Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 28/04/2013

20130428-232442.jpg

1714: els fets

L’11 de setembre del 1714 va marcar la fi de la lluita al Principat i l’arrencada d’una època, en molts aspectes encara vigent, en la qual vàrem perdre les nostres llibertats seculars. Europa sortia aleshores d’un dels conflictes bèl·lics més importants de la seva història, la Guerra de Successió espanyola, en què Catalunya havia jugat un paper protagonista

El context internacional

“La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global.”
La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global i en què, a més de qui havia d’ocupar el tron hispànic, es va lluitar per instaurar l’equilibri de poder a Europa. El 1700, la mort sense descendència de Carles II d’Espanya va dividir el continent entre els partidaris dels dos aspirants a la Corona, el duc Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Habsburg, membres de les dinasties més poderoses de l’època. Contra l’amenaça que significaria una possible unió de França i Espanya en la persona de Felip, Anglaterra, Holanda i el Sacre Imperi Romanogermànic van crear una coalició, la Gran Aliança de l’Haia, que va declarar la guerra als Borbó el 1702.

Catalunya i la guerra

“El triomf borbònic a la batalla d’Almansa el 1707 va marcar l’inici de la invasió de Catalunya.”
Catalunya temia que una monarquia encapçalada per Felip V, de tarannà absolutista, topés amb l’organització política catalana, de tall parlamentari i pactista. A més, els mercaders del país aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model holandès, que se sustentava en una base republicana. Aquests sectors volien usar les Constitucions i les institucions catalanes, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, per impulsar el seu projecte.

Tot i això, Catalunya es va mantenir lleial a Felip V fins al 1705, quan l’actuació hostil dels representants reials va causar el malestar del poble i les autoritats del Principat. Una representació de prohoms catalans va signar a Gènova un pacte amb Anglaterra pel qual, a canvi del respecte cap a les nostres lleis, es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Efectuada aquesta operació, els caps borbònics van ser expulsats i l’arxiduc Carles, ja amb el nom de Carles III, va establir la seva cort a Barcelona. L’empenta aliada, però, va ser breu. Mentre a Europa les seves armes assolien victòries, a la península Ibèrica no van aconseguir cap èxit rotund. Per contra, el triomf borbònic a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, va permetre la conquesta de València i d’Aragó, la supressió dels seus furs i l’inici de la invasió de Catalunya.

El Tractat d’Utrecht

“El Tractat d’Utrecht del 1713 va cloure la guerra tot ignorant les llibertats de Catalunya.”
El 1711 va morir sense descendència l’emperador austríac, germà de Carles III. Aquest va marxar cap a Viena per assumir la corona imperial, i el joc d’aliances se’n va ressentir. No era convenient una unió dels trons espanyol i imperial en una sola persona. Això i l’esgotament econòmic dels contendents van dur a converses de pau en què, a canvi de conservar el tron, Felip V va cedir territoris i privilegis comercials, sobretot a favor dels britànics, però sense oblidar el greuge que, segons ell, havien comès els catalans en revoltar-se contra seu. Amb aquestes condicions, es va signar el Tractat d’Utrecht l’abril del 1713, que cloïa la guerra i ignorava les llibertats de Catalunya malgrat l’afany dels ambaixadors catalans per fer-se sentir en les negociacions. Les garanties del Pacte de Gènova s’havien esvaït.

Barcelona, 14 mesos assetjada

“La guerra al Principat va acabar amb la rendició de Barcelona i de Cardona el setembre de 1714.”
Sense suport internacional, el juny del 1713 la Junta de Braços, l’organisme superior convocat per la Generalitat i equivalent a unes Corts, va proclamar la resistència armada. La darrera fase del conflicte es va centrar en el setge de Barcelona, entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714, que va captar l’atenció de tot el continent. La caiguda de la ciutat l’11 de setembre, i la de Cardona el dia 18 van liquidar la guerra al Principat.

Les conseqüències

“Els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control legislatiu, econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari.”
La derrota del 1714 va tenir conseqüències que van afectar tothom. Els Decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra per implantar l’absolutisme en els seus dominis, van significar l’abolició de les constitucions catalanes i de les institucions pròpies amb la intenció de reduir els territoris de la monarquia hispànica a les lleis de Castella. Els catalans van perdre drets seculars com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia. També va ser suprimit el dret que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època. Les seqüeles encara es perceben en àmbits com el cultural, ja que va ser aleshores quan la llengua castellana va passar a ser oficial i obligatòria a l’Administració i a la judicatura, i el fiscal, atès que el país no ha tornat a tenir en aquest aspecte la sobirania anterior als esmentats decrets.

Read Full Post »