Carrer del Canigó de Bellaterra té una llargada de 250 metres, va des del Camí Antic de Sant Cugat fins al Carrer de Sant Llorenç
Placa del carrer Canigó de Bellaterra
El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent i el Vallespir, tot i que el cim és íntegrament en el Conflent, entre les comunes de Taurinyà (est) i Vernet (oest).
El Canigó ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques.
El cim, la pica del Canigó o Pic de Balaig, fa 2.784 metres. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda n’atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l’any 1285.
La ministra d’Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia del govern francès, Delphine Batho, va declarar el 13 de juliol del 2012 el Canigó “Gran Paratge de França”, amb la seva ortografia original catalana, després d’una campanya que van impulsar alhora el Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló
Preparar una taronja a l’aire, és tota una petita òpera cítrica creada per Manuel Giménez Camas, director que inaugurarà els restaurants de Barcelona, Via Veneto (1967), Atalaya (1972) i Dom (1977) 📷 BELLATERRA GOURMET
LLUÍS TORRES | Molt s’ha parlat de l’art de pelar una taronja a l’aire -a càrrec de professionals de sala de la restauració de Barcelona-.
Sabeu qui va introduïr per primera vegada, aquesta recepta tant vistosa als restaurants de luxe de Barcelona?
Va ser obra de Manuel Giménez Camas, el director que va inaugurar el restaurant Via Veneto, el 30 d’abril de 1967, quan el seu propietari Oriol Regàs Pagès ( Barcelona,1924-2011) el va contractar a Suïssa, quan Manuel gestionava un hotel propietat de l’actor Vittorio Gassman.
A vídeo de l’enllaç de sota podeu veure l’espectacular recepta de com preparava la 🍊 a l’aire el Restaurant La Taula de Barcelona
Tal va ser l’espectacularitat d’aquesta forma de pelar la taronja, que s’ha convertit en una fórmula magistral i vistosa de gaudir d’aquest postre cítric, que Giménez Camas la va seguir oferint quan va inaugurar els restaurants Atalaya i després al Restaurant Dom.
Efectivament, tots els professionals que s’han format en aquests locals de luxe de Barcelona prepararan la taronja en quan es presenta l’ocasió per sorprendre a uns clients visitants. En resum, si algú vol apropiar-se d’aquesta delicada manera de pelar la taronja, cal que recordi en Manuel Giménez Camas, que EPD, que per la seva humilitat mai va dir “aquesta fórmula és meva des de 1967″
HOMENATGE A PICASSO Organitzat pel Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona l’any 1981
“La bellesa serà comestible o no serà” (Salvador Dali)
Publicació de 1981 del Departament de Comerç i Turisme i Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya
“Una de les primeres residències barcelonines de Pablo Picasso fou una pensió davant del Mercat del Born”.
LLUÍS TORRES|L’any 1981 en Josep Bullich, president del Casal del Cuiner, impulsà la creació de la biblioteca que va organitzar el cuiner Jordi Barrera. Donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners va suggerí que fos inspirat en l’estil de Picasso.
Va resultar un gran èxit per la seva espectacularitat i originalitat i per primer cop vinculava l’art i la cuina.
Aquella activitat cultural del primer Congrés Català de la Cuina ho va recollir i publicà en un llibre la Generalitat de Catalunya, fent una complerta exposició gastronòmica a l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona.
Tot aquell moviment de vida i color li devia ensenyar molt sobre els catalans i els nostres habits alimentaris. Picasso va estar-se pocs anys entre nosaltres, però sembla indubtable que Barcelona el va marcar decisivament, cosa a la qual el pintor malagueny va correspondre estimant-se-la i participant amb la seva presència activa en la vida cultural de la ciutat. Les qualitats artístiques i humanes d’aquest home van ser el motiu que decidí el Casal del Cuiner i del Reboster a oferir-li un homenatge, que no podia ser altre que el treball entès com a investigació de nous camins.
“Els cuiners i rebosters senten que la cuina no és tan sols una manera mecànica de preparar menjar i entenen que l’art de la cuina està estretament vinculat a l’art pictòric”.
La influència que els moviments artístics i culturals tenen sobre la cuina s’explica a través de les noves formes de comportament humà que creen. La cuina, doncs, dificilment podria fer altra cosa que evolucionar al mateix temps que la societat.
Si aquest és el pensament de cuiners i rebosters, el Congrés Català de la Cuina arrenca de la mateixa idea quan en la seva presentació dịu:
«La cuina, la manera d’entendre la universal funció d’alimentar-se, és un dels components fonamentals per a la identitat d’un poble amb personalitat nacional, cultural i històrica ben definida».
I també coincideixen el Casal del Cuiner que declara tenir com a objectiu la dignificació de la professió i el Congrés Català de la Cuina que, dels tres àmbits en què es proposa de treballar, posa en el segon lloc el següent:
Ambit de la professió: el seu objectiu principal serà assolir la dignificació de l’ofici de cuiner a partir de la seva consideració com a artista creador, l’afavoriment de la formació de nous cuiners, la creació d’estímuls, l’estudi de la problemàtica del sector, les relacions amb l’Administració, l’elaboració de possibles alternatives per separar-les, etc.,
📷 Tomás González, que fou cap de cuina a Reno i a Via Veneto.
CONCURS D’HOMENATGE A PICASSO
L’homenatge del Casal del Cuiner a Picasso va adoptar la forma d’un concurs de cuina en el qual podien participar tots els hotels i restaurants de Catalunya que ho desitgessin. Es va insistir en el fet que els plats a concursar havien de ser receptes catalanes o inèdites, amb tendències picassianes, sobretot en la presentació o decoració. Les bases establien que els participants haurien de preparar tres plats: un llobarro fred, una pularda calenta i unes postres.
El concurs tingué lloc el dia 1 de març de 1982, al Hotel Princesa Sofia. S’hi havien muntat setze bufets per a l’exhibió dels plats, i setze eren els participants: restaurants Ara Cata, de Barcelona; Bahía, de Tossa de Mar; La Balsa, Bárbara i Daxa, de Barcelona; La Fitora, de Vilanova i la Geltrú; Gran Casino de Barcelona, de Sant Pere de Ribes: Orotava, Real Club de Tenis i Tip Top, de Barcelona; I els hotels Aloha, de Tona; Diplomàtic, Expo, Princesa Sofia, Ritz i Sarrià, de Barcelona.
Des d’un «Gernika pintat amb musselina de peix fins a llobarros arlequinats, la intencionalitat picassiana era per tot arreu. Les èpoques blava i rosa no s’evocaven només amb el color de les salses o de les decoracions, sinó que tot l’entorn, començant per les estovalles, posava la nota del color dominant.
El jurat, compost per set persones per a cada plat, era integrat per cuiners, pintors, homes de lletres i de les altres arts, periodistes, pastissers i persones vinculades al comerç i a l’hosteleria.
Van assistir al concurs professionals de tot Catalunya, en nombre superior a les 400 persones. Totes les comarques catalanes hi eren representades d’una manera o altra, a més dels estaments oficials-Generalitat i Ajuntament en especial. També va acudir a l’Hotel Princesa Sofia en nombre notable de mestresses de casa interessades pel tema de la cuina.
📷 D’esquerra a dreta: Maite, secretaria del “Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona” i muller de Sebastià Gotanegra, (xef del Ritz de llavors). Darrera i de perfil, en Toni de “Pescados Murio”. L’últim de perfil amb el micro darrera, Josep Maria Figueres
Els premis, que van ser lliurats vint dies després, en el transcurs de l’any al sopar de germanor que el Casal organitza en homenatge als cuiners jubilats, s’atorgaren de la següent manera:
El primer premi pel plat de llobarro fred fou concedit a Juan Rodríguez, del restaurant del Gran Casino de Barcelona; el segon, a Manuel Escutia, del Gran Hotel Sarrià; i el tercer, a Pedro Jesús, de l’Hotel Princesa Sofia.
Pel que fa a la pularda, va quedar primer Jaume Murgadas, de l’Hotel Princesa Sofia, seguit d’Angel Martín, del Gran Casino i de Rubén Subirà, del restaurant Tip Top. Els guanyadors de les postres van ser Pablo Pérez, del Gran Casino de Barcelona, Pedro Díaz, de l’Hotel Princesa Sofia, i Llorens Claramunt, del restaurant Tip Top.
EL CASAL DELS CUINERS I REBOSTERS DE BARCELONA
El Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona és una entitat que aglutina els professionals de la cuina i que s’ha fixat com a objectiu prioritari la dignificació de la professió
En deu anys de vida, aquest Casal ha dut a terme diferents iniciatives per tal de millorar la preparació professional i el nivell de coneixements dels qui treballen a les cuines: des del cap, passant per cuiners i ajudants, fins arribar al rentaplats; tots, pel sol fet de ser professionals, hi tenen accés. El Casal organitza cicles de conferències setmanals en les quals participen cuiners, periodistes, historiadors, químics, compta amb un local social perquè s’hi reuneixin els socis i també amb una biblioteca especialitzada en temes culinaris i gastronòmics; promou demostracions o classes de cuina i edita una revista bimensual que es titula, precisament, Casal del Cuiner.
Actualment, són prop de sis-cents els professionals que hi són associats. Els projectes a curt termini del Casal del Cuiner preveuen l’extensió de l’associació a gairebé totes les co- marques catalanes. D’altra banda, s’ha començat ja un arxiu de receptes i també és en estudi la convocatòria de concursos que, cenyint-se a un producte o tema determinat, permetrien una positiva intenció didàctica restant competivitat al concurs.
Aquest esperit obert i perfeccionista va portar el Casal a adherir-se als actes en homenatge a Picasso, celebrats amb motiu del seu centenari. Les raons exposades són ben precises, i van des de la identificació de Picasso amb la cultura catalana, la seva sensibilitat i respecte per l’art de la cuina, fins a la ininterrompuda recerca de noves formes.
El Casal va voler, però, que quedés molt clar que l’homenatge transcendia del pintor i la seva obra a l’home i el seu pensament.
Font: Generalitat de Catalunya, Casal del Cuiner, Josep García Fortuny, Josep Bullich,
Francesc Vila i Rufas (Barcelona, 22 d’octubre de 1927 – 22 de desembre de 2006) va ser dibuixant i pintor, més conegut com a Cesc, pseudònim amb el qual signava. Ninotaire i pintor, fill del també dibuixant, il·lustrador i bibliòfil Joan Vila (D’Ivori), pràcticament dedicà tota la seva carrera a l’humor gràfic. Començà fent una vinyeta diària al Diario de Barcelona i aviat passà a ser un pou d’aigua fresca en el desert franquista. Les seves imatges iròniques i tendres retraten pràcticament la Catalunya des dels anys seixanta fins als noranta. Dibuixà també a El Correo Catalán, Tele/eXpres i, quan ja havia abandonat la trinxera de l’humor gràfic a la premsa per intentar dedicar-se a la pintura, retornà al poder fer l’acudit en català al nou Diari de Barcelona i més endavant a l’Avui. Fundà i dirigí la revista d’humor Tururut!, a mitjan anys cinquanta, i va col·laborar en les millors revistes del país (Por Favor, Gaceta Ilustrada, Mundo, Serra d’Or, Tele/estel, El Jueves…) i de l’estranger (Punch, Pardon, Paris-Match…). Va dibuixar per a diverses campanyes de publicitat, cartells, targetes, llibres. Edità també a importants revistes estrangeres. A banda de la vintena de llibres que recullen els seus acudits i dibuixos, ha fet llibres amb Josep Maria Espinàs, Huertas Claveria, Montserrat Roig, Ricard Giralt-Miracle…El 1975 va exposar a la Galeria Cadaqués, del municipi empordanès. En deixar l’acudit de l’Avui, el 1987, es dedicà a la pintura i al gravat. Va realitzar diverses exposicions i va ser guardonat diverses vegades. Va ser un dels grans referents de l’humor gràfic català del segle xx. Es pot trobar una antologia recent dels seus acudits als llibres Sin palabras (Astiberri, 2013), coordinat per Jordi Duró, i Cesc, la força del traç (Viena, 2007), entre altres.
El carrer Sant Llorenç té una llargada d’uns 150 metres, començant al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Canigó. Google Maps també anomena Sant Llorenç el passatge frontal creuant el Camí Antic, que finalitza al Carrer de Talismà. A les plaques dels carrers apareixen dibuixades l’olivella (Ligustrum vulgare) i l’herba fetgera (Hepatica nobelis).
Placa del Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra
El Carrer de Sant Llorenç de Bellaterra podría estar dedicat al sant d’Osca, mort a la foguera de Roma l’any 258, o diferents pobles amb el mateix nom. Hem apostat per imaginar-nos que és pel Massís de la Serra de Sant Llorenç de Munt.
Serra de Sant Llorenç del Munt Massís de la Serralada Prelitoral Catalana, al Vallès Occidental, al límit amb el Bages. Consta de dos relleus separats per la riera de les Arenes: l’estricte de Sant Llorenç i la serra de l’Obac. Sant Llorenç, de morfologia montserratina, culmina en una carena llarga d’uns 5-5,5 km, i orientada NNW-SSE, al Montcau (1 057 m alt.) i a la Mola (1 104 m alt.). Aquesta carena, que es manté de 900 a 1 000 m alt., separa el terme de Mura (Bages) del vallesà de Sant Llorenç Savall. El sector de migjorn (la Mola) pertany a Matadepera fins al límit amb Castellar del Vallès i separa la conca del Besòs (Ripoll) i la del Llobregat (riera de les Arenes). La serra de l’Obac és vertebrada per una carena de la mateixa longitud i orientació que la de Sant Llorenç, a 3-3,5 km i a l’W i un xic més a migjorn, del municipi de Mura (on, a la Bassa Nova assoleix 942 m alt.), al vèrtex entre Mura, Vacarisses i Matadepera, al SE del Pou de Glaç (944 m alt.), on culmina la serra de l’Obac. L’enllaç entre ambdues alineacions paral·leles es realitza pel coll d’Estenalles (870 m alt.), on neix la riera de les Arenes, i la serra de la Mata (916 metres). Geomòrficament aquests relleus descansen damunt el sòcol paleozoic (llicorelles) de la Serralada Prelitoral, visible a Matadepera i a les Pedritxes (786 m alt.). La base de la muntanya és constituïda per materials miocènics de la Depressió Central, adossats a la Serralada i parcialment encavalcats pels gresos conglomerats eocènics i oligocènics de la mateixa depressió, que formen els monòlits (el Cavall Bernat, la Castellassa, etc) que li confereixen l’aspecte montserratí. La vegetació (pi blanc, pinassa, pi roig, alzina, entre els arbres) completa la bellesa de la muntanya, de gran atractiu per als excursionistes i fins i tot per a alpinistes i espeleòlegs, i força respectada per les urbanitzacions, que han sorgit especialment remuntant la carretera de Matadepera a Talamanca. El 1972 fou aprovat el parc natural de Sant Llorenç del Munt-serra de l’Obac , que afecta 2655 ha, bàsicament als termes de Sant Llorenç Savall, Mura i Matadepera.
BELLATERRA.CAT 