LLUÍS TORRES| Compartim el poema Bella-Terra de Mª Rosa Buïgas, publicat l’any 1973 al seu llibre de poemes El Signe del Matí de AYMA EDITORA de Barcelona.
Exemplar nr. 273 EL SIGNE DEL MATÍ de Mª Rosa Buïgas i Suárez, AYMA Editor 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
En haver llegit el llibre…
L’autora d’aquest recull, em demana uns mots; ara que tot fa olor de primavera i els demana una dama, jo no puс ni dec negar-m’hi.
En haver llegit el llibre, penso que els poetes són uns jardiners que Déu envia a la terra per tal que tot l’any les pa- raules treguin florida.
Això em porta per la mà a dir que els versos de M. Rosa Buigas de Brillas, han estat escrits amb un aire senzill, molt femení, sense l’exigència reiterada de la mètrica i amb un vehement daler de llum i de veritat. L’amor i l’encis duen M. Rosa, sempre, pels camins de les coses belles; el mateix s’esdevé tant en les poesies com en els contes breus i en els poemes evocadors de la «Pampa» argentina.
Jo crec que el lector percebrà, si més no, en cloure aquest aplec, el perfum d’una graciosa espontaneitat que haurà d’ar- ribar-li al cor, sense massa neguit i amb la joia d’un trenc d’alba i la melangia d’un capvespre suau. (Tomàs Roig i Llop, maig del 1973)
Bella-Terra…
Bella-Terra
SOL IXENT,
llum dolça,
estels i vent,
cants d’ocells
flaires de pins,
espígols i romanins.
Bella vista,
bon redós,
aigua pura,
ciceres d’arboç,
mel i fruites,
pomells de flors,
cel rogent
en fer-se fosc.
Bella-Terra!
Dolç repòs!
MARIA ROSA BUÏGAS I SUÁREZ, 1973
Tomàs Roig Llop i Mª Rosa Buïgas Suárez
Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902 — Barcelona, 1987) Narrador, assagista, poeta i dramaturg.
Es llicencià en dret i fou perit cal·ligràfic i director de Catalunya-Ràdio. Fundador de l’entitat FESTA (Foment de l’Espectacle Selecte i del Teatre Associació, 1949) i col·laborador, entre d’altres, de La Paraula Cristiana, Avui, Esplai, D’Ací i d’Allà i La Veu de Catalunya. S’inicià en la literatura recollint l’herència de Víctor Català i del grup modernista gironí —sobretot de Prudenci Bertrana i Carles Rahola—, que progressivament anà substituint per ressorts psicològics. Publicà diversos volums de contes i alguna novel·la curta: Facècies (1924), El botxí (1925), La noia de bronze (1926), la més reeixida, Marta la fatídica (1932), Lena i el seu destí (1934), Ronda d’històries (1935), El paradís perdut (1936), Pels camins de la llum (1938), Ventall de contes (1939), Records d’un pelegrí de la Verge (1954) i La represàlia (1968). Ultra la seva narrativa, escriví uns retrats literaris, Siluetes epigramàtiques (1933, 1952 i 1971), en tres volums, les memòries Del meu viatge per la vida (1975 i 1978), en tres volums, un dels quals és inèdit, i el llibre de records Girona, arca de somnis (1956). També conreà el teatre i la prosa lírica —Ombres i clarors (1946) i Petits poemes de la llar (1947)—, i el gènere biogràfic: Josep Maria Folch i Torres (1953), que signà amb el pseudònim de Miquel de Girona, i Prudenci Bertrana: l’home i l’escriptor (1959). Era el pare de l’escriptora Montserrat Roig.
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
CRÍTIQUES DE PREMSA DEL DISC:
(X. MONTSALVATGE (La Vanguardia Española, 29 abril 1972):
A la sala del Camarote Granados es va celebrar el dia 12 de juliol de 1972 un recital de cant que va tenir de protagonistes la cantant M. Dolors Marti i Josep M. Llorens en la doble personalitat de pianista i compositor.
M. Dolors Marti té una veu molt agradable i expressiva. Totes les seves versions de les obres del programa van ser de particular bon gust. Josep M. Llorens és notable pianista, destacant com a compositor en una sèrie de cançons de caràcter romàntic i fina melodia. Tres van ser repetides per correspondre a la bona acollida d’un auditori que omplia la sala. Al programa figuraven igualment altres cançons de Consol Fort i Pere Mañé.
ROSA TEN:
…el concert va tenir la seva dedicació a la poètica de M. Rosa Buïgas, iniciant-se amb la cançó La Puntaire, evocació de la popular figura, sobre uns versos delicats, de gran sabor romàntic i dramatisme, sobre música de Consol Fort, una original forma musical, només a base d’il·lustracions, corroborant una reiterada forma de tipus coplistic molt suau. Va seguir una bella cançó La rosa vermella, amb música de Pedro Mañé, nova, adequada al text poètic, idònia al sentit i a musical de la poètica de l’autora. Les següents cançons, La gran albada. Violets del bosc, El geni, Sempre», Mirant al cel i Campanetes blaves, totes elles amb música del mestre Llorens, van tenir tant al ver, posseïdor de les mateixes i rellevants qualitats que hem trobat en aquesta poetessa, com a la música de Josep M. Llorens, aquesta afinitat i reunió d’encerts que fan possible la construcció d’una obra completa, unida.
Excel·lent concert, per tant el que va donar lloc a una vetllada de societat tan concurrida, i en què el públic assistent va comprovar fets tan importants com la troballa de la bona música del mestre Llorens, la qualitat interpretativa de la soprano M. Dolors Marti i la poètica de M. Rosa Buïgas.
ROSA TEN:
A Bellaterra va tenir lloc la nit del dia 13 de juliol de 1972 passat una vetllada artística, durant el curs de la qual va ser presentat el recital poètic de M. Rosa Buigas sobre les preses: Pau, Inquietud, Amor i Humor. Aquests poemes, proveïts d’una construcció molt aconseguida quant a estil i valor diccional, resolts breument, però sense cap minva de quantitat i qualitat humana tinguessin si la intensitat requerida en el seu desenvolupament, que en aquest Oratori poètic. Van cantar a la pau: Sempre, Amistat, Pau, Mirant al cel, A la Pàtria». A la inquietud: Desesperació, El pensament, El temps, Fum. L’etern adéu, Comiat i Conhort. A l’amor: Trobar-se, Absència, La donzella, Amor i A l’amor. Humor: El cirt, El pallasso, El gos, L’espantall, Quan un és fa vell…» i «Anem a mercat”.
Van ser intèrprets del recital, Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla Pladevall i Rafael Vidal Folch.
Un quadre interpretatiu molt lloable, tant per la seva dicció, com per la interpretació que van donar a cada poema, prova d’un estudi i un exercici artístic dins la poètica que només es pot trobar en especialistes de gènere tan delicat com el de “dir” la poesia vivint-la, interpretant-la.
Fernando Alonso es en la seva doble personalitat, compositor e intérpret de la cançó Mainumbi. Amb la veu plena de melodia i matisos, s’endinsa en l’esperit de l’oient fent-li viure els passatges que el poeta expressa en els seus versos d’una manera viva i captivadora al ritme de la poesia acompanyada de la seva guitarra -gran mestre d’aquest instrument a la qual fa vibrar amb un domini absolut.
C.S.
Fernando Alonso va veure la seva primera llum a Sud-amèrica, del folklore musical de la qual són la majoria de les seves cançons, com Rio abajo, Les meves nits sense tu, La Flor de la Canela», Garufa», etc., i moltes més a les que imprimeix la seva personalitat extraordinària i acompanyant-se el mateix a la guitarra.
L’estrena de Mainumbi va ser un èxit més que es va apuntar Fernando Alonso, compositor de la música i intèrpret de la poètica de M. Rosa Buigas, sent acollida amb molts i entusiastes aplaudiments i visades diverses vegades a requeriment del nombrós i entès públic que omplia la sala.
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS ESTUDIS CARBONELL
Daniel Carbonell i Casanovas (Barcelona , 1940), Enginyer de so. Amb els títols d’enginyer industrial i de direcció i administrració d’empreses per ESADE, es diplomà en acústica i electroacústica a l’Universitat de Surrey, Anglaterra. Col·laborà com a crític musical en “Fotogramas” i “La Vanguardia” i fou membre fundador del Jubilee Jazz Club. Treballà per a Fono España de Madrid el 1963, i fundà a Barcelona els Estudis Carbonell (Centre Integral de So), dels quals en fou gerent i director tècnic. Al principi només gravà música i falques radiofòniques, i fou un dels primers que emprà multipistes en publicitat. El seu prestigi en aquest terreny propicià que aquests estudis comencessin a doblar films. Adquirí uns equipaments dels Estudis Metro-Goldwyn-Mayer que servien per a transferir el so fotogràfic a òptic, l’antic tècnic dels quals, Esteban Foldbary, l’ajudà a posar-los en funcionament. Cap al 1972 introduí, juntament amb Joan Vidal i Costa, una innovació tècnica que consistia en la correcció del decalatge produït entre la imatge i el so fotogràfic. Reberen nou vegades el primer premi de la revista “Control” al “millor estudi de gravació publicitària” de l’Estat espanyol. Contractà com a directors de doblatge Elsa Fàbregas i Joan Ramon Romaní, amb alguna incursió d’Enric Arredondo. Al principi de la dècada del 1980, amb l’arribada del vídeo i les televisions autonòmiques, iniciaren una gran activitat que els portà a ampliar les instal·lacions. Els estudis entraren en crisi i tancaren el 1998. També ha donat conferències i seminaris d’acústica i electroacústica a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, l’ESCAC i l’Institut de Comunicació Integral. És membre de l’Associació d’Enginyers de Cinema, Ràdio i Televisió (SMPTE, Nova York).
EL CAMAROTE GRANADOS DE L’HOTEL MANILA DE BARCELONA
El Camarote Granados a l’Hotel Manila 📷 Fons Granados del Museu de la Música
Un cas més curiós i de nou relacionat amb Enric Granados va ser el que trobem a l’Hotel Manila, situat al carrer del Pintor Fortuny fent xamfrà amb La Rambla, ara Hotel Le Méridien. Alli, l’empresari i propietari de l’hotel, Luis Maria de Zunzunegui, va voler commemorar un altre doble aniversari de Granados, ara fa 58 anys, el 1966-67, amb l’espai que va anomenar “Camarote Granados“. Es tractava d’una sala al soterrani de l’hotel on es feien concerts i que tenia un àmbit decorat com una cabina amb un piano vertical, on Alicia de Larrocha, acompanyada per Natàlia Granados i el Dr. Antoni Carreras, entre altres amics, havia interpretat moltes de les seves obres. Fins i tot el gran violinista Yehudi Menuhin va visitar aquesta cabina simbólica i va deixar-hi la seva fotografia signada.
El Camarote Granados era un dels salons al soterrani de l’Hotel Manila.
En la seva creació es va tractar de representar la cabina del Sussex en què va viatjar per última vegada Enrique Granados i la seva esposa Amparo Gal. El saló tenia la forma còncava d’una cabina, el terra era de fusta envernissada i a les parets hi havia falsos ulls de bou per donar aquesta sensació. Un piano de paret que havia pertangut a l’autor, una màscara de bronze i un motlle de la mà de Granados, a més d’algunes fotos seves, li donaven al camarot una personalitat recreacionista. Però el més destacat del lloc era els Concerts de l’Associació d’Amics de Granados que s’hi celebraven. L’aforament no era per a més de vint persones i els exclusius membres de la societat podien assistir a uns esdeveniments meravellosos que consistien en concerts de peces de Granados interpretats al piano per Alicia Larrocha, l’alumna predilecta de Frank Marshall, deixeble d’Enric i cantats per l’excepcional soprano Conchita Badía, també alumna de Granados.
Font: Jaume Pla Pladevall, Gravació Estudis Carbonell / Fabricació Barnafon. S. A. / N.º Dipòsit Legal: B. 17.950-1973 / Coberta: Gráficas Layetana
Portada i crònica de teatre de Frederic Roda Pérez, 17 de juliol de 1965 📷montatge gràfic Bellaterra.Cat
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa”
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
Pàgina La alegría que pasa (TEATRE) “El asunto Oppenheimer, una crònica dramàtica” per Federico Roda 📷 Montatge gràfic BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
“A les pàgines de teatre de Destino, el bellaterrenc Frederic Roda i Pérez parlava de tot amb un profund coneixement de causa“
El gruix de l’obra segurament portarà tot un any de feina, però creiem que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària, més quan aquest any 2024 és recordat com Any Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 1924-Bellaterra, 2006)
Compartim amb el veïnat de Bellaterra el primer de 9 vídeos montats amb tots els seus articles a Destino, que durant una pila d’anys va ser el setmanari per excel·lència, des de 1937 a 1985 👇
“Igual que s’ha dit que el Barça és més que un club, Destino va ser més que un setmanari”
Destino va connectar amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispensable per conèixer l’evolució de la cultura i els costums de Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser diferent sota el franquisme.
LLUÍS TORRES|Bellaterra segueix sorprèsa perquè Josep M. Riba, -actual president de l’EMD-, eliminà la cursa per la natura més popular i nombrosa de La Diada de Catalunya. Cursa de 5 i 10 km amb sortida de la Plaça del Pi i a través de la natura de Bellaterra, que superà de llarg els més de 1.000 inscrits -pagant la seva quota de participació-, samarreta, lot de productes del patrocinadors, més de 2000 fotografies gratuïtes i assegurança inclosa.
L’edició del 2022 va estat un homenatge als 30 anys dels jocs olímpics de Barcelona de 92. La Cursa de la Diada de Bellaterra, segueix sent la cursa més multitudinària de les que es fan l’Onze de Setembre i enguany ha tingut gairebé 700 inscrits.
La Cursa de la Diada de Bellaterra va tornat a comptar amb la participació de l’atleta amb paràlisi cerebral Alex Roca, i també amb el campió del món de 100 quilòmetres, Domingo Catalan, de 74 anys.
TV3 i els mitjans informatius projectà el poble de Bellaterra per tota Catalunya i anunciada oficialment per la Federació Catalana d’Atletisme.
Per aquest 2024 el nous gestors de l’EMD de Bellaterra -del partit Bellaterra Endavant-, han creat una nova cursa: LA 6.6 DE BELLATERRA, també amb sortida de la Plaça del Pi i també a través de la natura (recorda el mateix trajecte de LA SANSI a través de la Via Verda etc.,).
Lot de productes que van rebre els participants de La 10ª Sansi de Bellaterra l’any 2022 📷 LA SANSI
Així anunciava l’última Sansi de Bellaterra José Luis Blanco, organitzador i atleta de prestigi internacional. La seva especialitat són els 3000 metres obstacles, el 2006 fou subcampió d’Europa als campionats de Göteborg i, el 2008, va participar en els Jocs Olímpics d’estiu de Pequín. Entre d’altres reconeixements, designat millor atleta català de l’any el 2003 i 2006
LA SANSI DE BELLATERRA 2022:
Inscripcions obertes + samarreta + obsequis per la Sansi número 10 de Bellaterra LA CURSA DE LA DIADA!! El proper diumenge 11 de Setembre de 2022 Bellaterra acollirà la seva 10ª Cursa Popular de la Diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració @EsportsDiba
El diumenge 11 de setembre, Bellaterra acollirà la seva novena cursa popular de la diada, organitzada per l’EMD i La Sansi amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, les darreres edicions han estat la cursa popular del dia amb més participants a Catalunya, amb fins i tot més de 1.000 inscripcions.
En aquesta nova edició la cursa serà de 5 i 10k i ja estan obertes les inscripcions, cronometrades i puntuades per a la lliga Championchip. Vestuari, bústies de sortida, nom al dorsal, massatgistes, premis per als 3 primers i 3 primers de cada categoria dels km 5 i 10. entre altres avantatges dins del preu de la inscripció.
La 10ª Sansi de Bellaterra tornarà a ser una cursa popular, en un entorn idíl·lic i tranquil, amb un atractiu recorregut per la “Via verde”. En aquesta edició amb motiu de la Diada, 11 de setembre, per a aquells que escullen l’opció amb una bossa de regal amb productes dels patrocinadors i una original samarreta tècnica, amb un gran sorteig entre els participants, i milers de fotografies i vídeos gratuïts, amb un diploma personalitzat per a cada participant.
LLUÍS TORRES|Des de 1923 a 1968, el Cava Marguery es produïa a la finca Can Brillas d’Esplugues de Llobregat, arribant-se a produïr unes 60 mil ampolles anuals.
La poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 2016), va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas. També va passar llargues temporades a casa seva de Bellaterra
Josep Alcalde, membre del Grup d’Estudis d’Esplugues, ens va fer una xerrada sobre les caves Marguery d’Esplugues dijous 27 d’abril a l’Avenç Centre Cultural en presencia de més de 60 persones i amb la intervenció inicial de la nostra presidenta, Rosa Abós, i la presentació de Jordi Figueres, president d el’Avenç.
La Rosa va comentar les dades de l’excursió a Canet que farem el proper divendres 12 maig i el Jordi Figueres va presentar la conferència sobre les caves organitzada conjuntament per les dues entitats. El Jordi va explicar que la conferència formava part d’un projecte més ampli que incloïa també una fira del cava i que no s’ha pogut portar a terme per una posició que va considerar absurda per part de l’ajuntament.
Cal destacar la presència de l’Emili Minga, el seu pare, Ramon Minga, era el masover de can Brillas i que juga un paper molt important en l’elaboració del cava. El cava es produeix a Esplugues des de l’any 1923 al 1968 i es van arribar a produir unes 60 mil ampolles anuals.
La família Brillas tenen dos segles de dedicació a la producció de vins quan Josep Brillas i Socias es decideix a iniciar la fabricació del cava. En Josep va viatjar per Europa per tal de conèixer bé la producció del xampany, i passà temporades a Epernay i Reims, centres importants de producció en la regió de la Champagne, per tal de poder crear el seu propi cava.
El cava espluguí es produïa de manera artesanal i es va guanyar un prestigi important però davant la competència de les grans empreses de Sant Sadurní calia modernitzar la producció i això suposava una inversió molt important i una ampliació de de les instal·lacions i això era impossible a Esplugues perquè el creixement de la població d’Esplugues provoca que no hi hagi espais al voltant del mas per guanyar nous espais per a la modernització de les caves.
L’any 1984, l’Ajuntament va construir l’actual Casal de Cultura, al que se li va posar el nom del seu últim propietari, Robert Brillas, com a reconeixement de la nissaga impulsora de la producció de cava a Esplugues.
I acabarem amb una anècdota sobre els orígens del nom del cava. A Josep Brillas i Socias no li agradava el nom de Brillas com a marca comercial, i buscava un nom que tingués molt més impacte i es va decidir per Marguery, nom d’origen francès que va prendre del restaurant Chez Marguery de Paris, en el que havia estat durant els seus viatges a França.
Per tenir més informació la presentació del Josep Alcalde ens aporta moltes més dades i també la conferència que l’1 de febrer de 1918 va organitzar el Grup d’Estudis d’Esplugues, que també va fer el Josep i que trobareu seguint aquest enllaç. Amb tot plegat us fareu una idea molt completa del que la importància de les caves i del cava Marguery.
El Josep també ens va explicar l’estat lamentable que presenten actualment les caves i aquest abandonament ens ha de servir perquè reflexionem sobre la importància de recuperar el nostre passat agrícola que també forma part de la nostra història i hem de saber-lo explicar a les joves generacions igual que hem volgut explicar el passat de la ceràmica de la Pujol i Baucis.
Grup d’Estudis d’Esplugues Carrer Àngel Guimerà, 38 (08950 Esplugues de Llobregat) ☎️ 933713350
LLUIS TORRES|M.Rosa Buïgas Suárez passà llargues temporades a Can Buigas, la casa familiar de Bellaterra (des de 1980 Passatge de Joaquim Buïgas), on s’hi va fer construïr una casa de fusta de bones proporcions, en la que rebia moltes vegades -si la ocasió era especial-, vestida amb el típic vestit austríac. A Can Buïgas es representà “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras. El seus pares, Joaquim Buïgas i Garriga, i de Emília Suárez, van ser dels primers en comprar un terreny prop d’una pineda, on van plantar arbres fruiters i un garatge -encara es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés a un turó, on més tard hi va construir la seva casa.
Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 juliol 1886- 2 gener 1963) Soleil Can Domènech, inauguració del seu passatge a Bellaterra, 1980
Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016), filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem. Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravà va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigí el monument i urbanitzà el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat 📷 CEDIDA
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel-les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe delMatí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel·la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatjà publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
LP Vinils “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, 1973, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí 📷 HISPAVOX
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Font: Miquel Casellas, número 63 de la revista El Pou del Vernís, Esplugues de Llobregat, juny de 2019
LLUÍS TORRES|Avui compartim la petita biografia del poeta J.V. Foix que la bellaterrenca Maria Rosa Buigas publicà l’estiu de 1987 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
Poema de J.V. Foix publicat a l’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
M. ROSA BUIGAS|J.V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893. Inicià estudis de dret el 1910 que aban- donaria el segon any i continuà la indús- tria paterna de pastisseria de la qual es va fer responsable.
Va ser a la «Revista» que va iniciar la seva activitat literària. El 1917 hi publicava els seus primers poemes. Entre 1919 i 1920 impulsa la revista «La Cònsola» que es feia a Sarrià i el 1921 fun- da «Monitor». El 1934 dirigí la «Revista de Catalunya» i la pàgina literària de «La Publicitat» en la qual utilitza el pseudònim de «Foccius».
Des del 1960, Foix viu els anys de major intensitat de publicacions. El 1963 apareix <«L’estrella d’en Perris», el 1964 «Desa aquests llibres al calaix de baix», un primer volum de les «Obres poètiques». El 1969 «Darrer comunicat», el 1971 «Allò que no diu», i el 1972 «Tocant a mà». Dos volums miscel·lànics li apleguen els articles sobre diversos temes: «Els lloms transparents>> del 1969 i «Mots i maons, o cadascú al seu>>> del 1971. Així mateix publicà un volum de retrats literaris amb el títol de «Catalans de 1918».
Els anys setanta el seu mestratge es comença a deixar sentir d’una manera clara entre les noves generacions de poetes que reivindiquen la personalitat de Foix.
El 1974 «Edicions 62⟫ emprèn la publicació de les «Obres Completes», prologat per Pere Gimferrer i li editen altres publicacions.
J.V. Foix fou un clàssic modern, les obres del qual revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els seu món que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els sonets de «Sol i de dol» del 1947 el consagraren com un clàssic.
La màgia del seu verb que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols: «A on he deixat les claus?», 1952, і «Onze Nadales i un Cap d’Any», 1960.
Foix va ser guardonat amb el premi de les Lletres Catalanes el 1973 i havia rebut la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981, així com la condecoració de “Cavaller de les arts i de les Lletres” concedida per l’Estat francès. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1962, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona el 1984 i “Premio Nacional de las Letras Españolas” aquell mateix any. Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura.
J.V. Foix ha estat per Catalunya quelcom més que un escriptor; representa tota una literatura en la qual ell havia consolidat el noucentisme i l’avantguardiam. La poesia i la prosa de Foix són un d’aquells tresors que, en les tradicions literàries, sorgeixen poques vegades cada segle. El tan conegut poema “Ho diu tothom i és profecia” és un cant a la multiplicitat unitària de les terres catalanes, servitud envers la llengua i la comunitat.
Pel gran poeta de Catalunya, Port de la Selva era el seu Casal. En la vida ciutadana eren famoses les tertúlies a la seva casa del carrer Setantí. Aquell pis fascinant era el cenacle on l’oratòria brollava inesgotable com el doll d’una font. Allí es respirava la pau de les muntanyes i es pressentia el remor de la mar… (Maria Rosa Buïgas Suárez)
Font: M. Rosa Buigas, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu.
LLUÍS TORRES|Artur Vidal Solà, va ser cronista oficial de Bellaterra i jutge d’Ascens del Districte número 2 de Sabadell. La Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial el va jubilar forçós, -perquè va complir l’edat legalment establerta, el dia 25 de juny de 1984. Com ja venia fent, va ser el moment en què es va dedicar de ple i fer interessants cròniques locals a la revista l’Esquirol del Vallèsde Bellaterra. Avui compartim l’article d’opinió que es va publicar al número 17 de l’estiu de 1987, que donà a conèixer els problemes que pateix Bellaterra a l’espai públic, ple de cables de llum, telèfons i arbrat situat en terrenys privats, que en tempestes poden fer mal a passejant i altres finques properes.
Pins privats caiguts durant la tempesta Gloria a un carrer de Bellaterra i la ràpida intervenció de la brigada de l’EMD 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
AVIAT HI TORNAREM, per Artur vidal
Bellaterra gaudeix d’un excel.lent clima: fa fred a l’hivern i força calor a l’estiu. Fa uns anys que no són estranyes les nevades com també sovintejen els temporals d’estiu amb vendavals i torrentades. Naturalment, després d’aquestes maltempsades és habitual quedar-nos unes hores o una nit o un dia sense servei elèctric i també telefónic.
La nostra primera recriminació, és, naturalment: “altra vegada la FECSA». Però si donessim un tomb per la nostra barriada ens adonariem que no sempre és culpa de la FECSA. Us convido a passejar pels carrers de Bellaterra, fareu un exercici molt sa i amb notables descobriments.
No em direu que les nevades i tamborinades de cada any són imprevisibles! També seguint els romans, per alguna raó aquí hi va passar la Via Augusta, l’article 390 del Codi Civil també ens diu: “Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu“.
Qui pot fet complir la llei? L’autoritat: és autoritat l’Ajuntament. Pot fer-la complir qualsevol perjudicat o amenaçat acudint als tribunals per obligar al propietari que fa l’orni a complir la llei. Aviat vindran les tempestes d’agost i setembre: no us oblideu pas de comprar unes quantes espelmes per si de cas.
Només us caldrà mirar enlaire i veureu com sovint la línia elèctrica i també la telefònica passen per un entramat de branques i per sota de pins llargaruts prims i inclinats cap el carrer i que semblen d’una sustentació miraculosa. Naturalment, cau una nevada, ve un temporal acompanyat d’unes aquells pins desmesurats o aquelles branques imprudentes cauen sobre el carrer i trenquen i malmeten els fils elèctrics o telefónics.
Això és una amenaça pels veïns de Bellaterra, tant perquè hem de soportar mancances elèctriques i telefòniques –per la incuria d’alguns veïns o propietaris– com per les possibles conseqüències físiques.
Existeixen unes lleis, que ja venen del temps dels romans, homes previsors, i que el Codi Civil va recollir dins d’un article, el 1.908 n. 3 i que tradueixo al català, per si algú no enten l’espanyol, que diu: Igualment els propietaris són responsables dels danys causats: 3r. Per la caiguda d’arbres col-locats en llocs de trànsit, quan no sigui motivat per força major.
És clar que un temporal, una riuada, una nevada, no és força major, perquè no reuneix els dos requisits d’ésser una circumstància inevitable i imprevisible.
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
LLUÍS TORRES|A la portada dels números 20-21 de la revista Bellaterra corresponent als mesos d’agost i setembre de 1961, apareix un artístic dibuix de l’església Sant Pau de Riu-sec (segle XI), església romànica molt propera a Bellaterra, del municipi de Sabadell, que està protegida com a bé cultural d’interès local. Compartim aquesta interessant història publicada per l’Unió Excursionista de Sabadell
Dibuix de l’església de Sant Pau de Riu-Sec realitzat els anys 60 pel bellaterrenc N.Giró 📷 Revista Bellaterra
Sant Pau de Riu-sec, situada prop de la masia o torre de Sant Pau, del camp d’aviació i del riu Sec al sud de Sabadell.
Es tracta d’una església romànica (s.XI), protegida com a bé cultural d’interès local. Tanmateix, el jaciment arqueològic mostra l’evolució des d’una vil·la romana fins a la parròquia medieval.
L’església fou consagrada l’any 1054 pels bisbes Gilabert de Barcelona i Guifré de Narbona. L’any 1134 fou cedida a l’ordre del Temple; més tard, el 1307, fou traspassada als cavallers de l’Hospital de Jerusalem, fins al 1325. Continuà com a parròquia fins a l’any 1851. Aleshores totes les seves pertinències es van traspassar a la parròquia de la Puríssima de Sabadell, que s’havia acabat de constituir. L’Arxiu-Museu d’aquesta parròquia conserva, doncs, els objectes litúrgics recuperats de l’antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec després de la seva desafecció. L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riu-sec té actualment una capella dedicada a l’església de la Puríssima.
Sens dubte, el valor arquitectònic i històric de l’església de Sant Pau de Riu-sec és de primer ordre. Durant els treballs previs de condicionament per a les obres d’urbanització del complex comercial, una sèrie d’excavacions arqueològiques varen constatar que l’església està construïda sobre una antiga vil·la romana, de fet dues vil·les successives, fet que reforça encara més la importància històrica d’aquesta àrea .
Atesa aquesta rellevància arqueològica es va aprovar un pla director de conservació i ampliació dels treballs arqueològics realitzats. El pla va ser aprovat per l’Ajuntament de Sabadell i executat pels professionals arqueòlegs implicats i la Secció d’Arqueologia del Departament d’Història de la UAB.
L’església és de planta rectangular, d’una sola nau i absis semicircular. A la banda nord s’hi alça el campanar, de torre i amb coberta piramidal, integrat parcialment a l’edifici de la rectoria. Aquest conjunt es bàsicament del segle XI, a excepció de l’ampliació de la nau, de final del segle XIII, i de la rectoria, que és del segle XVIII.
La troballa arqueològica més important fou la part d’una basílica de planta i absis rectangular, amb un banc d’obra semicircular, que es pot datar entre el segle VI i VII, amb restes romanes del segle I al V.
I al voltant de l’església s’hi va trobar una vil·la d’època romana (del segle I aC al II dC), així com restes romanes del segle I al V. També uns assentaments o vilatge d’època alt-medieval carolíngia del segle IX-X, format per un nombrós conjunt de sitges i una important necròpolis.
El cèntric carrer de Sant Pau, de Sabadell, correspon al camí que començava a la plaça Sant Roc i conduïa fins a l’església de Sant Pau de Riu-sec. D’aquí li ve el nom.
L’Associació Amics de Sant Pau de Riu-sec porta des de fa anys una important activitat per tal de donar a conèixer i defensar aquesta joia del nostre rodal. Cada any, el tercer diumenge de maig, organitzen l’Aplec de Sant Pau de Riu-sec, amb un nodrit programa d’activitats. Es tracta d’un aplec que s’havia deixat de celebrar feia molts anys, i que gràcies a l’empenta de l’Associació es va recuperar el 2016.
UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Entitat declarada d’utilitat pública. Resolució JUS/811/2022, de 22 de març
BELLATERRA.CAT 