Laura Batalla i Aymamí creu que es desaprofita el potencial de persones del veïnat que no tenen cap fita política, sinó que lluiten per una Bellaterra millor. La vocal d’Esquerra conclou: “no se de què ens serveix l’EMD”, tot encoratjant el veïnat a lluitar perquè aquesta situació canviï i “tenir una Bellaterra més digna”.
Laura diu que en breu comunicaran el nom del seu substitut/al com vocald’ERCde Bellaterra
Laura Batalla i Quim Oltra d’ERC de Bellaterra 📷 ARXIU
Dimissió de Laura Batallai Aymamí
Un cop feta la votació d’aquest matí al Ple de Bellaterra, Laura Batalla ha anunciat la seva dimissió com a vocal de la Junta Veïnal en representació d’ERC.
Laura Batalla assegurava aquest matí que va entrar a l’EMD fa uns 6 -7 anys amb “ganes de treballar”, però que es va torbar amb una EMD “presidencialista” on l’oposició té molt poca capacitat de participar en les decisions tot i la voluntat de servei que es pugui tenir.
Laura Batalla creu que es desaprofita el potencial de persones del veïnat que no tenen cap fita política, sinó que lluiten per una Bellaterra millor. La vocal d’Esquerra conclou: “no se de què ens serveix l’EMD”, tot encoratjant el veïnat a lluitar perquè aquesta situació canviï i “tenir una Bellaterra més digna”.
Des d’ERC, Laura Batalla insistia en la crítica a la falta de participació, tot lamentant que el govern bellaterrenc hagués dit que volia aprovar l’informe signat per Riba, per unanimitat, però remarcava que per això cal deixar que l’oposició participi en la seva redacció.
Des de Bellaterra.Cat agraïm a Laura Batalla i Aymamí tota la feina feta pel bé del veïnat de Bellaterra
LLUIS TORRES| Josep Maria Riba, ha convocat el ple de la Junta del Veïnat de Bellaterra, a les 08:00 hores del 7 de gener de 2026, perquè l’informe de l’EMD, que ha de signar, per l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès, i que s’ha d’enviar al la Generalitat de Catalunya el mateix dia 07/01/2026, i hagi temps per incorporar possibles esmenes del veïnat.
“Esperem que la retransmissió en directe a través del canal oficial de l’EMD Informa de Youtube, no segueixi censurant les imatges de veïnat assistent a la sala del ple, com sempre s’ha fet des de que Riba presideix l’EMD de Bellaterra”.
Veïnes de Bellaterra brindant per la recollida d’unes 450 signatures del veïnat 📷 CEDIDA
Elisenda de Clascà, advocada i veïna de Bellaterra s’ha ocupat molt activament, recollint unes 450 signatures, que permetran modificat l’informe oficial signat per en Riba.
‘Des del 2022, les propines pagades amb targeta de crèdit en cafeteries i restaurants de Franca estàn exemptes d’impostos. Es va parlar de derogar aquesta mesura, però davant les protestes del sector, el govern va fer marxa enrere. Aquestes petites quantitats deixades per al servei representen un complement benvingut als ingressos i una característica atractiva”.
Cambrer a un bistro de París 📷 INA
Durant diversos mesos, el govern francès havia considerant tornar a gravar les propines a partir del gener de 2026. Aquest anunci havia provocat descontentament entre el personal i els propietaris de restaurants i cafeteries, que les consideren una característica atractiva en un sector amb dificultats per contractar.
Les propines pagades amb targeta de crèdit en cafeteries i restaurants estan exemptes d’impostos des del gener de 2022.
Aquesta exempció fiscal, anunciada per Emmanuel Macron el setembre de 2021, tenia com a objectiu augmentar l’atractiu d’un sector amb dificultats. L’anunci va ser ben rebut en aquell moment. «Aquestes són unes excel·lents notícies, perquè les propines són part del que fa atractives les nostres professions», va declarar Didier Chenet, president del GNI, el sindicat de propietaris d’hotels i restaurants independents, i va afegir que «ara que tothom paga amb targeta de crèdit o a través d’aplicacions, sovint no tenim canvi per afegir de tres a cinc euros pel servei. Quan tinguem l’opció de deixar una propina al compte, serà molt més fàcil». Davant d’una oposició generalitzada, els membres del parlament van votar a l’octubre de 2025 per ampliar l’exempció fiscal de les propines fins al 2028, mitjançant una esmena proposada per Laurent Wauquiez, líder del partit Les Républicains (grup de la Dreta Republicana a l’Assemblea Nacional).
No obstant això, a causa de la manca de votació sobre els pressupostos de l’estat, s’espera que el govern, segons Franceinfo, publiqui un text al Diari Oficial per ampliar aquesta exempció de les cotitzacions a la seguretat social per als empleats que guanyen fins a 1,6 vegades el salari mínim.
Donar propina és opcional a França, però obligatori als EUA (entre el 15 i el 20% de la factura).
Si bé avui dia només es suggereix, a mitjans dels anys setanta era una mica diferent. En aquell moment, es recomanava fermament pagar propina, ja que incloïa el concepte de “servei“. I com veureu a l’arxiu antic disponible a la part superior d’aquest article, extret del número del 16 de juliol de 1976 de la revista “Vendredi”, era una mica complicat tant per als clients com per als professionals navegar pel sistema. Una investigació duta a terme pel periodista Jean-Marie Perthuis en diversos bars i restaurants de la capital aclareix una mica el tema.
Al plató, va entrevistar primer un representant del sindicat CGT sobre aquesta pràctica de llarga data. Per a ell, estava clar: el client havia de pagar absolutament pel servei, “fins i tot si el tracten com una porqueria“. Segons la seva opinió, la responsabilitat de la qualitat del servei requeia en l’empresari, que havia de contractar prou personal. Per tant, no era responsabilitat dels empleats recollir els trossos.
Un sistema complex i pervers
Més tard, en un cafè, el periodista es trobaria amb la complexitat, però també amb la perversitat, del sistema. Els conceptes de “servei” i “propina” no estaven gaire clars. La norma era deixar una quantitat composta pel càrrec per servei (obligatori) i la propina (opcional). De l’import total que quedava a més del compte, una part, entre el 10 i el 15%, cobria realment el servei, cosa que no s’entenia de la mateixa manera que avui.
A això s’hi afegia la complexitat de la redistribució de les propines al personal després del servei, en funció dels seus respectius càrrecs. Un veritable maldecap, ja que calia determinar el percentatge del total a distribuir en funció de la classificació laboral (cambrer, cap de cambrers, etc.). Un veritable desastre que no garantia una vida digna, sobretot per als temporers. “Fora de temporada, ens morim de gana!”, afirmava un d’ells. Ell, però, estava millor que els seus homòlegs de temporada, perquè al final del dia, en establiments concorreguts o de luxe, la part de la propina podia equivaler a una suma còmoda. Una realitat que va confirmar amb un somriure de complicitat, reconeixent que “es guanyava molt bé la vida”.
En aquests establiments populars, on les propines eren lucratives i garantides, també hi havia de vegades una pràctica poc agradable: “comprar el davantal“, és a dir, pagar per sota la taula per assegurar-se un bon seient en un establiment prestigiós. “No és gaire ètic… si pagues un suborn, et donen un bon seient“, es lamentava un cambrer. Aquest era un dels efectes perversos de donar propina.
“Tot servei mereix un pagament, així que deixem propina”.
En qualsevol cas, ningú qüestionava la pràctica de donar propina, per complicada que fos. El propietari del cafè entrevistat a continuació va ser categòric: “Tot servei mereix un pagament, així que deixem propina per compensar el servei prestat i per agrair al client la manera com es va proporcionar”.
És obligatori donar propina?
Tanmateix, va lamentar que es deixés a la discreció del client: “Alguns clients ens deixen propina i altres no. Si no volen deixar-te propina, no hi pots fer res. No els traurem el canvi de la butxaca“. Va concloure la seva explicació aclarint la diferència entre “servei obligatori” i “propina opcional“. Hauria preferit que la propina fos similar a la quota de llicència de televisió que pagava cada propietari de televisió, “tant si t’agrada el programa com si no, és obligatori!”.
A França, des del decret del 27 de març de 1987, relatiu a la informació al consumidor sobre els preus, s’entén que els preus inclouen impostos i servei (aproximadament el 15% del preu total), però encara és habitual deixar propina a més de la factura.
Les propines avui dia
El 2017, el 96% dels francesos van declarar que deixaven propina, sobretot durant les vacances. El 2025, una enquesta de la CSA va mostrar que el 83% dels francesos van declarar que deixaven propines (sovint, de vegades o rarament), un augment de 6 punts percentuals des del 2021. Es podria pensar que aquests extres són cada cop menys freqüents i menors en cafeteries i restaurants. Tanmateix, segons un estudi publicat el setembre del 2025 per Lightspeed, una empresa que publica programari de pagament i caixa per a restaurants i comerços al detall, els francesos són els més generosos pel que fa a les propines, amb una mitjana de 4,70 euros.
“Segons la comissió que promou l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, estem ja al final del procés. Per ara l’Ajuntament de Sant Cugat guarda silenci, si més no de portes enfora, i el debat segueix servit entre aquells que diuen que és preferible canviar de poble i els que diuen que és millor negociar amb més astúcia amb l’Ajuntament de Cerdanyola. Caldria saber, per tant, les condicions de l’annexió i, en cas que el procés deixara l’EMD pel camí, valorar si és preferible tindre un Consell de Barri que suposaria un empitjorament de la capacitat de decisió. I, si sí que s’aconsegueix mantindre l’EMD, cal ser conscients de les oportunitats i esculls amb l’Ajuntament de Sant Cugat, que tot i tindre més confiança amb l’EMD de Valldoreix que no el de Cerdanyola amb l’EMD de Bellaterra, té deures pendents com ara renovar el conveni econòmic i competencial o resoldre què passarà amb el cost del transport urbà mentre l’Àrea Metropolitana (AMB) no assumisca el contracte de Valldoreix. Tot suposant que, finalment, sí que es culmina el procés d’annexió”.
LLUIS TORRES|Per l’interès que té com exemple pel veïnat de Bellaterra, compartim l’article de Jordi Pascual Mollá, periodista i cap de redacció d’elCugatenc de Sant Cugat del Valles.
Periodista i cap de redacció d’elCugatenc.
La proposta d’annexió de Bellaterra a Sant Cugat té alguns interrogants i un dels més significatius és si l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) es mantindria en cas de culminar-se el procés. No tinc cap dubte que la majoria de persones que volen canviar de municipi pretenen mantindre l’autogovern però, en cas de no aconseguir-ho, potser hi ha qui es planteja que Bellaterra podria esdevindre un Consell de Barri més, com els que Sant Cugat ja té a les Planes, la Floresta, Mira-sol, el Centre i Volpelleres. Seria una bona solució?
Per a respondre a la pregunta ens cal saber els límits d’aquests òrgans. Els Consells de Barri són òrgans de participació i, per tant, a diferència del Ple d’una EMD, no són vinculants. Els de Sant Cugat no s’assimilen als districtes de Barcelona, que tenen pressupost propi. Els consells santcugatencs són un espai de consulta i participació ciutadana en què es fan propostes i queixes, es creen grups de treball i s’impulsen algunes iniciatives. Ara bé, si el govern municipal de torn no està d’acord amb les propostes que sorgeixen dels consells, pot aturar-les, normalment revestint la negativa amb criteris tècnics.
Anys enrere, els Consells de Barri tenien diners de lliure disposició, és a dir, una reserva pressupostària que es guardava per a cada barri amb una part de despesa ordinària i una d’inversió, de manera que cada Consell escollia quines iniciatives impulsar. Era la forma d’impulsar algunes de les propostes veïnals que mai es concretaven però aquest funcionament també té un interrogant pel que fa a la legitimitat democràtica: com que decidia el Consell, es podia donar la circumstància que un percentatge ínfim acabara escollint un projecte per al barri.
És el mateix problema que presenten els pressupostos participatius, des del mandat passat territorialitzats per substituir els diners de lliure disposició. Ara els ciutadans de cada barri poden votar uns projectes a impulsar mitjançant els pressupostos participatius. La crida és més oberta i, per tant, té una legitimitat democràtica més gran però quan els percentatges de participació no s’enfila gaire –un 4% a la darrera edició– també cal preguntar-se la legitimitat del resultat. Només a la Floresta la participació és més significativa de forma continuada, amb un 10,5% en la darrera edició.
La participació baixa pot portar xocs de legitimitats. Quan al barri del Monestir – Sant Francesc es va escollir fer un amfiteatre als Jardins del Vallès, tot i haver aconseguit la valoració tècnica i els filtres per a consensuar la proposta, un grup de veïns de l’indret on s’havia de fer l’amfiteatre es van mobilitzar en contra. Ni tan sols s’havien assabentat de la convocatòria dels pressupostos. Al final el projecte es va fer amb menys capacitat però ja va nàixer viciat i ara l’amfiteatre acull pocs actes. L’impuls de projectes en base a la participació també suposa puntualment trobar esculls per la manca d’una validació tècnica acurada de cada proposta. A les Planes, per exemple, es va proposar fer una tirolina que mai s’ha arribat a instal·lar per incompatibilitat amb el parc natural de Collserola.
A més, com que els Consells de Barri no són òrgans polítics amb capacitat de decisió, els pressupostos participatius acaben vehiculant algunes propostes de manteniment i millora que l’Ajuntament no executa de forma ordinària. Constantment hi ha el debat sobre si arranjar una vorera, un tram de carrer o les marquesines dels autobusos –per posar exemples aleatoris– s’ha de vehicular a través dels pressupostos participatius o hauria de ser una obligació de l’Ajuntament. Els consells acaben vetllant pels projectes dels pressupostos participatius i d’altres però, en no ser vinculants, troben els límits de no ser una administració amb competències.
aprovar a ratificar al Ple municipal i elecció directa del president.
La negociació no va arribar a bon port i les reformes dels reglaments –participació i dels consells de barri– no van satisfer les peticions veïnals. Al final del camí, una nova onada de veïns descontents es van apartar de l’òrgan de participació, deixant un Consell operatiu però amb menys efervescència que en el moment en què el veïnat pretenia jugar amb els límits reglamentaris i legals dels òrgans de participació. No és que el Consell ara no siga operatiu sinó que seguix encotillat als límits de la participació ciutadana. En resposta, una part del veïnat ha impulsat l’Ateneu Popular de la Floresta.
Segons la comissió que promou l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, estem ja al final del procés. Per ara l’Ajuntament de Sant Cugat guarda silenci, si més no de portes enfora, i el debat segueix servit entre aquells que diuen que és preferible canviar de poble i els que diuen que és millor negociar amb més astúcia amb l’Ajuntament de Cerdanyola. Caldria saber, per tant, les condicions de l’annexió i, en cas que el procés deixara l’EMD pel camí, valorar si és preferible tindre un Consell de Barri que suposaria un empitjorament de la capacitat de decisió. I, si sí que s’aconsegueix mantindre l’EMD, cal ser conscients de les oportunitats i esculls amb l’Ajuntament de Sant Cugat, que tot i tindre més confiança amb l’EMD de Valldoreix que no el de Cerdanyola amb l’EMD de Bellaterra, té deures pendents com ara renovar el conveni econòmic i competencial o resoldre què passarà amb el cost del transport urbà mentre l’Àrea Metropolitana (AMB) no assumisca el contracte de Valldoreix. Tot suposant que, finalment, sí que es culmine el procés d’annexió.
Elisenda de Clascà, advocada i veïna de Bellaterra
LLUIS TORRES| Passejant pel centre de Bellaterra hem trobat una taula amb la nostra veïna, l’advocada Elisenda de Clascà, recollint signatures del veïnat de Bellaterra, i ens diu que ara és el moment, i només tenen fins el dia 4 de gener de 2026, per presentar una instància per annexió de Bellaterra a Sant Cugat. Segons diuen en aquesta població amiga, ens volen annexionar com barri, però sense l’EMD. Recordem que l’any 2019, el 62% del veïnat del cens oficial de Bellaterra va fer-ho incloent el proper clot de Can Fatjó dels Aurons. La Generalitat, una vegada hagi rebut els expedients de totes les administracions locals, té 6 mesos per pronunciar-se i saber si accepta l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès. Guanyarà la democràcia?
Elisenda de Clascà, advocada i veïna de Bellaterra
“Bellaterra fa més d’una dècada que treballa per resoldre una situació territorial que tots hem viscut en el nostre dia a dia. No es tracta d’anar contra ningú, sinó de defensar una idea senzilla: que el futur del nostre poble disposi de coherència territorial” .
Arribem a un punt clau del procés. Un moment en què el nostre suport pot marcar diferència i permetre que la Generalitat escolti la veu de Bellaterra: la veu dels seus veïns. Cerdanyola proposa negociar un conveni, però, si ara no conseguim un informe favorable de la Generalitat, ¿quina motivació tindrà Cerdanyola per escoltar-nos?.
La EMD de Bellaterra s’ha posicionat en favor del Conveni, en contra del que varen votar els veïns, i exigeix la EMD per passar a Sant Cugat, cosa que pot fer descarrilar l’expedient d’annexió.
Elisenda de Clascà, advocada veïna de Bellaterra
DOCUMENT QUE ESTÀ SIGNANT EL VEÏNAT DE BELLATERRA:
“La decisió de la Generalitat obeïa, segons fonts de la Conselleria de Salut, a no distanciar-se del que passava a la resta d’Espanya en relació amb el tabac, i a la voluntat del Govern català de no endurir de forma unilateral des de Catalunya el veto de fumar”.
El pianista Radu Lupu fumant pipa al restaurant La Taula de Barcelona|ARXIU
La Conselleria de Salut va descartar l’any 2006 —després de quatre anys de mantenir oberta l’opció— prohibir el tabac als bars i restaurants de menys de 100 metres quadrats de superfície. Aquest sector agrupava el 90% dels bars –en el 85% es permet fumar– i més del 70% dels restaurants, que també han autoritzat el tabac de forma majoritària.
La decisió de la Generalitat obeia, segons fonts de Salut, a la decisió de no distanciar-se del que passa a la resta d’Espanya en relació amb el tabac, i a la voluntat del Govern català de no endurir de forma unilateral des de Catalunya el veto de fumar.
La Generalitat tenia competències per impulsar una llei autonòmica que prohibia fumar en tota mena d’establiments, inclosos els bars petits, als quals la llei espanyola va deixar l’opció d’escollir si permetien o no el tabac.
Aquest pas legal, no obstant, l’ha va declinar el Govern davant la dispar, i fins i tot irregular, aplicació que la llei antitabac estava tenint en diverses comunitats espanyoles. Madrid i el País Valencià incomplien obertament la norma en diversos dels seus articles.
Catalunya va estar, des de la seva promulgació el 2004, la comunitat que va acatar la llei més estrictament. Encara que els portaveus de Salut van tornar a fer servir l’expressió “de moment” a l’alludir el tema, el veto al cigarro en tots els bars no figura en el projecte de decret que regula tot el que faltava per concretar en relació amb la venda i les retolacions sobre el tabac. Aquest era, en definitiva, el moment en què s’esperava el pronunciament definitiu de la Generalitat sobre un aspecte –el de la impossibilitat de prendre cafè en un bar sense respirar fum de tabac– que va estar criticat pels col·lectius mèdics i altres sectors socials.
EL NEGOCI
Els gremis de restauració catalans, no obstant, sempre és varen oposat a qualsevol enduriment de la llei espanyola antitabac, que consideren excessiva. La norma, contra el que temia el sector durant quatre anys, no va afectat el seu volum de negoci.
“El nou decret obligava que els locals en què estigués prohibit fumar ho indiquessin a la porta amb un rètol situat en un espai visible”.
“En els que permetin el tabac en algunes zones s’haurà d’advertir, també a l’entrada, que no està permesa la presència de menors de 16 anys en aquests espais. Els adolescents, en canvi, sí que poden entrar als bars petits on es pot fumar”.
EL PLANETA REBEL
Les sales de festes varen de retolar que no es permet el tabac en els horaris en què el local es destina a festes per a menors d’edat. Aquest punt va estar criticat per la federació que agrupa els locals recreatius, que addurexien l’aspecte “discriminatori” d’aquella mesura si es comparen amb els bars petits.
Llei antitabac d’Espanya del 2006
Es coneix com a llei antitabac d’Espanya de 2006 a la Llei espanyola 28/2005, de 26 de desembre, el nom complet de la qual és Llei de mesures sanitàries davant del tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac. Va entrar en vigor l’1 de gener del 2006, encara que alguns aspectes de la llei no van entrar en vigor fins al setembre del 2006 i el gener del 2007, i la mesura més important del qual és la prohibició de fumar en llocs on fins a aquesta data estava permès, com els llocs de treball (tant públics com privats) o els centres culturals. Va ser modificada substancialment per la Llei 42/2010, del 30 de desembre del 2010, que va estendre la prohibició de fumar a qualsevol tipus espai d’ús col·lectiu. La llei del 2006 distingia zones on estava “totalment prohibit fumar”, i espais on es podia fumar si s’habilitava una sala especial de fumadors. Les comunitats autònomes eren les responsables de vigilar el compliment d’aquesta llei, establerta dins del Conveni marc per al control del tabac, a més de tenir la competència per al desenvolupament normatiu de la Llei. El PSOE van plantejar al seu moment, normes pròpies que la suavitzaven o van crear una normativa d’aplicació, règim d’inspeccions o règim sancionador, cosa que de facto va portar a no fomentar des dels poders públics el compliment de la Llei. La llei antitabac no podia ser modificada en sentits menys restrictius (a la baixa) per les comunitats, sinó només al contrari.
Llei antitabac 2 gener 2011
Es coneix com a Nova llei antitabac o Llei antitabac 2011 la llei espanyola que va entrar en vigor el 2 de gener del 2011 impulsada per la ministra de sanitat Trinitat Jiménez García-Herrera durant la segona legislatura de la Generalitat la prohibició de fumar a qualsevol tipus de local tancat obert al públic: bars, restaurants i discoteques lliures de fum. Aquesta prohibició també afecta els edificis constituits en règim de propietat horitzontal (comunitats de propietaris) o vertical (un únic propietari). També està prohibit fumar als recintes dels parcs infantils i zones de joc per a la infància. Només hi ha unes quantes excepcions, però en general es pot parlar de “prohibició total”, el que iguala la legislació espanyola a les més avançades en aquesta matèria com poden ser l’estaunidenca, l’alemanya o la britànica.
BELLATERRA.CAT 