Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/04/2024

Vista general del menjador del Restaurant Tragaluz 📷 Pepe Cortés

LLUÍS TORRES|Rosa Maria Esteva va decidir l’any 1987 que ja era hora de dedicar-se professionalment a allò que sempre l’havia agradat i fer-ho com a propietària de grans establiment gastronòmics de la ciutat de Barcelona.

Saló del cafè del Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés

Primer va ser El Mordisco, un restaurant situat a un vell edifici modernitzat per Xavier Mariscal, del carrer Roselló amb Passeig de Gràcia (on anys després construí el seu Hotel Omm). Mordisco era dirigit per ella mateixa i pel seu fill, en Tomàs Tarruella, creat i pensat per a totes aquelles persones que han de dinar normalment en solitari. Era innovador i poc conformista, aquest local de menjar ràpid s’allunya molt de ser un típic negoci de fast-food, encara que seguint una línia trencadora i juvenil, que en els seus moments de glòria va marcat una pauta a seguir en tota Barcelona, convertint-se en un dels establiments més emblemàtics degut a la seva moderna filosofia gastronòmica.

Detall decoració Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés

CREACIÓ DEL RESTAURANT TRAGALUZ

Rosa Maria Esteva  i el seu fill Tomàs Tarruella éren conscients que volíen un restaurant de gran classe, però no podíen dissenyar un local estàtic, és per aquest motiu que varen contractar a Pepe Cortés León, un prestigiós interiorista català que dissenyà el Restaurant Azulete, -propietat de Victòria Roque i Òscar Tusquets-, que havia rebut el premi FAD de disseny.

Disseny gràfic de Xavier Mariscal 
📷 BELLATERRA.CAT

Pepe Cortés va començar Tragaluz per la teulada: muntant una coberta de vidre, a dues aigües, sobre la característica torre del Passatge de la Concepció on va instal·lar aquest restaurant.  No era un caprici, era una manera de guanyar superfície útil abans diniciar l’obra, al mateix temps que una via per definir el projecte.  Estructurat en diversos nivells, Tragaluz presenta dues àrees de menjador diferenciades, batejades per Mariscal -responsable de la imatge gràfica del Tragabar, Tragarapid i Tragaluz, atenent les presses que porten els clients en seure a menjar.
Ambdues àrees, igual que les zones de bar i saló, són una síntesi de les idees que n’han regit el disseny: confort i modernitat, abarrocament i funcionalisme: valors tradicionals i dinamisme.  El maneig de binomis d’aquest tipus ha permès a Pepe Cortés practicar a Tragaluz les passions professionals favorites: la combinació i l’invent.  Amb esperit de cuiner que improvisa en recórrer als ingredients, Pepe Cortés ha acoblat fustes africanes amb alcànteres, metalls càlids amb mosaics modernistes de l’oblidat artesà Bru, murals arcàdics signats per Isabel Esteva amb estucs, vidres amb maquinari… fins a cuinar un  plat apetitós, lleuger i singular.

Rosa Maria Esteva, creadora del Grup Tragaluz amb el restaurador bellaterrenc en Francesc Pérez Torres

El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, amb una acteditada trajectòria professional a Suïssa i Maître dels clàssics restaurants Finisterre i Via Veneto de Barcelona, va ser el director encarregat inaugurant i establint el servei de qualitat que tants d’èxits va donar al Tragaluz, -en aquells anys el més atractiu de la ciutat-,  això ho demostrà la visita obligatòria de tots els personatges que visitaven Barcelona.

Francesc Pérez Torres amb el seu Equip professional de sala que va inaugurar el Restaurant Tragaluz de Barcelona

Enric Molina, l’ex torero que debutà a la Monumental de Barcelona, que amb els seus guanys va obrir un petir però atractiu estaurant familiar al barri d’El Putxet de Barcelona, en els anys de la Gauche Divine. Va ser el Maître que vestit amb smoking blanc, era l’encarregat de donar la benvinguda al restaurant Tragaluz, tal com ho va establir Rosa Maria Esteva. Els anys previs a la jubilació d’Enric, els va passar al Restaurant La Taula de Sant Gervasi, -un petit local a l’estil dels de París O del centre d’Europa-, obert el 30 de maig de l’any 1994 pel matrimoni  Francesc Pérez i la seva muller Angi, que ho varen conservar amb la clasificació Bib Gourmand de la Guia Michelin, fins que l’any 2015 el varen vendre al seu xef Dani Feraru i Sandra Vílchez.

El bellaterrenc Francesc Pérez Torres, director del Tragaluz entre xefs (a la dreta en Joan Ferré Corretja)

L’any 1993, després dels Jocs Olímpics de Barcelona, 1992, es va creure convenient donar-li un petit gir al Tragaluz, mantenint la mateixa exquisida qualitat però compartint l’espai entre oferta de Menú Migdia i Carta, creant també un japonès a la part de sota, a nivell del privat  Passatge de la Concepció, tot i així el Tragaluz va seguir una línia clara, amb petites innovacions de qualitat que van ser clau de l’èxit de la gastronomia barcelonina.

Detall de taules i murals pintats del Restaurant Tragaluz de Barcelona
📷 Pepe Cortés

Si la decoració d’aquest restaurant és brillant, la seva carta encara ho és més, una cuina catalana moderna dirigida per Xavier Grifoll (ex propietari de restaurant Tiró Mimet) i Joan Ferré Corretja (ex propietari del restaurant El Principal de l’Eixample), una carta pensada per a un públic molt ampli, tenint en compte opcions gastronòmiques ben diferenciades.

Altell del Restaurant Tragaluz de Barcelona 📷 Pepe Cortés

Al Tragaluz es podien degustar des d’un Niu cruixent de mongeta tendra amb foie-gras calent i salsa d’anís i soja fins a unes Patates Butan o una gran varietat d’arrossos. A més, si algun client volia tastar plats vegetarians podien fer-ho amb unes receptes concretes, com és una Sopa de tomàquet amb ametlles tendres o unes Verduretes a la graella, i si el seu desig era refinat i equilibrat hi havia l’opció de demanar uns plats cuinats especialment per mantenir la línia sense haver de renunciar als plaers que aporta la gastronomia de mercat catalana.

Part de l’equip professional del Restaurant Tragaluz de Barcelona

Rosa Maria és una dona convençuda de la seva trajectòria, i assegurà tanmateix que els començaments van ser una autèntica aventura. “Com que ni en Tomàs ni ella teníem experiència ,vam creure oportú inaugurar un Mordico informal, on la gent pogués prescindir de l’etiquetatge dels grans locals de restauració. És per aquesta raó que vam obrir El Mordisco. Amb el seu fill Tomàs i van aprendre molt d’aquest establiment, i això ens va decidi a fer-nos càrrec després del Tragaluz, contractant al director Francesc Pérez Torres, per convertir Tragaluz en un restaurant de qualitat de servei i amb un ambient exquisit, però d’una manera de funcionar clàssica peròs sempre amb aquell aire sincer i genuí de l’alt servei històric de Barcelona.,a plaça

Plat de presentació del Restaurant Tragaluz dissenyat per Xavier Mariscal

Read Full Post »

THE BELLATERRIAN

Font: Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Bellaterra, 18 d’abril de 2024

“Al plànol oficial de Bellaterra surt com Carles Buïgas (Font Mágica de Montjuic), però la placa del passatge com Joaquim Buïgas (autor del TBO)”

Passatge de Joaquim Buïgas de Bellaterra té una llargada de 75 metres, va des de la petita rotonda del Carrer de Terranova amb el carrer de Frederic Roda Ventura, i no té sortida per la banda dels números més alts.

Placa del Passatge de Joaquim Buigas de Bellaterra amb el dibuix de la flor Lligabosc

Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), també conegut com a Joaquín Buigas i Garriga, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
El 1917, de tornada a Barcelona després d’un llarg període per Llatinoamèrica, va adquirir la capçalera TBO, de Arturo Suárez i Roca (que també imprimia les revistes sicalíptiques Eva i El Caloyo, juntament amb el seu soci Joaquim Arqués) per 3.000 pessetes. A partir del número 10, a l’any 1917, Joaquim Buïgas ja es va fer càrrec i va esdevenir propietari i editor d’aquesta revista, portant-ne els comandaments fins a la seva mort el 1963. Va ser l’esperit de la revista i el que va marcar el tarannà de la marca TBO durant més de quaranta anys.

Com a “setmanari festiu infantil”, “TBO” va ser el 1917 una iniciativa de l’impressor Arturo Suárez que el va abandonar, després de la primera desena de números, en mans de l’éditor Joaquín Buigas.  Va ser Buigas qui li va infondre el caràcter de primera revista espanyola d’historietes i va continuar amb ella —en solitari o en societat— fins als anys 80. Joaquín Buigas, va canviar el seu destí previsible.  Va anar incorporant grans dibuixants i creant un públic fidel que, de mica en mica, va anar creixent i deu anys després, ja se superaven els 100.000 exemplars de tirada, que es va disparar al cap de poc temps fins als 159.000.  Als anys 50 la xifra ja era del doble: 350.000

Joaquim Buigas i Garriga fou un del pioners de Bellaterra. Abans que la urbanització esdevingués una realitat ja passejava pels seus camins que l’apropaven a boscos, vinyes i camps ben conreats. Com a bon caçador que era, sovint hi coincidia amb un grup d’amics per empaitar algun conill o esperar pacientment que unes perdius aixequessin el vol.

El 1920 va llençar una altra iniciativa, la revista BB, dedicada exclusivament a les dones.

El 1928 va fundar Ediciones TBO i el 1936 es va associar amb els directors d’Editorial Bauzà, Estivill i Viña, per formar l’empresa Ediciones TBO, S.L. Des de 1941 després de l’associació amb Emilia Estivill Monlleó (vídua de Bartolomé Bauzá) es va seguir editant en coalició amb editorial Bauzá.

El 1944, després de veure possibilitats en una historieta il·lustrada per Benejam, La família Ulisses, protagonitzada per una família nombrosa, va decidir escriure més guions amb aquests personatges. Amb Benejam també va crear Eustaquio Morcillón y Babalí.

Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA

Read Full Post »