AMORES és una Joieria Rellotgeria, creada pel matrimoni Ana i Antonio l’any 1996 al centre de Cerdanyola del Vallès. El seu fill Toni assegura la continuïtat i bon servei.
BotigaJoieria Rellotgeria Amores de Cerdanyola del Vallès
Al seu taller, dissenyen i fabriquem joies a mida, ajudant i coordinant amb el gust de la clientela, perquè darrere de cada joia, hi ha un petit equip de profesionals artesans, amb una tècnica acreditada i disseny que vetllen per cada detall: disseny, cera, fundiciò, reàas, selecciò de gemmes, engast, acabat i packaging. Es un procès laboriós on cal dedicació i sobretot molta passió per l’ofici.
Detall interior de la Botiga Amores de Cerdanyola del Vallès
Ja en el primer contacte amb la família AMORES, es detecta la seva passió per la feina ben feta, perquè els hi encanta el que fan, transmetent plena confiança i honestetat en el ràpid servei i bons preus.
Un dels suggeriments professional de la Botiga Amores és canviar les piles dels rellotges cada any
Eines precises per canviar la pila de rellotges, en aquest cas la d’un Tag Heuer
Quina maravella veure la pulcritud i facilitat en que canvien les piles dels rellotges més sofisticats, el que és d’agrair, perquè són precisos i no fan perdre el temps a la clientela.
Exposició de la Botiga Amores amb prestigioses marques internacionals de rellotges
La seva especialitat com rellotgers professionals està més que demostrada durant tots aquests anys, aportant un servei personalitzat que fan possible les solucions de totes les grans marques internacionals.
Avinguda Primavera, 11-15, (Galeries Unicentre Local 17) ☎️ 935 920 430 08290 Cerdanyola del Vallès
Els nous gestors de l’EMD han canviat els dies de la Festa Major de Bellaterra. A través de la publicació del grup de Whatsapp Bellaterra TV hem vist també reproduït el cartell dissenyat per Blanca Brugera, (La programació oficial es farà públic a final d’aquest mes d’agost).
Presentem el cartell de la Festa Major de Bellaterra 2023! El cartell d’aquesta 40a edició ha estat creat per l’artista bellaterrenca Blanca Brugera|CEDIT
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art, la bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major.
El que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de ValentíCastanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è Aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi, i altres formes de gestionar Bellaterra. Ara, més que mai, hem de reclamar el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Per commemorar aquestes quatre dècades, la directora d’art i bellaterrenca Blanca Brugera ha volgut crear un cartell commemoratiu que integri els elements més característics de la Festa Major, però el que sorprèn és que s’ha decidit trencar amb la tradició del Concurs de Cartells que va començar el 1987 i que, fins l’any 2005, es va respectar any rere any.
El de l’any 2005 va ser del tot especial perquè, amb motiu del 75è Aniversari de la creació de Bellaterra, es va decidir reproduir un cartell publicitari de Valentí Castanys, l’artista autor de l’Auca de Bellaterra.
Aquest 2023 se celebra el 40è aniversari de la Festa Major de Bellaterra, i hagués estat una ocasió popular per fer participar tot el veïnat de Bellaterra, perquè siguin aquest jovent i famílies els qui aportin les seves creacions artístiques per una festa que va perdre personalitat sota l’EMD gestionada durant 13 anys per Ramón Andreu i el seu partit polític GxB, ja que varen treure de les mans de la Unió de Veïns des de l’any 1983.
És una llàstima que els nous gestors no hagin pensat en fer-la de veritat amb la participació de tot el veïnat, el que significa una ocasió d’or perduda i demostrar un canvi i altres formes de gestionar Bellaterra. Es per això que ara, més que mai, hem de reclamar sempre el “Facta Non Verba X Bellaterra”, o el que és el mateix, Fets i No Paraules X Bellaterra. F.P.T.
Biografia de Valentí Castanys
Va ser la principal figura i impulsor de la revista d’humor esportiu Xut!, nascuda el 1922. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, La Veu de Catalunya, La Rambla, La Ciutat o La Piula. Va assolir una gran popularitat com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple, la popular família Sistachs.
Va ser l’il·lustrador de la novel·la Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal, amb qui compartia l’admiració pel cinema i l’humorisme, tal com el mateix Castanys plasmà a Barcelona-Hollywood (1935).
Durant la guerra civil es va refugiar a Donosti, on col·laborà a publicacions falangistes com Flechas y Pelayos, amb el pseudònim As. Després de la guerra col·laborà a Destino ja des de Burgos i al diari esportiu El Mundo Deportivo, que deixà el 1946 per fer un acudit diari a El Correo Catalán a més de crear El Once, amb el que pretengué emular l’èxit del Xut!. L’any 1963 dos monòlegs escrits per ell seran gravats en un disc pel popular actor Joan Capri. Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i sense complicacions i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, fou un dels principals humoristes catalans de la postguerra.
Història de les vacances: així es va aconseguir el dret al descans
Colecció Bellaterra.Cat|Museu d’Arts Decoratives de Paris
A la conquesta del temps lliure: una història de les vacances El descans és un dret llaurat a poc a poc al llarg dels segles. Avui dia, la precarietat i el treball digital imposen noves dificultats per desconnectar
La vida són dos dies i un és dilluns. Hi va haver un temps en què ni això: en el passat, amb cada clarejar despuntava una nova jornada de treball, i no existia l’opció d’aferrar-se al cap de setmana o un dia de festa per trencar amb la rutina.
En alguns llocs del món, el descans ni tan sols és un dret actualment. Les vacances són un invent i, com qualsevol invent, tenen la seva pròpia història.
JULIOL I AGOST: EGO, CALOR I RELAX Els antics romans van ser els primers a donar-se un respir del treball. Al segle VI abans de Crist, Tarquini el Soberbi, últim rei de Roma, va tenir la bondat de concedir un dia lliure anual als esclaus durant les fires llatines d’abril, en què es rendia homenatge al déu Júpiter. Cinc segles més tard, Juli Cèsar i el seu fill adoptiu August van traslladar aquestes festes a l’estiu i van signar amb els seus noms els dos mesos de l’any que encara avui identifiquem amb l’oci i el descans.
Els emperadors i els patricis romans també van ser pioners a passar els dies de calor a viles allunyades de la ciutat on es dedicaven a relaxar-se. És del verb llatí vacare (que vol dir estar vacant o ociós) d’on procedeix la paraula vacances.
VACANCES PER FARDAR L’Edat Mitjana va quedar per al record com un moment de molta feina i poca diversió, però el cristianisme imperant va donar ales al pelegrinatge religiós: els fidels sortien de casa per visitar Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la. El turisme medieval va derivar després en el llarg viatge anomenat Grand Tour que feien nobles i burgesos entre els segles XVI i XIX per donar carpetada a la seva educació universitària.
A la devoció i la cultura es va sumar una tercera raó per practicar aquest turisme primigeni: el postureig. Als estats italians del segle XVIII es va posar de moda marxar de vacances a l’estiu per presumir davant dels veïns, segons diuen Maria i Laura Lara, professores doctores d’Història, escriptores guanyadores del Premi Algaba i acadèmiques de la televisió. «Els ciutadans consideraven inconcebible quedar-se a la ciutat durant l’estiu», expliquen. «Hi havia una picabaralla entre les famílies per anar a la millor vila, no només per passar-ho bé, sinó pel que en pensarien els altres burgesos o aristòcrates».
A mitjan segle, les vacances es van popularitzar entre els que es podien permetre desaparèixer uns dies al balneari, la platja i la muntanya per tenir cura de la seva salut: els beneficis terapèutics de l’aire lliure motivaven els rics a fer les maletes. Al segle XIX, la reialesa es va apuntar al pla de l’estiueig i les classes més humils van fer el mateix quan l’expansió del ferrocarril va facilitar els desplaçaments a preus assequibles.
LA LLEI DEL DESCANS El dret a les vacances pagades es va plantejar per primera vegada al segle XX. Alguns països, com Finlàndia, Àustria o Suècia, el van introduir a la seva legislació als anys 20, i Espanya va instaurar un permís de quinze dies lliures a l’any per als funcionaris públics el 1918.
Per fi, el govern de la Segona República Espanyola va establir set dies de descans remunerat per a tots per mitjà de la Llei del Contracte del Treball, encara que van ser pocs els que els van poder gaudir.
El 1936 França va aprovar dues setmanes de festa per a tots els treballadors. I dos anys més tard, durant la Guerra Civil espanyola, el règim franquista va legislar sobre les vacances al Fuero del Trabajo de 1938, però sense detallar-ne la durada. El 1944 Espanya va recuperar els seus set dies lliures i el 1948 les Nacions Unides van recollir les vacances periòdiques pagades a la seva Declaració dels Drets Humans .
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, les vacances es van generalitzar entre la població. I als anys 60, en ple desenvolupisme franquista, els espanyols van posar rumb al poble, al camp oa la costa a bord dels seus SEAT 600.
L’Estatut dels Treballadors actual contempla un mínim de 30 dies naturals de vacances, una xifra que situa Espanya per sobre de la mitjana pel que fa a descans de la feina. En aquest rànquing hi surten perdent els països asiàtics i americans. La Xina i els Estats Units són els pitjors aturats: les empreses no tenen l’obligació de concedir cap dia de vacances als empleats.
ELS DIES LLIURES: UN PRIVILEGI? El panorama laboral dels darrers anys, ferit per les crisis econòmiques i la precarietat, situa els treballadors en una posició vulnerable que complica l’exercici i la reivindicació de drets que es donaven per suposats, com el de les vacances.
Alejandro del Río, advocat laboralista i membre de la direcció del sindicat Comissions de Base (co.bas) de Madrid, coneix bé les discrepàncies entre empresaris i empleats al voltant de les vacances, i detecta amb facilitat les estratagemes administratives que menyscaven el descans de els treballadors (contractes fixos discontinus, un ús deshonest de l’ERTE, etcètera). Segons la seva opinió, que aquests casos tendeixin a solucionar-se amb acords econòmics entre les parts només serveix per posar pegats a un sistema defectuós.
«El dret al descans ha de ser un dels pilars fonamentals dels drets de les persones treballadores. Sense ell, estaríem abocats a treballar sempre més i més, complint les exigències del mercat», diu l’advocat.
OFICINA AL MÒBIL I WI-FI A LA PLATJA A l’era dels smartphones i del teletreball, la vida personal i la laboral s’embullen fins a un punt en què costa distingir on acaba una i comença l’altra. La lluita pel descans avui s’entaula en un camp de batalla poc conegut: el de la desconnexió digital.
La Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i garantia dels Drets Digitals de 2018 permet que es pugui deixar anar el mòbil i tancar el portàtil a la fi de la jornada, un dret que a la pràctica resulta força esmunyedís. «La llei t’empara, però si desconnectes, t’estàs assenyalant com el que no agafa el telèfon», adverteix del Río. I això pot tenir represàlies, com un mal clima laboral o fins i tot un acomiadament dissimulat amb altres causes.
Arran de la creixent tendència a treballar des de casa, també han sorgit nous costums com el worktation (treballar des de la destinació de vacances) o el flexiworking (treballar sense horaris) que, malgrat la seva intenció d’oferir més llibertat al treballador, posen en escac la possibilitat d’una desconnexió efectiva i reparadora.
EL DRET A NO FER RES Per a les historiadores Lara, aquesta nova realitat té el seu costat bo. «Aquest xoc de la tornada a la feina al setembre es fa menys costa amunt. Avançarem cap a unes vacances de menys descans net, però amb un impacte menor de la tornada a la feina».
Del Río, al contrari, pensa que no ens hem de conformar amb aquestes vacances a mitges. «La lògica capitalista ens exigeix cada cop més temps de treball. El futur d’aquests drets passarà per la capacitat que tinguem d’organitzar-nos per defensar-los».
Hi ha arguments de tota mena a les vacances: professionals (el descans millora la productivitat), mediambientals (el planeta necessita que rebaixem la hiperproducció i el consum exacerbat), psicològics (els dies lliures redueixen l’estrès) i purament hedonistes: treballar menys significa viure una mica més.
BELLATERRA.CAT 