BELLATERRA.CAT

  
Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.
“Es tracta, doncs, d’un autor amb una doble obra, l’una en francès i l’altra en la seva llengua materna, o d’un escriptor amb una obra escrita en dues llengües, francès i romanès?” ens demana el director adjunt del Museu de Brăila‚ l’istratià reconegut Zamfir Bălan, responsable de la Casa Museu Panait Istrati, situada a la ciutat natal de l’escriptor, Brăila, la vila portuària de la concòrdia, en un dels braços del Delta del Danubi.
El mateix Zamfir Bălan ens respon aquesta pregunta: “Una cosa és clara per a qualsevol que llegeixi la literatura d’Istrati en llengua francesa: l’escriptor no va pensar en la llengua del seu mentor, Romain Rolland, i el món dels seus llibres és profundament romanès”. I ho rebla amb una cita d’Istrati: “Abans de ser narrador contemporani francès, jo vaig ser un narrador romanès nonat (…), la majoria dels meus herois pensen i viuen –en el meu cor, durant anys i panys– en romanès, per molt universal que pugui semblar el seu sentiment descrit artísticament”.
Aquest mes tenim a les llibreries, directíssim des de l’estimat Danubi, un excel·lent tast d’aquest univers istratià en el volum que Anna Casassas acaba de publicar a l’editorial minúscula: Els meus començaments, un text fonamental de l’autor en una traducció fonamental, que flueix d’una aventura a l’altra en una atmosfera que combina l’exotisme portuari de la ciutat de Brăila amb l’esperit amical, lliure, somniador i humanista de l’autor. Hem volgut demanar-li:
Com et va venir la idea de fer Istrati en català?
 Anna Casassas: Vaig conèixer Istrati amb El pescador d’esponges, en una edició del 1938 que tenia el pare a casa, una traducció de Josep Miracle, i em va cridar molt l’atenció. A partir d’aquí vaig anar llegint –en francès– altres obres seves, i vaig quedar fascinada per tots els colors i les emocions que hi havia dins d’aquells llibres i per la força dels personatges que hi vivien, per la força amb què criden per la llibertat i la justícia. Em descobria un món que jo fins aleshores desconeixia absolutament i, entre altres coses, em va ajudar a entendre la complexitat del món balcànic (no pas a entendre per què era tan complex, sinó a entendre com n’era, de complex!), ple de foc –fuga– i moviment, però, tot i l’extrema duresa, molt lluny de la idea dolorosa que m’havien transmès les lectures d’Ivo Andrić.
La breu visió que Romain Rolland, al pròleg de Kyra Kyralina, em va donar sobre la vida personal de Panait Istrati va acabar d’encendre la meva curiositat per aquest autor tan diferent dels altres que jo havia llegit (a part, potser, de Gorki, tal com també diu Rolland en aquest mateix pròleg), i automàticament se’m va disparar una espècie de necessitat d’intentar que fos més conegut a Catalunya, on malgrat tenir alguna obra traduïda des de tan aviat, continua essent un autor molt minoritari. No podia –no pot– ser que una persona que havia lluitat tant abans d’arribar a escriure aquells llibres, que havia patit tant errant pel món, passés pràcticament desapercebut a casa nostra.
L’única manera que jo –com a traductora– tinc a les meves mans per intentar això, que arribi a més públic, és, naturalment, traduint-lo i fent que torni a ser publicat.
És així com Els meus començaments ens arriba ara al nostre sistema literari. Què t’han semblat aquests records de joventut de l’autor?
 AC.: Em vaig fixar en aquest llibre d’Els meus començaments (Mes départs) perquè era el més obertament autobiogràfic i per tant unia en un sol text els dos focus de fascinació que he esmentat abans: la força emotiva del relat i alhora la mirada sobre la increïble vida personal de l’autor.
El fet que toqui directament la seva infantesa i primera joventut fa que les injustícies que explica i la seva constant recerca de llibertat arribin de dret al cor del lector, que per força s’ha de sentir remogut. I, tal com deia abans, malgrat l’extrema duresa dels fets que explica, el text no és mai fosc, sinó que sempre bull de vida. En les situacions més negres, conserva un toc d’humor, i sobretot sap, també, contraposar-hi moments de gran generositat i humanitat. En aquest sentit m’agrada especialment, per exemple, el contrapunt que ofereixen, a l’últim capítol, en el vaixell que va a Alexandria, el passatger austríac i el cambrer que el tracten regaladament i l’ajuden a recuperar la dignitat. Per a mi és una virtut més del llibre, que s’acabi amb aquesta llum d’esperança, no tan sols en el futur del protagonista, sinó també en les persones.
Assenyala’ns alguna dificultat de traducció…
 AC.: La primera dificultat, i segurament la més grossa, l’he trobat en la traducció del títol, perquè la paraula “départ” en francès correspon a dues paraules amb sentits ben diferents, en català, i tant un sentit com l’altre eren coherents amb el que explica el llibre. Per tant, des d’abans d’entrar pròpiament en la traducció del text ja vaig haver de triar quin d’aquests dos sentits seria un millor pòrtic per a la història. No he tingut la pretensió de voler endevinar quin hauria correspost millor a les intencions de l’autor, que evidentment desconec, sinó que he optat per fer prevaldre els diversos intents que el protagonista fa de començar una nova vida (com tantes sortides falses d’una cursa), per sobre de les partences cap aquí o cap allà.
Gràcies, Anna

I un breu apunt sobre la recepció d’Istrati a casa nostra. Istrati va ser introduït a la Península Ibèrica –tal com havia fet Romain Rolland amb Istrati a França– gràcies al periodista i escriptor Pere Foix i Cases (1893-1978). Foix i Cases coneix Istrati als cercles anarquistes de París, posteriorment al 1923. Immediatament neix entre ells una profunda amistat, literària, política i també intel·lectual, de tal manera que Foix i Cases tradueix (en castellà, per la política anticatalanista del general Primo de Rivera) per primera vegada les seves obres escrites en francès, entre les quals Kyra Kyralina i Mes départs – pages autobiographiques. Posteriorment, l’any 1930 Josep Miracle publicaria a la revista D’ací d’allà una breu introducció de l’autor amb una mostra de la novel·la que ell tradueix i que finalment veurà la llum l’any 1938: El pescador d’esponges.
En època moderna, ja al caient de la dictadura franquista, Xavier Romeu publica l’any 1972 Kyra Kyralina en català, amb un excel·lent epíleg de Jaume Vidal i Alcover, un apassionat d’Istrati que reuneix al seu fons particular tot el que pot localitzar d’aquest autor romanès. Quinze anys més tard, el 1989 és Lluís Massanet qui publica una nova obra d’Istrati en català: Domnitza de Snagov.
Feia massa anys que Istrati i els seus personatges aventurers no ens visitaven; ara finalment amb aquesta traducció d’Els meus començaments el tenim de nou entre nosaltres. Bona lectura!

Read Full Post »