Foto oficial de Carmela Fortuny, alcaldesa de Sant Cugat del Vallès|
Per Josep Ache -Nemesio Garcia
L’agregació a Sant Cugat és ara l’objectiu dels veïns de Bellaterra. I de tramitar-se el cas a la Generalitat, organisme competent, Sant Cugat els rebria amb els braços oberts. “El nostre posicionament en aquest tema és escoltar la veu de la gent de Bellaterra i en aquest sentit esperarem el resultat de la recollida de signatures” ha indicat l’alcaldesad’aquest municipi, Carmela Fortuny, en resposta a una carta de El Dia de Sabadell.
Durant anys, els veïns de Bellaterra han intentat que la seva urbanització es constituís en municipi independent, amb la consegüent segregació respecte al terme de Cerdanyola, al qual pertany. Amb Cerdanyola, mai no s’han sentit a gust. Entre d’altres raons perque el nucli urbà del municipi els hi resulta llunyà, i amb connexions molt pitors que les ofertes pel Ferrocarril respecte a Sabadell o, per bé que una mica més lluny, Sant Cugat.
Les raons objectives per les quals els veïns de Bellaterra voldrien pertànyer a Sant Cugat són més que òbvies. No cal que ni les explicitin. A més de tenir-lo a dos estacions de distància en la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat, Sant Cugat és ara el municipi més puixant de la comarca i, a més, compta amb altres ens municipals autònoms que, com Bellaterra, van nèxier arran la via fèrria. En concret, els de Valldoreix, Les Planes o Mirasol.
El ferrocarril és clau en aquesta història. Fins que no hi van arribar els trens, Sant Cugat no era giare més que un poble d’arrabassairesamb vinyes, amb algunes indústries artesanes com la de la terracuita. Amb el ferrocarril va venir el taller dels Aymà de les catifes, i amb molt més efecte, va crèixer la colònia d’estiuejants, entre els quals executius del ferrocarril, obra de la Canadenca, als qui es deu també la creació del golf.
Bellaterra va arribar a ser una mena de barri de Sabadell. Tant que fins i tot Marcet, alcalde de Sabadell gairebé per antonomàsia, hi va anar a viure i s’hi va sentir un bellaterrenc més
Bellaterra va sorgir entre les dècades dels 1920 i els 1930 per obra d’una immobiliària de Barcelona, però amb força veïnat vingut de Sabadell. Entre els pioners, el farmacèutic i crític d’art Joan Garriga Manich, el de la històrica farmàcia de la plaça Vella ara Passeig, o el pintor Joan Vila Puig casat amb la Maria Codina filla de l’important fabricant Domingo Codina i la no menys cèlebre Jacinta Duran, la Cinteta Rompa amiga de la reina Victòria Eugènia.
Bellaterra va arribar a ser una mena de barri de Sabadell, amb famílies fins i tot històriques que, a resultes del trasllat, tampoc no perdien la relació amb la ciutat en els negocis, la vida social inclosa la cultural o l’anar a comprar a plaça en el Mercat Central. Va ser tant així que fins i tot Marcet, alcalde de Sabadell gairebé per antonomàsia, també va anar a viure a Bellaterra, s’hi va sentir un bellaterrenc més i, a la Diputació i l’Ajuntament de Sabadell, la va afavorir prou.
Farrés va plantejar a Jordi Pujol l’oportunitat d’integrar Bellaterra a Sabadell, com a moneda de canvi per assumir Badia tal com li proposava el president de la Generalitat
Es podrien referir més exponents d’aquesta relació. El Cercle Sabadellès fundat al 1856, i per tant l’entitat social més longeva a Sabadell, es va traslladar fa més de quaranta anys al punt on el terme de Sabadell llinda amb Bellaterra. Durant un temps va mantenir la seu històrica que compartia amb el Teatre Principal, però no perquè tingués motiu de mala consciència d’abandonar la ciutat, que no ho va fer ni ho ha fet posant-se al costat de Bellaterra.
L’agregació a Sabadell es va arribar a plantejar en termes polítics, per bé sense cap gest o acte oficial, en els primers anys de mandat de Jordi Pujol a la Generalitat, amb Antoni Farrés a l’alcaldia. Aquest darrer ho va revelar quan duia anys fora del càrrec, i Jordi Pujol menys però també. La confessió es va produir en una sucosa conferència de l’antic alcalde que va organitzar la Fundació Ramar, potser l’únic cop que Farrés va esbosar un testament polític.
La qüestió, en aquesta versió, va venir arran del que encara en deien Ciutat Badia i ara es diu Badia del Vallès, d’ençà que posteriorment es va constituir en municipi. Pujol va dir a Farrès d’agregar-la a Sabadell. Farrés, segons pròpia declaració, no va dir que no d’entrada. Però va posar dues condicions: agregar també Bellaterra i edificar als terrenys de l’Aeroport. Difícil de pair, també per l’estòmac de Jordi Pujol. Però Farrés ho va diri va quedar escrit.
La situació d’ara té un altre sentit i un altre origen, el dels veïns. Amb ells l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra, que ve a ser-ne el més semblant a un Ajuntament propi, i presideix Ramon Andreu. Com a tal, en tant que gairebé alcalde, lidera la iniciativa i promou la recollida de signatures amb la qual s’iniciarien els tràmits per la segregació, respecte a Cerdanyola, i l’agregació a Sant Cugat.
A Sant Cugat s’hi va a favor, sigui tàcitament o més o menys explícitament. Tot plegat té sentit i lògica. Però no deixa de sorprendre un fet, secundari però fet al cap i la fi. En el Sabadell dels anys 1950 o fins i tot en el dels 1980, es pensava en agregar Bellaterra, i bé hi va haver actuacions al respecte. Ara, en canvi, és una cosa tan llunyana que no se’n parla perquè, segurament, tampoc no s’hi pensa. Fos una solució millor o pitjor, aquesta actitud no deixa de ser un indicatiu de la crisi de Sabadell com a ciutat. I n’hi ha de més greus, clar.
BELLATERRA.CAT 