Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bellaterra’ Category

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (30) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

Posted in Bellaterra, tagged on 15 Març 2024|

Bellaterra, 15 de març de 2024

El carrer Jeroni Martí de Bellaterra té una llargada de 600 metres, i comença al Carrer de Pint i Soler, per finalitzar als carrers Pedregar i Apel·les Mestres

Placa del carrer de Jeroni Martí on apareix dibuixada la planta llengua de frare (Arisarum vulgare). Foto de la mal anomenada Can Jeroni Martí

DE CAN JERONI MARTÍ per Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)

La mal anomenada Masia de Can Jeroni Martí, torna a estar en boca de tothom per les obres que s’hi estan fet d’uns pisos amb jardí comunitari que es preveu estiguin enllestits d’aquí un parell danys. Comencem, però pel principi.

He dit que la finca està mal anomenada perquè Can Jeroni Martí no és equiparable a les masies del terme on es va construir Bellaterra: Can Miró, Can Domènec, Can Magrans, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers, Can Galliners… El casalot del senyor Martí es va construir el 1927 o si més no és la data que figura en el document de sol·licitud de permís per construir-la, i que està als arxius de Cerdanyola. Per la data podem dir que la casa està registrada abans de la fundació de Bellaterra datada el 1930. Aquesta datació, però és aleatòria ja que es va establir amb l’arriba del tren, però la denominació del territori ja venia d’abans.

En el llibre Bellaterra, Crònica de 75 anys que vaig editar el 2007, cito a Joan Campos, qui va ser masover de la casa. Ell ens dona un perfil ben especial del senyor Martí i alguna dada de fins on arribaven les seves propietats.

El meu pare va arribar a Bellaterra l’any 1949 per a fer de masover a la casa dels Blanc, al costat dels Pous. Jo vaig venir un any més tard. Dos anys després vàrem entrar a Can Jeroni Martí, tot signant un paper conforme no pagàvem res ni cobràvem. A canvi fèiem feines de manteniment de la casa i dels camps que arribaven fins a Cals Fàbregas. Nosaltres vivíem al pis de baix i els amos, quan venien, s’estaven al pis de dalt.

El propietari, era un personatge molt peculiar. Sempre el recordo amb la mateixa gavardina i les mateixes sabates. Recordo també que la caseta del motor que feia pujar l’aigua al dipòsit la tenia tancada amb pany i clau i cada cop que la benzina s’acabava l’havia de trucar. Aleshores venia de Barcelona amb una ampolla de benzina a la butxaca de la gavardina, obria el quartet, omplia el dipòsit i engegava el motor. Jo, prou li deia que era un perill passejar i anar amb tren portant benzina a la butxaca, però era cabut i recelós com una mala cosa. Quan vaig comprar-me el meu primer moto carro li vaig dir que ja posaria jo la benzina i aleshores em va donar la clau del quartet.

Pel que em vaig poder informar, el senyor Jeroni Martí tenia 2 filles solteres i d’edat, cosa que feia pressuposar que no es casarien mai. En morir, però una d’elles es va casar amb un taxista de Lleida. No sé si van arribar a tenir fills, però la família del taxista, un cop mort aquest i la dona, van ser qui van heretar la finca. Els lleidatans, doncs, van ser els hereus del casalot i les terres circumdants. He de suposar que el primer que van fer es vendres els terrenys que arribaven fins a Can Fàbregas, que, per més senyes, és la casa que queda davant per davant del restaurant Ebano. Fins aquí la pinzellada històrica.

Pel que fa a l’expropiació forçada que l’ajuntament va executar de la resta de terres i la casa, val a dir que el consistori mai no va voler pagar el preu estipulat perquè aleshores el preu d’expropiació s’havia equiparat al preu del sol privat. La cosa va anar a judici i l’ajuntament va perdre plet i recursos subsegüents i, es clar, el deute va anar creixent. D’aquí aquella mena de pacte soterrat contrari al pla urbanístic que regia (i regeix) a Bellaterra. Un acord que es van treure de la mànega sense consultar el veïnat, si més no pel greuja comparat de molts propietaris que seguien estant forçats a construir en terrenys de 1000/1500/2000 metres segons la zona. No cal dir que a Bellaterra hi ha hagut picaresca i algunes cases estan subdividides per fer més suportables els costos. També hi va haver alguna cosa tèrbola amb uns pisos construïts al barri de Can Domènec i que encara segueixen funcionant com a tals.

Ara assistim a noves requalificacions de dubtosa legalitat o, si més no, que no es fan públiques. L’EMD hauria de donar a conèixer tot aquest “desgavell”. La sostenibilitat econòmica de Bellaterra ha de passar tard o d’hora per un nou pla urbanístic més en consonància amb la realitat que vivim. Bellaterra va deixar de ser fa molts i molts anys una “zona residencial” i va a passar a ser una urbanització més, com tantes que hi ha, deixada a la ma de Déu pel seu ajuntament.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Ignasi Roda Fàbregas

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET 🧑‍🍳 Sopar Gran Verbena, dissabte, 20 setembre 1952, del Club Bellaterra

Posted in Bellaterra, tagged on 13 Març 2024|

Bellaterra.Cat reprodueix el Menú sopar de la Gran Verbena del Club Bellaterra,  celebrada el dissabte, dia 20 de setembre de 1952.

Portada del Menú imprès de la Gran Verbena organitzada pel Club Bellaterra, el dia 20 de setembre de 1952

El 14 de setembre de 1934 es va fundar l’Sport Club Bella-Terra com entitat esportiva, cultural i recreativa, estava presidida per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.

Els anys de la represa

Sport Club Bellaterra intenta reprendre les seva activitat, tot i patir la generalitzada mancança de recursos, conseqüència dels estralls de la guerra civil. Són escassos els documents que s’han pogut trobar. Un d’ells és una participació de loteria de Nadal de 1945 on el comprador participava amb una pesseta al número 36.577 i el dipositari d’aquest era en Domingo Vila Codina. No sabem si hi va haver sort, però el fet que es jugués a la loteria vol dir que, d’alguna manera, la societat era operativa i buscava formes de finançament, tal i com ho va fer durant molts anys, participant a les loteries de Nadal.

Després de la guerra i fins l’any 1951 hi van haver-hi una comissió gestora (1943) i dues juntes (1943 i 1946). La comissió gestora estava formada per l’Artur Vidal, en Conrat Llorenç i el Clement Vidal. La primera junta estable la va presidir durant tres anys en Joan Garriga i després el va succeir en Lluís de Ábalo balo, que va ser president durant quatre anys.

El 23 d’abril de l’any següent, 1946, va tenir lloc una Assemblea General Ordinària, segons dóna constància la tramesa de convocatòria signada per Joan Garriga, aleshores president de l’entitat. Segurament en aquesta assemblea es deuria produir el relleu de presidents.

El treball de les dues primeres juntes va ser molt important per a normalitzar la vida social de l’entitat. Prova d’això és el document tramès l’estiu del 1950, on es pot llegir:

“Tras la forzada detención provocada por el periodo 1936-39, y cuyas consecuencias no han desaparecido totalmente, nos hallamos en un camino de lograr un equilibrio de mayor normalidad. La pequeña cuantía de la cuota social no permite otras actividades que las realizadas y las más imprescindibles de conservación del local y servicios».

L’any següent, 1951, en Joan Fabregas va passar a ser-ne el president, càrrec que també exercia a la Unió de Propietaris. Així, en morir, en Fabregas ostentava també les dues uniques entitats de Bellaterra. Aquest cas no s’ha tornat a repetir al llarg de la història de Bellaterra.

Menú imprès del sopar Gran Verbena del Club Bellaterra, celebrada el dissabte dia 20 de setembre de 1952

Pel que fa les “Cenas americanas”, reproduïm un programa del dissabte dia 20 de setembre de 1952, anunciat com a “Gran Verbena“, amb la Gran Orquesta Rossi i de la seva admirada vocalista Linda Vera, que inclou el menú d’aquest sopar servit pel Restaurant La Masia de Barcelona


Cal destacar que, en aquella dècada dels anys cinquanta, l’entitat de Bellaterra deixa d’anomenar-se Sport Club Bella-Terra i passa dir-se Club Bellaterra, amb un nou distintiu: “dues raquetes creuades lligades amb una llaçada i tres pilotes al dessota”. Aquest anagrama, però, aviat deixa pas a un de nou l’any 1953; un triangle isòsceles invertit amb un pi dins seu i tres barres, tot ell en tons verds.

Una altra activitat anterior del Club i de la qual podem donar constància per un document de l’any 1955, és la matança del porc, ja que, en l’esmentat document, s’anuncia que aquell any es celebrava la tercera matança. L’activitat començava el dissabte i acabava a l’endemà, amb l’àpat festiu. El preu del dinar era de 100 pessetes i els lots de matança es podien adquirir per 400 i 500 pessetes, preus molt significatius per l’època.

Part posterior del Menú Gran Verbena  i nou logo del Club Bellaterra, 20 setembre 1952

Font: Bellaterra 1930-2005, pàgines 166-167,  Ignasi Roda Fàbregas

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (29) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

Posted in Bellaterra, tagged on 13 Març 2024|

Bellaterra, 14 de marc de 2024

El Carrer de Josep Iturbi de Bellaterra té una llargada d’uns 200 metres, comença al Carrer Pin i Soler i finalitza al Carrer de Jeroni Martí

Placa del carrer Josep Iturbi de Bellaterra amb dibuix de la planta Crespínell (Dedum)

Josep Iturbi Báguena (Alboraia, Horta, 28 de novembre de 1895-Hollywood, Califòrnia, 28 de juny de 1980). Estudià amb el seu pare, Ricard Iturbi, i a sis anys tocava el piano en cafès de València. Fou professor del Conservatori de Ginebra (1919-23) i dirigí l’Orquestra de la Chaux-de-Fonds.

Des del 1923 es dedicà a la seva carrera de concertista; el 1929 debutà als EUA, on dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i intervingué en diversos films, com Two Girls and a Sailor (1944) i Anchors Aweigh (1945). Actuà també sovint a Mèxic i per Europa. El 1956 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal de València. Compongué algunes obres per a orquestra i per a piano i enregistrà nombrosos discos, alguns conjuntament amb la seva germana Empar Iturbi i Bàguena, també pianista, que actuà sovint amb ell en gires internacionals.

NOTA: El 3 de gener de 1958: Josep Carreras, amb només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “El retaule de Maese Pedro” de Manuel de Falla, dirigit pel mestre Josep Iturbi

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

CULTURA | La Cançó de Bella-Terra de Ventura Gassol i Juli Romeu

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 13 Març 2024|

LA CANÇÓ DE BELLA TERRA, es va publicar al número del mes de maig de la revista mensual Bella-Terra, 1924

Lletra de “La Cançó de Bellaterra”

La cançó de Bella Terra
bé l’haureu sentit cantar
Qui la sent a la muntanya
té ganes de caminar
qui la sent en mar o platja
té ganes de navegar,
i sentida, un clar de lluna,
fa ganes de festejar

Qui la canta una vegada
ja no fa sinó cantar
Bella Terra!
Bella Terra!
mai més te podré oblidar!

Bella Terra era una reina
que brodava vora el mar,
de sentir tant les sirenes
la reina s’endormiscà,
li va caure la corona
i el mar se la va emportar
Quan la reina es dessonilla
sospira que fa penar.

Qui la sent tan sospirosa
ja no fa sinó cantar:
Bella Terra!
Bella Terra!
mai més te podré oblidar!

Fa molts anys que Bella Terra
no sap fer sinó esperar;
mariners no t’haureu vista?
d’onades no l’heu besat?
Be n’arriben cada dia
d’onades i naus del mar!
la corona que ella espera
no acaba mai d’arribar.

Qui la veu aixi tan trista
ja no fa sinó cantar:
Bella Terra!
Bella Terral mai més te podré oblidar!

Els vassalls de Bella Terra
per poder-la aconhortar,
li han fet una corona
teixida de bona mà
la ginesta és de muntanya
les pedres del fons del mar
i del camp un pom d’espigues
i roselles flamejants.

I, ballant-li una sardana,
ja no fan sinó cantar
Bella Terra!
Bella Terral
mai més te podré oblidar

Lletra: VENTURA GASSOL
Música: JULI ROMEU
Font: Revista BELLA-TERRA, maig 1924
Dibuix:Juan Mezquita Almer,1881-1956

Ventura Gassol i Rovira 📷 Fundació Irla

Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, Baix Camp, 1893 — Tarragona, 1980), escriptor, polític, pedagog innovador i orador hàbil.
Rep una sòlida formació humanística al Seminari Conciliar de Tarragona, que abandona poc abans d’ordenar-se capellà.  La seva poesia apareix en ple moviment noucentista, però respon més aviat a una estètica romàntica i vuitcentista. 

Publica les recopilacions

Àmfora (1917) La nau (1920) Els tombes flamejants (1923), que conté els seus versos més coneguts,  Mirra (1931),  Mirages (1950), en edició bilingüe  del bressol (1977).  La seva passió per la poesia i la música es veuen reflectides en la seva producció teatral, a les obres La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa  (1928)  i La mort de l’ós (1935), que no arriba a estrenar-se  .  També tradueix diversos clàssics de la literatura universal al català i n’adapta algunes obres teatrals.
Convertit en una figura pública respectada i admirada, amb una oratòria capaç d’avivar les masses, dedica la vida als ideals catalanistes. 

És un dels fundadors del partit Acció Catalana i, més tard, dirigent d’Estat Català.  Es converteix en el braç dret de Francesc Macià, ocupa el càrrec de Conseller de Cultura de la Generalitat (1931-34 i 1936) i duu a terme nombroses accions adreçades a modernitzar, millorar i fer més genuïna la vida cultural i l’ensenyament a Catalunya  .  També exerceix de diputat a les Corts Espanyoles (1932).  És empresonat diverses vegades per raons polítiques i pateix l’exili durant bona part de la seva vida.

L’any 1993, en ocasió del centenari del naixement de Ventura Gassol, la seva producció literària es recull en els volums Poesia i Teatre, amb interessants aportacions crítiques, i apareixen estudis i opuscles que estudien la seva vida i la seva obra.

Font: Revista Bella-Terra, maig 1924

Read Full Post »

BELLATERRA 1934|El dia 14 de setembre de 1934 es constituïa l’Sport Club Bella-Terra

Posted in Bellaterra, tagged , on 13 Març 2024|

Vista aèrea de Bellaterra dels anys 1928-1929 on es pot veure el terreny on es va construïr el Club Bellaterra en 1934 📷Autor desconegut

“El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps”.

Primera construcció de l’Sport Club Bellaterra, l’any 1935

Si bé la Unió de Veïns és l’entitat més representativa de Bellaterra, sobretot pel que fa els aspectes de caràcter polític i de gestió d’interessos veïnals, el Club Bellaterra ho va ser en l’aspecte social Diem “ho va ser” perquè a partir dels anys vuitanta aquesta representativitat va minvar amb una pèrdua progressiva de socis Finalment, la crisi s’ha resolt amb una requalificació dels seus terrenys, l’any 2006, on s’ha dut a terme el projecte de construcció d’un supermercat i tot un seguit de botigues que garantiran la supervivència del Club. Abans d’arribar a aquest punt, però, el Club Bellaterra ha passat per diferents etapes, moltes d’elles erigint-se en aglutinador dels neguits esportius i culturals dels bellaterrencs.

El Club Bellaterra té el privilegi de ser la primera entitat que es va crear a Bellaterra, ja que els seus estatuts foren aprovats el 12 de setembre de 1934 (1) Entre aquella data i la de l’inici de la guerra civil, l’entitat va ser el punt de referència del jovent de Bellaterra.

Farem un repàs a la seva història, tenint en compte les dificultats que comporta no haver pogut accedir a la seva documentació, la major part de la qual ni els mateixos responsables actuals del Club saben on és.

Interior del primer local del Club Bellaterra, l’any 1935

La seva fundació

“Un dia d’estiu de 1934 estávem de xerrameca a la terrassa de l’hostal Sant Pancraç, quan el senyor Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tenis, ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera l’hostal, però nosaltres hauriem de cercar els diners per a la construcció de la pista”.

Vet aquí com l’Artur Vidal, des de les pàgines del primer número de L’Esquirol del Vallès de l’any 1965, ens explica les primeres passes del futur Club. En aquella colla a què fa esment s’hi s’hi trobaven les dues noies grans dels Fàbregas, la Maria Lluïsa i la Paquita, les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorenç, en Josep Maria Mirapeix, en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Rafael Camps, el mateix Artur Vidal i el seu germa Climent. Segons el cronista, algú hava llençat la idea d’una piscina, però es va desestimar per raons econòmiques i sobre, tot, perquè “l’esperit intransigent ple d’efluvis morals de l’època, no podia admetre un lloc tant disbauxat, on individus ensenyen interioritats pecaminoses”.(2). Tornem, però, al record de l’Artur Vidal.

“Decidits a aprofitar l’oferta del senyor Bartomeu, vàrem fer reunions per concretar les condicions. Ell ens deixava el terreny  a precari i nosaltres construiríem la pista. El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Aleshores hi havia un solar propietat de Fomento de la Vivienda Popular que era la societat urbanitzadora i que feia llinda amb l’avinguda Central (avui, carrer Joan Fàbregas) la Plaça del Pi, l’Hostal i el carrer del Sortidor (avui, Lluís de Ábalo). A la part que donava a l’Hostal hi havia una mica de jardí, i mirant a l’estació hi havia un rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada amb un anunci de FVP En aquella esplanada no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per a la Festa Major. Vàrem decidir que aquell era el lloc que ens convenia i iniciarem les gestions amb el senyor Viza que era qui manava a Fomento i amb el recolzament d’en Casimiro Cots, delegat a Bellaterra de la societat.»

Les gestions van donar molt bon resultat i aquell mateix any el jovent allisava el terreny, plantava una xarxa, pintava les ratlles i bastia una tela de galliner perquè les pilotes no anessin a parar a la plaça del Pi.

Detall interior primer local del Club Bellaterra, l’any 1935

El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.

En una crònica de l’època, l’Artur Vidal ens parla de dues vocals més, la Maria Lluïsa Fàbregas i la Mercè Llorach, tot i que en el document estatutari no hi figuren. Possiblement es van incorporar més tard. Així ho corrobora l’Agustí de Uribe, fill de la Maria Lluïsa Fàbregas, que, a més ens diu: «La mare sempre ens va dir que ella tenia el carnet número dos del Club pel fet de ser dona». Pels que van conèixer la filla gran dels Fàbregas, aquesta afirmació no els ha de semblar gens estranya, car, al llarg de la seva vida, la Maria Lluïsa va ser una dona amb molta empenta. És possible que també per la seva posició, pel fet de ser filla del senyor Fàbregas, fossin més fàcils les gestions amb Fomento. Ens consta a més que ella va formar part de la segona Junta l’any 1936. Ens hem permès fer aquest apunt perquè fins el 1971 la Junta no va donar entrada a les dones i, en el moment de fer-ho, va ser en qualitat de comissionades. Concreta- ment foren l’Enriqueta Rodríguez i la Carme de Ábalo.

Vista aèrea del Club Bellaterra des de l’Hostal Sant Pancraç, després de la seva renovació l’any 1986

D’aquells primer estatuts en destaquem alguns punts que defineixen l’esperit amb que va néixer l’entitat:
– Fomentar tota classe d’esports i festejos.
– Es mantindrà apartat de tot acte o manifestació política, religiosa o social.
– Format per socis fundadors, honoraris i de número.
– Quota de 15 pessetes anuals. Inscripció 10 pessetes.
– Cap responsabilitat d’accidents.
– L’Assemblea General Ordinària tindrà lloc en la segona quinzena de juliol de cada any

(1) Possiblement, l’Associació de Propietaris de Bellaterra estava constituïda i en cedia la primera, però no sabem si estava legalitzada, ja que no n’hem trobat constància en el registre.

(2) Quan el Club va ser una realitat, es va pensar de seguida en la possibilitat de fer una piscina, la disposició de la qual es va projectar de tal manera que des del local social es podia contemplar l’activitat dels banyistes i (sobretot) les banyistes. És per això que certes esposes veien el finestral massa temptador pels seus marits, que s’hi asseien al davant i miraven complaents. D’aquest fet en dóna fe en Francesc Garriga que ho va sentir a dir als més grans.

(3) En alguns documents trobats de l’anomena Parc de l’Esport, tot i que cap dels entrevistats relacionats amb el Club recorda aquesta denominació

Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra, és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar

Font: Llibre BELLATERRA1930-2005 de l’autor Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)

Read Full Post »

CULTURA|”Per Començar”, per Antonio López Llausàs (fundador de la Revista Bella Terra, 1923-1927)

Posted in Bellaterra, tagged , on 13 Març 2024|

PER COMENÇAR, per Antonio López Llausàs (fundador de la Revista BELLA- TERRA, (1923-1927).

Primera revista Bella-Terra, 1923 i última, 1927 📷 BELLATERRA.CAT

Neix aquesta revista al bo de la tardor, quan el flamareig del cel s’amoroseix convidant al passeig matinal, i la fonjor ondulant dels cortinatges s’alça de bell nou dins les cases oferint-se propícia a la intimitat, i les sales dels teatres tornen a resplendir del brill dels llums i dels vestits elegants i de les cares boniques. La tardor és el temps ciutadà per excel·lència. La nostra revista, que volem que sigui ciutadana, apareix en el millor temps.
Cal afegir, però, de seguida, a l’objecte de deixar ben definit el nostre propòsit, que donem a la denominació ciutadanas el sentit més ample i modern, és a dir, aquell sentit que, passant per damunt dels limits materials de la ciutat, enclou tot el que obeeix a un ritme, tot el que es manté fidel a les lleis del bon gust. Sota aquest sentit, el nom de BELLA TERRA -d’august padrinatge dins la lirica catalana moderna- resulta suficientment explicit. La plenitud de la vida catalana venia demanant l’esforç que iniciem avui. Esforç vessant d’audacia i potser massa encès d’ambició, però d’acord amb l’amplària del projecte i les altes finalitats que hi perseguim. Ja és temps que, si ens enorgullim d’ésser un poble ric i complet, sapiguem dotar-lo de l’alat vehicle de la fama i de la relació que és una gran revista. Moltes i belles coses floreixen entre nosaltres. A mostrar-les, primer, a perpetuar-les, després, vé BELLA TERRA. Els monuments antics i les nobles construccions d’ara; els espectacles i la literatura; la vida de l’artista, la del politic i la de l’home de ciència; els paisatges, idil’lics o esquerps, de les nostres contrades; els fets que l’actualitat vagi marcant amb més alt relleu aquí i a l’estranger; les clares dones formoses; l’incessant oneig de les modes i les danses i els esports… tot el que signifiqui una selecció, tot el que porti una aurèola d’enaltiment i faci amable la vida.
I aquestes coses les mostrarem i les perpetuarem, unes, perquè són de tot temps i a tot temps fan de bon veure, i les altres, fragils i moridores, perquè no en siguin tant, en gràcia de l’hora de claror o d’alegria que ens hauran produït i perquè, dies a venir, ens la puguin renovar quan l’enyorament provi d’entristir-nos la mirada.

Antonio López Llausàs, fundador de la Revista mensual Bella Terra, 1923-1927

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (28) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

Posted in Bellaterra, tagged on 13 Març 2024|

Bellaterra, 13 de març de 2024

El Carrer de Can Llobet de Bellaterra té una llargada de 400 metres, comença al Carrer de Serafí Pitarra i finalitza al Carrer de Vázquez de Mella.

Placa del carrer Can Llobet amb dibuix de fulles de pollancre o xop

El carrer Can Llobet dona el nom de la família Llobet, qui era la propietària de la majoria dels terrenys de la zona, així com el seu llinatge de la masia Can Miró de la UAB. A l’època de Jaume Moix, president de la UVB, es va mediar per fer posible urbanitzar els terrenys de la zona de Bellaterra tocant Sant Quirze i Sabadell.

La millor actuació ecològica des de la creació de l’EMD de Bellaterra:

L’any 2021, l’EMD de Bellaterra presidida per Ramon Andreu Atik, va obrir al nord del nostre poble, -des dels carrers Can Llobet a Escultor Vilanova-, un nou Itinerari en forma de ferradura d’un kilòmetre de longitud aproximat, que ens permet descobrir aquesta bonica ruta verda que va bordejant els límits amb Sant Quirze del Vallès. Aquest pulmó verd de Bellaterra és ple de gran pins i alzines entre  romàntics caminets per endinsar-se al cor del bosc.

És una de les zones naturals de Bellaterra on predomina el romaní o romer (Rosmarinus officinalis), una planta de la família de les lamiàcies, un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Les seves fulles glàndules contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la nostra cuina mediterrània.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Read Full Post »

CULTURA|Revista mensual Bella-Terra (Barcelona,1923-1927)

Posted in Bellaterra, tagged , on 12 Març 2024|

REVISTA BELLA-TERRA (1923-1927)
(Barcelona : Antoni López Llausàs)
Periodicitat: Mensual, amb irregularitats

Bella-Terra, el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923 |BELLATERRA.CAT

BELLA-TERRA el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923. Segons el subtítol, era una “revista mensual”, però en realitat fou d’aparició molt irregular. puix que del novembre de 1923 al cap d’any de 1927 només en sortiren 19 números. Tenia l’aspecte, la bella presentació tipogràfica, els gravats i reproduccions d’art i el text seleccionat d’un bon magazine i podem dir que aquesta publicació fou una de les més ben presentades de la llengua catalana.
Any 1, núm. 1 (nov. 1923)-vol. 3, any 5, núm. 19 (cap d’any 1927)
Col·laboradors: J. Carner, M. Manent, C. Soldevila, etc. ; il·lustradors: Apa, Mezquita Almer, etc.

Revista mensual Bella-Terra, nr.9 d’Antonio López Llausàs|BELLATERRA.CAT

Antoni López i Llausàs va néixer al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, fill d’Antoni López i Benturas i de Carme Llausàs i Corominas, ambdós de Barcelona. Continuador de la tradició editora dels López va dirigir alguns números de L’Esquella de la Torratxa. Distanciat del seu pare, funda una agència de publicitat i posteriorment la llibreria Catalònia (1924). Des de la llibreria ajuda a donar embranzida al projecte de la Diada del Llibre a celebrar cada 23 d’abril. Com a editor i distribuïdor treballaria amb noms importants de la literatura catalana del moment com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila, Josep Maria de Segarra i Josep Pla. Juntament amb Carles Soldevila treballaria en l’etapa més brillant de la revista D’ací i d’Allà, promouria el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Durant la guerra civil abandona el país. A Argentina aconsegueix la propietat de l’Editorial Sudamericana, on seguiria treballant fins a la seva mort. Des de la gerència d’Editorial Sudamericana va crear una sucursal a Barcelona amb el nom d’editorial Edhasa.
Antoni López es va casar el gener de 1908 amb l’escriptora Maria Teresa Llovet i d’Arnal. El seu fill Jordi López i Llovet va ser un representant de la quarta generació dels López editors. La seva desaparició va suposar un estroncament prematur de la saga. Jordi López va morir l’any 1965 quan dirigia Editorial Sudamericana juntament amb el seu pare.

Podeu veure el vídeo de Bellaterra.Cat on apareixen els 19 números de la revista Bella-Terra (1923-1927) 👇

Font: Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona) i Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (27) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Març 2024|

Bellaterra, 12 de març de 2024

El Carrer de Vázquez de Mella de Bellaterra té una llargada d’uns 600 metres, comença al Carrer de Can Llobet i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat.

Placa de Carrer Vázquez de Mella de Bellaterra on apareix dibuixat el boix – grèvol (Ilex aquifolium)

Juan Vázquez de Mella y Fanjul (Cangas de Onís, 1861-Madrid, 1928)
Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i El Pensamiento Español (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l’acostament a l’Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

20 ANYS DE L’11M: La vergonya d’un govern

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Març 2024|

L’11 de març del 2004 va passar la tragèdia a Madrid, l’atac terrorista més sagnant en la història d’Espanya. 

📷 DIARIO.ES

Marco Schwartz|Un atemptat múltiple amb bombes en quatre trens de rodalies va deixar 192 morts i més de dos mil ferits (a la xifra de víctimes s’hi afegiria setmanes després un policia d’elit que va morir en un operatiu per aturar els autors de la matança en un pis franc de Leganès).  Mentre la commoció regnava a Espanya, el Congrés dels Estats Units tramitava la concessió de la Medalla d’Or, la seva màxima condecoració, a Aznar per “haver estat un aliat ferm dels Estats Units i un líder en la lluita global contra el terrorisme”.  La medalla era, juntament amb una intervenció al Capitoli davant les dues cambres legislatives, el plat fort del contracte de dos milions de dòlars que havia signat el Govern amb el bufet d’advocats Piper Rudnik perquè fes les tasques de lobby corresponents per a més glòria  del president espanyol.  Aznar va aconseguir fer la intervenció al Capitoli, el 4 de febrer de 2004. Però l’expedient de la medalla es va alentir i finalment va decaure a finals d’aquell any: la polèmica creixent sobre la guerra de l’Iraq, amb els seus bulls sobre les armes de  destrucció massiva, i la matança a Madrid van persuadir el Congrés dels EUA que l’ambient no estava per a més reconeixements.

Durant el judici per l’11M a la Casa de Camp, que vaig cobrir com a periodista, es van evidenciar seriosos errors de control davant l’amenaça gihadista.  És a dir, Aznar, amb les seves ínfules de “treure Espanya del racó de la història”, no només havia embarcat el país en una guerra il·legal i rebutjada pel 90,8% dels espanyols que ens va col·locar en una posició de risc davant al terrorisme islamista, sinó que no s’havien pres les mesures suficients per evitar que aquest risc es traduís en una realitat paorosa.

A la mort, la desolació i el caos de l’11M els va seguir immediatament l’exercici de manipulació i mentida institucional més abjecte que s’hagi produït en democràcia: l’atribució dels atemptats a ETA.  I, quan ja no es podia sostenir aquesta autoria exclusiva, la hipòtesi que s’hauria tractat d’un atac coordinat entre ETA i els gihadistes o el missatge trampós que s’estava “obrint una segona via de recerca” que apuntava Al-Qaida,  insinuant-se que la primera seguia oberta.  Calia mantenir a qualsevol preu la mentida fins després de les eleccions generals del diumenge 14: el PP era ben conscient que, si es revelava la veritat, el seu candidat Rajoy seria castigat a les urnes, ja que els electors relacionarien inevitablement la matança a  Madrid amb els deliris de grandesa d’Aznar que havien portat Espanya a la impopular guerra de l’Iraq.  La manipulació va arribar a tal extrem que, a la manifestació del dia 12 contra els atemptats, que va reunir a Madrid més de dos milions de persones, el Govern va imposar una pancarta amb el lema ‘Amb les víctimes, amb la Constitució i contra el terrorisme  ‘, mantenint de manera implícita l’autoria d’ETA.  Tot i això, l’engany feia aigües.  Al pas d’Aznar –que anava després de la pancarta acompanyat del príncep Felip, el president de la Comissió europea, Romano Prodi, i els candidats Zapatero, Rajoy i Llamazares– desenes de milers de persones van començar a corejar “Qui ha estat, qui ha estat, qui  ha estat?”, cada cop amb més força, convertint el seu crit en el gran titular de la marxa.

Un periodista estranger que m’acompanyava a la manifestació no sortia del seu estupor.  No podia entendre que en un país que ha patit l’atemptat més gran de la seva història els polítics i el conjunt dels ciutadans no tanquessin files amb el Govern, sobretot quan la matança estava encara fresca.  Li vaig preguntar si coneixia un altre país democràtic on el Govern, en un moment extrem de dolor col·lectiu, mentiria de manera tan descarada el seu poble per salvar unes eleccions.  I li vaig explicar que el lema de la pancarta no era tan innocent i impecable com ell creia, sinó un embolic del Govern per prolongar la mentida.

Pocs dies després dels atemptats, havent ja el PSOE guanyat les eleccions, el ministre d’Interior en funcions, Ángel Acebes, ens va convocar diversos periodistes per separat al seu despatx per explicar-nos que ell no va mentir mai, que es va limitar a donar les informacions a  mesura que les proporcionava la Policia en el curs de les seves investigacions.  El matx, en una petita taula amb dues cadires, va ser difícil.  El ministre semblava abatut, cansat.  Va fer un recompte de les compareixences de premsa entre l’11 i el 14 de març.  Va dir que el dia 13 no tenia informació que hi hagués una línia preferent de recerca respecte a Al-Qaida, quan ja era un clam l’autoria d’aquesta organització.  Recordo que Acebes va fer un lleu gest de frustració per no haver-me convençut.

Mesos després, el 7 de juliol del 2005, Al-Qaida va colpejar l’altre país el líder del qual posava a la foto de les Açores.  Tres bombes en dos vagons del metro de Londres i una quarta en un autobús van deixar 48 morts i 700 ferits.  Blair seguia al capdavant del Govern.  Els ciutadans van saber immediatament l’autoria dels atemptats.  I costa de creure que els haurien dit que va ser l’IRA si les eleccions haguessin estat a l’horitzó.  Un dècada després, Blair va demanar perdó per haver-se sumat a la invasió de l’Iraq basant-se en “informació errònia”.

Són molts els records que s’amunteguen a la memòria d’aquells dies tempestuosos.  L’esglai, el dolor, els plors inconsolables, les imatges dels vagons destrossats, la solidaritat de milers de voluntaris que van acudir als llocs de la catàstrofe sense saber ni tan sols si ja havia cessat l’onada d’atemptats, els ciutadans indignats increpant Aznar a tot el recorregut de la marxa de dia 12, el càstig a les urnes al partit que havia mentit amb desvergonyiment al seu propi poble a la seva hora més difícil.  I afegeixo una cosa que encara avui cito com un gran exemple de civilització: la resposta serena de la societat espanyola i del Govern entrant.  No hi va haver reaccions islamòfobes (Vox no existia llavors) ni retallades de llibertats en nom de croades contra el terrorisme.

El que sí que hi va haver va ser una campanya furibunda del PP per deslegitimar la victòria de Zapatero, amb l’argument que el terrorisme gihadista l’havia portat a la Moncloa sobre 193 cadàvers.  Però aquesta és una altra història.  No era la primera vegada que la dreta intentava deslegitimar un Govern democràtic.  Ni seria la darrera.

Font: Diario.es

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »