BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 24 d’agost de 2024

JOEL JOAN: A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida.

LLUÍS TORRES|Marc Villanueva pública a El Nacional.Cat un article sobre l’actor Joel Joan (Barcelona, 2 de novembre de 1970), on se sincera sobre el rebuig que desperta al gremi del cinema i el teatre i explica com funciona el sistema per dins. Diu que viu instal·lat en una paradoxa professional: és un dels actors del país amb més popularitat, èxit professional i personalitat i, en canvi, se sent no ja poc estimat sinó ignorat, exclòs del seu gremi.

“Els que manen al cinema i al teatre a Catalunya no el truquen per treballar”.

Els èxits se’ls produeix ell sol: com les sèries de TV3, les obres de teatre i la pel·lícula Scape Room. El seu cas revela un secret a veus: el cinema i el teatre a Catalunya funcionen per un sistema de “capelletes“. Es contracten actors i actrius per amistat. I Joel Joan denuncia que això perverteix el sistema, perjudica l’espectador i empobreix el resultat. En una entrevista a El Periódico, Joel Joan ha fet com sempre: no mossegar-se la llengua, explica què li passa i, el més important, denuncia per què li passa.

Joel Joan va ser un dels impulsors i la cara visible de l’Acadèmia del Cinema Català, una estructura d’Estat que molts no veien clara, com tampoc els Premis Gaudí. Ara que s’han consolidat, el gremi del cinema català margina Joel Joan: “Curiosament, soc la persona menys desitjada al món del cine: com a actor, director o guionista. Estic totalment al marge de la professió. No interesso. Els cinc primers anys de l’Acadèmia del Cinema Català van ser molt difícils: buscar el finançament, una seu, el suport de la tele… I sí que em sento una mica frustrat perquè ningú em recorda. És dur parlar d’això. Em sap greu que no pensin en mi. Però aquí també entren molts factors de personalitat, de fílies i fòbies.”.

No li truquen però per què. Ell mateix es respon: “En la nostra indústria cinematogràfica finalment ningú ha de retre comptes amb la taquilla, una cosa que trobo aberrant perquè les pel·lícules cal fer-les perquè la gent les vegi. Al no ser important la taquilla, no hi ha star-system. Al final fas la pel·lícula amb el que millor et cau, amb els amics. Fins i tot quan els guions són bons, la gent treballa amb els amics. Al teatre passa igual. És molt fort. Però t’ho diu molta gent, fins i tot Ángel Llàcer. Com podràs deduir, no dec anar sobrat d’amics perquè si no, estaria fent més coses”.

Després explica per què no té amics al gremi, per enveja: “No em sento valorat per la professió. Noto que està mal vist que et vagi bé amb una obra de teatre. Sembla que agradar al públic és sinònim de comercial, trivial, frívol o fàcil. És a dir, si va bé una obra és perquè l’espectador és idiota. Em molesta que l’èxit et resti autoritat moral o autoral, o profunditat.

Que jo sàpiga ningú vol un teatre buit. ¿Què hi ha de dolent a guanyar diners?”. Joel Joan mostra la cara fosca del gremi actoral.

A Catalunya, el món de la interpretació ha anat teixint una xarxa clientelar on els actors han de fer la pilota als directors per caure’ls bé i que els tornin a contractar. Funciona per nepotisme, amiguisme, enxufisme de tota la vida. Per això hi ha pocs actors mullant-se com ho fa Joel Joan: per por de perdre un paper. Costa recordar un altre actor o actriu que ho hagi revelat d’una manera tan crua com Joel Joan. Ho ha tornat  a fer: guanyar-se un munt d’enemics al gremi per dir el que pensa.

Font: El Nacional, Wikipèdia

Read Full Post »