El Rotary Club Sant Cugat i el Rotary Club Cerdanyola, presenten del 10 al 17 d’octubre l’exposició solidària “Unim l’Art per Erradicar la Polio, que tindrà lloc a l’Ateneul Santcugatenc (Av. de Grácia, 16, de Sant Cugat del Vallès).
Aquesta iniciativa compta amb la participació de 44 obres d’art cedides generosament per 41 artistes compromesos, molts d’ells locals però també internacionals, que sumen talent i sensibilitat per una causa global.
Objectiu i destinació dels fons
La totalitat de la recaptació per la venda de les obres es destinarà als programes de Rotary Internacional dedicats a la prevenció i lluita contra la polio, una de les causes centrals del moviment rotari, organització fundada fa 125 anys. Mitjançant aquesta acció, Rotary Club Sant Cugat i Cerdanyola vol contribuir a la consecució d’un món lliure de polio. Una malaltia que encara és vigent i molt perillosa per la salut.
Acte de cloenda
L’exposició es clourà amb un acte especial el divendres 17 d’octubre a les 19:00 h a l’Ateneu Santcugatenc, amb la presència de l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, els artistes i els col-laboradors que ho han fet possible.
Serà una bona oportunitat per conèixer els artistes, valorar les obres i compartir un moment de reconeixement i solidaritat.
Dades de contacte i informació
Quan: del 10 al 17 d’octubre
Lloc: Ateneu Santcugatenc, Av. de Gràcia, 16, Sant Cugat del Vallès
Cloenda: divendres 17 octubre, 19:00 h
Catàleg complet i artistes: Disponible online: enllaç al catàleg:
Organitza: Rotary Club Sant Cugat del Vallès i Rotary Club Cerdanyola.
Collabora: Ateneu Sancugatenc, HP Sant Cugat, Mes Marcs, Mallol Estragués i Ajuntament de Sant Cugat
Per a entrevistes, fotografies i més informació, contactar amb:
L’Abadia de Montserrat va anunciar ahir dimarts, dia 16 de setembre, que l’abat emèrit de Montserrat, el Rvdm. P. Sebastià M. Bardolet i Pujol, va morir a l’edat de noranta-un anys (13 de març de 1934 – 16 de setembre de 2025).
Sebastià M. Bardolet i Pujol, abat emèrit de l’Abadia de Montserrat, dedicant el llibre Història de Montserrat als bellaterrencs Angi i Francesc
El Rvdm. P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat, li va administrar el sagrament de la unció dels malalts aquest dilluns a la tarda. La seva vinculació amb Montserrat va començar de ben petit, ja que va ser escolà del 1943 al 1948. Cinc anys després, el 1953, va entrar com a novici del monestir, on va fer la professió simple el 1954 i la solemne el 1957. Finalment va rebre el ministeri sacerdotal l’any 1960. Del 1961 al 1964 va realitzar estudis de música a l’Institut Pontifici de Música Sagrada (Roma) on va obtenir el títol de Mestre en Cant Gregorià i Musicologia.
Montserrat Codina Vilaplana i Francesc Pérez Torres, rebuts a Montserrat per l’Abat Emèrit Sebastià M. Bardolet i Pujol
Durant els seus anys de vida monàstica va desenvolupar diferents serveis en el si de la comunitat, destacant el de Prefecte de l’Escolania de Montserrat de 1968 a 1977 i el de Prior de l’abadia de 1978 a 1989.
El 27 de febrer de 1989 va ser escollit abat de Montserrat i el dia 1 d’abril del mateix any va rebre la benedicció abacial, substituint així el Rvdm. P. Cassià M. Just i Riba. L’any 2000 deixà el ministeri abacial i va ser succeït pel Rvdm. P. Josep M. Soler i Canals.
En fer-vos-ho saber, amb tristesa i plens d’esperança en Jesucrist ressuscitat, l’encomanem a les vostres pregàries. El funeral, presidit pel P. Abat Manel Gasch, serà el dijous 18 de setembre a les 10.45 hores a la Basílica de Santa Maria de Montserrat.
Sebastià Bardolet i Pujol
(Torelló, Osona, 13 de març de 1934 — Montserrat, Monistrol de Montserrat, Bages, 16 de setembre de 2025)
Abat de Montserrat.
Escolà de Montserrat (1943-48), 1953, entrà com a novici del monestir, on feu la professió simple el 1954 i la solemne el 1957. Ordenat de sacerdot (1960), estudià al Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma (1961-64), on obtingué el títol de mestre de cant gregorià i musicologia. De retorn al monestir, li fou encarregada la direcció coral dels monjos, i més tard fou prefecte de l’escolania durant nou anys (1968-77). El 1977 l’abat Cassià Just el feu secretari particular seu i l’any següent el nomenà prior del monestir, càrrec que exercí fins el 1989, en què, per resignació de l’abat Just a l’abadiat, fou elegit pels monjos abat de Montserrat.
El seu abadiat es caracteritzà per la renovació de nombrosos edificis de l’abadia, entre els quals la basílica del monestir (1996). El 1997 creà la Fundació Abadia de Montserrat 2025 amb l’objecte de recaptar fons econòmics, bàsicament en el si de la societat catalana, amb vista a restaurar el conjunt arquitectònic de Montserrat i els serveis que s’hi ofereixen. Presentà la renúncia com a abat de Montserrat a l’abril de l’any 2000 i fou substituït per Josep Maria Soler i Canals
Cada 1er dilluns de mes podeu assistir alMARAGALL A CASA, creat per Josep Maria Jaumà
LLUÍS TORRES✍️”Maragall a Casa“, a la Casa Museu-Arxiu Joan Maragall de Sant Gervasi de Barcelona, és un espectacle en petit format que creà ara fa 15 anys, en Josep Maria Jaumà. La visita és a la residència on va viure el poeta Joan Maragall i la seva família, model de vivenda burgesa a cavall dels segles XIX i XX. En el seu interior es conserva el mobiliari i estances originals: saló, menjador, dormitoris… Es poden gaudir d’obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir…
Actualment és la seu de l’Arxiu Maragall, que reuneix un important fons documental sobre la figura i l’obra del poeta.
Maragall a casa és un espectacle de petit format, creat per Josep M. Jaumà a partir dels articles, els poemes i la correspondència de Joan Maragall, i que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, on l’actor Jep Barceló ens explica les vivències, els somnis i l’ideari del poeta.
Residència on va viure el poeta Joan Maragall, carrer Alfons XII, 79 (Barcelona)
Casa Museu-Arxiu Joan Maragall
Lloc: Arxiu Joan Maragall, c/Alfons XII, 79 de Barcelona (Plaça Molina).
Preu general: 15 €. Grup de 10 persones: 12 €. Estudiants: 10 €.
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
Venda d’entrades: a partir d’1h abans de l’espectacle. Es recomana la compra o reserva anticipada.
Cal ser puntual perquè un cop començat l’espectacle ja no és possible entrar.
JOSEP M. JAUMA (Reus, 1938) és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha estat durant més de trenta anys professor de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, i uns quants més a diversos instituts de secundària. A ell li devem la traducció al català d’alguns dels grans poetes moderns en llengua anglesa, com W.B. Yeats o T.S. Eliot.
INFORMACIÓ, RESERVES I CONTACTE:
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
LLUIS TORRES✍️Moltes vegades veiem antics “telèfons” amb tecles… i pensem que modernitat els telèfons de tecles als anys 50, però realment el que estem veient són intèrfons. Fins que es va generalitzar l’ús de centraletes automàtiques, els intèrfons van ser molt comuns. Compartim una publicitat de Vivó Vidal i Balasch S.L. que era una empresa de Barcelona comercialitzadora d’aquests aparells a mitjans dels anys cinquanta.
Interfons Standard Electrica S.A. 1
Juan Añino “àlies Cardé Cardé” i Mercedes, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra/Joan Fàbregas, i si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè, la telefonista, li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino, si no aportaves el número no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
VÍDEO EN CASTELLÀ DE COM FUNCIONAVA UNA CENTRALETA TELEFÒNICA L’ANY 1930 👇
Comunicar a distància, un hàbit recent
Els sistemes de comunicació a distància o de telecomunicacions formen part de la nostra vida quotidiana, del nostre univers de costums, fins al punt que sovint en fem ús sense ser-ne ben bé conscients. Per fer-nos una idea de com l’ús de les diverses formes de telecomunicació s’ha convertit per a nosaltres en una pràctica habitual, podem fer una petita comprovació. Tots som capaços de recordar —potser havent de fer algun esforç de memòria— les primeres cartes que vam escriure i que vam llegir o les primeres pel·lícules que vam veure al cinema. Intentem recordar, però, fent igualment l’esforç necessari, quines van ser les primeres trucades que vam realitzar. Segurament ningú no en serà capaç. És com si haguéssim començat a fer servir el telèfon abans de tenir plena consciència del que fèiem. Mirem de recordar el primer cop que vam escoltar la ràdio o que vam mirar la televisió. Novament serà difícil, si no impossible, fixar un record precís. Això és un indici del fet que, en la nostra societat, l’ús dels sistemes de telecomunicació és un hàbit molt arrelat, fins al punt que comencem a utilitzar-los des de la nostra tendra infantesa, i ens fa l’efecte que hem après a telefonar o a mirar la televisió amb la mateixa naturalitat amb què hem après a caminar i a parlar.
Quan una pràctica ens sembla natural, immersa en els nostres hàbits i en la nostra visió de la vida, se’ns pot fer difícil de projectar-nos mentalment en un temps en què no existia. Per a qui està avesat al telèfon, per exemple, no és fàcil comprendre veritablement la fascinació que va provocar en el moment d’aparèixer per primera vegada. Ara bé, si volem establir una perspectiva històrica del fenomen de les telecomunicacions, ens caldrà esforçar-nos per a fer-nos-en una idea, per a prendre les distàncies mentalment respecte dels nostres hàbits, per a imaginar el món sense les telecomunicacions, per a adonar-nos de com han transformat la vida humana.
Les tecnologies de la comunicació a distància, convé recordar-ho, representen una novetat històrica sorgida en una època relativament recent. Abans del segle XIX, cap societat no havia tingut la possibilitat de comunicar-se a distància només mitjançant el transport físic, en circumstàncies absolutament extraordinàries, de cartes i paquets. En aquest sentit, són excepcionals el tam-tam utilitzat en algunes regions africanes, els senyals de fum d’alguns pobles indis d’Amèrica o els complexos sistemes de senyalització lluminosa emprats durant segles a les regions costaneres de la Mediterrània per a alertar de l’arribada de naus sarraïnes. Es tracta, en efecte, d’instruments de comunicació a distància, però amb unes finalitats molt concretes i unes possibilitats molt limitades. Només serveixen per a la celebració d’alguns rituals o per a la transmissió d’una gamma restringida de missatges, com són l’alarma, la fi del perill o l’allunyament de naus o de flotes amigues o enemigues. A diferència d’aquests sistemes de comunicació excepcionals, les telecomunicacions, tal com les entenem actualment, són instruments que es poden utilitzar en tot moment; a més, serveixen per a transmetre qualsevol tipus de missatge verbal, i també dades, sons i imatges.
Joan Añino “àlies Cardé Cardé i Mercè, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra amb l’Avinguda Central (avui Av. Joan Fàbregas)
Si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè (la telefonista), li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino. Si no li aportaves el número, no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
L’Escola Industrial, va ser l’escenari de la primera trucada telefònica a Barcelona
El 1877 es va produir la primera conversa a llarga distància entre la Ciutadella i el Castell de Montjuïc
El telèfon el va inventar l’italià Antonio Meucci el 1854, malgrat que popularment es creu que va ser l’escocès Alexander Graham Bell el 1876. Només un any més tard, el 1877, es van fer a Barcelona les primeres proves amb telèfons de Bell a l’Escola Industrial, que llavors s’ubicava la Universitat Literària de la plaça de la Universitat. Aquella experiència va constar en una connexió entre dos telèfons situats en dues sales i va ser possible gràcies a un pioner de l’electrificació i la telefonia a Catalunya, Francesc Dalmau, que va ser el primer fabricant d’aquests aparells a casa nostra. Tal com relata l’antropòleg i escriptor Xaver Theros, a finals d’aquell mateix any es va dur a terme la primera conversa a llarga distància entre el Castell de Montjuïc i la Ciutadella
El Borsí de Barcelona, primer edifici amb línia telefònica
Tot i que en un inici el servei telefònic era un monopoli en mans de l’Estat, a partir del 1890 es va autoritzar l’explotació per part de particulars.
El primer edifici que va disposar de línia telefònica va ser el Borsí, que llavors allotjava el Casino Mercantil i la Borsa de Valors. I ja el 1895 es va instal·lar la línia entre Barcelona i Madrid. En aquella època, l’operadora de telefonia més gran era la Sociedad General de Teléfonos de Barcelona, amb gairebé 2.500 abonats. En aquells temps, per poder fer les trucades, els ciutadans parlaven amb una centraleta i li indicaven a la telefonista el número de quatre xifres de l’abonat amb el qual volien parlar i, d’aquesta manera, s’establia la trucada.
No va ser fins al 1901 que van aparèixer els primers locutoris i que alguns negocis i botigues van començar a oferir la possibilitat de fer trucades.
Factura de telèfon de l’abonat número 23 de la centraleta de Bellaterra, corresponent al juliol de 1958 📷 CEDIDA
La confecció de la xarxa del telèfon
En un inici, la xarxa telefònica connectava les grans ciutats i el 1912 Barcelona ja estava enllaçada amb París. El servei, però, no arribava a la majoria del territori català. Per aquesta raó, es va crear el 1913 la Compañía Telefónica del Vallès que, amb la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, va contribuir a fer arribar el telèfon arreu. Com a conseqüència, el 1922 ja hi havia 405 poblacions connectades. Aquest escenari va canviar el 1924, quan la dictadura de Primo de Rivera va nacionalitzar les comunicacions i les va delegar a la Compañía Telefónica Nacional d’Espanya que va monopolitzar-ne el servei. Va ser llavors, entre el 1926 i el 1929, quan es va construir l’edifici de Telefónica de la plaça de Catalunya.
La següent dècada, l’ús del telèfon particular es va estendre i també es va instal·lar a altres espais com les casernes i els equipaments esportius i culturals. Aquest procés d’implantació va continuar durant la postguerra amb l’habilitació de telèfons a les estacions de trens i les parades de taxi. No va ser fins al 1966 que van començar a funcionar les primeres 16 cabines telefòniques i, en paral·lel, el telèfon va arribar a pràcticament tota la població.
BELLATERRA.CAT 