El 28 de juny d’enguany i amb motiu del Dia Mundial dels Arbres, l’EMD va fer un acte on es va parlar de la importància d’aquests per preservar el medi natural. També es van plantar tres arbres al Jardinet del Centre Cívic i es va posar nom al pi centenari de la plaça Maragall. Per tal ocasió l’escriptor cronista de Bellaterra Ignasi Roda va escriure i llegir el conte L’Esquirol de la Plaça Major.
L’ESQUIROL DE LA PLAÇA MAJOR
Hi hagué un temps que Bellaterra eren vinyes, però també un bosc que s’enfilava amut la Serra de Galliners. Hi havia alzines i roures i fins i tot algun pi pinyoner escadusser que aixoplugaven el sotabosc i les bestioles que hi habitaven.
Els reis de les capçades dels arbrers eren els esquirols que, amb traça, pelaven i es menjaven les glans i els pinyons. Eren temps de bonança per a tots els animalons, fins que, un bon dia…
Un bon dia van arribar uns senyors de Barcelona i van dir:
Farem la caseta ací
i tindrem pins al jardí.
Així resa un dels rodolins de l’Auca de Bellaterra. I una caseta darrere un altre, van construïr el que en digueren una Ciutat Jardí, potser per allò de no oblidar que els nous residents venien de ciutat.
Aleshores hi van fer jardins i hi plantaren pins, però tant junts els uns dels altres que els pobres creixien espigats i febles d’arrel. Les ventades els tombaven i, a més, els nous residents s’adonaren que la pinassa embrutava massa els seus jardins. Així és que en deixaren de plantar. Fins i tot van tallar alguns pins centenaris perquè hi havia de passar la carretera o l’arquitecte necessitava lloc per construir la caseta.
Els esquirols de la contrada es van avisar entre ells per fugir cap a indrets amb capçades per on poguessin transitar i campar-la al seu aire. Però un esquirol no es va assabentar de la crida perquè havia caigut en un son molt profund, fruit d’haver ingerir les flors d’un til·ler que algú havia plantat en el seu jardí. Va menjar tantes i tantes flors de til·ler que el pobre es va quedar adormir i no es va adonar a que a redós del seu arbre ja no hi quedava cap més arbre i, a més, hi havien construït una plaça on els infants dels nous habitants d’aquell indret hi jugaven.
De primer es va desesperar. Com podia marxar del seu pi sense ser vist, però sobre tot, com podia abandonar casa seva, la casa dels seus pares i dels seus avis i rebesavis i qui sap les generacions d’esquirols que havien fet seu aquell vell pi. Així és que va decidir quedar-se.
Ben aviat els infants el van veure i s’hi va fer amic. Li deixaven aglans i llepolies que l’esquirol recollia de nit per tal ser discret. I així van passar els anys fins que l’esquirol es va fer vell i va morir. Abans, però de fer el darrer sospir, la fada dels esquirols li va concedir un desig: deixar algun record seu perquè els habitants d’aquest indret no s’oblidessin que, abans que ells, hi havia hagut altres habitants boscans que, com els esquirols, havien estat foragitats.
Dit i fet. Aquella mateixa nit la fada va visitar en somnis uns artistes que vivien a Bellaterra i els va comunicar el desig de l’esquirol. Tot va ser u: una colla de veïns va fer conxorxa per erigir una escultura que el recordés i ben aviat la van plantar al peu del pi de la Plaça Major.
Ara tothom sha oblidat d’aquell esquirol, però els més vells de l’indret recorden que un cop l’any, el 21 de gener, dia mundial dels esquirols, els infants i llurs famílies portaven menjar per l’esperit de l’esquirol del pi. Ho feien de nit i amb una candela de llum, i tot cantant La cançó de l’esquirol que un altre veí havia compost amb lletra d’un poema de Tomàs Garcés.
Filagarses de boirina,
banderoles del matí.
Regalims de pluja fina
i verdor lluent de pi.
Pel camí de la boscuria
s’endinsava l’esquirol.
Esquirol, sol i pluja,
esquirol, pluja i sol.
A l’endemà, tot aquell menjar havia desaparegut i, qui s’hi fixava molt, podia veure entre les dentetes de l’esquirol de ferro alguna resta de menjar. És cert? És una faula? És una llegenda? Qui sap! Els pobles i viles tenen les seves llegendes que, un dia o altre, van sorgir per sentir-nos més arrelats. i ara tenim un pi centenari que l’hem batejat com a Pi de l’Esquirol
Ignasi Roda Fàbregas
Bellaterra, 28 de juny de 2023
BELLATERRA.CAT 