BELLATERRA.CAT

La garsa (Urraca en castellà) és un ocell vistós, elegant, però bastant malparit. Té el plomatge negre, el pit blanc i una cua llarga amb reflexos blavissos.

“Ésser més lladre que una garsa”

“Donar garsa per perdiu”

Així la retrata el gran poet quatrecentista valencià Joan Roís de Corella en la seva Balada de la garsa i l’esmerla: “Amb los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa”.

Per terra avança a saltirons. I vola amb moviments maldestres, sincopats, com aquells artefactes pioners de l’aviació. Molt mala bèstia, depreda nius. I s’acar­nissa amb els ocells més petits, fins i tot quan són dins la gàbia, com canaris i periquitos. Però també s’atreveix amb els que són tan o més grans que ella. He vist baralles de molta violència entre garses i tudons, amb resultat de mort per a aquests coloms salvatges.

La garsa és un animal prou llest. Es reconeix al mirall: té certa autoconsciència. Amb paciència i menjar a hores fixes pot ser domesticable. I, com els lloros, aprèn a xiular entonacions i fins i tot a pronunciar algunes paraules. Diu el Curial que són “ocells garruladors, e aprenen parlar en totes llengües, emperò no saben ni entenen ço que diuen”.

Garsa de Bellaterra |BELLATERRA. CAT

La veu de les garses els pagesos la tra­dueixen així : gra gra!… Es mengen el raïm, abaten les avellanes. Planten cara als llargandaixos i fins i tot als gats. I quan tenen set picotegen en els tubs del rec gota a gota fins a foradar-los. Per acabar-ho d’adobar, les garses són carronyeres. I per això fan pudor, com les puputs o les guilles. Puden tant que fins i tot els gossos de caça rebutgen abatre-les.

Les garses tenen l’instint del furt: roben tant com poden. Amb el bec entreobert, pessiguen l’anell perdut. I fins i tot s’han arribat a endur puntes de cigarreta enceses que han provocat l’incendi del seu propi niu. La saviesa popular ja ho diu “és més lladre que una garsa”. Celdoni Fonoll la blasma així en un dels seus poemes d’ocells: “Lladregota, pispa, / en temps de tardor, / les ametlles plenes / dels ametllers / i les colga a terra / per quan vingui el fred”. Senten una cleptòmana fascinació per tot allò que brilla. Com que estaven embolicats amb paper d’estany, aquesta última Pasqua les garses van fer desaparèixer en un tres i no res els ous de xocolata amagats pel jardí per on els nens havien de fer la tradicional exploració festiva. No és d’estranyar que el gran Sagarra no les esmenti ni entre els més bescantats d’ Els ocells amics. Ull! Que no ens donin garses per perdius.

Font: La Vanguardia

Read Full Post »