Bellaterra, 18 de novembre de 2024
Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.
Rosario Palomino, una catalana de Lima
Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.
Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.
Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.
Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.
Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.
Font: Víctor Alexandre, Racó Català
BELLATERRA.CAT 