Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/09/2025

Bellaterra, 16 de setembre de 2025

Can Edo va obrir les portes el 1967
📷 Cedida Família Edo

FRANCISCO EDO VILLANUEVA

Pel seu nom complert és poc conegut però si diem CAN EDO el coneix tothom. Va neixer l’any 1923 a Terol, un petit poble anomenat Puerto Mingalbo, per tant és «manyo de terra endins, més a prop dels Amantes que de la Pilarica un xic apropant-se a terres de Castelló. La seva infantesa la va passar a Villarreal al costat mateix de Castelló ciutat.

L’any 1947, quant té 24 anys, arriba a Catalunya. El seu primer treball en terres catalanes és la de pagés a Can Miró», és a dir, que podem dir que entra a Catalunya per Bellaterra. Poc temps després, troba a Sabadell a la Rosa, sabadellenca de neixament amb la que emmarida l’any 1948 concretament el 8 de Desembre. S’installaà a Bellaterra i ben aviat li neix la primera filla, la Maria Rosa que arriba a aquest món un 8 d’octubre corrent l’any 1949. Francisco és un home que lluita davant les dificultats. Casat i amb una filla es posa a treballar per diversos propietaris fent jornals, mentre la seva dona li dóna un bon suport treballant a hores i fent treballs de neteja a váries torres del sector. Una oportunitat sembla obrir-li un futur més clar.

El matrimoni Edo entra com a masovers a la finca dels senyors Cottet, a prop de Can Casas al costat de la Plaça de Maragall. El senyor Cottet li ofereix un lloc de treball en una empresa del ram tèxtil, feina que farà durant cinc anys però sense deixar l’oportunitat de seguir netejant jardins i aconseguir uns ingressos atípics amb els que pot afrontar les necessitats de la seva familia.

Quant ell creu que ha arribat el moment, es dedicà plenament a la jardineria; és quan s’instal·là al seu actual domicili del carrer Lleó XIII. Deu anys va fer de jardiner i a la fi va obrir una petita tenda de queviures per donar servei a la gent del sector sud de Bellaterra sempre oblidada degut a que els dos establiments que subministraven aliments els agafava força lluny.

Això dels queviures no li va funcionar gairebé, va ésser en aquells moments quant animat per petites comandes en el seu establiment com entrepans i d’altres van decidir montar un petit restaurant, sense cap tipus de pretensions.

La década compresa entre els anys 1965 i 1975 van ésser de sacrificis amb moltes dificultats que només van poder ésser superades amb l’unió i comprensió de tota la seva familia.

En Francisco ja tenia aleshores dues filles, doncs l’any 1960 li va neixer la Maria Montserrat. En els últims dotze anys el restaurant ha sofert diverses modificacions introduint-hi millores tant en el servei com en les instal·lacions.

Podríem dir que per fi en Francisco a aconseguit una seguretat de futur feta a pols entre tots els seus. Té un servei força complert i només durant l’hivern es permet tenir un dia de festa a la setmana: els dijous.

Els tres néts que tenen la Rosa i el Francisco són com la prolongació futura de tot allò que avui tenen, a base de “sangre, sudor y lágrimas” com déia els anys 1945 el primer ministre anglès Sir Winston Churchill.

En Francisco no dóna per acabada la seva tasca, fins i tot té en projecte una petita ampliació del seu habitatge i donar-li major projecció al restaurant, fent-hi noves instal·lacions amb millors condicions per als seus clients.

Ara, veurem si els actuals Ajuntaments democràtics lliurement votats per el poble, són el suficientment equànims, justos i «democràtics per donar el suport a un home que, com en Francisco Edo, somnia per als seus successor que Can Edo estigui al nivell que els moments actuals exigeixen. Endavant Francisco, t’ho has guanyat sobradament, ara només et falta que la enveja es quedi a la cantonada i et sigui permès aconseguir el teu somni, un CAN EDO modern i acondicionat.

Molta sort!

*Des de 2025, Can Edo a pasat a ser el Restaurant El Somni del Boig, de Carlos de Uña, i el chef de cuina és en Juanjo Rivero

Font: L’Esquirol del Vallès, número 23, setembre/octubre de 1988

Read Full Post »

OPINIÓ✍️Sí, a Gaza hi ha un genocidi

Bellaterra, 18 de setembre de 2025

Franja de Gaza 📷 CEDIDA

Antonio Barragán Moriana (Catedràtic dHistòria Contemporània. UCO) ✍️Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 0.000). desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.

No cal dir que aquest atac diari sobre el territori palestí de Gaza, i  davant la inacció de la Unió Europea fins ara que només anuncia mesures contra Israel, ve acompanyat de l’expulsió immediata dels seus anteriors habitants, que han d’abandonar les seves terres, les seves llars, a part de la seva família, per dirigir-se a zones assenyalades per l’ocupant israelià, ja molt saturat la crueltat i propòsits genocides duts a terme pel govern de B. Netanyahu, bombardegen tant les cues atapeïdes on es distribueixen aliments, com les columnes que surten, la majoria de vegades amb incert destí, cap a zones que, precisament i amb una perversa intencionalitat han estat assenyalades per l’invasor israelià.

Sens dubte, durant molts anys, a partir del final de la Segona Guerra Mundial, l’ús del terme genocidi es mostraria com un concepte jurídic molt controvertit i de difícil ajust jurídic i polític; tampoc és estrany que fossin dos juristes d’origen jueu els polonesos Raphael Lemkin, autor i defensor del concepte fins a les seves últimes conseqüències, i Hersch Lauterpacht que s’embarquessin en un debat teòric que pretenia discernir entre el propi concepte de genocidi i el més ampli de crims contra. En els plantejaments dels dos analistes, evidentment, planejaven les polítiques d’extermini que l’Alemanya nacionalsocialista havia desenvolupat sobre les comunitats jueves europees des de finals dels anys trenta i durant la II Guerra Mundial que van desembocar a l’holocaust (Shoah) que va suposar l’extermini de, com a mínim 6 milions de jueus, comunistes, presoners de guerra, discapacitats, etc.).

El debat teòric entre aquests dos conceptes, que havia il·luminat una de les pàgines de més interès en el Dret Penal Internacional, no faria, tanmateix, que quan finalitza la guerra i en les sentències fallades en els judicis de Nuremberg que van jutjar alguns dels jerarques nazis més importants (H. Göring, R. Hess, W., H., W. de genocidi a la lletra dels seus veredictes i pronunciaments i sí, per contra, els més generals de “crims de guerra”, “crims contra la humanitat”, com si el concepte genocidi hagués estat subsumit en ells; caldria esperar algunes de les primeres resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides (1946/48) i més concretament la núm. 96 ia la Convenció de 9 de desembre de 1948 (art. II) que considerava com a genocidi “tot acte comès amb la intenció de destruir, totalment o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”

Amb ser el més important dels fets al segle XX, el genocidi sobre els jueus perpetrat per l’Alemanya nazi no va ser l’únic dels fets al segle passat. Polítiques d’extermini genocida n’hi va haver amb anterioritat i, per descomptat, després de la II Guerra Mundial, de les quals són exemples les desenvolupades per Turquia sobre la població armènia el 1915, o la de la Rússia estalinista sobre la població ucraïnesa (holodomor), en els anys centrals de la dècada dels trenta i, amb posterioritat vermells” a Cambodja als anys setanta o, finalment, els processos genocides de neteja ètnica a Bòsnia oa Rwanda, a la dècada dels noranta del segle XX.

Politòlegs, juristes, historiadors (B. Brutenau, P. Drost, I.L. Horowitz, I. Bauer etc.) han assenyalat que, en tots aquests processos d’extermini genocida que citem, com també, pensem, ocorre en el que desenvolupa l’estat d’Israel sobre la població palestina de Gaza, es conciten els 4 que suposen les pròpies condicions d’existència: objectius, grau d’intencionalitat, protagonistes/executors i modes concrets de la seva posada en pràctica. En el cas que ens concerneix ara, el genocidi palestí és evident que l’objectiu de l’estat d’Israel no és cap altre que eliminar de la faç dels territoris de Gaza i Cisjordània el poble palestí; quant al grau d’intencionalitat ni tan sols és ocultat per alguns dels mandataris actuals del govern de B. Netanyahu, del que poden ser expressius les més recents accions d’Israel sobre la pròpia ciutat de Gaza. Pel que fa als protagonistes/executors d’aquestes polítiques d’extermini és evident que l’actual govern de coalició del que formen part el Likud i altres partits de la ultradreta religiosa nacionalista i reaccionària són els responsables, en última instància, de l’aplicació d’aquestes polítiques d’extermini les quals, tanmateix, difícilment podrien dur-se a terme sense el vistiplau del sentiment. assenyalar-ho, de la posició còmplice, inexplicable i interessada fins ara de la mateixa Unió Europea, alguns dels països dels quals han mantingut vincles comercials amb l’estat d’Israel en una mena de “banalització del mal” que diria la politòloga alemanya H. Arendt i que, lluny de constituir-se en referència de suport moral, polític i logístic geopolítica mundial. Finalment, de la posada en pràctica d’aquestes polítiques genocides i de les seves formulacions maquiavèl·liques i variades tenim complerta informació cada dia, malgrat l’important esforç de l’estat d’Israel de fer callar la veu dels periodistes a Palestina, senzillament, mitjançant la seva eliminació.    

Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 20.000 nens)  a més de milers de ferits i desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.

Font: Cordópolis

Read Full Post »