“Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància”.
MANUEL SERRAT I PUIG |Tots els homes tenim un afany, un desig de saber. Quan a l’escola, encara infants, comencem a adquirir aquells coneixements rudimentaris que han de servir de base a una formació acurada, la qual ha de constituir l’arma més poderosa per la nostra actuació futura, ja sentim aquest anhel de saber. Perquè es converteixi en realitat aquest desig, aquesta ambició, -per cert ben lloable-, és precís que un cop finida la nostra formació escolar, en deixar per sempre les aules en les quals hem après les primeres lletres, tinguem la força de voluntat suficient per a continuar estudiant.
I com hem d’estudiar?, segurament ens preguntareu; i us respondrem: El procediment més agradable d’adquirir nous coneixements és la lectura.
Tots els savis i homes cèlebres han passat hores i més hores llegint, i, gairebé basant-se solament en els coneixements adquirits per mitjà de la lectura i de l’observació, han pogut oferir-nos els invents, les teories científiques i les obres literàries que els han immortalitzat.
Ara bé, no tots els llibres són bons per a llegir. Cal saber escollir-los. I aquest treball és en realitat, encara que no ho sembli aparentment, un bon xic difícil, i al mateix temps porta aparellada una gran responsabilitat. En el cas de no veure’ns amb cor de fer nosaltres mateixos aquesta tria, hem d’acudir a persones autoritzades, les quals tindran una gran satisfacció en aconsellarnos.
Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància. D’aquesta premsa, precisament, tenim l’obligació moral de fugir-ne, perquè és el verí, que minaria, poc a poc, la nostra intel·ligència.
Es comprensible que en els nostres temps -força fecunds per a la literatura mundial i també per a la nostra- hi hagi tan poca afició als llibres? Es possible que els habitants de Catalunya, que tantes proves de cultura han donat en el transcurs dels anys, no sentim en l’actualitat aquest afany d’adquirir nous coneixements? No, no és possible. Estem plenament convençuts que els fills de Catalunya despertaran, molt aviat, d’aquest endormiscament vergonyós i s’apressaran a esmenarse. I la nostra joventut cercarà, novament, amb avidesa, aquells coneixements que han de formarla intel·lectualment, moral i social, a fi que en l’avenir, quan ocupin llocs de responsabilitat en la direcció de la nostra terra, la puguin col·locar en un lloc preferent entre els altres pobles del món.
(*) MANUEL SERRAT I PUIG, Barcelona, 16 de maig del 1912-2 de maig de 2002. Periodista col·laborador del setmanari Curiositats de Catalunya (1926-1937). Fill de Manuel Serrat i Guardiola i Maria Puig i Serrat. Es va casar amb Montserrat Crespo i Ratera el 7 d’octubre de 1939, a Barcelona. Van ser pares d’almenys 2 fills. Va morir el 2 de maig del 2002, a l’edat de 89 anys, i va ser sepultat a Barcelona.
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya, número 80, 7 agost 1937, Manuel Serrat i Puig
Detall d’una senyalització del Camí dels Monjos 📷 Wikipèdia
LLUIS TORRES|Segons ens recordava fa uns dies en Ignasi Roda, -el nostre cronista de Bellaterra-, el Camí Antic de Sant Cugat, conegut amb el nom històric de Camí dels Monjos, era un camí històric d’origen medieval que connecta el monestir de Sant Cugat del Vallès i el monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. El camí passa pels termes municipals de Sant Cugat del Vallès, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera, al Vallès Occidental. Té un recorregut de 27,43 km i una elevació que varia dels 120 m, a Sant Cugat del Vallès, als 1.103 m al cim de la Mola
Al setmanari Curiositats de Catalunya, número 31,de data 29 agost de 1936, hem trobat el detall del trajecte que l’any 1933, va realitzar en Francesc Gonsalves i Castañé, (De “Amics del Folklore de Catalunya”). Pel seu interès ho compartim amb el veïnat i amics de Bellaterra (Vallès Occidental)
EL CAMÍ DELS MONJOS
Eu sentit parlar alguna vegada del Camí dels Monjos, que del Monestir de Sant Llorenç del Munt va al de Sant Cugat del Vallès, sense travessar cap riu, ni el més petit xaragall?
Plaume, doncs, descriure aquest camí que la llegenda que s’hi explica (1) és de les que forma part de les del Serral del Vallès.
El bon excursionista no es satisfà solament de les emocions de la muntanya i de la bellesa del paisatge, sinó que cerca dalerosament la poesia de la història, de la tradició i de la llegenda. I aquest gaudi, tan abellit pels esperits selectes i tan útil als caminants estudiosos, es pot trobar en una infinitat de paratges de la nostra terra, rica com és d’història i de folklore. Però on l’empremta humana és un fet sensible a cada pas, és en les belles rutes. Tant és així, que molts dels antics camins són una lliçó contínua de les coses de l’home i de la naturalesa; d’altres expliquen fets singulars i n’hi ha que tenen una particularitat remarcable o simplement curiosa. Precisament ací voliem anar a raure per parlar d’un dels camins darrerament alludits, o sigui del “Camí dels Monjos”, que travessa de N. a S. el Vallès Occidental.
La tradició conta que arribà un dia que els Monjos de Sant Llorenç del Munt es cansaren de riure en aquella penosa altura i solitud, i desitjaren abandonar llur monestir del cim de la muntanya. I diu que llavors s’adreçaren a Roma sol·licitant autorització per a traslladar llur residència a un altre lloc menys aspre i més còmode. I heus ací que el Sant Pare, considerant atendibles les raons exposades pels monjos del Munt, accedí a complaure’ls, imposant-los només una condició, això és, que podien anar establir-se on els plagués, mentre en el trasllat no haguessin d’atravessar cap riu ni riera ni el més petit torrent. I diu que els monjos, que eren perfectes coneixedors de la contrada, baixaren a fundar el monestir de Sant Cugat del Vallès, vist que hi podien anar des del cim de la Mola atenent amb tota exactitud la condició imposada pel Papa.
Aquesta llegenda no té fonament històric, però expressa una realitat geogràfica. Efectivament, es pot anar de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès, sense travessar ni el més insignificant xaragall, seguint el camí carener que uneix els dos antiquíssims monestirs, i que des que florí la llegenda és conegut pel “Camí dels Monjos”. I bé, la mateixa carena ens duria a Montjuic o al Pireneu a trobar la capçalera de l’estany de Lanós, el Puig de la Grava o de Lagrave, que és el nus orogràfic de la Península Ibèrica amb el Continent (2).
Altra llegenda es diu també: Conten que un dia els monjos de Sant Llorenç, demanaren al comte de Barcelona, nous terrenys per ampliar el seu domini i fundar un nou monestir, i aquest els prometé estendre’s fins allà on poguessin anar sense atravessar cap torrent ni riera. Els monjos ho feren així i arribaren a Sant Cugat, i haurien arribat segurament a Barcelona si el comte, tot esparverat, no els hagués deturat en el camí (3).
Placa del Camí Antic de Sant Cugat de Bellaterra (un tram del Camí dels Monjos)
Hom ha efectuat aquest interessant recorregut i heus-el ací descrit, el “Camí dels Monjos” (4):
De la Mola a la bifurcació del camí que baixa a Cavall Bernat a sobre la carena que separa els sots de C. Marcet, i de la Codoleda Can Torres, (uns 40 minuts)
Al collet del turó de Calderols, (45 min.)
A les primeres cases del carrer de Sant Llorenç de Matadepera, (uns 16 minuts)
A Santa Magdalena Puigbarrals “runes” (uns 22 min.)
A C. Petit, (uns 8 min.)
Al pont sobre la via ferrada dels trens del Nord (ara un xic separat cap a l’E. del veritable lloc des de la construcció de la doble via), (uns 14 Min.)
A la carretera de Terrassa vorejant per la part del cementiri nou, (uns 15 Min.)
Al poc es passa per C. Torrella del Mas (on la llegenda diu que es trobaren els monjos de Sant Cugat i els de Sant Llorenç del Munt, per ésser a mig camí, (TOTAL 160 minuts)
Minuts des del cim de la Mola:
Al camí d’ “Els Bellots”, casa que resta pocs minuts a la dreta ( uns 22 min.)
Al camí de Can Sabater de Santa Margarida, també poc distant i a la dreta, (uns 8 min.)
Al camí de Can Parellada, al de la Por ( uns 20 min.)
A l’indret del Pujol Blanc, cim de la serra de Galliners (uns 25 min.)
Al repeu del turó de la Creueta, es tira per la dreta deixant el camí del C. Viver, que és proper a l’esquerra; a la carretera de Rubí. ( uns 25 min.)
Al collet de Can Camps (damunt mateix de la casa), (uns 13 min.)
Ací es segueix l’antic camí de Sabadell a Rubí, Al trencall de dit camí vers l’esquerra. A la capella de Sant Domènec de Sant Cugat (uns 47 min.)
i des d’ací al monestir de Sant Cugat del Vallès (uns 15 in.)
En total 363 minuts
o sigui, 6 hores, 3 minuts, camí efectuat amb un pas regular, però seguit.
Tot com hom ha descrit, no pot ésser més aproximat a la veritat la suposició popular de la qual es desprèn que Can Torrella del Mas és a la meitat del camí d’aquest trajecte, car hi ha una diferència de 9 minuts de més en la segona part de l’itinerari (això és, sense comptar res des de la carretera a la casa), diferència que fent el camí a la inversa, tal vegada es trobaria de més en el trajecte final.
I ara, abans de finalitzar aquest modest treball, hom li cal fer unes observacions.
A Matadepera, cal seguir la carretera fins el camí de l’esquerra més proper a la riera de les arenes. Entre Can Montllor i la via es troba el camí vell de Terrassa a Sabadell, el qual es segueix unes passes, i tot seguit s’agafa el camí de la dreta, al repeu d’un marge i sota una vinya i vorejant un camp. Prop del camí de Can Parellada al cap del Mujal, han fet perdre el camí llaurant-lo i sem-brant-lo: cal atravessar el camp.
Heus ací explicat breument l’antic “Camí dels Mon-jos”. Si hom vol prendre’s la curiositat de fer-ho, podrà comprovar pràcticament el que hom ha descrit.
FRANCESC GOSALBESI CASTAÑÉ. (De “Amics del Folklore de Catalunya”).
(1) Conegudes per mitjà de publicacions. (2) Cultura Cristiana, per J. Montllor.
(3) I. G. d’Excursions.
(4) Efectuat el 29 d’octubre del 1933.
Portada de número 31 del setmanari Curiositats de Catalunya (1936-1937) 📷 Biblioteca de Catalunya
Font: Francesc Gonsalves Castañé, Ignasi Roda, Curiositats de Catalunya, nr. 31, 29 agost 1936, Biblioteca de Catalunya
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
Barcelona, 29 març 1883-7 març 1955
En aquests tràgics moments d’heroica lluita contra el feixisme, en els quals es juga per molts anys l’esdevenidor de Catalunya i d’Ibèria tota, no em sembla inoportú parlar-vos una estona de la llengua catalana. Ella forma part essencialíssima dels elements socials i racials exaltats per la lluita present.
Ara ja han desaparegut, respecte a la nostra llengua, els recels, els prejudicis i els malentesos creats, difosos i alimentats per una vil política.
Per altra banda, no ens haurien d’estranyar certes incomprensions quan, per dissort, encara molts de catalans ignoren les raons d’estimar llur magnífica llengua.
Una immensa majoria l’estimen senzillament perquè és la nostra. I ja és una гаó. Una llengua és una funció natural de la persona social humana, i per ser-ho mereix tots els respectes. Una llengua no és, doncs, sinó la nostra ànima social mateixa en acció expressiva. Renunciar-hi, doncs, és perdre l’ànima pròpia, sense arribar mai a poder adquirir-ne una d’aliena. Cada dia es farà més evident, la ciència, la pedagogia ho veuran més clar cada dia que la substitució de la pròpia llengua per una altra, no solament constitueix una violació contra un fet natural, sinó que posa en perill d’inferioritat la vida espiritual i, per tant, la intel·ligència mateixa.
Però no és solament per ser la nostra que havem d’estimar i defensar la llengua catalana, sinó també per les altes valors de cultura que representa dins la història de la cultura universal. En aquest sentit, pоdem dir sense passió, amb plena objectivitat científica, que la llengua catalana és una de les més importants del món.
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
No hi ha cap llengua, naturalment, qui pugui pretendre a ser universal per la seva extensió. El francès, qui és culturalment la més universal avui encara, no és pas la més extensa. Quant a les dificultats pràctiques i utilitàries, no es poden resoldre, pel procediment antihumà d’imposar una llengua única, sinó per mitjà del poliglotisme, com veurem tot seguit.
***
La llengua catalana és germana i hereva d’aquella gran llengua provençal, primera Antre les vulsars llatinas qui dupa manera gairebé prodigiosa, atenyia un grau tan considerable de cultura i refinament literari, que esdevenia llengua civilitzadora de les bàrbares corts europees; ella va crear totes les formes de la poesia moderna i va encendre les primeres guspires del Renaixement.
D’aquesta primera llengua universal després del llatí, és germana la llengua nostra, puix que les dues són modalitats d’una mateixa llengua ideal, són filles d’un ma-teix corrent cultural el que podríem anomenar occitano-llatí. De totes les variants dialectals occitanes, el català és la qui més pot reivindicar l’honor d’assemblar-se a la seva germana, de continuar-ne dignament i haver-ne superat l’alt esperit civilitzador. Assassinada a la batalla de Muret la cultura provençal, havia de ser la llengua nostra la qui mantindria i continuaria l’honor de la gran cultura romana.
*** Encara que en posseïm documents literaris molt anteriors, el gran prodigi de la nostra llengua no s’havia de produir fins al darrer terç del segle XIII, per obra del sublim esperit de Ramon Llull. Gràcies a ell, de sobte, la llengua catalana arriba al més alt grau de riquesa, de refinament i de cultura. I, primera entre totes les parládes avui al món, ateny el nivell més elevat que pugui atènyer un idioma: arriba a dominar, amb tota perfecció, l’expressió filosòfica i científica. Tan perfecta l’expressió filosòfica de Ramon Llull, que la majoria de les altres llengües no van poder competir-hi fins segles després.
Impossible, naturalment, en pocs minuts, de resumir-vos la història de la llengua catalana. Centenars de poetes i de prosadors la cultiven durant els segles XIII, XIV i xv, i li donen tresors literaris dels quals les més elevades cultures del món es farien gran festa. Penseu només en Ausíes March, un dels més grans poetes de qui la Humanitat pot enorgullirse. Recordeu els nostres meravellosos Cronistes, els refinats humanistes I bé, aquella gran cultura nostra va ser també atuïda, però no morta, per criminals imperialismes. Atuïda la llengua, atuida l’ànima. Durant segles la cultura de casa nostra no va donar cap gran figura digna de comparar-se amb les de les seves èpoques d’esplendor. La nostra ànima dormia; vergonyosament dormia com Bernat Metge, en qui la llengua catalana arribava a un màxim grau de refinament.
*** La llengua catalana s’estenia per tota la Mediterrània, fecundava cultures, arribava a ser llengua oficial en llunyans països, esdevenia llengua de luxe en les refinades corts italianes.
Van ser els poetes, al segle XIX, qui van despertar-la. I, de sobte, la nostra gran cultura renaixia. Poetes, prosadors, erudits de tota mena, es posaven a la tasca; ; homes com Aguiló i Pelai Briz qui explorant la llengua d’altre temps la tornaven a l’activitat literària, i estudiant-ne el folklore posaven els fonaments del nostre modern parlar de cada dia.
Però un altre prodigi havia d’esdevenir-se: la meravellosa obra poètica i lingüística de Jacint Verdaguer. Ell va comprendre que els elements de la nostra llengua actual era principalment a les seves fonts encara vives on calia cercar-los. Gran part del nostre poble situada lluny de les influències corruptores de ciutat, servava les essències més vives i més belles de la llengua catalana. I Jacint Verdaguer, recorrent els pobles de muntanya i de marina, anava cercant, anava triant, i es formava una llengua tan bella, tan harmoniosa, tan fina i enèrgica a la vegada, que alguns crítics d’altres països havien arribat a pensar que se la inventava ell. Però Verdaguer demostrava com no havia fet tasca d’inventor, sinó de col·lector en els tresors de la llengua que havia sabut de conservar, enmig de tants motius de corrupció, el nostre poble.
Formada per Verdaguer definitivament la nostra llengua literària i parlada moderna, mancava tornar-li definitivament el llenguatge de l’alta cultura que havia parlat altre temps. I aqueixa ha estat la tasca de la generació a la qual tinc l’honor de pertànyer. Tots nosaltres ens havem esforçat per dur a la nostra llengua els termes del llenguatge urbà, de la filosofia, de les ciències i de les tècniques. Al mateix temps, per tal d’ajudar a la seva plena maduresa, havem col·laborat en la magnífica labor unificadora i depuradora del gran Pompeu Fabra, el qual representa un altra fita cabdal en la història de la nostra cultura.
Ara el català és ja una de les llengües més riques, més afinades, més aptes, per a tota humana expressió, entre les més cultes del món. La seva riquesa en vocals, la diversitat dels seus fonemes, la vivacitat dels seus ritmes, la fan instrument admirable de l’expressió literària, poètica i musical. Molt poques la igualen en riqueses sonores; fins a tal punt, que s’ha pogut fer-hi experiments molt curiosos. Anys fa, per exemple, la famosa revista catalana de Nova York, La Llumenera, publicava un treball humorístic «La llengua catalana mare de totes les llengües>> en què servint-se de frases combinades per un joc fonètic, eren imitades totes les llengües antigues i modernes, classificades segons el sistema de Max-Müller.
Deixant la part de facècia, d’aquell expernmet sorua confirmada la gran nyatsa sonora i rítmica de la nostra admirable llengua.
La nostra literatura, la cultura nostra, són avui objecte d’estudis i traduccions per part de personalitats il·lustres de tot el món civilitzat. Poetes, novel·listes, pensadors, la treballen a Catalunya amb amor i excelència i el nostre poble s’afanya a parlar-la cada dia amb més de perfecció.
***
Quan una llengua, quan una cultura arriben al grau on han arribat les nostres, són intangibles. Qualsevol atemptat contra elles és un veritable crim contra la cultura universal, de la qual formen part importantíssima, i per tant, contra la humanitat mateixa.
Ara ja sap tothom que la conservació i la defensa de la pròpia personalitat espiritual i cultural, no posa en perill, ens afavoreix la germanor envers els altres pobles i les altres cultures.
La veritable amor necessita un peu d’igualtat: submissió o acatament ja no és amor, sinó rebaixament a la personalitat d’altri.
Per altra banda, els escriptors catalans, podem figurar entre els més internacionalistes de tot arreu; la majoria posseïm di-verses llengües i ens esforcem a traduir i assimilar-nos les obres cabdals de tot país i de tota època. I aquesta, ho repeteixo, és la veritable, l’única solució de l’internacionalisme : federació de personalitats, federació de cultures; pensar, viure i escriure en la nostra llengua; conèixer i estimar les dels altres.
Altra cosa seria voler passar per la tragèdia espiritual de tantes de gents colonitzades, tipus amfibis qui ja no són ben bé ells ni poden adquirir, per impossibilitat d’adquirir biològica i psicològica, la personalitat ral de llurs dominadors, els quals es burlen de llur parlar i de llurs maneres, perquè en realitat els consideren com a sers inferiors.
Cal que anem pel món amb la dignitat de la personalitat nostra, de la nostra ànima, de la nostra llengua i de la nostra cultura; que això per altra banda, fan tots els pobles, fins els més avançats en llurs reivindicacions socials i econòmiques.
I si nosaltres no ho féssim així, per molt internacionalistes i avançats que ens creguéssim, lluny de ser uns ciutadans del món, no passaríem de ser, lamentablement, uns provincians del món.
J. FARRAN I MAYORAL
(*) Conferència radiada dins la sèrie organitzada per l’Agrupació d’Escriptors Catalans.
Portada del número 404 de Mirador, 21 gener 1937 📷 Biblioteca de Catalunya
Font: Setmanari Mirador, Biblioteca de Catalunya, J. Farran i Mayoral
BELLATERRA.CAT 