Bellaterra, 24 de gener de 2025
Vicens va ser un home de múltiples interessos, a banda de la política i l’art, com demostra el seu poliglotisme (a més de català, espanyol i llatí, parlava francès, alemany, anglès i xinès) i la diversitat de temes artístics que va tractar, ja que al marge dels textos i els catàlegs que va preparar per acompanyar les exposicions que va organitzar
Barcelona, 19 de juny de 1927 – Fontanilles (Baix Empordà), 4 de juny de 2018, signat al llibre de La Taula de Barcelona
DANIEL GILALT-MIRACLE | Francesc Vicens i Giralt va tenir una vida intensa, en la qual va alternar l’acció política i l’artística, dos àmbits que en el seu cas no es poden separar. Fill d’un jutge, va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on va començar a lluitar contra el franquisme a través d’una cèl·lula universitària adscrita al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Es va llicenciar el 1949, tot i que no va arribar a exercir d’advocat perquè l’interès pel món de l’art el va portar a iniciar una carrera en aquest camp, que compaginava amb l’activitat clandestina. De fet, el 1956 el seu compromís polític el va fer ingressar al PSUC, decisió que el 1960 l’acabaria obligant a exiliar-se a París, on seguiria treballant per al partit, encara que també va assumir altres tasques, com ara la direcció entre el 1960 i el 1964 dels primers números de la revista política i cultural publicada en català Nous Horitzons, fundada el 1960 amb el nom d’Horitzons i estretament relacionada amb el PSUC, al marge de seguir aprofundint en el món de l’art i la cultura. Van ser uns temps durs en els quals va exercir de professor d’espanyol, va col·laborar amb France Press i fins i tot va fer incursions en el món del cinema, com ara l’assessorament a Alain Resnais en la pel·lícula La guerre est finie, amb guió de Semprún.
El 1966, quan ja havien passat un parell d’anys des de la seva depuració, i la seva implicació política havia desaparegut a l’exili, va decidir tornar a Barcelona, on primer va fer el fitxer d’entrades de la secció d’art de l’Enciclopèdia Catalana i després s’integraria a l’equip d’enciclopèdies de l’Editorial Salvat, i va reprendre els seus vincles amb la cultura de la ciutat i els seus protagonistes. Entre el 1969 i el 1973 va escriure nombrosos escrits sobre art i política i va dirigr a Salvat una reconeguda història de l’art universal de deu volums, de la qual es van fer edicions a França, Itàlia, Alemanya, Portugal i Brasil. El 1974 va ser nomenat director fundador de la Fundació Joan Miró, centre d’estudis d’art contemporani que va dirigir fins al 1981, i va aconseguir posar-la en el mapa internacional, no només amb exposicions, ja que la va obrir a altres disciplines artístiques, com ara la música, el teatre, els pallassos i la màgia, entre d’altres. En aquest període, es va incorporar a més a l’Associació Catalana de Crítics d’Art i a l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Si va decidir abandonar la direcció de la Fundació Miró, va ser perquè novament s’havia involucrat en política. Abans de plegar, però, va prendre una decisió encertada, perquè va deixar la Fundació Miró en mans de Rosa Maria Malet, que seguint el seu mestratge ha estat al cap de la Fundació fins a la seva jubilació el 2017 i ha realitzat una tasca impecable en pro de Miró.
Un cop mort Franco, Vicens es va tornar a apropar a la política, que va compaginar amb la feina a la Fundació Miró, fins al punt que el 1980 va participar en les eleccions com a independent en la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya (partit en el qual després acabaria militant), i va ser elegit primer com a diputat al Parlament de Catalunya i després al Congrés dels Diputats, entre el 1982 i el 1986. El 1991 va abandonar Esquerra Republicana de Catalunya i es va afiliar a Iniciativa per Catalunya, que entre el 1992 i el 1995 li va confiar la regidoria de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
Ara bé, al llarg de tot aquest període d’activitat política, Vicens no va deixar mai el contacte amb la cultura. D’entre les moltes exposicions que va comissariar, cal destacar «Cien años de cultura catalana, 1890-1980», que el Ministeri de Cultura de la Unió de Centre Democràtic va presentar al Palacio de Velázquez de Madrid del 1980, en un intent de difondre la cultura catalana a l’Estat espanyol, i «Xina, mil anys d’art», un projecte derivat de l’admiració i el coneixement de la cultura xinesa, que es va exhibir al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona el 1991. Cal no oblidar que, en l’època en què va ser regidor de cultura, el Palau de la Virreina es va obrir a manifestacions artístiques fins aleshores poc conreades i valorades, com ara el vídeo, la fotografia, les instal·lacions i les noves tecnologies.
Vicens va ser un home de múltiples interessos, a banda de la política i l’art, com demostra el seu poliglotisme (a més de català, espanyol i llatí, parlava francès, alemany, anglès i xinès) i la diversitat de temes artístics que va tractar, ja que al marge dels textos i els catàlegs que va preparar per acompanyar les exposicions que va organitzar, va escriure llibres tan diversos com Prolégomènes à une esthétique autre de Michel Tapié (Barcelona, Centre International de Recherches Esthétiques, 1960, del qual va ser coautor), Antoni Tàpies o l’escarnidor de diademes (Barcelona, Polígrafa, 1967), Artesania: art popular (Barcelona, Polígrafa, 1968), Catedral de Tarragona (Barcelona, Polígrafa, 1970), Arte abstracto y arte figurativo (Barcelona, Salvat, 1973) i Jorge Castillo (Barcelona, Artgràfic SA, Galeria Joan Prats i Polígrafa, 1976).
Un altre exemple d’aquest esperit inquiet que era Vicens el posa de manifest la seva dedicació en la joventut a l’espeleologia, disciplina sobre la qual va escriure diversos llibres, com ara Avencs i coves (Barcelona, Selecta, 1958), i en la qual va ser rècord de profunditat en el Grup d’Exploracions Subterrànies, per la qual cosa el 1989 va rebre la medalla Forjador de la Història Esportiva de Catalunya. Així mateix, va realitzar feina com a actor al final de la dècada de 1970 a Les routes du sud, de Joseph Losey, i va dur a terme nombrosos viatges arreu del món al llarg de la vida motivat per una curiositat insaciable. Per tant, va tenir una vida intensa. Fins a la seva mort, va viure retirat en una antiga rectoria que va comprar el 1972 a Fontanilles (Baix Empordà).
Bibliografia sobre Francesc Vicens i Giralt: J. M. García Ferrer-Martí Rom, Francesc Vicens (Barcelona, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 2003).
BELLATERRA.CAT 