BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 24 de desembre de 2024

En el decurs d’aquestes festes sovintegen expressions tradicionals que per la influència invasiva de l’espanyol s’han deformat fins a adquirir formes espúries sense cap mena de sentit en català. Això fa que sigui habitual escoltar expressions com “els Nadals”, “aquests Nadals”, “Feliç Nadal”, “Nit Bona”, “Nit Vella”, “els raïms” o “els Reis Mags”. Totes són incorrectes en la nostra llengua, i si les escoltem és perquè la llengua espanyola actua com a llengua “normativa” en el cervell de bona part dels catalans, que, per més catalanoparlants que siguin, acaben traduint literalment les expressions espanyoles. No és que no coneguin l’expressió correcta, la reconeixen immediatament si hom els rectifica, però no l’usen perquè l’idioma que de manera inconscient té rang d’autoritat en la seva ment és l’espanyol.

Dir, per exemple, “Nit Bona” (calc de “Nochebuena”) o “Nit Vella” (calc de “Nochevieja”) no és català, perquè per més que els mots “nit”, “bona” i “vella” siguin catalans no hi tenen cabuda en aquest cas. Parlar, per tant, de la “Nit bona” o de la “Nit vella” és tan aberrant com parlar en anglès de la “Good Night” o de la “Old Night” (o encara pitjor, de la “Night Good” o de la “Night Old”). En anglès diuen “Christmas Eve” i “New Year’s Eve”, i en català diem “Nit de Nadal” i “Nit de Cap d’Any”.

Malauradament, la progressiva substitució lingüística que s’està produint a casa nostra, gràcies a la indiferència o a la indolència del gros de la societat catalana i del seu govern, desemboca en aquesta cosa anomenada catanyol que converteix el català en un dialecte de l’espanyol. Que persones amb un mínim d’estudis, fins i tot professionals de ràdio i televisió, diguin “donar-se compte” (calc de “darse cuenta”), “em dono compte ” (calc de “me doy cuenta”) o “es doni compte” (calc de “se de cuenta”) en lloc d’“adonar-se”, “me n’adono” (o m’adono que…”) i “se n’adoni” (o “s’adoni que…”), ja ens diu el grau de degradació a què estem arribant. Mentre no desactivem del nostre cervell el sentit referencial que concedim a l’espanyol, que és en el qual ens basem cada cop que diem “els Nadals” (calc de “las Navidades”) o “aquests Nadals” (calc de “estas Navidades”), no ens en sortirem. El mot Nadal, en català, és singular, i ho és encara que generalitzem: “Sempre anem a Tremp, per Nadal”. Si volem generalitzar referint-nos a Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, podem dir-ne “festes”: aquestes festes, bones festes… I allà on els espanyols diuen “Feliz Navidad” o “Felices Navidades” nosaltres diem Bon Nadal, perquè de Nadal només n’hi ha un: el 25 de desembre.

De la mateixa manera, per Cap d’Any no mengem “els raïms” (plural calcat de “las uvas”). Mengem el raïm, en singular. I ho fem així perquè el raïm és el nom genèric de la fruita, una fruita formada en aquest cas per dotze grans. Per això, en sonar les dotze campanades, mengem dotze grans de raïm i no pas “dotze raïms”. I pel que fa a la diada de Reis, diem els Reis d’Orient i no pas els Reis Mags (calc de “los Reyes Magos”). Hauríem, doncs, de ser curosos en l’ús d’aquestes expressions, tant si les diem com si les escrivim. D’una banda, perquè, si de debò estimem la llengua catalana, el millor que podem fer no és declarar-li amor etern, sinó evitar que es mori convertida en un patuès de l’espanyol. I de l’altra, perquè intentar parlar bé una llengua, sigui quina sigui, denota respecte per aquella llengua, respecte per nosaltres mateixos i també respecte per la nostra imatge personal. Hauríem de tenir present que el nivell de llengua que mostrem és tan important com la roba que vestim o la colònia que ens posem. Diria, si m’ho permeteu, que molt més. Que tingueu Bon Nadal i Bon any, amics.

Font: el Món, Víctor Alexandre

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de novembre de 2024

“En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure”

La gent provinciana no és aquella que viu lluny d’una gran metròpoli, aquesta acostuma a ser força universal; la gent provinciana és aquella que es vanta de ser cosmopolita i que en fa ostentació. I com que l’ostentació és filla de la inseguretat, allò que de debò els interessa no és ser cosmopolita, sinó semblar-ho. No és estrany, doncs, que, per tal de semblar-ho, siguin capaços de les atzagaiades més estrambòtiques i estrafolàries. Provincians fins al moll de l’os, menystenen les tradicions i la cultura popular de la seva terra i frisen per esborrar-les. Opinen que Catalunya, per ser universal, ha de deixar de ser catalana. Així, la gent del Raval no ha de notar que viu a Barcelona, i menys a Catalunya. Ha de sentir que viu en un núvol còsmic, sense identitat. La seva filosofia és que quan vagis pel carrer no sàpigues en quina ciutat ni en quin país vius. Com més ignorant, més cosmopolita ets.

L’actual govern municipal de Barcelona, amb l’alcalde Collboni al capdavant i la claca Comuna al darrere, és un exemple força diàfan del provincianisme més galdós. Si poguessin, residualitzarien la sardana i els castellers; pur folklorisme de botiguer, segons ells. La Feria de Abril a Catalunya, en canvi, sí que és cosmopolita. Aquesta sí que cal promoure-la encara que sigui mitjançant mentides, com ara intentar fer-la passar per la festa d’Andalusia. Fals. Rotundament fals. La Feria de Abril és la Feria de Sevilla. Exclusivament de Sevilla. L’operació, per tant, és tan manipuladora com si algú a Andalusia volgués fer passar la Mercè, festa dels barcelonins, per la festa de Catalunya.

Fruit d’aquest estat de coses, s’ha arribat a l’extrem de substituir el tradicional pessebre de Nadal de la plaça de Sant Jaume per una estrella de vuit puntes, no fos cas que algun vianant, en passar-hi pel davant, es molestés. El pessebre l’han amagat a l’Ajuntament perquè només el vegin els qui hi vagin expressament. En la mateixa línia, l’Eix Comercial del Raval, ha suprimit l’enllumenat tradicional nadalenc per una cosa que, sense cap sentit del ridícul, anomenen “llums d’hivern” i “bombetes inclusives”. El pretext, diuen, és retre un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri. Segons l’ideòleg de l’operació, Imanol Ossa, “calia fugir del punt nadalenc per tal que tothom s’hi senti incorporat. Havia de ser una cosa més multicultural”.

Tots els països tenen les seves tradicions, tradicions que, tinguin o no tinguin una arrel religiosa, no necessàriament apleguen la identificació de tota la gent. Però una cosa és la identificació i una altra el respecte. Ningú no t’obliga a mirar un pessebre, si no t’interessa. Tu respectes la tradició i la tradició respecta el teu desinterès. I el mateix passa amb els llums de Nadal. En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure. Si no vols, no en posis, de llums; però si en poses, han de ser de Nadal, és clar. Doncs bé, els esmentats cervells del Raval han tirat pel dret sense adonar-se de la seva flagrant contradicció: blasmen l’arrel religiosa de Nadal, però no sols no renuncien a celebrar-lo, sinó que pretenen treure benefici econòmic del seu caràcter festiu. L’afany de semblar ‘moderns’, ‘guais’, ‘progres’, ‘multicultis’, etc., els impedeix reflexionar ni que sigui cinc minuts per adonar-se que és molt lleig voler treure profit d’allò que critiques. Bàsicament, perquè quan ho fas se’t veu el llautó i en surts retratat. No es pot beure i bufar al mateix temps.

Una altra contradicció és que si l’Eix Comercial del Raval està en contra de Nadal i Sant Esteve, per la seva arrel religiosa, el que ha de fer, per coherència, és convertir aquests dos dies en feiners i apujar la persiana del matí al vespre. No només el comerç pakistanès, eh?; tot el comerç del Raval obert de bat a bat. No s’hi val fer trampa. Per això s’han vist obligats a recórrer a una operació de maquillatge consistent en un canvi de nom: en comptes de “llums de Nadal”, en diuen “llums d’hivern”. Però què són “llums d’hivern”? I com és que els encenen a la tardor? Es veu prou que aquest argument té la consistència d’un melindro, i, per arreglar-ho, els cervells del Raval han dit que les seves són “bombetes inclusives” (!). Sona bé, oi? Però com són les bombetes inclusives; on les venen?; quina llum fan?; són bombetes que canvien de color per reproduir les banderes de tots els països del món o només els colors de l’arc de Sant Martí? A mi m’ofendria que hi faltessin llums violetes, que és el color feminista. Un altre apartat és el cost d’aquesta operació dermoestètica que han definit com “un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri” i que s’eleva a 65.000 euros. Realment escandalós, tenint en compte el teixit social del Raval. Si de debò volien retre homenatge a la gent del Raval, el que haurien d’haver fet és ajudar a pagar el lloguer dels ravalencs que ara mateix estan amb l’aigua al coll. Això sí que hagués estat un homenatge, en comptes de posar-los bombetes inclusives per valor de 65.000 euros destinades a il·luminar la seva penúria.

Font: Víctor Alexandre, el Món

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de novembre de 2024

Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.

Rosario Palomino, una catalana de Lima

Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.

Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.

Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.

Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.

Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.

Font: Víctor Alexandre, Racó Català

Read Full Post »

Bellaterra, 7 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim aquesta interessant opinió de seguretat, també pel veïnat de Bellaterra, del nostre amic, el Sancugatenc Víctor Alexandre, ha publicat al Tot Sant Cugat.

ELS LLADRES NO FAN VACANCES

En aquestes dates d’agost és quan els lladres de cases fan l’agost. Empren diversos trucs per saber si som fora de vacances, i, per contrarestar-los, els Mossos d’Esquadra donen consells molt efectius. El problema és que no tothom els segueix. De tots aquests consells, n’hi ha set de molt importants, com ara instal·lar un pany de seguretat, instal·lar un passador a les finestres, sobretot si són corredisses, o deixar els objectes de valor en llocs desacostumats. Però n’hi ha tres que a mi em semblen bàsics i que són molt fàcils de seguir, ja que no demanen cap instal·lació; n’hi ha prou de posar-se en la pell del lladre i de pensar com ell per no facilitar-li les coses.

Una família que marxa dues, tres o quatre setmanes de vacances és obvi que acumularà correspondència a la bústia. No cal que sigui molta, el sol fet que les altres estiguin buides ja informa que ningú no l’obre. Un altre error és penjar informació del lloc on som de vacances a les xarxes socials. Fer això és molt pitjor que si pengéssim un rètol a la porta que digués “No hi som fins a tal dia”. Finalment, com que els lladres tenen un codi propi, és molt recomanable que, si som fora, els veïns eliminin tot adhesiu que vegin al portal o a la façana de l’edifici per més que sembli merament publicitari. En aquest sentit, cal també estar molt a l’aguait dels marcadors a les portes del pis o de la torre, ja que els lladres hi posen plàstics, cartronets, etc., per saber si algú hi fa vida. A menys facilitats, més seguretat.

*Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.

El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música).  Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.

Font: Tot Sant Cugat, Wikipèdia

Read Full Post »