“No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix”.
Dibuix d’Enric Llimona Raymat, dedicat el 1994, a La Taula dels bellaterrenc Angi i Francesc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES|En tots els restaurants, siguin modestos o luxosos, les flors són essencials. Una decoració de taula amb bon gust sempre tindrà un efecte positiu en els convidats. Ella el fa sentir la benvinguda.
Quan es col·loquen flors en gerros per a taules individuals en un restaurant o en un banquet, cal prendre les precaucions següents:
evitar decoracions excessivament altes, no sobrecarregar els gerros ni la taula (dues o tres flors per gerro són suficients per a taules petites); saber harmonitzar els colors de les flors. No jutjarem una decoració pel que costa, sinó per l’efecte que produeix.
Taula parada en primavera 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Els gerros de flors s’han de netejar i omplir tres quarts de la seva capacitat amb aigua fresca cada matí.
Traieu les flors marcides i les fulles mortes.
Assequeu bé cada gerro abans de col·locar-lo a la taula.
Quan es decoren taules grans, sobretot quan les flors s’han col·locat sobre l’estovalla, s’han de treure immediatament després que els convidats hagin marxat i posar-les en un recipient amb aigua perquè es puguin tornar a utilitzar.
Aneu amb compte amb les taques que les flors poden causar als estovalles.
“Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències”.
Ignasi Roda, cronista de Bellaterra
UNA REFLEXIÓ
El passat 10 de març va tenir lloc la inauguració d’un tram de voravia del camí antic de Sant Cugat, conegut també pel Camí dels Monjos, ja que era el corriol utilitzat per connectar el Monestir de Sant Cugat amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Per l’ocasió, l’EMD em va demanar de fer un escrit que transcric més avall i que vaig llegir sota d’una pluja persistent i en presència de representants de la mateixa EMD, de l’Ajuntament de Cerdanyola, de la Diputació de Barcelona, algun mitjà de comunicació i amb l’absència manifesta de veïns, potser per la inclemència del temps o perquè l’esdeveniment no va merèixer de la seva atenció.
Amb un to evocador vaig fer un repàs d’aquest carrer, no sense però pensar, mentre llegia l’escrit, que potser hauria estat bé d’aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre els desastre d’aquesta via Bellaterrenca que no sabem si és ben bé carn o peix. Però soc de mena educat i si em conviden per parlar sobre Bellaterra, ho faig de grat i amb respecte. Això no treu, i bé ho saben els meus lectors (si és que en tinc) que pugui utilitzar la premsa local per a dir allò que penso.
Ja he parlat altres vegades d’aquest Cami Antic de Sant Cugat i ho he fet denunciant la passivitat de l’administració per buscar solucions. També he criticat aquelles solucions imposades per l’antic President de l’EMD Ramon Andreu i el seu equip i tots hem vist com algunes d’elles eren tombades per la justícia i d’altres perduren fent d’aquest vial un recorregut desagradable i ple d’entrebancs. Jo no crec que els entrebancs serveixin per pacificar un carrer.
Tornant a la inauguració de la voravia, us he de dir que crec que és una obra incompleta, no només perquè el seu recorregut és curt sinó també pel seu disseny que, a ben segur i en dies de pluja, el voral de terra adjacent envairà la zona cimentada. També perquè aquesta reforma es queda a mitges ja que hi ha altres trams on s’hauria pogut actuar. Em refereixo a aquells on ja existeix el terreny guanyat a les parcel·les, però que han quedat com a part integrant d’aquestes i d’us exclusiu dels vehicles que hi aparquen i, per a més inri, disposant unes barreres d’arbust que barren el pas dels vianants. L’administració argumentarà que, per qüestió de pressupost, cal fer les reformes per fases, però ningú ens explica quines són o seràn aquestes fases. Dit d’una altre manera; l’administració es penja la medalla d’una inauguració i després, qui dia passa anys empeny.
Caldria, doncs, reclamar a qui correspongui (que crec que és l’EMD perquè és qui ha de tenir cura dels vials) que elaborés un pla d’actuació total pel Camí dels Monjos perquè tots sabéssim com anirà la cosa, com es farà i en quins terminis. Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències.
El 2011 vaig presentar la meva candidatura per a presidir l’EMD i amb un grup de veïns i veïnes vàrem elaborar un programa amb més de 70 propostes per a implementar en els diferents àmbits que creiem havíem de treballar: governació, economia, cultura, esports, neteja, jardineria i enllumenat, regulació i ordenació del trànsit relacions municipals, política local, relacions externes i comunicació. La darrera proposta resava així:
Que es creï un equip de treball que elabori un llibre blanc amb el títol provisional La Bellaterra del centenari, on hi quedin reflectits els anhels i les inquietuds de tots nosaltres de com volem que sigui la Bellaterra del 2030. Aquest ha de ser un document pensat per a les generacions futures.
Aquest Llibre Blanc havia de ser un memorial de greuges col·lectiu, a la manera d’aquell Memorial enviat al rei Alfons XII d’Espanya el 1885 inspirat en l’estil de les antigues reclamacions (greuges) de les Corts Catalanes.
A les portes d’aquest centenari el més calent és a l’aigüera i no sembla que la cosa vagi per bon camí. I em sap greu deixar un llegat poc productiu i farcit de polèmiques i entrebancs de tota mena i fent us del mot Montilla, amb una desafecció veïnal pels mals que semblen endèmics de Bellaterra i la poca imaginació que es té per cercar solucions.
I ara, us deixo amb lescrit inaugural.
Ignasi Roda 4 de maig de 2025
Tram voravia del Camí de Sant Cugat
UNA EVOCACIÓ
He viatjat en el temps i he vist antics caçadors caminant per un corriol i endinsar-se als boscos de la serra Galliners. Possiblement aleshores deuria ser coneguda com a serra dels velociraptors, parents prehistòrics de les gallines.
Després he tornat a remuntat el vol i he vist que aquest corriol esdevenia un sender o camí, i que per ell hi passaven els traginers, i també els caçadors de conills i, dia si dia també, una processó de monjos que anava d’aquí d’allà del Monestir de Sant Cugat al Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Anaven i venien i per això fou conegut aquest corriol com El Camí dels Monjos.
Ja més cap aquí, un terratinent de l’indret de nom Margenat, i que l’any 1927 va demanar permís per fer-se una casa a la urbanització dels Margenat, veient que més avall de les seves terres, al solell de Can Domènech, un apotecari de nom Bartomeu impulsava una urbanització amb aspiracions de Ciutat Jardí, va pensar de fer el mateix i parcel·lar les seves terres per fer-hi cases.
Aleshores aquell primer senderol i després camí, va esdevenir carrer on i confluïren altres carrers amb el denominador comú de que tots els que queden a la part oest, o, dit duna altra manera, els que queden a la banda esquerra venint de Sant Cugat, el seu nom comença per T: Talismà, Til·ler, Talió, Talent, Tosca, Tamborí, Tulipà i Topazi. Potser la tria va ser perquè a la nova urbanització li van posar el nom de Terranova, tot junt, i no pas com Bellaterra que va néixer amb un guionet al bell mig i que un veí d’aleshores va suprimir-lo per allò de trencar definitivament amb el Noucentisme.
I, per què Terranova i no Nova-Terra, amb guionet? Potser en Margenat admirava Leif Eriksson anomenat l’Afortunat, el Viking que va trepitjar terra americana 500 anys abans que Colom i que, segons diuen, va establir un assentament a l’illa de Terranova anomenat Wine Land, o Terra del Vi. No seria potser per les vinyes que per l’indret hi tenia en Margenat? Sigui com sigui, a partir d’aleshore el corriol primitiu o senderol o camí medieval, va esdevenir carrer per on hi circulaven els cotxes del veïnat. Ai las! D’això en van dir progrés.
Però, no acaba aquí el meu viatge al passat perquè ara veig…, veig, veig.., sí! homes visionaris que van pensar que calia fer un túnel que travessés la muntanya del Tibidabo i una carretera que connectés el Baix Llobregat i el Vallès (Occidental, es clar). I aquella carretera seria una Via Interpolar, és a dir, entre dol pols, i que d’ella en sortirien ramificacions que, ves per on, una d’elles seria aquell corriol primitiu o senderol o camí medieval o carrer, i que aleshores esdevindria una avinguda d’amplada generosa.
Ai las! La reserva del sol es va aplicar de immediat i com a resultes va esdevenir una cosa que ara…, no sé com dir-li. Perquè ni corriol primitiu ni senderol ni camí medieval ni carrer ni avinguda sinó una mena de circuit per a practicar una gimcana, és a dir: on els vehicles de motor fan recorreguts artificials durant els quals els participants han de superar una sèrie de proves: punts rodons minúsculs, stops inversemblant o contra natura, esvorancs i vianants que, com balises, cal esquivar.
Oh! Per aquell corriol primitiu, aquell senderol, aquell camí, ja no hi podien passar ni caçadors, ni monjos ni vianants. La modernitat ho va fer tant malament que durant anys i anys les gents que per allí passaven corrien el risc de ser atropellades o d’ensopegar amb extensions de jardí a les voreres o trobant-se barrant el pas, els nous dinosaures de quatre rodes.
I ara que he tornat al present veig un nou intent d’humanitzacio d’aquell Camí dels Monjos, només un tros, no fora cas que humanitzéssim tot el vial i ens vingués la síndrome de Stendhal. Però, com se sol dir, val més això que res, que l’esperança mai es perd, i per alguna cosa hem de començar. I que no s’aturi, i que s’apliqui el sentit comú a les decisions que es prenguin.
No! No tornarem a tenir aquell corriol, aquell camí. La seva essència es va perdre amb el progrés i la modernitat. Però, si més no, tenim aquest tram que s’inaugura a bombo i plateret i per on, per uns metres i a recer d’aquests maltractats xiprers, podem fer volar a la nostra fantasia i creure que som uns monjos consirosos que van i venen de monestir en monestir.
BELLATERRA.CAT 