LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 4 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de juliol-agost de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Número 4 L’Esquirol del Vallès, juliol-agost 1985 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.
Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres positures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària. Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després. El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia esglesia; un departament dels baixos de L’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebe majoritaria que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Esglesia pròpia i per tant tota altre activitat que restás atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eran imparables.
Proseguiren els tractes amb la societat urbanitzadora, per que uns del arguments que retreient els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la societat urbanitzadora ens vendria un àrea cuadrangular de l’illa ajardinada situada devant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual. Solament faltava signar l’escriptura pública devant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes gaIledes d’aigua freda. Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sino que pertenyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per que la societat urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspás dels carrers de la urbanització.
Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprobar que els terrenys pertenyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda. Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública devant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprobar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública. Algún bon veí de Bellaterra havia fet arribar els administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 3 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de maig-juny de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Portada del número 3 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escritor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.
Varem dicidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permis per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si feiem una obra de certa importancia ens donarien meş seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.
En possessió del permis d’ocupació varem començar inmediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.
Varem comprar una xarxa de tenis i en Casimiro ens va donar dos trones, que no se d’on va treure, i uns obrers del propi Foment els van clavar a l’esplanada perque fossin el suport de la xarxa. Varem treure els rocs, varem allisar-la tan com poguerem i després amb una regadora i calç, que crec que ens va donar el contratista Roig, varem marcar les primeres ratlles de la pista. Mes tard, pero el mateix estiu, varem posar al fons de la pista, paralel.lament a l’Estació, uns troncs i un filat de galli- ner, per impedir que les pilotes anessin a parar a la Plaça del Pi.
Segidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.
No oblidant la questiò jurídica varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprobats. Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituida la societat i procedí a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.
Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré. (continuarà)
Després dels seus exitosos cartells per a la famosa actriu Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha, considerat un dels majors exponents de l'”art noveau”, va inundar Europa amb els seus bells cartells en tons pastís, en què mostrava sensuals dones envoltades d’una frondosa i exquisida naturalesa.
De tornada a la seva Txèquia natal, durant la Segona Guerra Mundial els nazis el van perseguir i després de la invasió soviètica el seu art va ser bandejat i va caure en l’oblit.
Foto coloreada del artista Alphonse Mucha de fecha desconocida. Foto: Cordon Press
La fi del segle XIX es va caracteritzar per l’enorme interès que nombrosos artistes de tot el món van posar a reinterpretar la natura. El resultat d’aquesta nova visió artística va ser el sorgiment, sobretot a Europa, de grups com ara la Secessió vienesa a Àustria, el modernisme a Espanya i l’art nouveau a França. Precisament l’art nouveau va ser acollit amb entusiasme per tota mena d’artistes, des de pintors fins a escultors i arquitectes (com Gaudí a Espanya), així com els dedicats a les arts decoratives. Però sense cap dubte el màxim exponent de l’art nouveau, el llegat del qual ha perdurat fins als nostres dies, va ser l’artista d’origen txec Alphonse Mucha, nascut el 24 de juliol de 1860. Molta va ser l’autor de centenars de cartells, entre els quals destaquen els retrats que va fer per a l’actriu Sara Bernhardt, que han esdevingut una icona mundial de l’art.
EL NAIXEMENT D’UN CARTELLISTA
París, Nadal del 1894. A la impremta, Alphonse Mucha es trobava corregint unes impressions quan de sobte va entrar al local una figura vestida de blanc. Alphonse la va reconèixer immediatament; no necessitava presentació: era la gran actriu Sarah Bernhardt. A la “Divina Sarah” no li agradaven els cartells promocionals de Gismonda, la seva última obra teatral, i estava buscant un artista que en dissenyés altres al seu gust. I sembla que aquest artista seria ell. Alphonse evidentment va acceptar l’encàrrec, no sense cert nerviosisme. Però va sortir victoriós d’aquest tràngol: Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, va ser així. Quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada. El cartell li va agradar tant que va contractar l’artista per als sis anys següents. D’aquesta manera, Mucha passaria de l’anonimat a encarregar-se del disseny de vestuari i de l’escenografia de la companyia de Sarah Bernhardt en un obrir i tancar d’ulls.
Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada.
Cartell publicitari d’Alphonse Mucha realitzat el 1894 per a l’obra de teatre “Gismonda”, protagonitzada per Sarah Bernhard.
L’1 de gener de 1895, aquell cartell ja era una preada peça de col·leccionista que tothom volia tenir a casa seva. No era estrany veure a la nit la gent recórrer els carrers per arrencar-los de les parets, i fins i tot la pròpia impremta venia exemplars d’amagat, fins que la diva ho va descobrir i va posar fi al “negoci”. L’estil de l’artista txec no s’assemblava gens al d’un altre famós artista de cartells com Toulouse-Lautrec, i el cartell que va fer Mucha per a Sarah Bernhardt, pintat en colors pastís, convertia l’actriu en una mena de deessa: l’elevava sobre un pedestal i la disposava sota un arc. A partir de llavors, la cartelleria de Mucha esdevindria una autèntica obsessió per als parisencs. “Va agradar tant perquè era molt fresc visualment, utilitzava els colors d’una manera diferent i allargava la figura que, a més, quedava dignificada, molt bella”, explica l’artista japonesa Tomoko Sato, conservadora de la Fundació Mucha des del 2007 i especialista en la seva obra.
DISSENYADOR DE MARQUES I JOIES
Mentre que Mucha va retratar Sarah Bernhardt sobre un pedestal, les dones que l’artista acostuma a representar a la seva obra es caracteritzen per la gran femineïtat dels seus gestos, els cabells solts, una roba molt ornamentada, els seus sinuosos moviments enmig de la natura. .. L’especialista en l’art de Mucha Tomoko Sako també creu que l’artista txec “va trencar les barreres entre l’art comercial i l’art elevat”. Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i també per promocionar la cervesa Bières de la Meuse, originària d’una zona a pocs quilòmetres de l’Abadia d’Orval. Tots ells, cartells promocionals que es van fer famosos a tot Europa. Sabedor de la fama que estava adquirint la seva obra, Alphonse Mucha va publicar un manual en què va plasmar el procés de creació de setanta-dos de les seves litografies.
Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i per promocionar la cervesa Bières de la Meuse.
“Primavera”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
Però Mucha no només pretenia fer cartells publicitaris. Entre els nombrosos interessos artístics hi havia també un tipus d’art molt particular: la joieria. El 1899, Mucha (que el 1898 s’havia unit a la lògia maçònica del Gran Orient de França) va col·laborar amb el famós joier francès Georges Fouquet per dissenyar una polsera en forma de serp, feta d’or i esmalt, per a l’actriu Sarah Bernhardt ( la seva passió pels dissenys de joieria quedaria plasmada en un llibre que va publicar el 1902 titulat Documents decoratifs, a les pàgines del qual se succeïen les làmines que reproduïen elaborats fermalls amb incrustacions de pedres de colors). El 1900, Fouquet va fer un encàrrec important a Mucha: li va demanar que decorés l’interior de la nova joieria que inauguraria al número 6 de la rue Royale de la capital francesa. El resultat final es pot considerar el súmmum de la bellesa decorativa de l’art noveau. Però la botiga insígnia de Fouquet va obrir just quan les tendències artístiques i decoratives començaven a canviar, per la qual cosa el local al final va ser desmuntat tal qual i poc després remodelat a la recerca d’un estil decoratiu més tradicional. Per sort la decoració original es va conservar i avui dia es pot contemplar al Museu Carnavalet de París.
“Estiu”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
L’EPOPEIA ESLAVA
A finals del segle XIX, la popularitat d’Alphonse Mucha era incontestable. Aviat van sorgir imitadors del seu art, i aquest era el seu prestigi que l’any 1900 l’Imperi austrohongarès li va encarregar la decoració del pavelló de Bòsnia i Hercegovina per a l’Exposició Universal de París d’aquell mateix any. L’artista txec va viatjar als Balcans disposat a trobar la inspiració necessària per fer-la. Allí, Mucha pensaria amb certa incomoditat que estava treballant per a un imperi que sotmetia els pobles eslaus. Això el va fer replantejar-se les seves conviccions, i anys després, fruit d’aquella experiència, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus. El projecte va ser finançat per l’empresari nord-americà Charles Richard Crane, un ric industrial que Mucha va conèixer en un dels viatges que l’artista va realitzar als Estats Units (Mucha viatjaria en cinc ocasions al país americà. El 1906 acompanyat de la seva esposa Maria, amb qui s’havia casat a Praga aquell mateix any. Actualment aquestes pintures s’exposen a la Galeria Nacional de Praga.
Anys després, fruit del seu viatge als Balcans, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia Eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus.
L’Epopeia Eslava. “L’abolició de la servitud a Rússia”, 1914. Alphonse Mucha.
El 1909, en el moment culminant de la seva carrera, Mucha va decidir traslladar-se a Praga, i el 1918 va ser testimoni de com la seva Txecoslovàquia natal es convertia en un país independent. Mucha s’implicaria aleshores en el disseny dels primers bitllets i segells del nou país. Però tot acabaria uns anys després, quan les tropes nazis van envair Txecoslovàquia el 15 de març del 1939. Els vehements i agressius discursos de Hitler amenaçant la població van convèncer l’artista, que creia fermament que l’art era un vehicle que servia per unir i no per separar, de reprendre els pinzells i començar a pintar un tríptic dedicat a la humanitat, obra que mai no va arribar a acabar.
Mucha va ser detingut per la Gestapo, empresonat i torturat, encara que finalment va ser posat en llibertat. Però pocs dies després, el 14 de juliol del 1939, el gran geni dels cartells moriria d’una pneumònia.
L’Epopeia Eslava: “El tsar Simeon de Bulgària”. Alphonse Mucha, 1923.
RENACIT DELS SEUS CENDRES
Després de la mort de Mucha, i amb el seu país sota la influència soviètica, l’obra de l’artista va ser silenciada ja que les pintures no encaixaven en la visió comunista del món. Al final, Mucha acabaria caient en l’oblit. No seria fins molt després, el 1963, quan el Museu Victòria i Albert de Londres li va dedicar una gran exposició com a tribut a la seva obra. Les seves dones sensuals i la seva naturalesa pintada en tons pastís van tornar de nou a la vida.
“Nit d’hivern”, quadre pintat per Alphonse Mucha el 1920
A partir de llavors, l’art de Mucha es va convertir en una icona per als moviments hippies que van florir a les dècades de 1960 i 1970, grups que exalçaven la natura, la pau i l’amor. Els artistes pop també prendrien la seva obra com a model per dissenyar fins i tot portades de discos, com l’àlbum Let the Sunshine In, tema interpretat per The Supremes, que seria publicat el 1969. Marcus Mucha, besnét de l’artista, ho va afirmar en una ocasió: ” El seu art és molt contemporani i segueix inspirant molts artistes”.
El Carrer Tirso de Molina de Bellaterra té una llargada d’uns 150 metres, comença al Carrer del Guitarrista Tàrrega i finalitza al bosc, a prop de les vies dels FGC. A la seva placa apareix dibuixada la malva (Malva silvestris).
Placa del Carrer Tirso de Molina de Bellaterra
Tirso de Molina (Nom amb què és conegut Gabriel Téllez, autor dramàtic castellà) Madrid, 1584 — Almazán, 12 de març de 1648. La seva biografia no és ben coneguda. Sembla que fou fill bastard del duc d’Osuna. Ingressà a l’orde de la Mercè i restà durant tres anys a l’illa de Santo Domingo, d’on tornà el 1618. Fou cronista del seu orde i definidor general per a la província de Castella. A més del teatre, conreà la poesia i la prosa. En aquest darrer camp, escriví dues obres d’estructura novel·lesca: Los cigarrales de Toledo i el Deleitar aprovechando, espècie de miscel·lànies formades per actes, poesies, novel·les curtes (algunes de tan excel·lents com Los tres maridos burlados) i comèdies, com El vergonzoso en palacio, que pertanyen a Los cigarrales, i la narració El bandolero, sobre la vida de sant Pere Ermengol, intercalada en el Deleitar. Escriví també una Historia de la Orden de la Merced. Pel que fa al teatre, Tirso és un fidel seguidor i defensor de Lope de Vega, el qual superà àdhuc en algun aspecte. La seva tècnica ofereix alguns trets característics. A diferència de Lope, no escriví tantes obres i tingué, per tant, més temps per a dedicar-s’hi. Atent observador del món, cal destacar-ne la profunditat psicològica i la creació de caràcters de personatges, alguns de tan remarcables com el tipus de Don Joan. És interessant, també, el relleu que concedeix als personatges femenins, fins i tot per damunt dels masculins. La seva producció fou molt intensa, i comprèn diversos gèneres: comèdies religioses (teològiques, bíbliques, de sants), com La venganza de Tamar, La mejor espigadera i, sobretot, El condenado por desconfiado (l’atribució de la qual ha estat objecte de polèmica), sobre el problema, tan candent en aquells moments, de la predestinació i la gràcia divina; comèdies historicollegendàries, com La prudencia en la mujer, amb el personatge extraordinari de Maria de Molina, i, sobretot, El burlador de Sevilla y convidado de piedra, genial creació del caràcter de Don Juan Tenorio, tan imitat després; comèdies de costums, algunes de tipus psicològic, com la ja esmentada El vergonzoso en palacio, Marta la piadosa, La gallesa Mari Hernández; i comèdies d’intriga, com Don Gil de las calzas verdes, La villana de Vallecas, etc.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 2 de l’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de marc i abril de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Portada del número 2 de L’Esquirol del Vallès 📷 BELLATERRA.CAT
TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contaré unes anècdotes. Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estàtua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estímul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.
Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estàtua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.
També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col·locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes i personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necesitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàven ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense banussos.
Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.
Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres fariem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobar-lo, nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista.
El projecte va fracasar, però el neguit ja hi era. Vàrem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.
La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluís Abalo i carre- tera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hos- tal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un term pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i mirant a l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.
L’Avinguda Joan Baptista Viza és un dels 7 noms que se li dona a la BV-1414, té una llargada aproximada de 750 metres, comença a la Plaça d’El Greco i finalitza al pont dels FGC.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola va fugir a Burgos, on va treballar a l’Oficina de Premsa de el bàndol revoltat franquista.
Placa del carrer Joan Baptista Viza Caball 📷 L’Esquirol del Vallès
Juan Bautista Viza Caball (Barcelona, 14 novembre 1884-1979, escriptor, empresari, financer, llicenciat en dret, empresari, tant en el sector de la construcció com en el naval, encara que també fos financer, es va casar amb Dolores de Molins de Sentmenat l’any 1906. El 1919 va col·laborar amb José Bru, Mariano Bordas, Ángel Marqués Batllevell, Juan Bautista Roca, Luis Carlos Viada i altres en el setmanari jaimista il·lustrat El Centinela Catalán que dirigia Juan María Roma.
De 1922 a 1924 fou president de la Juventud del Círculo Tradicionalista de Barcelona, integrat en la Comunión Tradicionalista, partit pel que fou elegit concejal de l’ajuntament de Barcelona en 1922. En 1931 fou responsable de la Junta Tradicionalista de Catalunya, però en 1935 se es va integrar en el Partido Agrario Español, alternativa conservadora de la CEDA, organizada por José Martínez Velasco, que era ministro de Agricultura, Industria y Comercio en diversos gobiernos del segundo bienio republicano. Cuando estalló la guerra civil española huyó a Burgos, donde trabajó en la Oficina de Prensa del bando sublevado. En 1950, empezó a col·laborar en El Correo Catalán escrivint articles de temes socials.
Durant la guerra civil va escriure dos novel·les del gènere sentimental, Rosa-roja i Flor de Lis i La mochila del soldado, que van ser publicades a la “Biblioteca Rocío”, de l’editorial Betis, i que han estat juzgadas amb bastant duresa.
Després de la guerra va ser membre de la Unió de Propietaris de Bellaterra i un dels impulsors de la Universitat Autònoma de Barcelona, per lo que l’any 1972 va dedicar una avinguda a Bellaterra.
Obres de ~: Aspecte polític del feminisme. La mujer y el derecho del sufragio, 1911; De re tradicionalista: comentaris sobre l’estat actual del Partit Tradicionalista Català, 1918; Orientación tradicionalista en el problema social, 1920; Repercusión en Cataluña de la crisis económica mundial, Barcelona, Henrich y Cía., 1921; Los valores del Tradicionalismo, 1922; Acabada la propaganda…, 1932; La Lección de César, 1934; De acción social, Barcelona, Editorial Eugenio Subirana, 1935; Corporativismo gremial, Burgos, Editorial Requeté, 1937; La mochila del soldado, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 4); Rosa-roja y flor de lis, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 11); Valorización del descanso, Editorial Española, 1937 (col. Biblioteca España Nueva); Setenta años de aprendizaje, Barcelona, Betis, 1954; Cinco años más… y tres novelas, Barcelona, Betis, 1960.
LLUÍS TORRES|Aquest any, transcendental pel futur del Club Bellaterra, just quan es compleixen 39 anys de la publicació del número 1 de la històrica revista-bulletí L’Esquirol del Vallès (posteriorment amb el nom de L’Esquirol de Bellaterra), iniciem a compartir els números de l’arxiu complert dels anys (1985-2004), una col·lecció propietat de Bellaterra.Cat. Aquí teniu la primera publicació d’aquell gener-febrer de l’any 1985, amb la direcció de Jordi Guiu Santanach
Portada del número 1 de L’Esquirol del Vallès 📷 BELLATERRA CAT
SALUTACIÓ
Presentem avui el primer número d’una revista-butlletí, amb el desig, que pugui servir en el futur, com a un mitjà d’entenimenti comunicació per a tots els que conviuen a Bellaterra.
Necessitarem col·laboracions perquè pugui tenir continuïtat. Col·laboracions de veritat. Si les Entitats vives, com la Unió de Veïns i el Club ens donen el seu suport econòmic, continuant l’edició de les seves pàgines especials, i tenim l’encert de poder aconseguir la col·laboració de tres o quatre anunciants, haurem aconseguit tenir justament coberts els costos, i així continuar publicant les vuit pàgines, com amb aquest primer número. Després, i amb un xic de sort, la podrem engruixir, i fins i tot, alguna vegada donar-li color.
Comencem “L’ESQUIROL DEL VALLÈS”, amb una estructura bàsica estudiada. Això no vol dir que no farem tots els canvis que siguin necessaris perquè en tot moment estigui complint amb les necessitats i desigs dels seus lectors. Volem ésser criticats, i volem rebre les vostres opinions sinceres i constructives. Aquesta serà la millor col·laboració que podem rebre de vosaltres.
La revista-butlletí, no pertany a cap entitat, ni associació, ni partit, ni grup, és totalment independent i està oberta a la gent, a la “bona gent” de Bellaterra. Moltes de les preguntes que ens fem, seran, probablement, contestades des de les nostres pàgines. Preguntes com: Qui era Josep Sentis?, Per què van posar el seu nom a un carrer?, Per on tindran accés els túnels del Tibidabo?, Què fa el Club Bellaterra?, Quines tasques són les de la Unió de Veïns?, És bo o dolent el clima de Bellaterra per plantar-hi violetes?, etc., etc.
Publicarem l’Esquirol del Vallès, cada dos mesos i volem incloure aviat, una relació d’adreces d’utilitat, creant una secció d’anuncis econòmics.
Els articles seran editats amb l’idioma que hagin estat escrits pels seus autors. Contarem la història dels nostres primers cinquanta anys, segons la versió de diver- ses persones. També volem fer-vos arribar l’opinió de molts amics, que van ésser veïns, i que per una raó o altra ja no viuen a Bellaterra.
Durant els darrers deu anys, Bellaterra ha sofert un fort augment de població. Desgraciadament, no tots estan empadronats al Municipi que pertany Bellaterra, que com tots sabeu és Cerdanyola. Aquest augment, ha fet, que encara desconeixem més a les persones que conviuen amb nosaltres, i això no és bo per a ningú.
Desitgem que “L’ESQUIROL DEL VALLÈS” serveixi per apropar-nos més a tots i tant de bo ho aconsegueixi.
📷 (1) ARXIU DE LA COLECCIÓ COMPLERTA DE BELLATERRA.CAT
TÚNEL DEL TEMPS
Primers passos del Club
A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
BELLATERRA.CAT 