El Molino és un cafè-concert de Barcelona, dels més reconeguts d’Europa durant bona part del segle xx i del segle xix, i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com “el carrer del teatre d’Europa”, a causa de la gran concentració d’espais escènics que tenia.
Va obrir les seves portes l’any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l’arribada de la dictadura franquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula “roig”, per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.
Després de la reforma finalitzada l’octubre de 2010, impulsada per l’empresa Ocio Puro i l’empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s’hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre de The Chanclettes.
Exterior de l’edifici
L’edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s’encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d’un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.
Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S’inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se’l coneixia com a Moulin.
L’any 1929, s’encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.
A més de renovar la programació van pensar a renovar també l’edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l’equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l’octubre de 2010. L’obra civil va tenir un cost de 3 milions d’euros i les instal·lacions especials i l’interiorisme 3 milions més.
Només la façana de Raspall amb el mític molí d’Alemany s’ha mantingut. Sis metres endarrere l’edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d’assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l’espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat el terrat de l’edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l’edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².
Ambient a l’interior
L’interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l’amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L’interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l’esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l’orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.
L’interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l’ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d’assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L’escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l’altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l’espectacle. L’única escala de l’edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.
L’interior connecta les dues façanes per mitjà d’una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d’una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.
La decoració en general està subordinada a l’espectacle i els espais propers a l’escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l’espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l’espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l’ús de l’espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l’interior està al servei de l’espectacle.
A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l’interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l’antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.
La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d’assaig és l’espai més lluminós de tot l’edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.
Música
Entre la programació musical hi ha els dimarts de flamenc, Poco ruido y mucho duende, dirigit per Mayte Martín, i que programarà “la música que a ella li agradaria escoltar com a espectadora”. Constarà d’espectacles escollits, amb cantants, guitarristes i ballarins que actuaran en una dimensió més íntima i sincera, en contacte amb el públic i amb col·loquis al final de les actuacions. Es preveu organitzar també un festival de tango.
Cabaret
El burlesc (o burlesque), la nova moda del revival del cabaret i revista, és una prioritat, també se’n farà un festival internacional i se’n pretén liderar el moviment a Espanya, així com fer una franquícia perquè els espectacles girin a fora.
El Molino al cinema
Cartell de la pel·lícula El último cuplé
El Molino ha estat també escenari de nombroses pel·lícules, des del mític El último cuplé (1957), dirigida per Juan Orduña i protagonitzada per Sara Montiel, Las alegres chicas de El Molino (1977), pel·lícula rodada per José Antonio de la Loma a l’interior del local i protagonitzada pels artistes de El Molino Christa Leem i Pipper, o El extranger-oh! de la calle de la Cruz del Sur (1987), de Jordi Grau protagonitzada per José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego.
Espectacles
1978. Arriba las faldas
1982. ¡Viva el Molino!
1983. Las pícaras molineras
1984. Hay que reir
1985. Siempre Molino
1986. Hello Molino
1987. Loco loco music-hall
1989-90. Una cana al aire
1993. Rubias y morenas
2010. Made in Paral·lel 2011
Bibliografia
1972: El Molino. Memorias d’un setentón. Escrit per Sebastià Gasch. Dopesa, Barcelona.
1984: El Molino. Escrit per Josep Tobella i Miquel de Palol. Fotografies de Josep Tobella. Edicions del Mall, Barcelona.
1992: El Molino. Fotografies de Kim Manresa. Pròleg de Lluís Permanyer. Barcelona, Artual Edicions, S.L.
2005: El Molino. Historias d’una vedette. Escrit per Merche Mar amb la col·laboració de Fernando García. Arcopress, Barcelona.
2009: El Molino, un segle d’història. Escrit per Lluís Permanyer i amb fotografies de Josep Tobella (usades a El Molino, de Tobella, de 1984). Angle Editorial, Barcelona.
Filmografia
1977: Las alegres chicas del Molino. Director: José Antonio de la Loma.
Exposicions fotogràfiques
2011: Carpe Diem, 10 anys a El Molino, 1973-1983, del fotógraf Josep Tobella. De l’11 de gener al 28 de febrer de 2011 a la sala Setba Zona d’Art de Barcelona. Inclou més de cinquanta fotografies, la meitat inèdites.
EL MOLINO. Carrer de Vila i Vilà, 99. 08004 Barcelona ☎️ 632 79 06 05
Font: Ajuntament de Barcelona, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 