Al Turó de Sant Pau ja es va completar la renovació l’any 2021
La renovació comporta un canvi complet de lluminàries que passaran a ser de LEDS, de menor consum, i aportaran una major intensitat lumínica. Està previst que els treballs finalitzin d’aquí a 4 mesos
Tècnics canviant l’allumenat del carrer Lluís Ábalo per Leds
Des de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra informen que “en alguns casos, es procedirà a canviar tot el fanal i, en la majoria de casos, es canviarà la lluminària”. També es posarà algun fanal nou en les zones fosques.
Aquesta setmana s’ha començat la implementació del nou enllumenat als següents carrers:
Talismà, Tatuatge, Til·ler, Talió, Talent, Tosca, Tamborí, Tulipa, Topazi, Canigó, Sant Llorenç, una part del Camí Antic de Sant Cugat i Plaça del Pi. Camí de la Font de la Bonaigua, una part Av. Bartomeu, Lluís de Ábalo, Lluís Millet, Ramon Llull, Santiago Rusiñol, Joan Fàbregues, Santa Creu, Balmes, Casimir Clots, Plaça Joan Maragall, Miquel Servet, Josep Maria Marcet, Espronceda, Cisneros i Montseny. Part de Avinguda de Bertomeu.
Inversió de l’Ajuntament de Cerdanyola
Des de l’EMD indiquen que l’enllumenat és una competència de l’Ajuntament de Cerdanyola i el “cost de la inversió surt directament del seu pressupost”. El govern de l’Entitat indica que resta pendent de què l’Ajuntament concreti la nova licitació per executar la renovació de l’enllumenat de la resta de carrers de Bellaterra
Zones de Bellaterra on s’està procedint al canvi de l’enllumenat (Gràfic de l’EMD de Bellaterra)
Bellaterra, dijous 22 de febrer de 2024 El Passatge de Casimir Cots de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a la Plaça Joan Maragall i finalitza al Carrer del Pedregar. Sorpren catalanitzar el seu nom, quan Cerdanyola, la seva propia família i als documents consta com Casimiro.
Placa de Casimir Cots de Bellaterra i dibuix de la planta Sanguinyol (Cornus Sanguinea)
Casimiro Cots (1890-1949). Va ser el primer encarregat de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular S. A. (FVP). Era qui més sabía dels temes de la Urbanització de Bella-Terra creada l’any 1929. Era carlí i d’ell depenia que tothom al poble tingués aigua corrent. Bon servidor dels cacics bellaterrencs. A la seva mort el va substituir el seu fill Pepe Cots.
En Casimiro Cots va arribar a Bellaterra al 1927. Aquesta dada és prou significativa perquè en Casimiro va aterrar a Bellaterra per encàrrec del FVP, tal i com Vicenç Cots explica:
“El pare hi va anar en qualitat de guarda de Bellaterra. El va contractar el FVP. El president era el senyor Viza, el gerent el senyor Losantos i l’arquitecte era l’Emili Sala“.
Si és cert el que ens diu el Vicenç Cots, aleshores caldria situar les primeres passes de la Urbanització aquell any. La familia Cots es va instal·lar a Bellaterra, tal i com diu en Vicenç, de la següent manera: …..en una casa molt simple i poc arreglada, prop de Can Domènec, a l’altra banda de la via, rodejada de vinyes. Bellaterra era preciósa. Vista des de l’estació era com un amfiteatre. Els trens no paraven perquè encara no havien construït l’estació, per tant, havíem de baixar a Sant Cugat i venir a peu. Allí on ara hi ha el pont, hi havia un pas a nivell amb un guarda-agulles. Un dia el tren va atropellar a la família Camps perquè el guarda-agulles no hi era. Van tenir sort perquè com que era una recta, el maquinista va tenir temps de frenar.
En Casimiro Cots, feia les funcions de guarda de FVP i s’encarregava de tot el que competia a l’empresa. Quan la Urbanització va comença a rutllar es van començar a fer la casa. «Era en el pitjor terreny que tenia Fomento. Jo vaig ajudar a construir la casa. El meu pare era d’ofici encofrador i, per tant, sabia de què anava la cosa. Va ser una casa construïda amb materials ja existents. Anàvem a un magatzem que es deia Ribes i compràvem bigues i finestres fetes. D’un terreny del costat de Can Cottet agafàvem grava.»
Passada la guerra, en Casimiro va seguir amb la seva feina i era l’encarregat de vetllar per l’acompliment de les directrius de FVP. Ho va fer fins que va morir, l’any 1949. Aleshores, es va presentar el dubte de quin fill havia de seguir amb la tasca. En Vicenç, que treballava en una empresa des del 1943, era mutilat de guerra. Els estralls d’una bomba quasi li van fer perdre una cama. El Pepe també treballava en una empresa que feia peces d’avió, just situada allà on ara està l’aerodrom de Sabadell.
“El Pepe estava molt implicat socialment amb els treballadors i això d’anar a treballar pels senyors de Bellaterra no li feia cap gràcia. A la fi, però, el vàrem convèncer”.
Va ser, doncs, en Josep Cots que va seguir la feina del seu pare. Quina era aquesta feina? Entre d’altres, la regulació del subministrament d’aigua. Així ho recorda el Vicenç:
La feina del pare i després la del Pepe consistia, més o menys, en el següent: a Bellaterra hi mancava molta aigua i hi havia moments que calia tallar l’aigua que anava a la dreta perque en tinguessin els de l’esquerra i de vegades tancar les dues perquè anés cap amunt o cap a I’Hostal. Aquesta regulació de les aigües va causar moltes queixes i enfrontaments, però el pare era d’aquells que es feia respectar i la seva sola presència imposava.»
Aquest relat ens dóna peu a mencionar que una de les propietats de FVP era l’aigua. En tenia la concessió i en gestionava el seu ús i cobrament. La qüestió de l’aigua a Bellaterra ha estat, en el decurs del temps, un pou de conflictes (i mai millor dit), que bé es mereix que en parlem en un capítol a part.
“Les feines del Pepe augmentaven en funció del creixement de la Urbanització i tots els propietaris el tenien com a home de confiança. Tan ell com el seu pare sempre van estar contractats per FVP i, entre d’altres responsabilitats, havien d’ensenyar els terrenys als possibles compradors. Els rebien en una caseta que estava a la plaça del Pi que durant molts anys se li va dir la caseta del Pepe».
El Vicenç recorda que, més d’un cop, el Pepe havia liquidat les contribucions d’alguns veïns, si es donava el cas que aquests no hi eren a casa el dia del cobrament. Després, passava comptes i «sempre queia alguna propina». La seva presència es feia imprescindible perquè era el que en sabia més, dels entrellats de Bellaterra. Fins i tot l’Ajuntament el va nomenar durant un temps “Alcalde Pedaneo”, que venia a ser una representació municipal amb certa autoritat.
A mesura que Fomento Barcelonés de Inversiones S.A. va anar liquidant els terrenys i traspassant les propietats comunes a l’Ajuntament, en Pepe Cots va anar perdent protagonisme dins el barri. Tanmateix, aquest va saber treure’n profit de la seva posició de privilegi, invertint allà on ell creia que calia invertir. L’any 1986 va morir i amb ell va acabar una manera de fer i regir els interessos de l’empresa urbanitzadora que, aleshores, ja havia nomenat a en Jordi Guiu per a suplir les poques tasques de gestió que en Cots realitzava els darrers anys. La seva petjada però, ha quedat en la memòria dels bellaterrencs i els seus fills segueixen vinculats al barri com a veïns i també com a promotors immobiliaris.
Joan Oliver i Sallarès/Pere Quart (pseud.) (Sabadell, Vallès Occidental, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986)
Joan Oliver fou dramaturg, poeta, prosista, traductor i periodista. Considerat un dels poetes catalans més importants del segle xx, la seva aportació a la literatura catalana s’ha considerat exemple de llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, mantenint una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, amb una ironia propera al sarcasme. La seva tasca com a traductor fou important, adaptant al català textos de Bernard Shaw, Beckett, Goldoni, Brecht, Molière, o Txèkhov, entre d’altres.
Publica el seu primer llibre el 1928, Una tragèdia a Lilliput, sàtira de la societat burgesa del moment, i el 1929 debuta com a dramaturg amb Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet. El 1934, el seu primer poemari, Les decapitacions, mostra el seu estil iconoclasta, satíric i humorístic. El 1935 edita Cataclisme. El 1936 amb Allò que tal vegada s’esdevingué, desmitifica les estructures familiars tradicionals i el món de la religió. El 1937, Bestiari, llibre de poemes epigramàtics irònics rep el premi Joaquim Folguera de poesia. La Guerra Civil de 1936 suposa un canvi en la seva obra, el seu estil que encara dins el noucentisme, es decanta cap al realisme i la història viscuda. Són exemples Oda a Barcelona (1936), nacionalista i revolucionària o La fam (1938), on es planteja els problemes de la revolució. També estrena L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, peces en un acte, avui perdudes. El 1938 també escriu l’obra El comte Arnau, amb Xavier Benguerel.
A l’exili estrena L’amor deixa el camí ral i el 1947 publica el poemari Saló de Tardor, intent de poesia elegíaca, amb múltiples tocs d’ombra i de mort. Ja de retorn, publica Terra de naufragis (1956), Epístola d’alta mar i les obres teatrals Ball robat (1958) i Primera representació (1959), recollides amb Una drecera en el volum Tres comèdies, de 1960. El seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les seves obres més conegudes i considerada una fita del realisme històric català, rebrà els Premis Àusias Marc de 1959 i letra d’or de 1961. El 1962 publica 12 aiguaforts de Granyer i el 1963 recopila tots els seus poemes publicats, més alguns d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva narrativa a Biografia de Lot i altres proses. Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies, i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums, irònica i moralitzant, barrejada amb records personals, apareguts a Serra d’Or.
El 1975 fou editat el primer volum d’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots i Teatre original, el 1977, i Poesia empírica (1981). Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach (Corrandes de l’exili), Joan Manuel Serrat (Infants), Raimon o Ovidi Montllor. Posteriorment a la seva mort, es va editar un darrer volum de poesia, Refugi de versos (1987), que agrupa poemes escrits entre 1917 i 1985. El 1999 es va fer el mateix amb el volum Obra en prosa.
*L’objectiu del treball és l’assaig d’una edició crítica de ‘Les decapitacions’ de Pere Quart, a partir de les diferents versions recollides en el buidatge de premsa i de la recerca de material inèdit a l’arxiu de l’autor. L’edició és precedida d’un extens estudi, que repassa el context històricosocial en què va aparèixer l’obra, l’esperit de revolta de l’autor que ja caracteritzava la Colla de Sabadell (sobretot la publicació de ‘L’any que ve’ i la importància de l’humor transgressor), l’obra anterior a la guerra civil de Joan Oliver (la prosa, el teatre i la poesia), la publicació de ‘Les decapitacions’ el 1934 i les posteriors edicions del llibre, els temes i l’estil dels poemes. Finalment, l’apartat d’història interna del text estudia les diferents variants del text (d’adequació a la normativa, de puntuació i lèxiques) i després analitza cadascuna de les decapitacions per demostrar que les modificacions tendeixen a accentuar la sàtira i la càrrega crítica del poema. *HELENA MESALLES
Les Decapitacions, primer llibre de poesia de Pere Quart, Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937
Joan Oliver, el 1919 crea, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, el Grup de Sabadell, grup literari de caràcter avantguardista amb traces d’humorisme local i de certa herència noucentista. El 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, on Oliver escriu amb pseudònims diversos: Feliu Camp de la Sang, Joan Pendonista, Florentí Carvallà,… El 1925, emprenen l’editorial Edicions La Mirada que publica a autors com Carner, Pla, Rovira i Virgili, o Riba. Oliver també col·labora en publicacions de l’època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, Mirador… Durant els anys 20 estrena i publica les seves primeres obres de teatre, narrativa i poesia. A Les decapitacions, combina en clau d’humor la paròdia dels moviments d’avantguarda i la crítica amb vessant ideològic.
L’esclat de la Guerra Civil li provoca un canvi personal i literari. Trenca amb el seu origen burgès i es compromet amb el bàndol republicà: esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de l’himne de l’exèrcit popular català. Literàriament la seva obra poètica troba el vers lliure amb un to nacionalista i revolucionari (Oda a Barcelona, 1936); i l’obra teatral planteja els problemes de la revolució (La fam, 1938).
A les acaballes de la guerra, per encàrrec de la Conselleria de Cultura, s’ocupa de l’evacuació dels intel·lectuals compromesos. S’exilia a França amb altres intel·lectuals catalans: Trabal, Rodoreda, Calders… Al poc s’embarca cap a Buenos Aires, i el 1940 fixa la seva residència a Santiago de Xile, on exerceix com a traductor i periodista, mentre continua la seva tasca intel·lectual i compromís: col·labora amb la publicació Catalunya, editada a Buenos Aires, i dirigeix Germanor, editada a Xile; conjuntament amb Xavier Benguerel funda la col·lecció El pi de les tres branques, on editen llibres propis i d’altres noms de la literatura catalana.
Carrer de Bellaterra dedicat a Pere Quart
El 1948 torna a Catalunya i és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona pel seu passat republicà. Sobreviu tres anys traduint pèssimes novel·les al castellà, i es torna a introduir en l’ambient cultural del pais: col·labora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona com a autor o traductor; i treballa a l’editorial Montaner i Simón on entra en contacte amb professors i intel·lectuals que el valoraran com a mestre i que inicien el seu reconeixement literari. Fins els anys 60, seguirà publicant obres i traduint, mostrant-se com a enemic actiu del franquisme. Se’l multa i deté en diverses ocasions per participar en actes i manifestacions contraries al règim. El 1960 apareix la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. El 1964 entra a treballar a l’editorial Aymà, dirigint Edicions Proa i la col·lecció A tot vent. Després de la mort de Franco, continua essent crític amb els polítics catalans i la democràcia, mostrant-se cada cop més com a independentista i contrari a l’Autonomia concedida des de Madrid, així com a la Monarquia.
Membre i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 1970 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1979 el Premi Ciutat de Barcelona. El 1981 accepta la medalla d’Honor de la Ciutat de Sabadell. I el 1982 rebutja la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Mor el 19 de juny de 1986 a Barcelona i és enterrat al seu Sabadell nadiu
BELLATERRA.CAT 