Bellaterra, 11 de juny de 2025
L’obra Al.leluies de Bellaterra va ser un encàrrec de 1959 de Fomento de la Vivienda Popular, promotora de la urbanització Bella-Terra, per fer propaganda (Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra)
Valentí Castanys i Borràs (Barcelona, 7 de juliol del 1898 -11 de setembre del 1965) fou un dibuixant, humorista i comediògraf.
Castanys va establir la seva residència d’estiueig en una de les torres noucentistes de la Ciutat Jardí de Cordelles (*) que va inspirar llibres, pel·lícules i, sobretot, les seves famoses estampes d’estiueig, tot reflectint amb humor i complicitat la vida quotidiana als estius de Cerdanyola.
Amb tot, va ser un pioner del cinema amb La Tragèdia de Cordelles, que malauradament no ha estat localitzada, i La bicicleta, segurament la primera obra cinematogràfica rodada a Cerdanyola i que ha sobreviscut parcialment, recuperada pel GREC gràcies a la família de l’autor.
Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial. Va començar la carrera, però tal com diu a les seves memòries “davant un problema d’àlgebra jo feia els mateixos escarafalls que fan els andalusos davant un gripau” i es va treure el títol d’electricista per correspondència.
Valentí Castanys, Crònica Espanyola del cercle XX |RTVE 👇
Potser van ser les visites al taller de Modest Urgell, on hi anava amb el seu pare per pagar el lloguer de la casa on vivien i que era propietat del pintor, les que van despertar les seves dèries artístiques. A partir d’aquí començarà a conèixer els grans dibuixants i pintors del moment. Sent gran admiració pels dibuixos de Ricard Opisso, “el degà dels dibuixants catalans”. També coneix a través del Cu-Cut, Joan G. Junceda, “el mestre”. Amb ells discuteixen sobre pintura i art en general, encara que sovint eren discussions absurdes. Segons paraules d’un filòsof de l’època: “Ni jo us entenc a vós ni vós m’enteneu a mi, i, per més que ens entenguéssim, no ens entendríem. M’heu entès? Doncs, entesos”
El 1916 participà al I Saló d’Humoristes i guanyà el premi Cambó, de qui era un gran admirador. Impulsor de Xut!, revista esportiva humorística que apareix el 1922 fins el 1936, des de la qual es vol reflectir l’aspecte humà dels futbolistes. Reporter de futbol sense ser-ne aficionat, segons paraules seves “els cronistes de guerra no en són pas aficionats”.
Col·labora en nombroses publicacions En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, el TBO, La Veu de Catalunya, etc. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserven 395 dibuixos d’aquesta última publicació. Hi veiem representades caricatures dels principals protagonistes de la vida política del país dels anys de la Segona República Espanyola.
Durant la Guerra Civil va fugir a Itàlia i a França on feu de col·laboracionista i quan Francisco Franco va guanyar la guerra es va unir al nou règim, segurament per una qüestió de supervivència. Potser per aquesta raó, el gran dibuixant Valentí Castanys va caure en l’oblit. A l’acabar la guerra va col·laborar a la revista Destino, al diari El Mundo Deportivo (fins el 1946) i a ElCorreo catalán. Als anys 40 va voler recuperar la revista satírica sobre l’esport Xut!, el seu gran èxit, però el règim el va frenar i la va rellançar reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. També va publicar l’obra de teatre Ha guanyat el Barça (1945), i als seixanta es va fer molt popular amb la sèrie La família Sistacs (1965) que havia començat a Ràdio Barcelona el 1933.
Conferenciant, escriptor d’algun sainet de teatre, ninotaire, treballador metòdic que no esperava la inspiració. D’un humor amable i irònic, fins i tot un punt absurd, no dubtava a riure’s d’ell mateix. Enric Gomà, filòleg i guionista el presenta: “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”.
Vídeo de Valentí Castanys| BIBLIOTECA DE CATALUNYA 👇
(*) La Masia de Can Cordelles dóna nom al barri “ciutat jardí” noucentista, al parc i al passeig. L’actual edifici de Can Cordelles data de la reforma de 1864 que va convertir una típica construcció rural en una de les masies neoclàssiques més excepcionals de Catalunya.
Es tracta d’un singular edifici, de planta quadrangular i amb galeria als quatre vents amb una successió d’arcs de mig punt amb balustrada de terracota. L’interior conserva els espais funcionals i agrícoles, però també els residencials amb pintures murals, paviments i mobiliari de diverses èpoques. La teulada, a conseqüència dels diversos cossos juxtaposats que configuren l’aspecte cúbic exterior, presenta un cos més alt amb una coberta a dos vessants i els laterals més baixos.
Probablement la masia s’ubica sobre construccions medievals que es podrien correspondre amb la casa de la família Saltells. Cordelles, és el cognom d’una família que va ser propietària del mas, segons referència de l’any 1666, en què va casar-se a la seva capella el noble Galcerà de Cordelles. A principis del segle XIX la masia forma part del “Colegio Mayor de Belén” de Barcelona i a mitjans del mateix segle la família aragonesa Bielsa Castillón compra la casa i els terrenys i porten a terme la reforma que li confereix l’aspecte actual.
El 1926 passa a mans de la família Alfonso que portarà a terme la urbanització de part de les terres. Aquesta urbanització noucentista de 1928 va ser dissenyada per Nicolau M. Rubió i Tudurí, seguint la filosofia de la ciutat jardí. El tramat urbà es configura a partir de l’alzina de Cordelles. A finals dels anys vint, es va construir el Cordelles Club, un gran parc amb pistes de tenis i una piscina pensat per als estiuejants.
A la banda sud de la masia s’obre una petita esplanada. La façana està articulada a partir de la superposició de la doble arcuació de la galeria superior i d’un porxo a la planta baixa, seguint models clàssics d’origen romà que seran reinterpretats i recuperats a l’època neoclàssica amb un alt grau de refinament i netedat.
Valentí Castanys al NO-DO
https://www.rtve.es/play/videos/nodo/not-1200/1469182/
Font: Biblioteca de Catalunya
BELLATERRA.CAT 