SENSE PARAULES
Archive for the ‘Bellaterra’ Category
VIST A LA UAB: Mai 1.000 màquines podràn fer una flor
Posted in Bellaterra, tagged VIST A LA UAB: Mai 1.000 màquines podràn fer una flor on 22 Març 2022|
MEMÒRIA DEMOCRÀTICA|‘Cartes robades’: les missives dels presos i exiliats del franquisme que mai van arribar a les seues famílies
Posted in Bellaterra, tagged Cartes robades, Lucas Marco, MEMÒRIA DEMOCRÀTICA, Salvador Dolz on 22 Març 2022|
Un documental dirigit pel periodista Salvador Dolz retrata la difusa repressió de postguerra en localitats com Manises (València)
LUCAS MARCO|“Benvolgut papà: no sé a quin procediment recórrer per aconseguir que les meues cartes arriben a les teues mans o que me n’arribe alguna teua”. És una de les missives de presos en presons, camps de concentració o exiliats que estan catalogades en l’Arxiu Municipal de Manises (València), enviades en la immediata postguerra i que mai van arribar als seus destinataris per a desesperació dels seus autors.
“Era un material molt interessant del qual poc s’ha escrit a Espanya”, assegura l’historiador Salva Espí, encarregat de catalogar la documentació de Falange en l’Arxiu Municipal de Manises. L’ajuntament de la localitat va encarregar un documental al director i guionista Salvador Dolz, que s’estrena el pròxim 28 de març a l’Auditori Germanies i que retrata l’ambient de postguerra en localitats menudes.
La gran majoria del mig centenar de missives correspon a presos en presons i camps de concentració, a més d’exiliats, que escrivien als seus familiars a la recerca d’avals i per mantindre’ls al corrent del seu incert destí. “Que et roben unes cartes no és una ximpleria sense importància, en aquest context era molt seriós i feia molt de mal”, explica a elDiario.es Salvador Dolz, el director del documental Cartes robades. Els papers de Manises.
L’arxiu de Falange es va salvar miraculosament de la desaparició i l’historiador Salva Espí ha treballat una dècada catalogant els 6.000 documents aproximadament que conté. El material trobat “és extraordinari”, remarca Espí, que va localitzar entre els milers de documents la documentació sobre una visita d’alt rang de les Joventuts Hitlerianes a València. Part del material arxivístic, que va passar dècades oblidat en el Café Arriba de Manises, seu local del partit del jou i les fletxes, es va fer malbé per inundacions i la mala conservació.
“Per a nosaltres va ser excepcional trobar-les i excepcional la seua conservació, perquè eren cartes que havien sigut censurades a persones molt concretes, la voluntat era minvar la moral i procurar fer tot el mal possible com a escarment als familiars que estaven a casa i que no tenien notícies dels seus familiars ni sabien si devien estar vius”, assegura l’arxiver municipal de Manises, Vicent Masó.
El pare del director del documental, soldat republicà, va estar pres en el camp de concentració de la Plaça de Bous de València, un dels més de 300 que el bàndol franquista va crear a Espanya durant la postguerra. La troballa de les cartes ha servit per a traçar en el documental la història a petita escala de la repressió franquista en localitats menudes i l’efecte col·lateral en les famílies dels vençuts de la Guerra Civil. “Es tracta d’una repressió difusa a què no hem donat prou importància”, declara Dolz.
Per a la periodista Rosa Brines, productora executiva de Cartes robades. Els papers de Manises, el documental “posa en valor aquestes microhistòries que moltes vegades queden relegades dels grans relats històrics, la història de la gent que ha quedat en l’oblit i en l’anonimat”. I en aquest pla més ajustat, Brines destaca el “paper crucial” de l’historiador local.
En el cas de Manises, la tasca de catalogació de Salva Espí ha permés traçar el pes que en la postguerra i, en menys mesura, durant la resta de la dictadura va tindre la Falange. “Hi ha una qüestió bàsica i és que aquesta gent confon l’ajuntament amb el partit”, assegura Espí, que destaca la “sort” que el material que va quedar abandonat haja pogut rescatar-se.
En total, 22 caixes que actualment estan en l’Arxiu Municipal de la localitat valenciana, a tocar de la capital. “Allò era el far west”, tercereja el director del documental. “Havien guanyat la guerra i feien el que els donava la gana”, postil·la Dolz.
Cartes robades. Els papers de Manises compta amb la investigadora Mélanie Ibáñez, especialitzada en la repressió franquista cap a les dones, que precisa que en la repressió franquista de postguerra “responia moltes vegades a denúncies que no es podien provar”. “Això genera un estat paranoic de desconfiança”, afig el psicòleg clínic Enric Pons.
Qui va robar les cartes?
Les missives segrestades mostren la desesperació dels presos i exiliats pel fet de no obtindre resposta dels seus familiars. “Aquestes cartes”, explica Pons, “el que denoten és un sentiment de desemparament i de desprotecció”. “Els ideals ja no estan, ja no es dona la il·lusió per canviar una societat i l’única cosa que busques és sobreviure, però aquesta supervivència només la pots esperar dels familiars més pròxims, perquè ningú te la donarà”.
“L’oblit per part de la teua família és un dels sofriments més profunds per a qualsevol ésser humà, perquè equival a la idea que ja no existeixes per als teus”, abunda la periodista Rosa Brines. “Un dels puntals del documental”, precisa el seu director i guionista, “és el poder absolut que tènia Falange en les poblacions”. La productora de l’audiovisual també destaca el relat sobre l’experiència de les dones, moltes amb fills a càrrec seu: “Van patir pobresa i humiliació i van ser doblement víctimes, com ho són en totes les guerres”.
“Les cartes robades és la història de fins a quin punt el règim, o la Falange en aquest cas, va sentir un menyspreu profund pels perdedors de la guerra, i va arribar fins al punt de voler incomunicar les famílies, que es perderen el rastre els uns als altres, desmembrar-los”, afig Brines.
Qui va robar les cartes? Encara que no és possible confirmar-ho del tot, l’historiador Salva Espí està convençut que va ser obra del Servei d’Informació de Falange, molt actiu en la minuciosa repressió de postguerra. Dos dels remitents de les cartes van morir en l’exili, un altre va ser capturat pels nazis a França i va morir en un camp de concentració. Dos autors més de les cartes van ser afusellats a Paterna. De la resta no s’ha pogut localitzar cap rastre.
“Es calcula que la duració d’aquests traumes i les experiències és fins a la tercera generació”, conclou el psicòleg Enric Pons.
Font: http://www.eldiario.es
BELLATERRA CULTURA|Dia mundial de la poesia per Ignasi Roda
Posted in Bellaterra, tagged BELLATERRA CULTURA|Dia mundial de la poesia per Ignasi Roda on 21 Març 2022|
Hauria de fer un poema guarnit de poesia
No sempre un poema es vesteix de poesia
En un món en guerra li escau la poesia
En els drets humans el dret a la poesia
Hauria de cridar i fer un gest poètic
No tot el que els ulls veuen és poètic
L’aire que respiro té un cert regust poètic
Qui em titlli de patètic ignora el que és poètic
Hauria d’escriure i escriure i escriure en vers
Amb l’esforç de la rima o lliure el vers
Sortir dels teus llavis tot en forma vers
Veure en els teus ulls la paraula vers
Bellaterra, 21/3/22
Ignasi Roda Fàbregas
CANVI CLIMÀTIC|Els 67 municipis de més de 20.000 habitants hauran de tenir ZBE el 2025: consulta’n la llista
Posted in Bellaterra, tagged CANVI CLIMÀTIC|Els 67 municipis de més de 20.000 habitants hauran de tenir ZBE el 2025: consulta'n la llista on 18 Març 2022|
La llei estatal hi obliga els municipis de més de 50.000 habitants abans del 2023, però a Catalunya s’ampliarà a municipis amb menys població
Tots els municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya hauran de tenir zones de baixes emissions, ZBE, abans que acabi el 2025.
Fins ara, només els de més de 50.000 habitants ho havien de fer, i abans del 2023, segons la llei estatal de canvi climàtic.
Però el govern català ha anat més enllà i ara seran 67 els municipis catalans que hauran d’implantar aquesta mesura.
Acord per a la millora de la qualitat de l’aire
És el que ha acordat aquest divendres al matí el govern amb ajuntaments, diputacions i gestors d’nfraestructures com el Port i l’Aeroport de Barcelona, entre d’altres, a la Cimera de la Qualitat de l’Aire.
S’ha celebrat al Palau de Pedralbes de Barcelona, i han signat l’Acord per a la Millora de la Qualitat de l’Aire a Catalunya, que inclou tota una sèrie de mesures, la principal de les quals és l’ampliació de les ZBE.
El Departament d’Acció Climàtica donarà ajudes als municipis, 6 milions d’euros procedents del Fons Climàtic creat amb l’impost de CO2 dels cotxes.
67 municipis tenen més de 20.000 habitantsEl mapa de les ciutats que hauran de tenir Zones de Baixes Emissions
Aquesta és la llista dels municipis que en aquests moments tenen més de 20.000 habitants, llista que podria variar per la cua d’aquí al 2025 si hi ha moviments demogràfics significatius:https://datawrapper.dwcdn.net/HzFjI/1/
Model comú generalitzable
L’Acord signat aquest dijous implica crear un model comú general que sigui adaptable i aplicable a les característiques de cada municipi.
També que abans d’acabar el primer semestre del 2023 s’hagi definit la ZBE dels municipis de més de 50.000 habitants, i el primer semestre del 2024 la resta de municipis.
En el model comú es vol promoure la velocitat màxima de 30 km/h en les zones urbanes que comparteixin habitualment persones i vehicles.
També garantir que els combustibles sòlids com la biomassa es facin servir de manera que generin el mínim de partícules de contaminació.Senyal de la ZBE a Sant Joan Despí (CCMA)
15% menys de contaminants
Els signants s’han compromès a haver reduït el 2025 un mínim del 15% les emissions d’òxid de nitrogen i de partícules en suspensió prenent amb referència els nivells del 2019.
Per fer el seguiment de l’aplicació de l’Acord es crearà una Taula de Qualitat de l’Aire, que es vol que sigui un espai de governança i de debat en el que participaran tots els signants.
Les institucions i entitats que han signat l’acord també s’han compromès per promoure i adoptar mesures voluntàries a la indústria i la logística que vagin més enllà de la legislació vigent.
Per exemple, renovant les flotes amb vehicles menys contaminants, i facilitant el teletreball per evitar desplaçaments habituals.
Es calcula que el 80% dels òxids de nitrogen de les àrees urbanes els genera el transport per carretera. A més, són un contaminant que després en genera un altre, l‘ozó troposfèric.
Font: CCMA
VIST A CERDANYOLA: En record de les persones que no vam poder acomiadar a causa de la Covid-19
Posted in Bellaterra, tagged Les 144 víctimes de la fossa de l'Algaba van morir de gana i malaltia Aquestes persones formaven part del camp de concentració i treball de Las Arenas per a captaires i reincidents. Tenien entre 15 on 16 Març 2022|
MEMÒRIA HISTÒRICA: Els 298 camps de concentració de Franco
Posted in Bellaterra, tagged MEMÒRIA HISTÒRICA: Els 298 camps de concentració de Franco on 16 Març 2022|
Leonardo Torres Rueda, de 19 anys, des de 1941, està a la fosa comú de La Algaba (Sevilla), així ens ho confirmen els seus familiars de Bellaterra.
No només els que van ser assassinats, torturats o empresonats durant la guerra i la posterior dictadura són víctimes del franquisme. Qualsevol espanyol que no formés part de les estructures polítiques o policials del règim va patir durant dècades l’opressió, el terror i la manca de llibertats. Fins i tot les generacions que vam créixer durant la posterior democràcia també en vam ser víctimes. Víctimes perquè ens van amagar la Història i ens van robar, literalment, la Memòria. Vam ser víctimes d’un engany massiu, víctimes d’una educació adulterada, víctimes d’un Gran Germà que ens va negar la veritat i ens va empènyer a posar al mateix nivell els assassins i els assassinats, els carcellers i els presos polítics, la Divisió Blau i als Aliats, als totalitaris i als demòcrates.
Un dels molts capítols que els jerarques del règim van arrencar dels llibres d’Història amb què estudiem i amb què encara estudien els nostres fills, va ser el dels camps de concentració franquistes. Sí. A Espanya també hi va haver camps de concentració en què desenes de milers d’homes i dones van acabar assassinats, van patir maltractaments, van morir de gana i de malalties, van suportar als seus cossos els embats d’un exèrcit de polls i van quedar sotmesos a un cruel procés de “reeducació” encaminat al fet que renunciessin als seus principis i acceptessin els dogmes imposats pel franquisme i per l’Església Catòlica.
Seria un error en què no caurem comparar els camps de concentració franquistes amb què el III Reich va obrir per tota l’Europa ocupada durant la II Guerra Mundial. Es tractaria d’una comparació innecessària, injusta i que ens impediria conèixer la veritable idiosincràsia del sistema concentracionari espanyol. Al costat del que ha passat a Auschwitz oa Treblinka, qualsevol massacre per espantosa que sigui sembla menor, qualsevol víctima sembla menys víctima. És cert que l’estreta relació entre Berlín i Madrid va provocar que existís una influència nazi i un esperit comú en tots dos aparells repressius. Franco no hauria guanyat la guerra contra la República si no fos per l’ajuda econòmica i militar prestada per Alemanya nazi i Itàlia feixista. Tots dos règims van signar acords, a més, perquè els seus cossos policials respectius compartissin informació i perseguessin conjuntament dissidents polítics. Comandants de les SS com Paul Winzer van participar a la instrucció de les forces de l’ordre espanyoles. La Gestapo va campar a gust per la Península i va disposar de dependències pròpies a l’interior de les comissaries franquistes. Franco va ser el responsable directe de la deportació de prop de 10.000 espanyols i espanyoles, que romanien a l’Europa controlada per Hitler, als camps de concentració nazis. Va ser també el còmplice passiu de la mort de desenes de milers de jueus d’origen sefardita a les cambres de gas d’Auschwitz Birkenau. L’Espanya franquista va néixer de la mà de l’Alemanya nacionalsocialista i va créixer agafada de la mà. En aquest context resulta evident que va existir una important influència nazi al modus operandi dels nostres repressors. A partir d’aquí Espanya tenia les seves circumstàncies bèl·liques, econòmiques, polítiques i socials, per la qual cosa el nostre dictador va haver de construir un sistema concentracionari propi.
Durant tres anys hem visitat desenes d’arxius, hem entrevistat alguns dels escassos presoners que encara poden explicar les seves vivències i hem recopilat centenars de memòries inèdites, entrevistes, relats on els captius descriuen com era la vida i la mort en aquests recintes . Tota aquesta informació la tens disponible al llibre Els camps de concentració de Franco (Ediciones B, 2019). Tot i això, hem volgut crear aquesta humil web per facilitar el coneixement i la difusió de les dades més rellevants.
Vuitanta anys després del triomf de Franco i 43 anys després de la mort del dictador aportem el primer mapa interactiu del vastíssim sistema concentracionari franquista. No ho hauríem aconseguit si no fos per l’ajuda de desenes d’historiadors, investigadors, associacions memorialistes, arxivers i ciutadans corrents que ens han ajudat en aquesta ingent tasca de recerca. A tots ells, el nostre infinit agraïment.
Res més. Esperem que aquest web us sembli interessant i, sobretot, que resulti útil per ajudar a aixecar el mantell de silenci i d’oblit que encara cobreix prop d’un milió d’espanyols i espanyoles que van passar pels camps de concentració franquistes. Pregunta als teus grans i, molt probablement, descobriràs que algun dels teus avis o dels teus besavis també és l’involuntari protagonista d’aquesta història.
Les xifres
24 hores. Aquest és el temps que van trigar els militars revoltats a obrir el primer camp de concentració. El lloc triat va ser la històrica alcassaba de la ciutat de Zeluan, 25 quilòmetres al sud de Melilla, al territori del Protectorat espanyol al Marroc.
298 camps de concentració. Aquesta és la xifra de camps que hem aconseguit documentar fins ara. És una dada provisional. De fet, des que publiquem el llibre “Els camps de concentració de Franco” hem aconseguit identificar dos nous camps a Villar de l’Arquebisbe (València) i Son Granada (Llucmajor, Mallorca, Illes Balears). En realitat, es tracta d’un nombre superior, ja que alguns d’aquests 298 eren complexos concentracionaris formats per diversos camps. És el cas de la ciutat de Lleó on es va establir un camp central al monumental Hostal de San Marcos i tres més de menor grandària a Hospicio, el Col·legi Ponce i Santa Ana. Una cosa similar va passar a Alacant, Guadalajara, Irun, Càceres , Cartagena, Pamplona, Múrcia i també a Bilbao, on el camp principal es va obrir a la Universitat de Deusto, del qual depenien els presoners tancats a la plaça de toros de Vista Alegre ia les Escoles del Patronat de Sant Vicent de Paül.
Entre 700.000 i un milió d’espanyols van passar pels camps de concentració franquistes. Els mateixos informes de l’Exèrcit franquista ens indiquen que només a l’abril del 1939 hi havia un mínim de 500.000 homes i dones tancats a camps.
Milers de morts. Resulta impossible donar una xifra real dels homes i dones que van morir als camps de concentració franquistes. Òbviament no va quedar constància documental dels milers de presoners que van ser assassinats extrajudicialment. A més, només una petita part dels que morien per malalties, gana, fred o maltractaments eren inscrits als registres civils o parroquials. Tot i les dificultats per disposar d’estadístiques fiables, comptem amb algunes dades parcials molt significatives que sí que han pogut ser verificades. A tots ells caldria anteposar un “almenys”, ja que els testimonis orals i altres indicis documentals assenyalen que hi va haver moltes víctimes més:
-827 execucions en els primers mesos de funcionament dels camps de concentració oberts a la ciutat de Santander.
-278 presoners del camp de concentració de Ferrol (La Corunya) “passejats” i afusellats.
-138 morts a Albatera (Alacant), només l’abril del 1939, per gana i malalties.
-115 “passejats” i executats a El Mogote, Tetuan (Protectorat del Marroc).
-144 morts de fam i malalties al camp de Les Arenes a l’Algaba (Sevilla).
-234 afusellats o morts per traumatismes i malalties al camp de concentració de Camposancos en La Guardia (Pontevedra).
-157 morts a Miranda d’Ebre (Burgos) per gana, malalties i trets d’arma de foc.
-100 afusellats al petit camp de concentració del Caseriu de Zaldívar, ubicat a Cases de Don Pedro (Badajoz).
-66 morts per malalties, 3 per trets d’arma de foc i un per “asfíxia en suspensió” a Aranda de Duero (Burgos).
-87 afusellats al camp de concentració del manicomi d’Alcalá de Henares (Madrid).
-366 morts al camp de concentració de la Universitat i l’Hospital de Deusto (Bilbao).
-265 presoners procedents de diversos recintes bascos van morir a l’hospital-camp de concentració de Guernica (Biscaia).
Entre 1.384 i 2.952 “passejats”, executats i morts per gana i malalties al camp de concentració de Sant Marc a Lleó.
Si a aquestes xifres hi afegim els 1.800 presoners que, com a mínim, van ser assassinats al fugaç camp de concentració obert el 14 d’agost de 1936 a la plaça de bous de Badajoz, ja pujaria a 6.000 víctimes mortals en només una quinzena de recintes. És cert que el nombre de morts en altres centres va ser notablement inferior, però també van existir llocs com Los Ametllers o la major part dels establiments andalusos en què van morir centenars de presoners dels quals no va quedar constància documental alguna. Igualment sabem que camps com els d’Albatera, a Alacant, Higuera de Calatrava, a Jaén, o Moncófar i Sot de Ferrer, a Castelló, compten amb fosses comunes que encara no han estat excavades. En qualsevol cas, amb les xifres de què disposem i tenint en compte l’enorme quantitat de camps en què fins ara ha estat impossible fer un recompte fiable, és improbable que el resultat final no superi amb escreix la xifra de 10.000 morts aportada en treballs anteriors de recerca.
Andalusia va ser la regió que va albergar més camps de concentració, 52. En aquest rànquing de l’horror el segueixen el País Valencià amb 41, Castella-la Manxa amb 38, Castella i Lleó amb 24, Aragó amb 18, Extremadura amb 17, Madrid amb 16, Catalunya amb 14, Astúries amb 12, Galícia i Múrcia amb 11, Cantàbria amb 10, Euskadi amb 9, Balears amb 7, Canàries amb 5, Navarra amb 4, La Rioja amb 2 i Ceuta, al costat de les antigues colònies espanyoles al nord d’Àfrica, amb 5.
Es van utilitzar edificis o terrenys envoltats de filats. Al voltant del 15% dels camps de concentració franquistes es van obrir a convents, monestirs, castells i altres edificis d’alt valor històric. Un 12%, a fàbriques, magatzems o indústries conserveres abandonades. Un percentatge similar es va instal·lar a casernes i fortaleses militars. Prop del 10%, a places de bous, camps de futbol, hipòdroms… Un 9%, a centres escolars, manicomis, llatzerets i altres edificis civils. El nombre més gran, entre un 25 i un 30% del total, va sorgir del no-res, en espais oberts on es van construir barracons, es van aixecar tendes de campanya o es va deixar, simplement, que els presoners romanguessin a la intempèrie.
http://www.loscamposdeconcentraciondefranco.es/presentacion
Textos, fotografies i vídeos: Carlos Hernández de Miguel
Disseny, programació i creativitat de la web: Josep Maria Hernández
Email de contacte: info@elscampsdeconcentraciondefranco.es
Fotografies i documents: Cedides per les famílies dels presoners, Biblioteca Nacional d’Espanya, Arxiu General Militar d’Àvila, Arxiu General Militar de Guadalajara, arxius locals, regionals i provincials
ACC|Orange, Vodafone, Endesa i Vueling, les empreses que reben més reclamacions
Posted in Bellaterra, tagged ACC|Orange, Endesa i Vueling, les empreses que reben més reclamacions, Vodafone on 15 Març 2022|
L’Agència Catalana del Consum va rebre 24.587 reclamacions el 2021
El 60% de les queixes es van poder resoldre a través de la mediació i l’arbitratge
Les empreses de telecomunicacions Orange (amb 1.569 reclamacions) i Vodafone (amb 1.477 reclamacions), l’energètica Endesa (amb 1.122) i l’aerolínia Vueling (amb 895) són les companyies que acumulen més reclamacions per part dels usuaris davant l’Agència Catalana del Consum. També van rebre moltes queixes les empreses Energia XXI i Naturgy, les de telecomunicacions Telefónica i Xfera Móviles (Yoigo), l’aerolínia Ryanair i l’agència de viatges eDreams.
El president de l’agència, Francesc Sutrias, va explicar ahir que durant el 2021els consumidors van fer 24.587 reclamacions però que més del 60% es van poder resoldre per la via de la mediació o l’arbitratge, és a dir, que es va evitar la via judicial. Això suposa un 46% més respecte a l’any anterior. Sutrias també va assegurar que en els últims mesos estan rebent “moltíssimes” consultes per l’augment del preu de l’electricitat però va recordar que la regulació del preu de l’energia no és competència de la Generalitat.
El responsable del màxim organisme de consum de la Generalitat va destacar que les reclamacions el 2021 van baixar un 14% respecte al 2020, ja que les incidències i cancel·lacions provocades per la pandèmia es van reduir. També va assegurar que van créixer un 53% les actuacions d’inspecció fetes per l’Agència Catalana del Consum.
En aquest sentit, el director va destacar “les actuacions inspectores a companyies aèries, arran de les reclamacions en què els consumidors exposaven les reticències d’algunes línies aèries a l’hora d’informar adequadament sobre el dret al reemborsament dels bitllets en cas de cancel·lació del vol”. Aquests controls van finalitzar amb 16 expedients resolts amb sanció a les companyies Air Europa, Air France, British Airways, Easyjet, Fly Level, Iberia, KLM, Latam Airlines, Lufthansa, Qatar Airways, Ryanair, Swiss International Air Lines, TAP Air Portugal, Transavia, United Airlines i Vueling, per un import total de 481.305 euros.
Contra la reducció de caixers
L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Oficina Municipal d’Informació a les Persones Consumidores (OMIC), ha posat en marxa el Telèfon contra la Desatenció Bancària, una línia directa d’atenció i assessorament a les persones afectades per la reducció de caixers automàtics i de l’atenció presencial en horari comercial. Els residents a Barcelona i en especial la gent gran o persones afectades per la bretxa digital que vulguin presentar una queixa contra les entitats bancàries poden trucar al 93 402 75 94 de dilluns a divendres de les 9 del matí a les 6 de la tarda.
Font: El Punt Avui
VIST A BELLATERRA|Quina és la mascota, el pi o l’esquirol?
Posted in Bellaterra, tagged el pi o l'esquirol?, VIST A BELLATERRA|Quina és la mascota on 12 Març 2022|
La majoria del veïnat no ha vist mai un esquirol per Bellaterra, en canvi el paisatge és ple de pins.
BELLATERRA.CAT 