Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2015

  
Mariano Rajoy va fer la visita del doctor a Castelldefels fa dos dies per beneir el nou candidat del PP a la presidència de la Generalitat. L’enèsima visita, perquè el president del govern espanyol ha complert la paraula donada i ha vingut a Catalunya unes quantes vegades en els darrers quatre anys. Més que a cap altra “comunitat autònoma”, com s’estimen de dir els dirigents del Partit Popular. La pregunta, doncs, és òbvia: a fer-hi què? Rajoy va tornar a amenaçar dimarts passat de fer caure “el pes de la llei” sobre tots aquells que s’atreveixin a fer el que diuen que faran. El president del govern espanyol només ha vingut a Catalunya a amenaçar. Mai a fer cap proposta, cap cessió, cap transferència… No calia que hagués vingut tant. No calia que hagués vingut gens.

Read Full Post »

  
Mariano Rajoy no negociarà. El patró polític espanyol ha estat sempre aquest quan s’arriba al cap del carrer. Pactar s’interpreta com una cessió vergonyant, sobretot quan hi ha en joc qüestions territorials, i l’Estat no cedeix. Res a veure amb el patró polític britànic, que busca solucions polítiques i accepta referèndums, que intenta consensos interns des del segle XVIII. La història dels dos països és la que és i no ho canviarem.
Aquesta actitud política inflexible, que ara també comparteixen PSOE i Ciutadans, imposava les seves regles a l’Espanya del segle XIX i fins i tot al XX, però s’ha afeblit en el món globalitzat. Mariano Rajoy té hores d’ara les de perdre, si a Catalunya el sobiranisme segueix fent les coses de forma coordinada i sense improvisacions, si no hi ha descontrol. 
Rajoy adverteix amb la suspensió de la Generalitat a través de l’article 155 de la Constitució si aquesta engega el procés d’independència, i amb el control dels Mossos d’Esquadra a través de la nova llei de seguretat. Són advertiments que aguanten bé en les rodes de premsa, però de molt difícil aplicació, encara més si les institucions catalanes tiren pel dret. Llavors la internacionalizació del contenciós passaria automàticament a l’escena internacional, i el poder d’Espanya encara quedaria més discutit.
L’aplicació de l’article 155 té problemes seriosos, i és que d’entrada no es pot suprimir el Parlament que emana de la voluntat popular. Seria un cop d’Estat, literal. A més per intervenir l’executiu s’hauria de fer abans que res un requeriment al president de la Generalitat i aquest l’hauria de respondre. Deixa així la primera pilota al teulat de la part catalana, i aquesta podria decidir desentendre-se’n, amb la qual cosa l’aplicació de l’article estaria en dubte.
Però donem teòricament per fet que el govern espanyol passa a controlar alguns aspectes del govern de la Generalitat. Què passaria llavors si aquests serveis se li declaren en vaga?. No caldria ni una insubmissió al marge de la llei, per deixar en evidència davant la comunitat internacional el desgavell que estaria provocant l’Estat central. El Parlament podria demanar empara a la UE formalment, perquè seguiria en funcionament.
Els advertiments de Mariano Rajoy beneficien certament la imatge del líder del PP entre el seu electorat de l’Espanya interior, que veu amb desconcert el que succeeix a Catalunya. Però no és conscient que, a més de contribuïr a mobilitzar el sobiranisme ara que ha trobat la unitat, està tallant la gespa a les opcions de la tercera via, des d’Unió a Catalunya Sí Que Es Pot. Algú veu Ramon Espadaler, Lluís Rabell, o fins i tot Miquel Iceta al costat del PP mentre intervé la Generalitat? Si Rajoy usa la mà dura la Tercera Via no el podrà seguir. També per aquesta banda el sobiranisme tendirà a reforçar-se més i més. Ja ho hem vist aquests dies amb els regidors del PSC que s’han desmarcat de la direcció i han permès que Terrassa i Castelldefels s’adhereixin a l’AMI.
Si la llista unitària obté la majoria absoluta el 27-S i pot formar un govern fort (calen les dues coses), el govern espanyol ho té certament molt difícil. Si fossin britànics pactistes, l’independentisme segurament ja estaria desactivat. Però no ho són, i per això tenen ara les de perdre. Hi van de cara. Gràcies Mariano Rajoy.

Read Full Post »

Dijous 23.07.2015 20:00La Unió Europea pot invocar l’article 7 si Espanya aplica el 155 de la constitució

La UE té l’obligació de defensar els drets i els valors democràtics si un estat membre amenaça de violar-los · Anteriorment, ja ha invocat algunes vegades aquest recurs

En el debat desfermat a Espanya sobre l’aplicació extraordinària de l’article 155 de la constitució contra la Generalitat de Catalunya, no es té en compte que la Unió Europea podria aplicar una mesura semblant contra l’estat espanyol. 
La UE pot invocar l’article 7 del Tractat de la Unió Europea en el cas que consideri que l’aplicació de l’article 155 enclou una violació dels drets i les llibertats dels ciutadans catalans, per tal com són també ciutadans europeus.
L’article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d’un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics. 

L’any 2003 la Comissió Europea va lliurar al consell i al parlament aquest document marc, que especifica com es pot invocar l’article 7 del tractat i en quins casos es pot reclamar la intervenció de la Unió Europea sobre un estat membre.
El document aclareix que la intervenció europea es pot fer contra l’acció d’un estat membre en qualsevol cas i supòsit, no únicament en àmbits regulats per les institucions europees. Afirma rotundament que si els drets democràtics perillessin en una àrea de jurisdicció estrictament estatal –la constitució pròpia en fóra el cas paradigmàtic–, la Unió Europea tindria l’obligació d’intervenir-hi. També queda clar que ni tan sols és necessari que hi hagi una actuació de l’estat concernit, sinó que la Unió pot actuar fins i tot si considera que hi ha una amenaça important.
Per a activar aquest mecanisme cal que ho demani una tercera part dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió Europea.

Aplicacions anteriors 
L’article 7 del tractat ja ha estat invocat per les autoritats europees, sense arribar –llevat del cas d’Àustria–, a aplicar-se les penes que preveu, entre les quals la més greu seria la suspensió dels drets de vot i representació de l’estat membre afectat. 
Ara com ara, en quatre ocasions la Comissió Europea ha recorregut a l’amenaça de fer ús de l’article 7 i en totes quatre ha fet reaccionar l’estat membre, que normalment ha ajustat les mesures polèmiques que volia aplicar a allò que li demanava la Unió Europea.
El cas més famós va tenir lloc l’any 2000, quan a Àustria es va proposar de formar una coalició de govern que incloïa el Partit de la Llibertat (FPO), d’ideologia nazi i dirigit per Jörg Haider. La Comissió Europea va reaccionar contra aquesta possibilitat i va dictaminar un seguit de sancions efectives contra Àustria. Després de mesos de negociacions i de l’elaboració d’un informe sobre les polítiques del govern austríac, les sancions van ser aixecades, perquè es va entendre que s’havien rectificat els problemes més greus, relacionats amb el tractament dels refugiats, els immigrants i les minories nacionals.

El segon cas fou l’enfrontament de la Unió Europea i Hongria el 2012, quan aquest país va redactar una nova constitució i d’una llei de mitjans que atemptava clarament contra la llibertat d’expressió. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa va identificar els principals problemes que tenia aquesta nova constitució i, tot seguit, la Comissió Europea va iniciar els procediments de sanció prevists en l’article 7.
Pocs mesos després, a Romania, va esclatar una crisi política amb l’elecció del primer ministre Víctor Ponta. La Unió Europea va veure amb preocupació un seguit de maniobres que involucraven tant el parlament com els tribunals i va amenaçar d’aplicar l’article 7 contra aquell país. Tanmateix, més tard es van elaborar uns informes que indicaven que la situació s’havia anat reconduint satisfactòriament.
Una mica abans, hi havia hagut el cas, a França, de l’expulsió de gitanos romanesos i búlgars pel govern de Sarkozy. L’executiu francès havia especificat que l’expulsió era de membres de la minoria rom (gitana). La Unió Europea va reaccionar indicant que aquella decisió era incompatible amb els valors democràtics de la Unió. No es posava en qüestió el dret d’un estat membre d’expulsar emigrants il·legals, però sí que es considerava que expulsar en massa membres d’una ètnia o d’una minoria nacional era completament contrari als valors democràtics europeus. El govern francès va rectificar i, tot i que ha continuat expulsant immigrants il·legals, ha tingut molta cura de no identificar-los com a membres de cap minoria.

Read Full Post »

  
La UEFA ha sancionat el Barça amb 30.000 euros per les estelades i els crits d'”independència” de la final de Berlín. Així ho ha decidit el Comitè de Control, Ètica i Disciplina de l’organisme, que finalment ha optat per no tancament el Camp Nou, tal i com s’havia apuntat.
El màxim organisme del futbol europeu afirma que l’afició blaugrana va vulnerar l’article 16(2) del codi disciplinari, que implica que no hi poden haver manifestacions polítiques en un partit de futbol.
La decisió de la UEFA arriba després de l’informe que va fer l’advocada ucraïnesa Anna Bordiugova, basant-se en imatges televisives. L’escrit contradiu l’informe del delegat de la UEFA a la final de Berlín, on hi detalla que l’afició blaugrana va tenir “un comportament correcte”.

Read Full Post »

Opinió d’Agustí Colomines

  

Tinc un amic independentista d’EUiA amb qui discuteixo molt sovint per qüestions estratègiques. Som bons conversadors i molt apassionats. Gairebé sempre anem amb el peu canviat. Sovint em demano el perquè i no sé trobar-hi resposta, més enllà del que em sembla una intransigència ideològica per part seva, perquè no dubto ni un moment del seu sobiranisme. No entenc, atès que jo fa anys que lluito contra el dogmatisme, per què el seu independentisme és menys intransigent que les seves conviccions comunistes. En fi…, com ja han explicat molts sociòlegs i teòrics dels moviments nacionals, Marx era una nacionalista alemany que precisament per això no va entendre mai res del que significava l’alliberament nacional dels pobles. 
Just l’endemà de la presentació de la candidatura “Catalunya sí que es pot” al Pati Llimona, vaig escriure un whatsapp al meu amic per fer-li la llesca. Li vaig dir que havia trobat a faltar la seva veu. “Què vols dir?” —va replicar. “Doncs que em sembla molt estrany —li vaig deixar anar— que un independentista com tu accepti presentar una candidatura per a les eleccions del 27-S amb la presència majestàtica i preeminent de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, els dos capitostos de Podemos”. I és que la famosa confluència d’esquerres es va presentar a Barcelona com si a Catalunya no hagués passat res en els últims quatre anys. El meu amic em va respondre amb un reguitzell de tòpics en contra d’Artur Mas i del neoliberalisme i dels enganys de la dreta, etc. A l’oposició es viu molt bé, vaig pensar, que és el mateix que devia dir-se Varufakis quan va dimitir després de la “traïció” d’Alexis Tsipras.
Es veu que el meu amic pot acceptar que Iglesias i Errejón es plantin a Barcelona a beneir una coalició el propòsit últim de la qual no és el 27-S sinó les eleccions espanyoles —el que inclou prescindir d’IU, el partit germà d’EUiA. “Catalunya sí que es pot” es planteja el 27-S com una mena de primàries per testar què passa i esperar el triomf d’un partit que és més centralista que el PSOE, cosa que és dir molt. Ni en el temps del PSUC, que estava lligat al PCE però mai s’hi va subordinar, s’hauria fet un plantejament d’aquesta mena. Hauria perdut el suport d’aquells que sense ser comunistes van presta-li el seu vot. De Fet, això és el que va passar el 1984, un any fatídic, com ja va pronosticar George Orwell, quan els leninistes i els estalinistes van carregar-se l’únic partit comunista sobirà sense estat. Però, bé, això són figues d’un altre paner.
El meu amic passa per alt aquestes consideracions i aleshores em parla de La Caixa i del fet que Mas va acceptar el marc autonòmic el 9-N, i que per què no se saltarà mai la legalitat, etc. Em poso a riure i li recordo el que diu Iglesias, el nou messies de la “revolució pendent” a Espanya, sobre els tribunals i la independència de Catalunya. Però el meu amic reprèn el seu argument i em parla de les retallades i de coses així. “Home —li dic—, Romeva és un neoliberal?” I ell em respon: “No, és clar que no”. I en aquest moment li llanço el meu dard per contrarestar els seus: “Doncs si un home d’esquerres com Romeva accepta encapçalar una candidatura com aquesta, per què deu ser?”. Silenci, perquè el meu amic només es mira el món des de la confrontació entre la dreta i l’esquerra, que és la manera com s’ho plantegen els unionistes que els acompanyen —a l’estil d’Antonio Franco, Vicenç Navarro, Xavier Vidal-Folch i la colla de “famosos” habituals—, i és incapaç de copsar la transcendència que Romeva i Rigol, Mas i Junqueras, Reyes i Casals, Guardiola i Llach, etc., s’ajuntin per confrontar-se amb l’estat. Què pot haver-hi de més revolucionari que el moviment sobiranista català? 
A Espanya, és evident, el secessionisme és més perillós que reclamar una casa digna per a tothom, que és un objectiu social lloable i necessari. Una exigència per al nou estat. Però em remeto als fets: els únics encausats a España per motius polítics són Mas, Rigau i Ortega i… Arnaldo Otegi, sobre qui encara no he escoltat mai cap veu de Podemos que se’n queixi. Al contrari, el menyspreu és preocupant. Es veu que la reclamació de la llibertat del teu país no és una reivindicació prou substancial perquè la “nova” esquerra et faci cas. És cosa de burgesos o… de “terroristes”, deuen pensar. Li ho retrec i em demana si no crec que Forcades sigui independentista. I li responc amb sinceritat: “És una llunàtica!”.
Si no haguéssim travessat una de les pitjors crisis econòmiques, ara no hi hauria qui es pogués refugiar en l’inventari de greuges socials que desplega el meu amic, prescindint de l’estructura de l’estat i de la falta de reconeixement nacional de territoris com Catalunya. El meu amic és independentista però li cal buscar una altra excusa per no coincidir mai amb Mas, ni amb CDC, ni amb tot el món sobiranista que ell situa a la dreta. De vegades crec que li fa mandra pensar. I, sobretot, que l’aterreix que el considerin de dretes, a ell, que és una home d’esquerres de tota la vida, campió de les causes socials. Li ho deixo anar i riem a gust, com a bons amics, a diferència d’aquells que odien l’adversari, gent com Camats, Herrera, Ubasart i Fachin.
Entre bromes i facècies, el meu amic em deixa anar el que considera que és la bomba definitiva: “Sempre és un plaer debatre amb tu… i mira que no t’he burxat amb en Junqueras”. Ostres, el que faltava! Per a mi, li dic com a reflexió final, tot sacrifici és bo si del que es tracta és d’assolir la independència. La política és l’art de la ductilitat i les oportunitats són úniques. Com he defensat en molts articles en l’últim any, per guanyar calia que ens ajuntéssim tots els que creiem que la sobirania de Catalunya és cosa nostra, dels catalans i les catalanes, com diries tu, sigui quina sigui la ideologia de cadascú, i no una concessió de tal o tal polític espanyol quan és a l’oposició. “De prometre ningú es fa pobre”, deia la meva mare per prevenir-me dels xarlatans. Ho he tingut sempre en compte. 
Nosaltres som sobiranistes perquè “som una nació i tenim el dret de decidir”, deixo caure en la part final de la conversa. I ho reblo amb intensitat: els de la llista de “Junts pel Sí” volem poder decidir que Catalunya sigui un estat independent. “Només hi faltes tu, amic meu!” —li dic a tall de comiat amb una mica de melangia—. De moment, company, t’espero a la Meridiana l’11-S. Al tram 111, per ser exactes”. 

http://www.elsingular.cat

Read Full Post »

  
Toni Morral ha fet pública aquesta carta dirigida a Raül Romeva.
 Benvolgut Raül,

Puc entendre que no hagi agradat a les files d’ICV la decisió que has pres d’acceptar encapçalar la candidatura que incorpora persones de partits, independents i el suport d’entitats de la societat civil abordant l’objectiu més ambiciós que aquest país s’ha plantejat mai en l’era moderna de guanyar la llibertat per la via democràtica.
Però em sento dolgut per les declaracions dels teus ex-companys de partit, que encara són els meus. És això el que em genera la necessitat d’expressar-te, públicament, la meva opinió i el meu suport, a la decisió que tant valentament has pres, d’acceptar encapçalar la candidatura de la unitat per la llibertat.
Conec prou bé el teu tarannà, capacitat política i principis ideològics per a saber que la teva participació en aquesta candidatura, on també hi ha el president, a tu no et representa cap renúncia. Al contrari, el teu capital personal i ideològic reforça el caràcter plural i transversal d’aquesta candidatura que vol representar a una majoria social on ens trobem molts que sabem que a Catalunya l’anhel de justícia social va acompanyat de la llibertat nacional i que aquests són dos camps que no volem confrontar, perquè s’hi troba l’ànima del país.
La teva destacada presència li dóna un marcat accent que molts hem vist com a positiu. Però, a més, tant la Carme Forcadell, com la Muriel Casals, com de segur altres incorporacions, posaran en relleu que aquesta candidatura té una forta vocació social. És una candidatura de múltiples sensibilitats ideològiques de persones que compartim la il·lusió de ser un país lliure i volem iniciar un procés constituent des de l’exercici de la sobirania.
Has estat exquisit en les formes. Ja fa temps que vas deixar el partit després de moltes incomprensions. Ningú no pot fer-te cap retret des d’aquesta perspectiva. Jo crec que has fet un gest valent, coherent i generós. 
Em preocupa que una part de l’esquerra nacional d’aquest país encapçalada per ICV i Podem aprofiti aquest fet per generar confrontació oberta amb aquesta candidatura, empenyent-la cap a un imaginari col·lectiu etiquetant-la de candidatura de les retallades.
Ells saben que no és veritat. Per què ho fan, doncs, quan podrien generar ponts de complicitat com fa la CUP amb els seus propis matisos? Però no, trien la confrontació, i es presten així a servir els interessos de l’estat per intentar dividir les diferents sensibilitats del sobiranisme allunyant-se de l’òrbita de les candidatures ‘Ara és l’hora’. 
Al mateix temps, creen una incomoditat insuportable amb els independentistes d’ICV que som al costat dels qui aposten per fer front al repte més ambiciós del catalanisme del segle XXI.
Ànims!
Una abraçada,
Toni Morral

Read Full Post »

  

“El laborista Ben Gurion no va caure en l’error de lligar independència i revolució, no va fer un Estat ideològic. I la va encertar de ple”

El model d’Estat que s’hauria d’acabar construïnt en el cas que es confirmi la independència no és una cosa que doni per discutir gaire. Hauran sentit a dir en alguns d’aquests que lliguen independència i revolució, que volen la secessió “per canviar-ho tot”. És un relat que ve de la lluita anticolonial algeriana, del FLNA, i que ja va fracassar llavors als pocs anys, com es pot comprovar amb el que s’ha convertit Algèria. No hi ha ni un sol Estat de nova creació on hagi triomfat o on s’hagi consolidat el plantejament d’independència i revolució. Ni la independència d’Estats Units, ni la dels països bàltics, ni la de Txèquia.
Els cas d’Israel és alliçonador. Israel va aconseguir la independència respecte dels britànics l’any 1948 liderada pels laboristes de Ben Gurion. Els laboristes jueus de llavors no eren amants del postureig. Construïen kibbutz per tot el país, s’inspiraven en el primer socialisme utòpic, i el practicaven. Però no van en l’error de fer un Estat ideològic, no van lligar en cap moment independència i revolució. Ben Gurion va ser intel·ligent i va primar la independència. La va encertar de ple. Va cridar el liberal Jaim Weizmann perquè fos el primer president del nou Estat. I els llibres recorden que Weizmann va ser qui va aconseguir el reconeixement dels Estats Units.
Cal aprendre dels models de secessió. Les independències serveixen, sobretot, per una cosa: Per desempallegar-se d’un Estat que va a la contra. Deixar de banda el dèficit fiscal de 16.000 milions anuals, la bogeria de les inversions en l’AVE sense passatgers, els vetos a la política social de la Generalitat amb la pobresa energètica, i els atacs a la llengua, dit sigui a títol d’exemple, no és poca cosa. L’impacte és grandiós. I aquests sí que són la mena d’avantatges que es confirmen en tots els casos d’independència.
A partir d’aquí hi podran haver governs en el nou Estat que facin unes polítiques encertades, o no, i que per tant millorin el funcionament de les institucions, o no. Però els Estats no han de ser de dreta militant, de centre militant o d’esquerra militant, sinó democràtics. Els que seran de dretes, de centre o d’esquerra seran els governs que posteriorment triïn els ciutadans, cada quatre anys, i que faran les seves polítiques.
És per això que és tan encertat el plantejament per a la consecució de l’Estat propi de caràcter tranversal que tan bé representa la llista unitària. Ha estat una proposta multiplicadora que confirma que mai el sobiranisme català havia tingut tan a prop l’objectiu de la independència.

Opinió de Lluis Bou

Read Full Post »

Older Posts »