” o càrrec de l’Estat.
A finals de 1849 va conèixer a l’arabista Serafín Estébanez Calderón, famós pels seus quadres de costums andaluses, que va influir decisivament en la seva escriptura i va ser un dels principals corresponsals de la seva nodrit epistolari. En aquells dies (1850) va arribar gairebé a casar-se amb la tercera dels nou fills de l’duc de Rivas, Malvina de Saavedra (1848-1868), una de les seves moltes núvies, i fracassa en el seu intent de ser diputat. En aquella època va estrènyer la seva amistat amb el polític i crític liberal moderat Antonio Alcalá Galiano, a el qual demanarà un pròleg per a una segona edició de les seves poesies apareguda en 1859.
Després diferents destinacions el van portar a viatjar en qualitat de diplomàtic per bona part d’Europa i Amèrica: Lisboa (on va adquirir un gran amor per la cultura portuguesa i per l’iberisme polític) i Rio de Janeiro (d’on va prendre apunts per a la seva novel·la Geni i figura). Tornat a Espanya, va començar a escriure i publicar assajos en 1853 a la Revista Espanyola de dos Mons; en 1854 torna a fracassar en el seu intent de ser diputat; de nou va estar en les ambaixades alemanyes de Frankfurt i Dresden (ja amb el càrrec de secretari d’ambaixada); i va llegir no poca poesia alemanya, especialment el Faust de Goethe; el seu domini de l’alemany li permetrà a més traduir en tres volums la Poesia i art dels àrabs a Espanya i Sicília d’Adolf Friedrich von Schack.
Va marxar amb el duc d’Osuna a Sant Petersburg, on va estar sis mesos en 1857; Manuel Azaña va estudiar aquest pintoresc viatge en un dels seus llibres més famosos. En aquells dies (1857) polemitza amb Emilio Castelaren les pàgines de La Discussió, escrivint després el seu assaig De la doctrina de el progrés en relació amb la doctrina cristiana. No obstant això, després de ser elegit a la finalitat diputat per Archidona en 1858, de el que es va assabentar a París mentre assistia al casament de la seva estimada germana Sofia amb un famós militar, Aimable Pélissier, recentment nomenat primer duc de Malakoff, va abandonar durant uns anys les seves tasques diplomàtiques per consagrar-se als treballs literaris en les nombroses revistes de les que va ser redactor, col·laborador o director: El Setmanari Pintoresc Espanyol, la Discussió, El Museu Universal, l’Amèrica … i va fundar, juntament amb Caldeira i Sinibaldo de Mas, la Revista Peninsular. Va reprendre més tard la seva carrera diplomàtica a les ambaixades de Washington, Brussel·les i Viena, on a la vora ja de les seves setanta anys encara seguia rondant “d’una manera lícita, estètica i platònica” a l’actriu Stella von Hohenfels. De totes aquests viatges va deixar constància en un sucós i entretingut epistolari, immediatament publicat sense el seu coneixement a Espanya, el que li va molestar bastant, ja que no estalviava dades sobre les seves múltiples aventures amoroses, entre les quals va destacar el seu enamorament de l’actriu Magdalena Brohan.
El 5 de desembre de 1867 es va casar a París amb Dolors Delavat, dues dècades més jove que ell i natural de Rio de Janeiro, amb qui tindria tres fills: Carlos Valera, Luis Valera i Carmen Valera, nascuts respectivament en 1869, 1870 i 1872 . Al esclatar la revolució de 1868 es converteix en un interessant cronista dels fets i redacta els articles «de la revolució i la llibertat religiosa» i «Sobre el concepte que avui es forma d’Espanya».
Plànol oficial de l’EMD de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
Font: Wikipedia
BELLATERRA.CAT 