Diumenge dia 5 d’octubre de 1975 a la matinada, uns desconeguts van perpetrat un atemptat contra el restaurant barceloní Vía Veneto, del Ganduxer número 12
Imatge exterior del Restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 d’octubre de 1975
LLUIS TORRES|Segons publicava el diari ABC el dimarts dia 7 d’octubre de 1975, cap a les sis del matí, del diumenge dia 5 d’octubre, el vigilant de nit del Via Veneto, -que feia la neteja de la cuina situada al soterrani del restaurant-, va sentir un trencament de vidres, a la qual va seguir el llançament d’un còctel Molotov. Atès que el mobiliari era de fàcil combustió, les flames van arrestar de seguida, afectant pràcticament tota la part davantera de l’establiment, que, atesos els materials artesans amb què està decorat, van causar danys estimats per Oriol Regàs, responsable del local, en uns deu milions de pessetes.
Com a únic signe identificatiu, els assaltants van deixar una inscripció amb les sigles G. A. S. -Grup d’Acció Sindicalista en una de les vitrines del local. De la mateixa manera van efectuar una «pintada> en què es podia llegir: «Intervenció estrangera, no», per la qual cosa creu saber que els agressors van patir un error respecte a la propietat de l’establiment, suposant que era italià, quan, en realitat, pertany al barceloní Oriol Regàs Pagès
Oriol Regàs al llibre de les seves memòries LOS AÑOS DIVINOS(Destino, 2010):
A finals del 1975, poc després de signar a favor de la legalització dels partits polítics, un diumenge al matí, em van trucar alarmats del Via Veneto: els bombers intentaven apagar un foc a l’entrada ia tot el menjador principal, causat pel llançament des del carrer, amb el trencament previ del vidre, d’un còctel molotov. Segons sembla, la mà executora va ser un conegut guerriller de Crist Rei anomenat Alberto Royuela que, posteriorment, s’atribuiria en públic l’autoria de l’atemptat.
“La visió del Via Veneto cremat i destrossat va ser desoladora”.
No obstant, no va estendre el pessimisme: ràpidament vam traslladar el restaurant a la part posterior dels salons que no havien patit els efectes del foc i al dia següent vam tornar a obrir les portes.
Imatge del interior del restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 de d’octubre de 1975
Després de l’incendi vam donar el comunicat a la companyia d’assegurances que, després d’una breu negociació i el posterior lliurament d’un pressupost detallat per a la reconstrucció del danyat, es va venir a pagar la major part. Així doncs, Xavier [Regàs], el meu germà, va tornar a ocupar-se de la decoració del Via Veneto. Vam convenir a fer-la exactament igual a com era abans del sinistre. La reforma es va dur a terme en el temps rècord de tres mesos.
El Carrer del Tamborí de Bellaterrra –uns dels 11 carrers del barri de Terranova que comencen per la lletra t-, té una llargada d’uns 275 metres, comença al Carrer Tulipà i finalitza a un cami boscós tocant Sant Cugat del Vallès. A la seva placa apareix dibuixades fulles de marfull (Viburnum tinus)
Placa del Carrer del Tamborí de Bellaterra
El tamborí és un instrument de percussió que té entre vuit i dotze centímetres de diàmetre i que es toca amb una sola baqueta. En la cobla, el so sec d’aquest instrument acompanya el flabiol per marcar el ritme de les sardanes. La particularitat és que un sol músic de la formació els pot tocar tots dos: toca el flabiol amb la mà esquerra i, al mateix braç, hi té penjat el tamborí, que colpeja amb una baqueta agafada amb la mà dreta.
El tamborí és format per una caixa de ressonància cilíndrica amb estructura de fusta o metàl·lica recoberta d’una membrana de pell tesada amb tiges roscades. La mida de l’instrument ha estat molt variable en el curs dels anys, depenent del lloc i de l’època. Però se sap que antigament era més gros. Des de temps immemorials, és el company inseparable del flabiol, que ja empraven els pastors i els joglars medievals.
El duet format pel tamborí i el flabiol va passar a formar part de la cobla de tres quartans, juntament amb la tarota i la cornamusa. La reforma de la cobla que va fer Pep Ventura a mitjan segle XIX el va mantenir. Ara el tamborí és l’únic instrument de percussió que trobem en tota la formació. Dins la cobla, el músic que toca el tamborí i el flabiol s’asseu a la primera fila, a l’esquerra.
“Manuel Giménez Camas (Director de Restauració) i Joan Méndez Raja (Chèf), van ser els directius de sala i cuina respectivament que varen inaugurar els restaurants Dom, Atalaya i Via Veneto de Barcelona“
LLUÍS TORRES|En un discret i clàssic chalet a la part nord de Barcelona, i envoltat d’abundant vegetació, el Restaurant DOM (Corporación Hosteleria, S.A.) es presentà al públic l’any 1977 com un reducte de pau i sensibilitat gastronòmica per a l’ànima.
Publicitat del Restaurant Dom de Barcelona 📷 HISTORIA Y VIDA
Els anys 1977-1978, el Restaurant DOM apareixia recomanat a la Guia Michelin. Declarat administrativament amb la màxima categoria de 5 forquilles (els altres restaurants punters de luxe de Barcelona declaraven dos forquilles per pagar menys impostos).
Dirigit per Manuel Giménez Camas, -qui l’any 1967 va ser escollit per Oriol Regàs per dirigir el Via Veneto del carrer Ganduxer-, posteriorment obrí el Restaurant Atalaya dels germans Andrés i Francisco Durán Pérez, i organitzà el servei gastronòmic del Cercle del Gran Teatre del Liceo.
Joan MéndezRaja (França, 1924-Barcelons, 7 agost 2010), Chèf de cuina del DOM, provenia de la clàssica cuina francesa. Ell també havia inaugurat com Chèf els restaurants Via Veneto i Atalaya. Va ser el creador dels atractius bufets que els maîtres anaven presentant als clients a cada una de les taules i salons privats.
Joan Méndez Raja, ex Chèf dels restaurants barcelonins, Atalaya i Dom
“El DOM va ser el primer restaurant de Barcelona en oferir com especialitat les “Patates amb Caviar Osciètre Imperial”
DOM aportava la discreció i el luxe britànic en un chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, -molt a prop de la Creu de Pedralbes-. S’accedia al pàrquing privat a través d’una rampa i d’allà al rebedor de la casa i la sala del menjador principal amb vistes al cuidat jardí, on prèviament, trepitjant la verdor de la fresca gespa es podia gaudir d’un tranquil aperitiu, tot fent petar la xerrada familiar o de negocis. Cal recordar que Giménez Camas, abans de la seva trajectòria professional de Barcelona, venia de gestionar a Suïssa un Hotel Boutique propiedad de l’actor Vittorio Gassman, conegut popularment a Itàlia com “Il Mattatore”, que fou un actor teatral i cinematogràfic i director de cinema italià. Gassman és considerat entre els millors actors italians i reconegut com un intèrpret extraordinàriament professional, verstàtil i magnètic. Provinents dels millors restaurants de la ciutat comtal, els cambrers i cuiners protagonistes del DOM, compartien l’amor per l’art de la cuina i servei al més alt nivell, tants és així, que les empreses punteres de Catalunya reservaven taules i salons privats amb molta antelació.
Llumins del Restaurant Dom de Barcelona (1977-1980)
La vaixella de taula era britànica, la coberteria de plata de Christofle de París i les copes de cristall Riedel, les estovalles i tovallons de pur lli, el que feia que les taules i salons privats del DOM, fossin les més elegants de tota Barcelona.
El celler soterrani era situat a 6 metres de profunditat, situat just davant de la recepció, on dormien els vins més prestigiosos i premiats d’Europa, era sense dubte el més important de la ciutat, amb una col·lecció de vins de totes les D.O. nacionals i internacionals de referència. El vi de la casa va ser el Real Divisa Marquès de Legarda Reserva, en aquells moments molt apreciats, com així ho recorda en les seves memòries el prestigiós director i crític de teatre en Frederic Roda Pérez, que ho va degustar amb un dinar al DOM amb amics del món del teatre.
Façana del chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, Barcelona 📷 Google Maps
Jocs il·legals al chalet del Dom
Segons notícia de l’Agència Europa Press apareguda a la premsa el 31 de gener de 1980, la policia va descobrir jocs prohibits “Chemin de fer” de la Sociedad Recreativa Rociera de Sevilla, situada en aquest restaurant de la carretera de Esplugas, 79, de Barcelona. Al local -un xalet de l’entitat- hi ha un saló amb una taula de jocs prohibits, on hi havia onze jugadors i 500.000 pessetes en fitxes. Aquesta societat estava autoritzada pel Govern Civil de Barcelona, tenint com a objectius el foment de l’ambient regional andalús i la celebració de vetllades artisticoculturals. Presidia la societat en Fernando Mesas Rubio. Al nostre país l’activitat del joc va estar prohibit fins a l’any 1977, data en què es va produir la seva legalització amb el Reial decret llei 16/1977, de 25 de febrer, pel qual es regulen els aspectes penals, administratius i fiscals dels Jocs de sort, envit o atzar i apostes.
Els primers anys de 1980 el Restaurant DOM va tancar definitivament les portes i venut el seu chalet i terreny de més de 1.600 m2. Actualment és la seu de l’empresa Elrow Global S.L. dedicada a activitats d’arts escèniques.
El Carrer de Tosca de Bellaterra té una llargada d’uns 140 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de la Tulipa. A les plaques apareixen dibuixades l’heura terrera (Glechoma hederacea i Symphytum tuberosum)
Placa del Carrer Tosca de Bellaterra
Al no concretat a qui està dedicat el nom del carrer, podria tractar-se a l’escorça seca del suro, però pensem serà a Tosca, l’òpera de G.Puccini, en tres actes, amb llibret de L.Illica i G.Giacosa, sobre el drama homònim de V.Sardou, estrenada a Roma el 1900 (a Barcelona, el 1902). Obra destacada del verisme i molt popular, presenta el drama de la cantant Floria Tosca, enamorada del pintor Mario Cavaradossi, el qual és empresonat al castell Sant’Angelo, a Roma, pel fet d’haver donat refugi a un proscrit. El cap de policia, Scarpia, promet a la dama de salvar la vida de Mario en canvi del seu amor. Ella simula acceptar, però l’apunyala. Mario és afusellat al castell en presència de Tosca, la qual es llança daltabaix de la torre.
“Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila de Cerdanyola, que és de 13.953 euros”.
Escultures de Cerdanyola i Bellaterra
Cerdanyola és una ciutat de contrastos entre barris. Al contrari del que passa en molts municipis, el centre de la ciutat no és on hi ha els habitants que acumulen més riquesa. Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila, que és de 13.953 euros. Així ho indica l’Atles de Distribució de Renda de les Llars, publicat recentment per l’Institut Nacional d’Estadística.
A l’extrem més baix d’aquesta dada hi ha el barri de Banús-Bonasort, on els seus habitants compten amb una renda de 10.130 euros. Des d’una altra perspectiva, això significa que qui viu a Bellaterra compta amb gairebé 2.150 euros al mes, mentre que a Banús-Bonasort els veïns tenen una mitjana que no arriba als 850 euros mensuals per viure.
L’alt índex de Bellaterra no només destaca respecte de la zona amb menys poder adquisitiu de la ciutat, sinó també en comparació amb la segona més rica. Es tracta del barri residencial de Montflorit, on hi ha una renda per càpita de 19.177 euros anuals, o dit d’una altra forma, poc menys de 1.600 euros al mes.
Aquesta és una diferència històrica, tal com explica el director del Museu d’Història de Cerdanyola, Joan Francès Farré, a Línia Vallès. “Bellaterra era originàriament una urbanització” en la qual es va aconseguir “una parada dels ferrocarrils catalans, fet fonamental en el desenvolupament posterior”, recorda. D’altra banda, la creació de la Universitat Autònoma va contribuir a fer del barri una zona de segones residències per a persones de “posicions econòmiques i socials acomodades”.
En canvi, afirma que al nucli urbà de Cerdanyola l’evolució va ser molt diferent i marcada per “un creixement sostingut i d’alta densitat vinculat a la immigració de població procedent tant de Barcelona com de la resta de l’estat” lligada a l’activitat industrial.
Les dades confirmen que existeix una separació socioeconòmica molt destacada entre Bellaterra i la resta de la ciutat de Cerdanyola
El Carrer de la Tulipa de Bellaterra té una llargada d’uns 150 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza a una rodona cul de sac, una vegada creuar el Carrer del Topazi. A diferència d’altres plaques del poble, aquesta sí té el dibuix que coincideix amb el seu nom, la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris) i (Tulipa oculus solis)
Placa del Carrer de la Tulipa de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
Tulipa, (Tulipa gesneriana). Planta herbàcia bulbosa, de la família de les liliàcies, de 20 a 60 cm d’alçària, de fulles amplament ovals, de flor única, grossa, amb sis tèpals, de colors varis, sostinguda per un escapus, i de fruit capsular. Molt apreciada en jardineria, és d’origen híbrid i comprèn nombroses culti-vars, que difereixen per l’època de florida i pel color i la forma de les flors.
En motiu de la celebració del 10è aniversari de Càritas Diocesana de Terrassa, el divendres 19 d’abril a les 20.30h al Monestir de Sant Cugat realitzarem un concert solidari amb la participació de l’Escolania de Montserrat.
Monestir de Sant Cugat en primavera
Serà un moment d’agermanament entre monestirs a benefici de Càritas, en el qual els assistents podran gaudir de l’Escolania de Montserrat en un entorn únic com és el Monestir de Sant Cugat.
En cas de no poder assistir, tant les persones com les empreses poden fer-se presents en l’acte a través d’una col·laboració a la “fila 0” per tal d’ajudar a les persones més vulnerables.
El concert, obert a totes les persones de la Diòcesi de Terrassa, estarà presidit per Mons. Salvador Cristau, Bisbe de Terrassa i president de Càritas Diocesana de Terrassa, i el Prefecte de l’Escolania.
Més informació sobre com es poden adquirir les entrades i fer una aportació de la “fila 0” a través del web de Càritas Diocesana de Terrassa.
L’acte no es retransmetrà. La responsable de comunicació de Càritas Diocesana de Terrassa, Eulàlia Muntané, atendrà als mitjans de comunicació que estiguin interessats en venir a cobrir l’acte a través del mail emuntane@caritasdiocesanaterrassa.cat. Es pot confirmar assistència fins el 15 d’abril.
Fèlix Estrada Saladich (Monistrol de Calders (Moianès) 20 de gener de 1901-Barcelona 4 d’abril de1997) va ser un empresari extraordinàriament actiu, amb una enorme capacitat d’iniciativa que va materialitzar en diversos projectes i empreses, en un món i en un temps en el qual tot estava pràcticament per fer. La seva vida es va moure entre l’empresariat, l’escriptura, el col·leccionisme, el mecenatge i la promoció de concursos i exposicions d’art, entre altres activitats culturals.
Fèlix Estrada Saladich. Fotografia feta el 1952 a Nova York, reproduïda al llibre de l’autor Memorias de un comerciante catalán, Quiris, 1959.
Arribà a Barcelona el 1916, i abans de la guerra ja tenia el seu propi negoci, Establecimientos Estrada —que es convertí després en Can Ravell—, al número 313 del carrer d’Aragó, comerç de comestibles que es va fer famós en pocs anys per les noves estratègies de venda i comercialització de productes que introduí. L’any 1942, canviant de sector, creà el grup empresarial FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima), societat que desenvolupà la coneguda i reeixida empresa Muebles La Fábrica, la seu de la qual va estar primer al carrer de Radas de Barcelona i, a partir de l’any 1948, al carrer de Rocafort, número 142. Després, els edificis del grup s’ampliarien fins a ocupar els números 132-142 del mateix carrer.
L’any 1952 creà dins del seu grup empresarial l’Editorial Quiris, que s’encarregaria de publicar les revistes del grup, El Mueble i Belleza y Moda, i al voltant dels vint llibres de l’autor, la major part dels quals dins d’una col·lecció anomenada «Bilioteca de Iniciativas Comerciales». Perquè l’escriptura va ser també una activitat rellevant en la vida de Fèlix Estrada Saladich. Publicà volums sobre temes comercials i empresarials, entre els quals, El comercio y sus agentes de ventas (1954), La prosperidad norteamericana (1958), Cómo se forma un vendedor (1958), Norteamérica vista por un hombre de negocios: Visión del viajero (1958), Los grandes capitanes de empresa (1959) o El despacho y su organización (1960). Així mateix, escrigué sobre publicitat (La publicidad en España, 1950) o sobre viatges, com La vuelta al mundo de un vendedor (1959), Negocios, deporte y turismo: Ruta de Andalucía (1957-1960), Ibiza: La isla tricolor (1961) o Omari: Diario de un safarista ingenuo (1966). I també ens deixà obres autobiogràfiques com Memorias de un comerciante catalán (1962), Confidencias de un empresario (1968) o 50 años de empresario a pecho descubierto: Mis memorias (1973).
El 1964 inaugurà la nova seu de la cèlebre revista El Mueble, al mateix lloc, ara renovat, que hi havia ocupat fins aleshores (carrer de Rocafort, número 104) on s’instal·laren també les oficines de l’editorial Quiris.
Al febrer de 1969 es col·locaria la primera pedra de La Ciudad del Mueble, un complex industrial a Montornès del Vallès dirigit per EXFER, empresa de Muebles La Fábrica, dedicada a l’exportació de moble rústic espanyol. I també als anys seixanta va haver-hi una fàbrica a la Zona Franca de Barcelona anomenada FADOM. No obstant això, a mitjans de la dècada de 1970 començaren les dificultats per a l’empresa, expandida ja per tot Espanya, que va fer suspensió de pagaments l’any 1976. Després d’uns anys convulsos —fins i tot s’estigué a punt de subhastar l’immoble del carrer de Rocafort— i d’una forta reestructuració, l’empresa va poder continuar l’activitat fins als nostres dies.
Disposició d’algunes escultures al Parc-Museu El Pedregar a Bellaterra.
Als anys seixanta l’empresari s’inicià també en el sector immobiliari amb el Plan Social de Construcciones de Muebles La Fábrica i, juntament amb el seu fill, Fèlix Estrada Mengod, seria també propietari i promotor, entre altres empreses, de Construcciones Albani, que a finals dels anys seixanta es dedicaria a edificar torres a Bellaterra.
Estrada Saladich fou, a més, membre del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, de la Société Internationale pour l’Enseignement Commercial de Zurich, del Club de la Publicidad, del Club de Jefes de Ventas; membre fundador del Club del Hombre de Negocios, així com del Centro de Orientación e Información Comercial, i assessor de diverses organitzacions comercials.
Mecenes i promotor cultural
L’empresari va ampliar el seu radi d’acció i d’iniciatives al món cultural seguint fidelment la seva filosofia, que deixà descrita en aquestes paraules: «Un negocio no debe limitarse exclusivamente a ganar dinero, sino que debe esforzarse también en ser vehículo de cultura, de progreso, de arte y renovación». (Memorias…, 1962, p. 355).
Dins del complex d’edificis de Muebles La Fábrica va muntar, l’any 1966, la Galeria d’ArtMecenas, que s’inaugurà al gener amb una exposició de Ramon Calsina. Aquesta galeria canvià de nom l’any següent i es convertí en la galeria Mundi-Art (Rocafort, número 142), inaugurada al juny de 1967 amb una exposició en què es mostrava part de la col·lecció personal de l’empresari. A més de ser la seu dels certàmens i exposicions organitzats per la fundació de l’empresari, tenia la finalitat d’oferir als clients un servei de decoració de les llars complementari a la venda de mobles.
El 1958 creà la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, que el 1972 es constituiria de nou segons la nova reglamentació de fundacions culturals privades, que va gestionar les activitats culturals endegades per l’empresari. Entre d’altres, els diversos certàmens que organitzà o el Parc-Museu El Pedregar, del qual parlarem després, i a partir de 1971, de l’anomenat Museu Estrada, a la masia Can Ramoneda d’Esplugues, que recollia un segle de pintura i escultura catalanes, del qual ens ocuparem també més endavant.
Gran admirador dels Estats Units, al juny de 1967, segons ens informa la premsa, feu un dels seus viatges a aquest país acompanyat de Josep Maria Subirachs, com a assessor artístic, per visitar museus i col·leccions nord-americans, i informar-se dels criteris expositius més actuals de cara a posar en marxa el seu propi museu que es materialitzaria, com hem vist, pocs anys després.
Com a mecenes i promotor va endegar una sèrie de convocatòries artístiques, que celebrava a la seva galeria, Mundi-Art, algunes amb la intenció de convocar-les periòdicament —malgrat que aquesta idea finalment no prosperà—, i reuní noms ben destacats del panorama artístic espanyol dels anys seixanta i setanta, moltes de les obres dels quals passarien a formar part de la seva col·lecció.
Entre aquests certàmens destaquen la «I Bienal Internacional de Pintura», que es va celebrar del 24 d’octubre al 24 de novembre de 1967, amb 290 obres presentades; el «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea», del 20 de setembre al 20 d’octubre de 1968, amb més de 90 obres; el «I Concurso Nacional de Pintura Pueblos y Paisajes de Cataluña», celebrat del 7 al 25 d’abril de 1970, també a la galeria Mundi-Art, amb 145 obres presentades; el «I Salón del desnudo en pintura», en 1972, o el «Gran Salón de Primavera», al juny de 1974, que presentà 267 obres de pintors espanyols representatius dels últims cent anys. També sabem que, anualment, la galeria Mundi-Art, en col·laboració amb la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, organitzava la Semana del Paisaje, en què els participants, al voltant de 20 pintors, es reunien en algun lloc de Catalunya per pintar els paisatges locals. Finalment, l’any 1976 la fundació convocà el concurs Pueblos y Paisajes de España, en el qual van participar 168 artistes que presentaren 205 obres, exposades en una mostra a la galeria Mundi-Art a l’abril i al maig.
I, al marge de les exposicions monogràfiques que s’organitzaren a la seva galeria, sabem d’altres iniciatives puntuals que l’empresari patrocinà dins del món artístic, com el Concurs Fotogràfic El Pedregal, que s’anunciava en premsa al maig de 1967; la «I Muestra Volante del Coleccionismo», organitzada per l’Asociación de Coleccionistas al maig de 1968, que celebrava el primer any de vida de l’Associació, i recollia part de les obres de vint-i-vuit dels seus membres; el «I Congreso y Exposición Nacional de Coleccionismo», que se celebrà al novembre i desembre de 1969 a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona; la mostra «Pintores de Hoy en Madrid», que s’inaugurà el 27 de maig de 1970 a Mundi-Art, amb 54 obres, o el Concurso de pintura al óleo. Temas florales y de nuestras Ramblas, de l’11 al 29 de febrer de 1972, també a Mundi-Art, que exposà 138 obres.
I tenim també notícia d’un Museu Junior, que la Fundació establí o almenys pretenia establir al Museu Estrada l’any 1974, que celebrava mensualment un concurs de pintura per a artistes menors de vint-i-cinc anys, projecte que no sabem si finalment es va materialitzar, encara que la convocatòria d’aquell any va sortir publicada en premsa (La Vanguardia, 13 març 1974, p. 32, i ABC, ed. Andalusia, 9 març 1974, p. 58).
Estrada Saladich va tenir també la idea de crear una revista, Tahull, en la qual informaria de les tendències artístiques del moment a escala nacional i internacional (1972), que pensem que no va arribar a fer-se realitat.
En el món cultural, l’empresari exercí, entre altres càrrecs, de president fundador de l’Asociación Nacional de Coleccionistas —entitat que va desaparèixer—, soci de mèrit de l’Institut d’Estudis Nord-americans i vicepresident i soci d’honor de l’Asociación de Amigos de la Ciudad.
La col·lecció de pintura
Segons ens explica l’autor a les seves memòries (Memorias… 1962, p. 376-378), el seu afany col·leccionista va començar de jove, i col·leccionà targetes comercials, en especial d’establiments de venda al detall, segells o peces de porcellana de gossos. I ja als anys trenta es va manifestar la seva afició a la pintura, després de casar-se i començar a comprar pintures per decorar casa seva, i adquirí els primers olis. Així, comença a visitar galeries, i més tard, els estudis dels artistes. Explica que va arribar a conèixer el 80% dels estudis de pintura de Barcelona.
Suposem que les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta van ser les de més activitat col·leccionista, aprofitant les exposicions i concurs que organitzava i que li permetien adquirir moltes de les obres presentades. Les pintures les va tenir exposades a casa seva, a El Pedregar i a la galeria Mundi-Art. De fet, al juliol de 1967, un anunci en premsa avisa de la presentació d’aquesta col·lecció de pintura catalana a la galeria.
Encara que en l’article publicat a l’ABC sobre la «Muestra Volante del Coleccionismo» (4 maig 1968, p. 79), el mateix Estrada Saladich expressa el seu orgull d’haver reunit més de 400 quadres d’artistes contemporanis, la majoria catalans, no hem pogut, ni de lluny, arribar a comptabilitzar aquesta xifra. Hem de tenir en compte que el coneixement que tenim de la col·lecció de pintures es basa en l’únic catàleg publicat de la col·lecció, el del Museu Estrada d’Esplugues, obert l’any 1971 després de la restauració de la seva seu, la masia Can Ramoneda, que estigué en actiu només uns anys. Pretenia ser una recopilació de les tendències artístiques registrades sobretot a Catalunya als últims cinquanta anys, i suposem que acollia, si no tota la col·lecció, sí bona part d’aquesta. S’exposaven en total cent seixanta-cinc pintures i quinze escultures, distribuïdes en onze sales d’exposició: la sala d’Autoretrats, de gran interès pel seu contingut i nombre de peces, cinquanta-vuit; la de Marines, amb sis; la de Bodegons, amb tretze; la sala de Vanguàrdia, amb dotze; la Figurativa, amb vint; la de Noves tendències, amb onze; la d’Honor, amb una sola obra de gran mida (130 × 200 cm) de Joaquim Mir, Estany; la Premodernista, que no comptava amb cap obra; la de Paisatges, amb nou; la de Clàssics contemporanis, amb onze; la de Nus, amb catorze; el Jardí d’Escultures, on n’hi havia set, part de les cinquanta-dues escultures de la col·lecció del Museo de las Provincias; dues escales en les quals s’exposaven cinc obres a cadascuna i una biblioteca. Repartides a les sales interiors s’exposaven vuit escultures més.
Entre els autors de les pintures trobem Josep Amat, Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Rafael Benet, Alexandre de Cabanyes, Ramon Calsina, Ramon de Capmany, Ramon Casas, Antoni Clavé, Jordi Curós, Will Faber, Lluís Graner, Emili Grau-Sala, José Gutiérrez Solana, Josep Hurtuna, Francesc Labarta, Maruja Mallo, Ramon Martí i Alsina, Casimir Martínez Tarrasó, Segundo Matilla, Eliseu Meifrèn, Jordi Mercadé, Vicente Navarro, Isidre Nonell, Iu Pascual, Picasso, Ramon Pitxot, Pere Pruna, Darío de Regoyos, Joan Miquel Roca Fuster, Ramon Rogent, Pau Roig, Josep M. de Sucre, Josep de Togores, Jordi Vila Rufas o Eduard Vial Hugas, entre d’altres. Quant a les escultures, algunes de les obres exposades eren d’Alfaro, F. Barón, Venancio Blanco, Collet, García Donaire, Marcel Martí, Oteiza o Subirachs.
Josep Maria Brull i Pagès, Dona asseguda (1962-1963), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat.
Posteriorment al tancament del Museu i d’El Pedregar algunes obres es van vendre i la resta de pintures es va repartir entre el fill i els nets del fundador, tal com es troben avui dia segons les notícies amablement aportades per a aquest treball per Fèlix Estrada Mengod.
De les obres venudes tenim notícia de dues peces destacades. D’una banda, sabem d’una gran pintura de Sorolla de l’any 1908, Vuelta de la pesca. Playa de Valencia (90 × 110 cm), que va formar part de la col·lecció —de fet la fotografia apareix al catàleg del Museu Estrada, encara que no consta al llistat d’obres—, que fou venuda per l’empresari a començament dels anys setanta. D’altra banda, sabem d’una pintura de Salvador Dalí, Les gales de Portlligat (160 × 190,5 cm), que arribà a la col·lecció l’any de la seva realització, el 1973, fruit del compromís del pintor amb Estrada Saladich de vendre-li una obra expressament realitzada per al seu museu, acord que es va signar un any abans, i que es va subhastar a Sotheby’s de Nova York l’any 2011
Charles Henry Collet Colomb, Tronc africà (1966), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat
La col·lecció d’escultura
Per parlar de les escultures hem de referir-nos necessàriament al Parc-Museu El Pedregar, situat a la finca que adquirí l’empresari a Bellaterra l’any 1952. Durant anys va estar treballant-hi amb entusiasme, tant en la residència que contenia com en els terrenys de la finca fins que el convertí en una mena de parc temàtic que inaugurà com a institució cultural l’any 1964, seu de la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, visitable els primers diumenges de mes. Entre els espais enjardinats amb llacs artificials i una vegetació exòtica i exuberant, en els quals hi havia fins i tot un jardí japonès amb una pagoda, es disposaven al voltant de cent escultures de grans dimensions, d’escultors dels anys cinquanta-vuitanta del segle xx, que l’empresari anomenà Museo de las Provincias, ja que la idea era que cadascuna de les grans obres representés una província espanyola; fins i tot va intentar que l’escultor de cada obra fos nascut o resident a la província representada. Una bona part de les escultures les adquirí al «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea» que l’empresari organitzà l’any 1968, i la resta les adquirí en altres exposicions o a través de visites directes als escultors. També hi havia peces de mida més petita que s’exposaven a la casa i al Museu Estrada
A la mort de l’empresari, la Fundació Cultural va subsistir uns anys però aviat el parc-museu va tancar al públic i la família decidí finalment donar les escultures al poble d’origen d’Estrada Saladich, Monistrol de Calders, amb l’única condició que el tractament de les peces, el desmuntatge, el transport i el muntatge final anés a càrrec de l’Ajuntament de Monistrol.
La donació es formalitzà al maig de 2005 i a partir d’aquell moment es produí el trasllat de 38 de les escultures que es van distribuir per tot el traçat del poble, que es convertí en un museu a l’aire lliure. Les obres donades, segons l’Acta de la Sessió Ordinària del Ple de l’Ajuntament de Monistrol de Calders de data 5 de maig de 2005, són les següents: La família (1952?), grup escultòric en relleu mural de Sebastià Badia i Cerdà; Flames (1970?), de Francisco Barón Molina; Dansa esportiva (1964), d’Antoni Boleda Ribalta; Dona asseguda (1962-1963) (figura 5) i Xiquets de Valls (1968), de Josep Maria Brull i Pagès; Maternitat peruana (1965?), de Jacinto Bustos Vasallo; Venus del mar (1968), de Josep Canals Gual; Dama (1965?), de José Carrilero Gil; Vent (1973), de Cocomir (José Vicente Corominas); Mèntor i Telèmac (1965?), Monòlit (1965?), Tronc africà (1966) (figura 6), Dona de Conca (1966?), Símbols (1968?), Música i vent (1968?) i La trampa (1970?), de Charles Henry Collet Colomb; Mirant els estels (1963), d’Emili Colom Comerma; La unió (1974), de Francesc Colomer Garrigó; Santa Teresa (1965) i Arias Gonzalo (1965?), de Tomás Crespo; La verema (1968?) i Diàleg (1970?), de Joaquín García Donaire; Superfície esfèrica (1969), de Vicente Larrea Gayarre; Descans (1963?), de Lluís Montané Mollfulleda; Miner (1968?), de César Montaña García; La puntaire (1965?), de Benjamín Mustieles Navarro; Saragossa creix (1970), d’Ángel Orensanz Zabal; Aiguadera (1968?), de Jesús de Perceval; Dona del camp (1965?), de Josep Piqué Iserte; Bailaora (1968), d’Amadeo Ruiz Olmos; Cinta esfèrica (1970), d’Enrique Salamanca; Joventut (1963), de Margarita Sans Jordi; Tocho, de Javier Sauras; Ballant damunt les ones (1975), de Joan Serafini Masdeu; Vaca, d’Eudald Serra i Güell; Toscadeiro (1973), de José Sobrado Balboa; Centre (1974), de Salvador Soria Zapater, i La pastora (1963), de Ferran Ventura Rodríguez.
Algunes de les obres que sabem que estaven a El Pedregar però que no van anar a Monistrol són: Segador (1970), de Venancio Blanco Martín; Gat (1970?), de Tomàs Bel i Sabatés; Cangur (1962-1963), de Josep Maria Brull i Pagès; Gos dogo (1970?), d’Emili Colom Comerma; Composició geomètrica (1970?), de Francesc Colomer Garrigó; Os polar (1975), de Josep Garriga Sauló; Solar (1965) i Beby (Monolit Estela) (1975), de Marcel Martí i Badenes; La recolecció (1965?), de José Planes Peñalver; Mans (1968), de Pablo Serrano Aguilar; Senglar (1970?), Pingüí (1970?), Girafa (1970?) i Abstracció (1992), de José Sobrado Balboa; Pedestal-Noé (1960), Quatre barres (1962), Cap Venus de Peníscola (1968) (després, com Catalunya 1968 passà a la col·lecció del Banc Sabadell) i Homenatge a Leonardo (1968-1972), de Josep Maria Subirachs, o La Mamaroca (La ben plantada) (1967), de Francesc Torres i Monsó, entre d’altres. De la major part no en tenim notícia de la localització; suposem que es van vendre i potser algunes peces estiguin encara en possessió dels descendents de Fèlix Estrada Saladich.
A l’acte va assistir l’ambaixador del Japó a Espanya
Segons publicava l’Hoja de Lunes, el dia 25 de maig de 1965 s’inaugurà un jardí japonès a El Pedregal, parc museu de Mobles la Fàbrica, situat al carrer Apel.les Mestres, 11 de Bellaterra, propietat del senyor Estrada Saladich.
El jardí japonès, a la inauguració del qual va assistir-hi l’ambaixador del Japó, va estat el resultat d’una visita feta al Japó pel senyor Estrada. La realització està d’acord amb l’estil japonès més exigent i amb diverses atraccions, com són la gran cascada, la pagoda, el pont penjant, l’artística gruta, amb una gran selecció de pedres i plantes exòtiques del país.
Venda dels terrenys d’El Pedregar
L’any 2017 es varen vendre els terrenys d’El Pedregar i les escultures del parc les va rebre l’Ajuntament de Monistrol de Calders qui comptarà abans de l’estiu amb les 38 escultures permanents de grans dimensions al seu nucli urbà i voltants, donades per la Fundació Privada Fèlix Estrada Saladich i amb un centre d’interpretació que s’instal·larà a la casa de la Mestra. Així ho va explicar en roda de premsa l’alcalde de la població, Ramon Vancells, el picapedrer Jaume Sala, el conseller municipal de Cultura, Gustau Erill, i la coordinadora del grup de treball de cultura i restauradora, Alba Morell.
Monistrol de Calders es va convertir, segurament, en un dels municipis del món amb més proporció d’escultures per habitant: 38 per 700 habitants, a menys de 20 habitants per peça artística.
Es tracta d’un llegat important que ha canviat la fesomia del municipi del Moianès de poc més de 700 habitants i suposa un atractiu artístic afegits als seus atractius naturals i gastronòmics. Els veïnat i els visitants gaudeixen de l’art repartit per tot el poble, i el Centre d’Interpretació que va dissenyar cinc itineraris pel traçat urbà i els seus entorns per gaudir de les escultures. En aquest punt, a més a més, es mostra informació de cada peça així com esbossos fets pels artistes abans d’esculpir-les.
Fèlix Estrada Saladich va néixer el 1901 a Ca l’Estrada, a Monistrol de Calders, on hi va passar la major part de la seva infantessa i joventut. Quan va ser adult es va traslladar a viure a Bellaterra on, després de diversos viatges als Estats Units, hi va fundar l’empresa de mobles La Fàbrica, la més popular de les seves iniciatives empresarials. Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, a El Pedregar de Bellaterra. Precisament la parcel·lació i venda d’aquest terreny al Vallès, després de la mort l’empresari i col·leccionista, ha provocat que les 38 obres viatgin al poble d’on Estrada Saladich era fill i on també és enterrat.
El Carrer del Topazi de Bellaterra té uns 130 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Tulipa. A les seves plaques apareixen dibuixades les fulles d’alzina (Quercus ilex) i Roure martinenc (Quercus pubescens)
Placa del Carrer Topazi de Bellaterra
Topazi és un mineral que cristal·litza en el sistema ortoròmbic, en cristalls prismàtics molt grossos (fins i tot d’un pes superior a 100 kg). També es presenta en masses de gra fi o gruixut. La seva densitat oscil·la entre 3,5 i 3,6 i augmenta amb el contingut de fluor. Té un esclat de vidre. És incolor o blanc, però també pot presentar-se en cristalls transparents de color blau o groc clar, i poques vegades rosats. Els exemplars transparents són tallats com a pedres precioses, però hom ven també com a pedres precioses topazis amb una gran quantitat de quars groguenc. Hom el pot trobar a les pegmatites i venes quarsíferes i també a les cavitats dels granits i riolites. A Minas Gerais (Brasil) hi ha cristalls de topazi de 30 cm, i més, de diàmetre. Hom n’ha trobat als Països Catalans, a Tarragona.
BELLATERRA.CAT 