BELLATERRA.CAT

XAVIER GRAU / PAULA SOLANAS http://www.ara.cat

El Govern incentivarà els ajuntaments perquè apugin l’IBI a aquells que posin pisos a lloguer per sobre del preu recomanat

La Generalitat posarà en marxa un índex de referència dels preus de lloguer. Aquesta és una mesura sorgida del grup de treball sobre la futura llei catalana d’arrendaments urbans, però que el Govern pensa posar en marxa d’aquí dos mesos, sense esperar l’aprovació de la llei, a través d’un decret. Aquest índex es podrà consultar per internet i s’haurà d’incloure als contractes i els anuncis de lloguer sempre que el preu quedi per sobre d’aquest indicador.
El Govern va crear el grup de treball al setembre amb l’objectiu de definir els criteris d’aquesta futura llei. Aquest grup ha acabat la seva feina aquest dimarts, després de cinc mesos de feina, 7 reunions i 18 punts analitzats. Amb els resultats d’aquests treballs es pretén tenir enllestida la nova llei en un període de nou mesos, quan es portarà al Parlament per ser aprovada.
L’índex de preus del lloguer és una mesura clau per intentar frenar l’escalada de preus del lloguer, que és especialment important a la ciutat de Barcelona. Però com la Generalitat no té competències per fixar preus màxims, amb l’índex intentarà que altres administracions tinguin eines per desincentivar el preus alts i demanarà la seva implicació. Segons ha explicat aquest dimarts la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, la mesura és una iniciativa pionera a l’Estat i no xocarà amb la normativa espanyola.
Així, els ajuntaments, per exemple, podran penalitzar en l’ impost sobre béns immobles (IBI) als propietaris que lloguin per sobre del preu marcat a l’índex, o bonificar a aquells que ho facin per un preu inferior. Altres mesures serien, per exemple, donar preferència en els ajuts a la rehabilitació als propietaris que lloguin per sota del preu marcat a l’índex, o impedir accedir a l’aval del lloguer que dona la Generalitat als que el lloguen per sobre d’aquest preu de referència. Pel que fa a la voluntat dels consistoris per aplicar la mesura, Borràs ha explicat que l’ Ajuntament de Barcelona ha participat en les reunions i que es donarà una “eina clara” perquè s’hi sumin.
Altres mesures basades en aquest preu de referència les podria adoptar el govern de l’Estat, oferint incentius fiscal en l’impost de la renda o el de societats als propietaris que lloguin per un preu inferior al de referència. Borràs ha incidit en què la mesura vol “actuar de forma clara per moderar els increments exagerats dels preus del lloguer”. D’aquesta manera, ha puntualitzat que la creació de l’índex es tracta de “compromisos seriosos” i que la Generalitat pretén “actuar de veritat, no només de paraules”.
L’índex es farà en base als preus de mercat existents, fent servir com a referència les fiances de lloguer dipositades a l’Incasòl. Sobre aquest preu, s’aplicaran criteris correctors en funció de la superfície del pis, la ubicació, l’antiguitat, els treballs de conservació, accessibilitat i eficiència energètica, o si el pis està moblat o és buit. L’índex de referència serà per cada pis i quan els propietaris l’anunciïn per al seu lloguer, si el posen al mercat per un preu superior al de referència, l’hauran d’incloure en l’anunci, també a través de les pàgines dels portals immobiliaris. Aquest indicador s’actualitzarà cada dos anys.
Allargar els contractes
Altres mesures sorgides del grup de treball, que es volen introduir en la futura llei és, per exemple allargar la duració dels contractes. Després de la darrera reforma de la LAU per part del govern de Mariano Rajoy, els contractes de lloguer es poden fer per a tres anys. El que proposa el grup de treball és que els contractes siguin d’un mínim de cinc anys, prorrogables a tres anys més. A més, es proposa establir un model de contracte de llarga durada -de 15 a 25 anys-, que s’intentarà potenciar per part de l’administració catalana.
També es proposa crear un registre d’arrendaments on constin tant els propietaris com els llogaters, que ha de servir per finalitats estadístiques però també per deixar constància de les males pràctiques tant d’arrendataris com arrendadors.
Un altre aspecte que es vol introduir en la llei és la possibilitat de sotsarrendar l’habitatge. Rellogar tot l’habitatge o una habitació es permetria un màxim de nou mesos quan el contracte fos de cinc anys, i es podria rellogar durant cinc anys en el cas d’un contracte dels de llarga durada. El sotsarrendament parcial d’una part del pis només seria legal en el cas de que es destinés a primera vivenda, per evitar llogar il·legalment habitacions, per exemple, per a usos turístics.
Per últim, del grup de treball també han sortit altres propostes com reconèixer el dret de compra preferent per part de llogater en el cas que el propietari posi l’habitatge a la venda, buscar fórmules per als que comparteixen l’habitatge amb el titular del contracte puguin quedar-se en el cas de que deixi el pis (per exemple en el cas de viudetat), i la introducció de clàusules que permetin resoldre el contracte per necessitats de l’arrendador.

Read Full Post »

ERC de Cerdanyola

http://www.naciodigital.cat

Els quatre regidors d’ERC a Cerdanyola del Vallès han decidit abandonar el govern municipal després de perdre la confiança en l’alcalde, Carles Escolà (Compromís per Cerdanyola, CxC). Així ho han fet públic aquest dilluns al vespre a través d’un comunicat, en què asseguren que la decisió té efectes de manera immediata. 
En el comunicat, asseguren que han perdut la confiança en Escolà després “d’una sèrie de situacions on aquest no ha sabut mantenir la cohesió del govern i ha prioritzat pràctiques que no s’adiuen amb el que entenem que han de ser les formes correctes de governar”. En aquest sentit, apunten que la situació actual “no garanteix el mínim d’estabilitat institucional que ha de poder fer possible un bon govern i cal obrir un període de reflexió al respecte de com aconseguir que el queda de mandat no es perdi definitivament”.
En aquest sentit, apunten que els regidors republicans han posat en coneixement dels Jutjats de Cerdanyola del Vallès i de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el contingut de l’informe de secretaria general on s’alerta de possibles il·lícits penals en quant a la gestió de les societats amb participació de l’Ajuntament i en quant a la defensa dels seus interessos econòmics, fet que han detectat en el seu pas pel consistori. “Creiem que cal ser absolutament respectuosos amb els òrgans de control de l’Ajuntament i amb els professionals que en formen part. Per lògica i per ètica, no podem compartir cap actitud que no vagi únicament dirigida a col·laborar amb la justícia i a resoldre la situació de les empreses municipals en interès únic i exclusiu de la protecció dels recursos econòmics de la nostra ciutat”, apunten.

Helena Solà a Bellaterra (Foto arxiu de Bellaterra. Cat)

Els republicans recorden que es van mantenir fidels al pacte de govern amb CxC després de l’expulsió dels tres regidors de CiU de l’executiu local, al setembre de 2016, sense que des de llavors s’hagi aconseguit establir consensos amb altres forces. “Cal ser francs i reconèixer que no existeix confiança amb l’alcalde per continuar endavant i veiem impossible complir amb els objectius que ens van motivar a entrar al govern de la ciutat”, apunten.
Per aquest motiu renuncien a les competències delegades i conviden Escolà a reflexionar sobre el rumb que ha pres l’executiu local, 
Govern encara en més minoria
Al setembre el govern local quedava en minoria amb nou regidors, donat que la majoria absoluta està en 13. Fins ara, doncs, cinc dels regidors eren de CxC i quatre d’ERC. La situació era crítica després de l’expulsió dels tres regidors de CiU, però ara, amb únicament els cinc regidors de CxC, una alternativa al govern actual és l’opció més factible.
A principis de gener el PSC, primera força a la ciutat amb cinc regidors, ja plantejava una alternativa de govern, motiu pel qual ja ha engegat converses amb totes les forces presents al ple municipal. Caldrà veure, doncs, els moviments que es fan en aquest sentit, amb una moció de censura més que possible en les properes setmanes.

Read Full Post »

http://www.vilaweb.cat
La presentació del llibre ‘Cautivos y desarmados’ ,de Francesc Grau, a Miranda de Ebro ha estat una excepció davant del silenci amb que Espanya ha viscut la commemoració dels setanta anys de la fi dels centres de deportació franquistes.
Cent vuitanta camps de concentració i mig milió de deportats republicans, dissidents polítics, homosexuals i presoners comuns. Són les esfereïdores xifres d’un aspecte de la repressió posterior a la victòria feixista del 1939 que no han estat fins ara degudament recordades, exposades i denunciades. De fet, no hi ha cap espai de memòria (excepte els impulsats per iniciativa d’algunes de les víctimes, com a Logronyo) que recordin aquells centres de repressió física, psicològica i ideològica coordinats pel Servei de Colònies Penitenciàries Militaritzades franquista entre 1936 i 1947 per tota la geografia peninsular. Una realitat ben allunyada, una vegada més, de les importants i destacades commemoracions europees de la fi dels camps de concentració nazis.

Però divendres passat, excepcionalment, es va fer l’única commemoració prevista de la fi del darrer camp de concentració franquista, el de Miranda de Ebro, tancat ara fa exactament setanta anys. Fou organitzada pel municipi en col·laboració amb l’editorial Club Editor, arran de la publicació de ‘Cautivos y desarmados‘, escrit originalment en català el 1981 per Francesc Grau Viader (1920-1997). Aquest professor de català, escriptor i periodista nascut a Calella, membre de la Lleva del Biberó, és un dels pocs autors de relats en primera persona d’aquells centenars de milers de deportats. En el seu cas, va narrar el pas d’un grup de soldats de la seva jove promoció per la plaça de braus de Logronyo i pel camp de concentració de Miranda de Ebro, una experiència que va descriure així:

‘Tot funcionava de manera impecable. L’aniquilació tenia lloc d’acord amb el pla previst. Si allò hagués durat gaire més, l’extermini hauria estat total i absolut. Les enormes matrius dels camps de concentració havien assolit una eficàcia capaç de crear una generació d’homes moralment castrats, de parir una multitud de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense cap crit de protesta.’
Amb el tancament dels camps, on els internats vivien en ínfimes condicions i en situació de quasi esclavatge, el règim feixista va fer mans i mànigues per a eliminar-ne rastres i esborrar-los de la memòria col·lectiva. Un objectiu gairebé assolit si no fos per actes aïllats com el d’aquest cap de setmana. Per això és tan rellevant la traducció al castellà de l’obra de Grau Viader, que és clau per a reconstituir la memòria del que va passar. L’Ajuntament de Miranda del Ebro és una de les poques institucions que han fet un pas per a rescatar de l’oblit el terror que van patir milers de persones. Com diu Maria Bohigas, editora del llibre, l’acte del 13 de gener és el contrast entre l’enormitat d’una efemèride i la ignorància que se’n té.

Rua de captius, ara traduïda al castellà, és la crònica de la deportació franquista. Grau Viader hi explica com hi havia uns interrogatoris terrorífics, com els soldats de la Lleva del Biberó que van fer presoners arribaven a ple hivern a temperatures terribles en llocs pràcticament a la intempèrie on passaven gana… Però com matisa Bohigas, també és ‘una història explicada amb intensitat per un home que el que fa és restituir a aquells amics que tenia, que són els qui li van permetre de sobreviure i aguantar, que van perdre la vida al camp i no poden prendre la paraula si no fos pel seu testimoni’.

Read Full Post »

LA REVOLUCIÓ CANTADA (The singing revolution). Entre el 1987 i el 1991, milers d’estoniens es van reunir públicament per cantar cançons patriòtiques prohibides per reclamar la independència de l’ocupació soviètica. El documental històric es projectarà al Centre Cívic Bellaterra, el proper dia 12 de gener a les 20:00 hores. A 3/4 de 10 hores l’Assemblea de Bellaterra i l’EMD de Bellaterra ens convida a un sopar pica-pica mentres es fa tertúlia.

Pille Heinloo, la nostra veïna d’Estonia, presenta el seu pais als veïns de Bellaterra (Foto bellaterra.cat)

Pille Heinloo, bellaterrenca original d’Estonia (Foto Bellaterra.cat)

DADES BÀSIQUES SOBRE LA REPUBLICA D’ESTÒNIA:

Població : poc més de 1.300.000 habitants

Idioma oficial: Estonià

Superfície total: 45.226 km2

Govern: Democràcia Parlamentaria 

Himne: Mu isamaa, mu õnn ja rõõm (La meva pàtria, la meva felicitat i alegria)

Capital: Tallinn (408.000 habitants)

1990, amb una sorprenent iniciativa política, els ciutadans d’Estonia es van inscriure com nacional estonians, fora del passaport oficial de la URSS, així van disposar del nou cens de població partidària a la independència.

Sense cap referemdum previ, l’any 1991, el Parlament d’Estonia va votar i declarà per unanimitat la independència (No sabem el motiu de la no-presència del 40% dels representants de la comunitat rusa)

Independència: reconeguda per la URSS, el 20 d’agost de 1991, (poc abans Boris Yelsin va donar un cop d’estat i Rusia es va independitzar de l’URSS, provocant al mateix temps la desintegració general de la Unió Soviètica)

Moneda: Euro (des de 2011)

Membre de la Unió Europea des de  l’1 de maig de 20o4

Membre de l’OTAN des de 29 de març de 2004

NOTA: A diferencia de la dictadura de Franco, durant la dictadura de la Unió Soviètica, Estònia va poguer estudià en el seu propi idioma, tot la prohibició de les activitats polítiques contraries a la URSS.

Read Full Post »

http://www.lepoint.fr

Brexit, Syrie, poussées populistes multiformes, incertitudes économiques et monétaires persistantes : c’est une Union européenne (UE) rudement mise à l’œuvre en 2016 qui s’apprête à célébrer cette année les 60 ans des traités signés à Rome le 25 mars 1957. À travers ces deux traités créant la Communauté économique européenne (CEE) et Euratom, les six États européens déjà engagés dans la Communauté européenne du charbon et de l’acier (Ceca) entrée en vigueur en 1952 – l’Allemagne, la Belgique, la France, l’Italie, le Luxembourg et les Pays-Bas – jetaient les bases de ce qui est devenu l’Union européenne d’aujourd’hui.Lire aussi : Les rendez-vous manqués de François Hollande avec l’Europe

Institutions européennes, gouvernements et think tanks à vocation européenne ne manqueront pas, non sans raison, d’utiliser dans les mois à venir la mémoire de ces traités historiques pour tenter de réenchanter le débat européen, de rappeler ce que le temps long de la construction européenne a pu apporter aux Européens et à leurs vieux États-nations. Une commémoration officielle et des événements publics sont déjà prévus à Rome le 25 mars. Ce recours à l’histoire est néanmoins à double tranchant, la mobilisation des traités de Rome dans le climat européen actuel amenant à rebours à en saisir l’audace initiale et les réussites parfois inespérées, autant que les occasions et les ambitions perdues.

Aboutissement et glas d’une décennie d’audace
En jetant les bases d’une CEE largement à l’origine de l’UE actuelle, les traités de Rome, dont la mise en œuvre commença en 1958, ont en effet constitué l’aboutissement d’une courte décennie d’audace européenne, entamée avec la déclaration Schuman du 9 mai 1950. Se pencher, aujourd’hui, sur la genèse et les conditions de négociation des traités européens des années 1950, c’est avant tout redécouvrir ce qui fut une période d’audace politique et diplomatique visionnaire : en moins de dix ans, une génération de chefs d’État et de gouvernement, de ministres, de diplomates et de nombreux négociateurs et conseillers plus ou moins anonymes ont été capables d’imaginer un ordre européen radicalement novateur.

En trouvant un point d’équilibre précaire entre une démarche, des aspirations et des impératifs supranationaux d’une part, et le souci de protéger, défendre et promouvoir les intérêts et les valeurs des États et des citoyens européens d’autre part, la série de traités entamée par le traité de Paris de 1951 créant la Ceca et s’achevant par les traités de Rome de 1957 a marqué une révolution politique et diplomatique dont la modernité et le courage peuvent encore surprendre et inspirer aujourd’hui.

Un pari audacieux
De cette audace des traités de Rome, il reste essentiellement comme réalisations concrètes la mise en place aboutie d’une Europe marchande dans ses dimensions internes (le marché intérieur et ses politiques communes emblématiques comme la PAC ou la politique de concurrence), externes (la politique commerciale de l’UE, les politiques de coopération et d’aide au développement), et dont l’adoption de l’euro comme monnaie unique a constitué un couronnement. Mais il reste aussi des occasions et des illusions perdues, comme celle du traité Euratom ambitionnant de parvenir à une souveraineté énergétique européenne encore loin d’être atteinte et pourtant attendue pour des raisons économiques comme géopolitiques.

En 1957, les traités de Rome ont marqué le glas des ambitions d’une intégration politique et militaire de l’Europe, la CEE relançant par un détour par l’économie une construction politique européenne mise en échec par l’abandon en 1954 du traité de Paris de 1952 instituant la Communauté européenne de défense (CED) et du projet corollaire de Communauté européenne. Un recentrage de la construction européenne sur les enjeux économiques et commerciaux en 1957 que même les développements de l’UE depuis l’entrée en vigueur du traité de Maastricht en 1993 peinent à dépasser. Les traités de Rome ont, au final, ancré pour longtemps la construction européenne comme processus d’intégration par l’économie et sans projet politique clair – une démarche européenne indispensable à la relance du projet européen à la fin des années 1950 mais aujourd’hui à bout de souffle.

Une Union « sans cesse plus étroite »
Au-delà des éléments contextuels évidents (crise économique et pressions de la mondialisation, crise multiforme de la démocratie, instabilités géopolitiques), les difficultés actuelles de l’UE ont aussi pour genèse la méthode alors choisie pour relancer la construction européenne dans cette grande étape de 1957.

En inscrivant dans le préambule du traité instituant la CEE l’ambition d’une Union « sans cesse plus étroite » entre les États membres, tout en engageant celle-ci quasi exclusivement par la construction d’une Union douanière et d’un marché commun, les négociateurs du traité CEE ont pris le pari que le succès de leur création initiale engendrerait et légitimerait le besoin d’autres coopérations et intégrations européennes. Les coopérations étaient ainsi destinées à s’étendre progressivement à un nombre grandissant de secteurs, sans qu’il ne soit nécessaire que les États s’accordent sur l’objectif final d’un projet européen commun pour que l’intégration se poursuive.

Cette démarche, théorisée en quelque sorte dans les analyses néo-fonctionnalistes de la construction européenne comme celles de Ernst B. Haas, a permis à l’Europe intégrée de s’approfondir au gré des traités européens successifs, et de s’élargir par vagues successives, semblant donner corps – quoique très progressivement – à cette Union « sans cesse plus étroite » que les négociateurs des traités de Rome avaient appelée de leurs vœux.

La fin de l’ambiguïté constructive
La polycrise que traverse actuellement l’UE est, en partie, imputable à cette démarche de construction européenne ébauchée dans le projet de Ceca et consacrée par le traité CEE. Le Brexit, crise de clarification de la position d’un État vis-à-vis d’un objectif initial de la construction européenne qu’il ne partage pas ou plus, est imputable à l’ambiguïté constructive caractérisant cette méthode de construction européenne depuis les années 1950.

La crise à rebondissement de la zone euro, marquée par une Union économique et monétaire (UEM) incomplète et dysfonctionnelle – car ne s’adossant pas à des convergences économiques, fiscales et sociales suffisantes – est le résultat de cette même démarche européenne visant à mettre en place des ébauches de coopérations et de politiques communes si et lorsque cela est possible sans en assumer ou prévoir l’ensemble des implications et des dimensions. Les mêmes enseignements peuvent être tirés des difficultés que connaît l’espace Schengen de nos jours. La difficulté de faire émerger, en 2017, une Europe plus politique et porteuse de valeurs, permettant une réappropriation du projet européen par les citoyens, est aussi issue de cette approche longtemps dépolitisée.

Renouer avec l’esprit de Rome
Il y a soixante ans, des dirigeants européens ont opéré une révolution des relations interétatiques européennes et ont réorienté l’histoire de l’Europe, parce qu’ils avaient conscience de leur responsabilité historique et de la capacité de décisions politiques audacieuses à produire des changements positifs et effectifs sur le long terme.

C’est de cet esprit de Rome que les institutions et les gouvernements européens doivent faire preuve en 2017. Du moins celles et ceux qui sont toujours convaincus que l’intégration européenne est une démarche adéquate pour promouvoir les intérêts communs comme la paix, le développement scientifique, technologique, économique social et humain. Car l’Europe de Rome – celle d’une intégration essentiellement économique et largement dépolitisée – est non seulement dépassée, mais aussi menacée désormais dans son existence même.

*Bastien Nivet est docteur en science politique (École de management), Groupe Léonard de Vinci

Read Full Post »

Xavier Rius, Director d’e-notícies 

L’altre dia vaig passar per davant de l’antiga seu de Convergència al carrer Córsega i va ser com una premonició: està tancada i barrada a l’espera de la seva demolició. L’edifici del partit que ha estat el pal de paller de la política catalana a punt de ser enderrocat. Tota una metàfora.
Perquè veient les perspectives electorales Carles Puigdemont ja ha deixat clar que no repetirà. No m’estranya. Qui vol ser cap d’un grup parlamentari d’una vintenta de diputats, posem per cas, havent estat president de la Generalitat?. A Catalunya no hi ha antecedents que el líder d’un partit hagi tornat a fer de diputat ras i curt després d’haver estat president. Montilla va plegar el 2010 després de perdre la Generalitat.
Mas va arribar a 62 diputats el 2010 i ara la darrera enquesta publicada -encara que sigui d’un diari tan hostil al sobiranisme com La Razón- augura entre 20 i 22 diputats. De fet, el baròmetre de l’Ajuntament pronostica igualment que el PDECAT perdria més de la meitat del seu electorat a Barcelona: del 13,7% al 5,8%. Les expectatives són tan baixes que els del grup municipal de Xavier Trias prefereixen mantenir el nom de CiU en les seves notes de premsa.
Les enquestes del CEO, en aquest cas, no serveixen perquè pregunten com si CDC i ERC haguessin de repetir Junts pel Sí, cosa improbable ara per ara. Però fins i tot en el cas que repetissin està complicat mantenir la majoria absoluta amb la CUP. Per això, la meva teoria personal és que la crisi Convergència serà pitjor que la del PSC. Bàsicament perque l’han anat retardant. En aquests casos quan explota, explota de veritat.
Potser recordar que el PSC estava el 2008 al cim del seu poder: governava a la Generalitat, a l’Ajuntament de Barcelona, a les quatre diputacions -en algun cas en coalició amb ERC-, tenia 25 diputats a Madrid i dos ministres (Chacón i Corbacho). Quatre anys després estaven gairebé en la indigència. Ara, amb setze diputats, sembla que han tocat fons i poden remuntar una mica. Però ja res serà com abans.
Mas, en canvi, va anar retardant la crisi. Va pressionar Esquerra -amb aquella famosa conferència al Fòrum- per fer una coalició. I, en efecte, el juny del 2015 es va anunciar Junts pel Sí després de mesos d’estira-i-arronsa.
Però paradoxalment tampoc va servir Artur Mas per contiuar de president. I, a ulls del seu electorat, es va transmetre una conclusió clara: a Catalunya mana la CUP. La coalició amb Esquerra i el pacte amb la formació antisistema ha mogut, en efecte, el mapa polític català cap a l’Esquerra.
Jo ho vaig dir un dia, jo he vist amb els meus propis ulls als diputats de CDC votar a favor dels clubs de cannàbis amb el mateix entusiasme que només uns mesos abans el Govern de CiU enviava els Mossos per tancar-los. Aquesta indefinició ideològica pot ser letal. Entre d’altres raons perquè, per votar indepe, ja tenim Esquerra. Però entre l’original i la còpia vostès qui triarien?. screensnapz044.jpg
Homs quan va tornar a presentar-se amb la marca CDC
A partir d’aquí tot han estat pedaços per intentar aturar la davallada. El mateix canvi de nom és només un intent de fer una operació de maquillatge davant el calvari judicial que li espera a l’antiga Convergència aquest any. Començant pel cas Palau el proper més de març. 
M’estalvio el mareig amb les marques electorals -a Madrid han estat successivament CiU, Democràcia i Llibertat i Convergència- o polèmiques inútils amb el Ministeri de l’Interior perquè al final tot l’enrenou amb el nom no era una operació contra Catalunya, sinó un problema amb els Estatuts. Però encara recordo Francesc Homs dient, des del galliner del Congrés que farien “la legislatura impossible a Mariano Rajoy”. Amb vuit diputats? Des del Grup Mixt?
 screensnapz047.jpgEls vuit diputats de CDC a Madrid
En fi, segur que ara algun amable lector m’acusarà de ser anticonvergent, de viure del ressentiment o de cobrar del CNI. Amb Pujol ja ens deien e-sociates i amb el tripartit vam passar a ser ciu-notícies. Però les dades són irrefutables: Esquerra ja ha guanyat CDC en unes eleccions europees i fins i tot unes generals, objectiu abans impossible. Ara ja queda només les eleccions al Parlament. No hi ha pitjor cec que el que n vol veure. 
En el fons, l’operació PDECAT amaga la voluntat de Mas de continuar remenant les cireres. Es curiós que hagi sacrificat gairebé íntegrament tot el seu antic equip -només queda Francesc Homs- i s’hagi rodejat de gent a la que en alguns casos, com a Marta Pascal, li porta quasi trenta anys. Molt parlar de renovació, però ell continua de president. I és el màxim responsable de tot. Felicitats.

Read Full Post »

Read Full Post »

OPINIÓ Agustí Colomines
http://www.elnacional.cat

Arrenca el 2017 de la mateixa manera que va acabar l’any anterior i l’altre i l’altre, fins a remuntar al 2012. De fet, l’actual cicle polític va començar fa més d’una dècada, el 2005, quan el 19 de desembre d’aquell any es va crear la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), l’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l’objectiu de convocar una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” en defensa de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. La PDD va agrupar unes 700 entitats i s’hi van adherir més de 4.000 persones individualment i 58 ajuntaments. D’aleshores ençà, el moviment sobiranista ha crescut molt i aquella plataforma hi va tenir molt a veure. Ho va explicar força bé Ricard Vilaregut, avui Coordinador de Govern de l’Ajuntament de Badalona però llavors investigador de l’IGOP-UAB, l’institut universitari a mans de Joan Subirats, Quim Brugué i Ricard Gomà, en la tesi doctoral Memòria i emergència de l’independentisme català. El cas de la Plataforma pel Dret de Decidir, defensada l’any 2011.
 Vilaregut explica en aquest treball que a la PDD es va viure la mateixa tensió que en aquests moments enfronta els sobiranistes amb els independentistes. A la PDD, malgrat l’eufemisme per referir-se a l’autodeterminació que fins i tot es va incorporar al nom, la majoria dels que s’hi van adherir eren independentistes, per bé que en algun cas —especialment entre els nacionalistes— només ho fossin emocionalment. I tanmateix, el que durant un temps va ser el sector majoritari a la PDD defensava que per ampliar la base social calia obrir l’espectre per integrar-hi els sobiranistes, diguem-ne, unionistes. Aquella batalla va acabar malament, sobretot perquè el sector més radical, proper a la CUP, es va anar distanciant de la PDD en refusar la participació de CiU en un moviment que ells volien estrictament d’esquerres i independentista. Ni parlar-ne de compartir cap lluita amb la dreta nacionalista. A la CUP no li va caure bé que CiU participés en la manifestació de l’1 de desembre de 2007 i, en canvi, ni tan sols va immutar-se per la participació en aquella mateixa manifestació d’ICV-EUiA, l’esquerra federalista descendent del PSUC. Com són les coses, oi?
Fa dotze anys, CiU, ICV-EUiA i el PSC (partit que no es va adherir mai a la PDD ni a les manifestacions de 2006 i 2007) eren sobiranistes i unionistes a la vegada, perquè reclamaven el reconeixement de Catalunya com a nació al mateix temps que defensaven mantenir Catalunya unida a Espanya. Un clàssic del catalanisme històric, que ha adoptat formes diverses, segons si era nacionalista o federalista, des dels seus orígens l’any 1885. Ara el PSOE vol obligar el PSC a renunciar fins i tot a això. Sobiranisme no és igual independentisme, com bé assenyalen els dirigents dels comuns, però quan es proclamen sobiranistes, per contraposició als independentistes, adopten aquella ambigüitat que li va anar tan bé al nacionalista Pujol. Per tant, res de nou, retorna el “pujolisme-leninisme”, aquella confusa barreja amb la qual Ernest Lluch designava personatges com Manuel Vázquez Montalbán, Enric Argullol o Jesús M. Rodés i el munt de dirigents del PSUC que van passar a ocupar càrrecs a la Generalitat de la mà de Ramon Espasa i Josep Laporte, consellers de sanitat entre 1977 i 1988.
El cop d’Estat de 1981 (perquè, desenganyem-nos, va ser-ho i va triomfar) va posar les bases de l’esgotament de l’autonomisme de 1978

La crisi política i econòmica dels darrers anys ha fet trontollar l’estat del benestar i, per tant, el model propi dels països del centre i del sud d’Europa que va costar déu i ajuda de bastir. També ha esberlat la confiança de la gent en la política. La Catalunya contemporània no ha tingut mai un Estat propi, però el pitjor és que el que ha tingut, l’espanyol, sovint li ha anat en contra. Catalunya ha estat la fàbrica d’Espanya, per dir-ho a la manera del gran historiador Jordi Nadal, però l’oligarquia politicoadministrativa espanyola no va saber correspondre a l’esforç fet pels catalans amb el reconeixement de la seva especificitat nacional, que és el que sempre va reclamar el catalanisme polític. El cop d’Estat de 1981 (perquè, desenganyem-nos, va ser-ho i va triomfar) va posar les bases de l’esgotament de l’autonomisme de 1978, per bé que, tanmateix, trigaria a arribar. Fins a l’intent de reformar l’Estatut, endinsats ja en el segle XXI, cada negociació política que ha tingut lloc entre els governs de Catalunya i Espanya ha acabat en sagramental i amb grans dosis de xenofòbia anticatalana. Hi ha qui assegura que aquesta xenofòbia creixent a Espanya, que inclou la intolerància lingüística, és una mera fantasia del victimisme català. No ho és de cap manera. Els que la neguen són els mateixos que pensen que la violència masclista és un “accident” i s’autoproclamen patriotes espanyols quan el que volen dir és que són nacionalistes.
L’ANC començarà el diumenge 15 de gener la campanya pel ‘sí’ en el referèndum que el Govern preveu convocar no més enllà de setembre d’aquest 2017. El secretariat nacional ho va decidir en la seva reunió de dissabte passat a Reus, on també va aprovar començar aquesta campanya amb un acte sobre infraestructures a Sant Feliu de Llobregat. Amb “País informat” —així és com s’anomena la campanya—, l’ANC pretén focalitzar els seus esforços en els “votants potencials” a favor de l’autodeterminació de Catalunya. És per això que l’ANC centrarà la seva activitat en els 47 municipis que els seus predictors han considerat “zones prioritàries”, la majoria de les quals ubicades a l’àrea metropolitana de Barcelona, així com en aquells municipis que tinguin repartit un 10% dels vots entre el PSC i els comuns. Una altra condició d’aquesta campanya és que el nombre de votants socialistes sigui superior a 2.000, mentre que el dels comuns hauria de ser superior a 1.000. Per què aquesta distinció? Segons l’ANC, tots els votants dels comuns són “potencials” votants a favor de la independència mentre que els dels socialistes no. No sé què avala una afirmació com aquesta, perquè la majoria dels cercles de Podem són decididament unionistes. Fins i tot ho és Xavier Domènech, l’home d’Ada Colau a Madrid, encara que defensi la confederació precisament perquè prové de Procés Constituent.
L’ANC farà bé de centrar-se en els votants dels comuns més que no pas en els seus dirigents, que com tots els polítics actuen moguts pels càlculs electorals

En tot cas, l’ANC farà bé de centrar-se en els votants dels comuns més que no pas en els seus dirigents, que com tots els polítics, perquè en aquest sentit són com els de sempre, actuen moguts pels càlculs electorals. Als comuns els pot acabar passant el que li va passar al PSC en no detectar el creixement de l’independentisme i la força de les nacionalitats. De la mateixa manera que a l’URSS les nacionalitats van propiciar la caiguda de l’imperi soviètic, com va explicar fa un munt d’anys la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, a Catalunya despendre’s d’Espanya i d’aquells que són incapaços de canviar-la provoca una gran emoció entre la jove generació de catalans i catalanes independentistes. La mateixa emoció que va provocar la caiguda del Mur. Tenia raó Alfredo Pérez Rubalcaba, el fracassat exsecretari general del PSOE avui al costat del PP, com Felipe González, per por al canvi, quan l’any 2014 va assegurar que “en Catalunya entierran con la señera y bautizan con la estelada”. Aquest és el futur a venir. A Madrid es pensen que els culpables que hagi crescut el moviment sobiranista són Pasqual Maragall, un home visionari que va voler mantenir Catalunya dins d’Espanya amb un Estatut d’Autonomia sobiranista i no se’n va sortir, i la pèrfida acció governamental d’Artur Mas i dels “burgesos” que el secunden. No hi ha res més absurd que enganyar-se amb historietes. I això val per a tothom. Per a la virreina Soraya Sáenz de Santamaria i per a l’alcaldessa Ada Colau. Totes dues estan envoltades d’unionistes que les atrapen en la boira.  

Read Full Post »

El 2016 escura els darrers minuts. Ha estat un any estrany. De desconcertant transició a Catalunya -on ha costat massa pair i llegir el resultat del 27-S-, d’un bloqueig a Espanya que s’ha resolt de qualsevol manera, i de por, massa por al món. La que explica el Brexit i Trump i la que tanca fronteres als refugiats. Un any de molts adéus al món de la música i al mite Johan Cruyff. Per NacióDigital, però, ha estat un any de canvis, creixement i reconeixement i n’estem contents. Toca mirar endavant i pensar en què n’esperem del 2017. Us he triat disset desitjos, que espero que compartiu, si més no en part.
1. Votar. 2017 ha de ser un any de resolució del procés. El replantejament del full de ruta incorpora un referèndum, la millor sortida per desempatar la situació actual. Preferiblement hauria de ser pactat, però si no surt cal fer-lo igualment. Perquè cap procés, tampoc aquest, es pot fer etern i els catalans han dit de forma clara i sostinguda que volen decidir. L’independentisme fa anys que hi treballa i que es carrega de raons per assolir un estat que garanteixi que Catalunya segueixi sent. 254 dels 350 diputats del Congrés no ofereixen res més que un no.
2. Urnes i parlaments, no tribunals. La política, en democràcia, es fa als parlaments i la decideixen els ciutadans amb el seu vot. No els tribunals. Cal posar fi (o denunciar-la allà on calgui) la covardia del govern espanyol i els seus socis, que asseuen càrrecs electes al banc dels acusats enlloc d’afrontar les seves reivindicacions polítiques.
3. Deconstruir Rajoy. El líder del PP segueix al capdavant del govern espanyol. Però la seva debilitat al Congrés, i les tensions internes al PSOE, haurien de ser aprofitades per aturar, desmuntar i replantejar algunes de les seves iniciatives com la llei mordassa, la reforma laboral o la llei Wert.
4. Més Països Catalans. Els canvis de govern a les Illes i al País Valencià el 2015 són una oportunitat i cal seguir aprofitant-la per enfortir llaços entre els territoris de parla catalana amb iniciatives com l’Institut Ramon Llull. Compartim història, llengua i problemes comuns com l’infrafinançament (que enguany es podria mitigar si els governs juguen bé les cartes a Madrid) i la necessitat d’impulsar el corredor mediterrani. Ha de ser també l’any del retorn d’un Canal 9 més independent, de qualitat i que fomenti la llengua pròpia. L’espai català de comunicació ho agrairà.
5. Que Barcelona s’hi posi. Ada Colau té algunes idees clares, però li cal més empatia per buscar complicitats i afrontar els dos grans reptes pendents de la capital: el turisme massiu (no n’hi ha prou amb la moratòria hotelera) i la mobilitat. El tramvia per la Diagonal és una oportunitat però la gestió de les superilles és millorable.
6. Punxar la nova bombolla. La crisi dels darrers anys s’explica, en gran part, per la bombolla immobiliària. Ara, moderadament, el preu dels pisos torna a pujar però el que es dispara, si més no a Barcelona, és el lloguer. Una situació que, sumada a la impossibilitat de comprar habitatge de molts joves per una precarietat laboral que es cronifica, acaba expulsant-los de la seva ciutat. Ajuntament i Generalitat han d’arriscar més.
7. Tancar el CIE de la Zona Franca. Al Parlament tots els grups llevat del PP i C’s van votar l’any passat en favor de tancar el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. L’Ajuntament el va precintar sense èxit en un intent que no reobrís. No s’ha d’afluixar en la pressió per acabar amb un tracte inhumà als nouvinguts que inclou, per exemple, batudes policials per perfil ètnic.
8. Prou pobresa energètica. El cas de la Rosa, l’àvia de Reus que va morir en un incendi causat per una espelma després que Gas Natural li tallés la llum sense avisar els serveis socials, no és aïllat. Les administracions han de ser contundents i embridar empreses que, actuant sovint en règim d’oligopoli, s’acullen a qualsevol escletxa legal per saltar-se les normes que protegeixen els més desafavorits. La Generalitat ha anunciat contundència i que seguirà amb els seus protocols. És bona notícia, com també ho seria un acord per la Renda Garantida de Ciutadania.
9. De la macroxifra a la teva butxaca. Les macrodades econòmiques comencen a acompanyar després que el 2008 esclatés una crisi que ha destruït bona part del nostre teixit industrial. El 2017 es preveu que el PIB torni als nivells anteriors a la crisi. Caldria que anés acompanyat de la recuperació del poder adquisitiu de les classes populars. De la crisi n’hem de sortir tots i no només els que menys l’han patida.
10. Masclisme? Ja n’hi ha prou! La violència de gènere no s’ha aturat aquest 2016 i la inversió de les administracions ha estat encara escassa. Cal donar-los més importància i també canviar els rols de gènere de la nostra societat. Evolucionem no només a nivell tecnològic o sanitari, també contra el masclisme. Igualtat i coeducació per prevenir, recursos necessaris per protegir i dignitat i respecte per a les víctimes són inexcusables.
11. Que el Brexit sigui una oportunitat. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea és una mala notícia. Debilita el projecte comú i el farà encara més estatista. Aquest 2017 es concretarà l’adéu britànic i sabrem si la resta de països, amb una forta pressió interna populista en molts casos, ho converteix en una oportunitat per repensar i enfortir la Unió o va cap a la liquidació definitiva després d’anys de col·lapse.
12. Casa nostra, casa vostra. Una de les grans mancances de la Unió és la inexistència d’una política exterior comuna. S’ha posat de manifest de forma penosa aquest any pagant a Turquia, un estat amb uns estàndards democràtics cada cop més baixos, per treure’s del damunt el problema dels refugiats. La seva situació ens hauria d’avergonyir a tots. Signeu aquest manifest si no ho heu fet.
13. Frenar l’extrema dreta. La ultradreta, que beu de la crisi, els discursos populistes i la por, és la gran amenaça de les societats postindustrials. Àustria l’ha frenada des de l’esquerra i esperem que França ho faci des de la dreta més tradicional (els socialistes no tenen cap opció) i Fillon s’imposi a Le Pen en les presidencials. El projecte europeu també estarà en joc. Més enllà dels match ball electorals cal un impuls regenerador i recuperar la credibilitat dels polítics.
14. Que Trump no compleixi. Als polítics els hem de demanar que compleixin. I del nou president nord-americà, el populista Donald Trump, que prendrà possessió al gener, el millor que en podem esperar és que se salti el seu programa electoral, que proposa una Amèrica encara més desigual i aïllada de la resta del món i els seus problemes.
15. Que Luis Enrique no inventi massa. L’entrenador del Barça està negociant la seva renovació. Ha demostrat que és capaç de fer conviure les estrelles al vestidor i de mantenir l’equip en bons registres competitius, però també s’han esborrat alguns signes d’identitat en l’estil que va implantar Johan Cruyff i va perfeccionar Josep Guardiola. No toquem el que funciona.
16. Que Cabré no ens falli. Després de sis anys sense novetats editorials uns dies abans de Sant Jordi apareixerà Quan arriba la penombra, una successió d’històries entrellaçades que esperem que ens faci xalar tant com Les veus del Pamano o Jo confesso, amb les que Jaume Cabré, el nostre novel·lista estrella, va triomfar tant a Catalunya com a l’estranger.
I 17. L’art sacre de Lleida no es toca. Les pressions polítiques i de l’Opus Dei van aconseguir al seu dia crear el petit bisbat de Barbastre-Montsó, cosa que va suposar segregar del de Lleida un centenar de parròquies de la Franja de Ponent. Això va obrir un litigi per l’art sacre i ara un jutjat d’Osca vol que el bisbat de Lleida retorni les obres d’art que al seu dia van adquirir. El Govern no hauria de cedir.

Read Full Post »

http://www.ara.cat

Els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP van anunciar ahir que han arribat a un acord sobre el contingut de la llei de transitorietat jurídica, també coneguda com de desconnexió, el primer article de la qual afirma el següent: “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social”. El comunicat, concís, no detalla l’articulat sencer i subratlla que l’epígraf sobre el referèndum queda obert a l’espera de negociacions amb altres grups, en referència als comuns. El que sí que diu la nota és que la proclamació efectiva de Catalunya com una república independent queda condicionada al resultat del referèndum.
En circumstàncies normals, els grups de JxSí i la CUP no s’haurien de veure obligats a mantenir aquest nivell de secretisme, ja que l’opinió pública hauria de conèixer el contingut íntegre de la llei per poder debatre’n aspectes tan importants com la ciutadania o els drets fonamentals. Però la realitat és una altra. En lloc de fer servir els tribunals per garantir un diàleg lliure, democràtic i transparent, l’estat espanyol els ha convertit en un ariet contra el procés sobiranista.
Ahir vam poder veure una altra prova d’aquesta judicialització de la política. El Tribunal Suprem va fer un pas més per portar al banc dels acusats l’actual diputat del PDECat i exconseller de Presidència, Francesc Homs, en el cas del 9-N. Aquesta mateixa setmana el regidor de la CUP a Vic Joan Coma va ser detingut i traslladat a Madrid perquè declarés davant l’Audiència Nacional per un suposat delicte de sedició, una denominació que, per cert, no figura a l’actual Codi Penal i que prové de la legislació franquista. La resposta judicial de l’Estat ha acabat convertint el procés sobiranista en una lluita per defensar drets bàsics com la llibertat d’expressió i d’opinió, o el dret de les institucions catalanes a organitzar una consulta ciutadana com la del 9-N.
Entremig, però, l’Estat ha impedit que s’obrís un debat serè, transparent i amb arguments sobre la independència, i ha forçat els partits a fer servir estratagemes per esquivar la persecució judicial dels seus representants. L’Estat hauria de saber que només amb amenaces no podrà aturar un procés que dins d’Europa sempre trobarà vies democràtiques per expressar-se.

Read Full Post »