Bellaterra, 9 de maig de 1998
Esmada Laura
Estimat Jaume
Avui, la meva veu, massa acostumada a dir-se sola, ha de ser i vol ser la veu de molts. I com que el moment, ben lluny de la frivolitat quotidiana ha de tenir una certa solemnitat, res més adient i més pedant alhora que iniciar-la com un si d’un antic sermó es tractés, amb una cita llatina. Agafeu-vos, perquè la frase és aquesta:
DIEM LAETUM, CALCULO! NOTAMDUMQUE MIHI CANDIDISSIMO
I ara, amb el “suspense” o sigui amb l’enjölit de saber-ne la traducció, que arribarà al final de l’homilia, no teniu més remei que seguir escoltant.
Marxeu de Bellaterra, però marxeu a quatre passes, per la porta de l’amistat i del teatre (activitat seriosa que serveix per a tot) i marxeu per la mateixa porta de l’amistat i del teatre per la qual hi vàreu entrar: en dono fe.
Vàreu triar el lloc, en aquest turonet de bones vistes, però el que no sabieu és que, sense voler, trobàveu amistats, encontres i desencontres que havien de marcar moments decisius de la vida. Aquí heu viscut, entre altres coses decisives, el pas del temps i els sentiments que van dels vostres pares als vostres fills: un pont decisiu sobre les aigües de la vida.
I posats a esmentar moments històrics, ara en tenim un: tenir un lloc al cor dels altres ja és bona cosa. Volem, avui, que tingueu un lloc simbòlic de la topografia sentimental de Bellaterra.
Una vegada hi havia un carrer per nom culte Pintor Utrillo. Si mireu les enciclopèdies és tot una història de fill natural, de pare suposat, de mare dels barris de mal nom del París dels primers anys de segle.
Amb tots els respectes, què carall hi feia aquest home a Bellaterra ? Però la cultura millora i un bon dia aquest carrer es va dir fugaçment de Marilyn Monroe: bé aleshores ens deiem Monroe, però com que ara, qui més que menys s’ha gastat unes pessetes inútils en cursos d’anglès, en diem Monroo…
La cosa va durar poc perquè les forces reaccionàries i la dictadura municipal va arrencar plaques i noms com en els millors temps de la inquisició. Què hi farem! De fet aquell primer canvi de nom ha quedat a la història. El temps ho millora tot (excepte nosaltres mateixos) i avui, el carrer torna a canviar de nom, i no hi haurà ni Ajuntamet, ni Generalitat, ni Ministre de Medi Ambient que pugui treure’l de lloc millor, del nostre pensament i el nostre sentiment.
I en diem carrer i no en diem avinguda com li correspondria a la sublimitat del prohom que li dóna nom.
Ja sabem que hi havia propostes més intel·ligents com de Bellaterra dir-ne Bella Pla o Pla Terra.
Però temiem que la modèstia d’en Jaume i de tota la seva família quedés fulminada per sempre tenint en compte que hi havia el sarcàstic precedent de “El Ferrol…..del Caudillo”.
Gràcies Jaume, perquè ens has ajudat a reforçar en nosaltres allò que és de les poques coses que ens diferencien de les bèsties: la capacitat de riure, el goig de somriure.
Ah, m’oblidava, aquella dita llatina té un autor: Plini el Jove (i ara bé de gust això de jove en la festa del teu aniversari….., doncs bé, la frase culta i adient és aquesta:
OH DIA FELIÇ DIGNE DE SER MARCAT AMB PEDRA BLANCA
(Frederic Roda Pérez Maig 1998)
Font: Jaume Pla
BELLATERRA.CAT 