BELLATERRA.CAT

El bisbe dels pobres Pere Casaldàliga

L’exemple i el missatge de Pere Casaldàliga ens arriben nítids i ens haurien de fer replantejar la nostra comoditat. Fa 50 anys, quan en tenia 40 -divendres que ve celebrarà el 90è aniversari-, va decidir marxar al Mato Grosso a defensar els més febles, els camperols sense terra. Durant quatre dècades s’hi ha jugat la vida, no ha dubtat mai a alçar la veu davant de qui fos: el poder dels terratinents, el poder polític, el poder del Vaticà o el poder de la indiferència de tants i tants ciutadans del món. Un món on, com diu ell, i com reflectim avui a l’ARA, encara hi ha milions de persones que tenen la supervivència com a únic horitzó. Un món de desigualtats i injustícies, un món de manca de respecte a la natura i a les cultures diverses, un món molt lluny de l’ideal d’igualtat i llibertat.
Des de la teologia de l’alliberament, des d’un cristianisme que retorna a les bases i molt crític amb l’Església oficial, la paraula i l’obra de Pere Casaldàliga ens apel·len a tots, creients i no creients. El bisbe dels pobres, com se’l coneix, sovint se’ns adreça amb imatges fortes. Ens diu: Occident s’hauria de suïcidar. Ens diu: viviu com a vigilants d’Auschwitz. És la seva manera directa, implacable, de sacsejar les nostres consciències adormides, de fer-nos obrir els ulls als nostres privilegis, que comporten la misèria, la fam i la violència per a tantes persones a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a l’Índia i a tants altres llocs del món. També a tocar de casa.
Casaldàliga diu que la seva condició de català l’ha ajudat a comprendre millor els indígenes, la seva cultura. Com a fill d’una llengua minoritzada, ha tingut més sensibilitat per fer seva la diferència. Potser que nosaltres, com a compatriotes de Casaldàliga, fem també més nostre el seu compromís insubornable i radical. Les lluites per la justícia i la llibertat són totes germanes. El patiment dels febles, dels perseguits, no té fronteres. Per això avui ens avancem al diari per celebrar l’aniversari de Pere Casaldàliga amb el desig que el seu exemple fructifiqui al cor dels nostres lectors. A vegades ens sentim desgraciats -i més en aquests temps convulsos i dramàtics que vivim a Catalunya-, però faríem bé, com ens recorda la vida del Pere, de no oblidar que hi ha molts pobles al món que ho passen molt pitjor. I que reclamen la nostra solidaritat.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

Xavier Pardo Sabartés inicià els seus estudis a la prestigiosa escola Escolania de Montserrat, finalitzant al Conservatori Superior de Música de Barcelona amb les més altes qualificacions, aconseguint el títol superior en l’especialitat de piano. Simultàniament estudia clavicèmbal i orgue.Ha treballat amb els millors mestres en diverses disciplines com Ireneu Segarra, Vicenç Prunés, Albert Atenelle, Jordi Camell, Lluís Claret, Benet Casablancas, Jordi Reguant, Miquel Farré, Sebastian Risler, Vladimir Sverdlov-Ashkenazy , Nicolau de Figuereido i Geoffrey Lancaster entre d’altres. Durant els darrers anys rep consell artístic i musical de la pianista australiana Diana Baker.Concertista tant en solista, repertorista i cambra, ha actuat en diversos festivals i sales d’Espanya i Alemanya, a més de nombroses actuacions i enregistraments per a televisió i ràdio.Col·labora habitualment amb instrumentistes com Apostol Kosev i Alexandar Krapowsky, i és membre del trio BCN-Cosmo.Pedagog d’àmplia experiència en tot l’espectre d’estudiants, ha estat, entre moltes escoles, mestre a l’Escola Coral de l’Orfeó Català – Fundació Palau de la Música, coordinador del Grau Professional del Conservatori de Bellaterra, i actualment és professor de piano a l’IEA Oriol Martorell, centre integrat.

Read Full Post »

Han hagut de passar més de trenta anys perquè sortís a la llum la biografia d’una de les millors pianistes de la història. Rosa Sabater (Barcelona 1929-1981) va esdevenir, en la segona meitat del segle, una intèrpret capaç de provocar veritables experiències musicals d’una gran intensitat emocional. “Sonata inacabada”, escrita per Miquel Jorba i ediatada per Pagès Editors, és la primera biografia d’aquesta intèrpret excepcional, que detalla la relació amb la música i les seves principals aportacions.L’any 1983, el destí va colpejar Rosa Sabater d’una manera irreparable: va ser en l’accident aeri que va ocórrer la matinada d’un 27 de novembre quan l’avió on viatjava es va estavellar just quan començava a aterrar a Madrid-Barajas.
La presentació del llibre a Barcelona tindrà lloc a La Casa del llibre (Passeig de Gràcia 62) el divendres 16 de febrer de 2018 a les 7 de la tarda. La presentació anirà a càrrec de Miquel Jorba i de Rosa Oliveras, filla de Rosa Sabater.

Read Full Post »

MANUEL CUYÀS

“Puigdemont té raó en les seves raons però ha de cedir pas

Ara de debò, i fora bromes. El dia 1 d’octubre vam anar a votar sabent que aquell referèndum no era ni podria ser vinculant. Ho vam fer per demostrar força, per sumar-nos, i també per dignitat, quan la policia va actuar amb violència. A partir d’aquell dia, i més tard amb les frustrades declaracions d’independència, frustrades perquè no eren possibles entre altres motius perquè les sumes no donaven, va venir la destrossa: els Jordis, el vicepresident Oriol Junqueras i alguns consellers a la presó; la mesa del Parlament encausada, el president i uns altres consellers a l’exili… L’Estat també va demostrar força, també va fer sumes amb els partits constitucionalistes. En aplicació de l’article 155 de la Constitució que va deixar la Generalitat en res i presidida per Mariano Rajoy, vam anar a les eleccions del 21 de desembre. Hi va concórrer un partit nou o seminou: Junts Per Catalunya, el del president Puigdemont, exiliat a Brussel·les. Segons l’eslògan, si el votàvem i guanyava, el president tornaria. Una altra ficció. Tots sabíem que el retorn no seria possible o que comportaria la presó de l’aspirant. I si troben el “tots” abusiu, diguem “alguns” o diguem “molts”, i en tot cas a mi m’hi inclouen. Vam tornar a votar per dignitat, etcètera. Les forces independentistes van aconseguir la victòria, però el partit amb més vots i escons va ser Ciutadans, de matriu anticatalanista. Hem despertat la bèstia? Sí, l’hem despertada. Ja hi podíem haver comptat. Hi ha tantes coses en tot el procés amb les quals hauríem d’haver comptat…: la força de l’Estat, la indiferència d’Europa, les flaqueses pròpies, les contraindicacions del “tenim pressa”…

Puigdemont no pot tornar, doncs, però vol ser investit president. Es podria conformar amb una presidència simbòlica. La vol efectiva i pretén governar des de Brussel·les. Les ficcions s’acumulen, però sembla que ara amb menys adhesions. La major prudència d’ERC s’atribueix al ressorgir del malestar històric d’aquest partit amb el del president, hereu de Convergència. L’ajornament de la investidura decidida pel president del Parlament, que és d’ERC, ho demostraria. Em penso que tot és més senzill: ERC ha rebut la dutxa freda de la realitat. A Brussel·les, en canvi, les dutxes deuen oferir només aigua calenta o escaldada. S’imposa un president tangible que formi un govern que governi eficaçment per a tothom, també per demostrar que l’independentisme és favorable als que voten Ciutadans, i no hi reincideixin. Puigdemont, personatge formidable i ja històric que ho ha donat tot i pot fer molts serveis a Catalunya des d’aquí o des d’on sigui, té raó en les seves raons però ha d’afavorir una alternativa a la seva persona si no vol que l’independentisme es trenqui i el país que construïm se’ns escapi de les mans.

http://www.elpuntavui.cat

Read Full Post »