“La matinada de dilluns 2 de juny a dimarts dia 3, va tornar a caure una segona placa de formigó, de les mateixes característiques que el 20 de maig va provocar la mort d’un jubilat de Rubí, quan anava passejant amb la seva esposa, que va sortir il·lesa”.
La primera placa (esquerra) de formigó va caure el 20 de maig i la segona (dreta) la matinada del dia 2 a 3 de juny
LLUÍS TORRES|Ahir, era la segona vegada que vam anar-hi al centre comercial Via Sabadell. Feia quinze dies del primer enfrondament de la gran placa de formigó, que segons els experts, pesava unes 14 tones, i que va provocar la mort d’un jubilat de Rubí de 73 anys.
El despreniment d’ahir dia 3, entrava dins de les previsions dels tècnics que varen revisat l’immoble i, per aquesta raó, la zona es mantenia completament acordonada amb valles metaliques i supervisió permanent de guardes de seguretat. Afortunadament, la caiguda de la placa no ha provocat cap ferit. Tècnics de l’Ajuntament, de la gerència i efectius de la Policia Municipal es varen desplaçat fins al llocs dels fets.
L’edifici es manté tancat des que va tenir lloc el tràgic succés i tot apunta, per les informacions que hem recollit de personal de Media Mark i Pepco, que la reobertura anirà per molt llarg. Diuen que la direcció de Mercadona està apretant molt fort, que el grup valencià està disposat a fer-se càrrec de la seguretat de les plaques i estructura.
Que la direcció de Via Sabadell ha presentat a l’Ajuntament de Sabadell un projecte tècnic per fer segura la nau i els arquitectes municipals l’hauran de validar.
Arròs del chef Dani Feraru del Restaurant La Taula de Barcelona
Ingredients:
4 trossos de costella de porc 4 trossos de botifarra blanca i negra 150 g rovellons botons 150 g de sípia 1 pebrot verd 1 pebrot vermell 200 g d’arròs bomba 800 ml de fumet de peix 1 ceba de Figueres 2 grans d’all 2 tomàquets madurs
Preparació:
Daureu lleugerament la costella, la botifarra blanca i negra i reserveu-ho. Daureu la sepia i reserveu-la. En el mateix oli, daureu els alls i la ceba de Figueres picada. Deixeu coure la ceba uns 30 min, a foc molt lent, fins que es caramel·litzi. Afegiu-hi els pebrots i el tomàquet ratllat. Quan el tomàquet sigui ben cuit, afegiu-hi la sípia, la costella, la botifarra blanca i negra, els rovellons botons i enrossiu-hi l’arròs. Aboqueu el fumet bullent damunt de l’arròs. Repartiu-ho bé i no ho torneu a tocar; poseu-ho a punt de sal. Feu-ho coure al forn 10 min, a 200 ºC. Traieu-ho del forn i deixeu-ho reposar.
“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.
Placa equivocada del passatge, no carrer, Joaquim Buigas i Garriga de Bellaterra
NOTA BIOGRAFICA
Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.
Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.
6 de juliol de 1980.
📷 Cedit per Xavier Viladevall
EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC
Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».
Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.
Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…
A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…
Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.
BELLATERRA.CAT 